2. Dividim la història de la literatura llatina en quatre etapes: - ARCAICA: III-81aC, any del primer discurs de Ciceró. - CLÀSSICA O ÀURIA: 81aC14dC, mort d’Octavi August. - POSTCLÀSSICA O D’ARGENT: 14dC – 18dC, fins l’arribada de Marc Aureli. - DECADENT O TARDANA: Des de Marc Aureli (180dC) fins a la caiguda de Roma (476dC).

3. LITERATURA ÈPICA

4. La paraula grega epos significa “ narració”. La poesia èpica és, doncs, la que narra les gestes d’herois històrics o llegendaris. Per aquest motiu, també rep el nom de poesia heroica . L’èpica llatina no sorgeix d’una tradició oral pròpia, sinó que es va desenvolupar des de l’àmbit escrit a través de la imitació d’autors grecs. L’èpica expressa l’admiració del poeta davant les gestes d’herois propis de la seva cultura.

8. CARACTERÍSTIQUES DE L’ÈPICA: Forma : Escrita en vers amb versificació majestuosa i lenta. Habitualment ús de l’hexàmetre. Tema : gestes d’herois. Figures heroiques: Encarnen els valors morals i les actituds socials més apreciats per la cultura. Figures retòriques : S’usaven fórmules que permetien al rapsode (qui relatava oralment el poema) una millor memorització (com repeticions d’esquemes mètrics). També s’usaven símils o comparacions que ofereixen plasticitat a la narració.

9. VIRGILI - Publius Vergilius Maro: 70 aC – 19 aC. - Després d’estudiar a Milà i Roma, descobreix que la retòrica no és la seva vocació i es dirigeix a Nàpols a estudiar filosofia amb l’epicuri Siró. - Després de l’èxit de la seva primera obra d’envergadura, les Bucòliques (44-43 aC), torna a Roma i aconsegueix entrar en els cercles literaris de Mecenes i d’August. Amb el seu suport escriu les Geòrgiques i seguint el seu encàrrec escriu l’Eneida, que li va ocupar deu anys. Abans d’acabar-la viatjà per conèixer els escenaris de l’obra, a Grècia i l’Àsia Menor, i caigué malalt. En tornar a Itàlia morí.

10. L’ENEIDA Escrita per encàrrec de l’emperador August, és considerada l’epopeia nacional de Roma. Escrita en hexàmetres i distribuïda en dotze llibre seguint l’estructura argumental dels poemes d’Homer: - Els sis primers narren les peripècies d’Enees en el seu viatge de Troia a Itàlia, a la manera de l ’Odissea homèrica. - Els sis darrers narren els conflictes que va haver de superar per establir la pau a Alba Longa, tal com passa en el setge narrat per la Ilíada .

11. L’ENEIDA Tot i presentar elements propis de l’èpica tradicional (símils, fórmules, temàtica heroica, arcaismes ), l’Eneida proporciona elements de modernitat: - Ús de la profecia. Virgili introdueix elements de la història romana i elevar August per mitjà de diverses profecies. - Habilitat en la descripció de personatges: Dido (reina de Cartago), Turnus (antagonista d’Enees al Laci)...

13. VÍDEOS DE VIRGILI http://www.youtube.com/watch?v=W0mDPl13rfI

14. OVIDI Publi Ovidi Nasó (43 aC-17 dC) va néixer a Sulmona. Tot i iniciar-se al dret i a la política, de seguida va dedicar-se a la seva vocació: la literatura. Com Virgili, formà part del cercle literari de Mecenes però, a diferència d’ell, la relació amb August no acabà essent tan bona ja que l’emperador el desterrà l’any 9 dC vora la mar Negra, on hi passà la resta de la seva vida, implorant a August un retorn que sempre li negà (sembla que el motiu fou algun secret de palau relacionat amb la dona o la filla d’August).

15. OVIDI OBRES Amores. Tres llibres d’elegies on apareixen tots els tòpics amorosos protagonitzada per una figura femenina anomenada Corina. Heroides: 21 cartes en versos elegíacs que simulen haver estat escrites per heroïnes mítiques als seus marits o amants. Ars Amandi. Versos que expliquen l’art de seduir. Remedia amoris. Consells per alliberar-se de les penes d’amor. Metamorfosis. Poema èpic que narra les transformacions que pateixen diversos éssers de la mitologia. Tristes. Cançons tristes escrites durant l’exili. Ponticae. Elegies escrites en forma de cartes a la seva dona i als seus amics perquè li obtinguin el perdó de l’emperador.

16. LES METAMORFOSIS Obra de maduresa que en quinze llibres narra els mites clàssics sense cap tipus d’exaltació històrica com en l’Eneida. És doncs, un poema èpic purament mitològic. Ovidi escriu la narració amb una fina ironia i nombroses paròdies de manera que els mites, desprovists del seu caràcter religiós, s’acosten més al lector modern tot i el seu inherent contingut filosòfic. Temes: la creació del diluvi universal, els déus, els fets sobre déus i heroïnes, relats del cicle troià... L’autor canvia d’argument constantment amb gran agilitat i elegància.

17. LUCÀ 39-65 dC. Va viure a la cort de Neró però va acabar essent-ne enemic. De la seva abundant producció només en conservem la Farsàlia, poema epicohistòric en què es narra la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu. En ell, continua la tradició de l’èpica històrica romana de l’època arcaica, però n’elimina el caràcter patriòtic.

18. LITERATURA DRAMÀTICA. EL TEATRE

20. Juntament amb l’èpica, el teatre és el gènere literari més antic de la literatura romana. Sorgí de l’adaptació de models dramàtics grecs.

21. Després de l’expansió pel Mediterrani i el contacte amb la cultura grega, Roma es nodreix de models literaris grecs, especialment els relacionats amb la comèdia i la tragèdia. En cada un dels subgèneres distingim obres de tema grec i obres d’argument romà: Tragèdies de tema grec = Fabula cothurnata Tragèdies de tema romà = Fabula praetexta Comèdies de tema grec = Fabula palliata . Comèdies de tema romà = Fabula togata .

22. A part de la comèdia i la tragèdia, existien a Roma altres manifestacions dramàtiques populars: Atel·lanes : representacions basades en la improvisació. Partint d’una trama, els actors anaven dialogant sobre temes burlescos. Jocs Fescennins : representacions de diàlegs plens d’ironia. Els actors es cobrien el rostre amb màscares. Mim : Actors i actrius (aquí sí) representaven situacions còmiques eròtiques. Pantomima : Peça dramàtica basada en la dansa i la mímica, representada per un sol actor que encarnava tots els personatges de l’obra.

23. COMÈDIA La comèdia llatina pren l’esquema grec i l’adapta als costums i al caràcter romà. Destaquem Plaute i Terenci. PLAUTE (254 – 184 aC) Considerat l’autor còmic més genuí de la literatura romana. S’inicià en la dramatúrgia com a empresari teatral però acabà arruïnant-se. Després es dedicà a escriure comèdies que ell mateix representava i així assolí molt d’èxit.

24. PLAUTE Personatges plans que reprodueixen prototipus de la societat romana: el vell avar, l’esclau astut, el paràsit... A través d’ells, Plaute reflecteix amb gran realisme l’ambient que l’envolta. Plaute recollí les inquietuds de la societat romana del seu temps. És una època de grans canvis, amb l’arribada dels primers esclaus a Roma, després de la segona guerra púnica. Reflecteix també els valors morals del moment: respecte als costums, desconfiança envers les passions amoroses, sentit del deure cívic i crítica a la manera de viure dels grecs.

25. PLAUTE Característiques de la seva obra: Combina tots els tipus de registres del llenguatge: la llengua formalista de la religió i del dret, el lirisme per expressar sentiments, l’argot dels esclaus, insults i malnoms de la llengua viva i real. Obres plenes d’alegria i vitalitat amb moltes seqüències burlesques quan els personatges es riuen d’ells mateixos o de l’espectacle per divertir l’espectador.

27. TERENCI (190?-159 aC) Característiques de l’obra de Terenci , l’autor dramàtic més estudiat a finals de la República i durant l’Imperi: Retrat minuciós dels personatges , més refinats que els de Plaute, que sovint responen a una tipologia determinada (rodons). Llenguatge més elaborat , menys col·loquial que el de Plaute. To seriós i aburgesat amb menys èxit que el de Plaute.

28. COMPARATIVA PLAUTE - TERENCI Tot i que tots dos seguiren els mateixos models de la Comèdia Nova grega, en general van escriure obres molt diferents, fruit de la llibertat creativa dels còmics romans. El s. IV aC la comèdia pateix una transformació tant tècnica com de contingut lligada als canvis socials (desapareix la democràcia i la comèdia perd càrrega política). Passa a ser una comèdia de costums, de llenguatge col·loquial, amb poca obscenitat verbal i vestuari reduït. Té molta comicitat en arguments plens d’equívocs i embolics que solen tenir un final feliç.

29. COMPARATIVA PLAUTE - TERENCI PLAUTE TERENCI s. III-II aC s. II aC D’origen romà. D’origen nord-africà. Autor amb més èxit entre el públic amb les seves comèdies dirigides a les classes baixes. Va tenir menys èxit perquè era un autor proper a la noblesa, allunyat del poble. Usava un to aburgesat i seriós. Llenguatge col·loquial, vigorós i expressiu. Llenguatge més culte. Sense preocupacions morals ni intel·lectuals, sols volia divertir el públic. Molta preocupació moral. Exagerava molt les escenes còmiques. Suavitzava la comicitat buscant més el somriure que la gran riallada. Personatges més caricaturescos i plans que reproduïen els prototipus de la societat romana: el vell avar, l’esclau astut, el paràsit... Personatges rodons , retratats de manera minuciosa. Arguments més moguts. Arguments més tranquils. Més influència itàlica. Més influència grega. Pertanyia al cercle dels Escipions (intel·lectuals grecs i llatins i aristòcrates romans amb aficions literàries que difongueren la literatura grega).

30. SÈNECA (2 aC – 65 dC) LA TRAGÈDIA La tragèdia llatina segueix també les premisses de la tragèdia grega, de la qual pren especialment els temes i els personatges del cicle troià (guerra de Troia). Filòsof, escriptor i polític. Durant el regnat de l’emperador Claudi va ser exiliat a Còrsega fins que el 49 dC, Agripina el va fer tornar i li va confiar la instrucció del futur emperador Neró . Sèneca influí molt sobre el seu deixeble fins que aquest va començar a considerar-lo un destorb. L’any 65, implicat en la conjura de Pisó contra Neró, es va tallar les venes.

31. SÈNECA Característiques de l’obra de Sèneca: Presència de la moral de l’autor, duta a un èmfasi tràgic fins a les últimes conseqüències. Temes polítics i filosòfics. Mostra el descontentament per la situació política i per la tirania imperial. En l’àmbit filosòfic, tracta del destí inevitable dels humans i la resignació davant aquest fet. Obres: Fedra, Les troianes, Hèrcules furiós, Agamèmnon, Les fenícies...

32. LITERATURA LÍRICA

33. No apareix fins al sII aC, quan l’èpica i el teatre ja s’han consolidat. Gènere utilitzat per transmetre sentiments i pensaments íntims. Nasqué a l’empara de danses i melodies populars. D’aquí el nom: lyros era un instrument de corda amb el qual s’acompanyaven els poetes. Mica en mica el gènere es va desprendre de la música i es tornà més complex. Així, el buit musical es compensava amb l’ús de les paraules.

34. LA LÍRICA. Subgèneres: Ègloga Composició poètica en la qual uns pastors, en un paisatge idíl·lic, dialoguen sobre temes generalment amorosos. També rivalitzen per demostrar qui és el millor músic i poeta. Autor important: Virgili . Epigrama Originàriament eren inscripcions funeràries de dos a vuit versos que es gravaven en monuments. Més tard, tractaren temes diversos: ofrenes a déus, elogis a persones mortes, amor, sàtires i burles... Autor principal: Marcial . Menysprea la temàtica mitològica i prefereix descriure els romans amb les seves virtuts i defectes. Per això la seva obra és un retrat de les classes socials, de les passions del poble, dels vicis i els costums de l’època.

37. ORATÒRIA

40. Un dels gèneres romans més genuïns. El seu poder es vincula amb la República ja que va ser un instrument molt preuat per influir en l’opinió pública. Els tribunals de justícia, els debats al Senat i les assemblees populars foren els escenaris principals que permeteren el desenvolupament d’aquest gènere.

41. L’ORATÒRIA . Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC) Naixement : Arpino (ciutat del Laci). Educació : Roma Treball : Grècia, amb Moló de Rodes, mestre que l’ajudà a perfeccionar el to de la seva eloqüència. Carrera d’advocat, escriptor i polític: Roma. Culminació el 63aC amb la proclamació de CÒNSOL . Com a escriptor cultivà la producció epistologràfica, la filosòfica, l’oratòria, i la retòrica.

42. Marc Tul·li Ciceró Gràcies al seu concepte de l’oratòria com a gènere literari, hem pogut conservar la majoria dels discursos pronunciats en la seva vida judicial i política. Abans de fer un discurs seguia sempre el mateix procés: Preparava molt a fons el pla del seu discurs En redactava certes parts El pronunciava, analitzant l’actitud dels assistents en els diversos moments del procés Prenia notes del discurs que havia pronunciat i el tornava a elaborar donant-li un caràcter literari més evident.

46. Abreviatures lapidàries llatines En els textos llatins solen aparèixer abreviatures que, per economia del llenguatge, remeten a una paraula o expressió feta. Això acostuma a succeir en les inscripcions llatines com les de caràcter funerari. Vegem-ne alguns exemples: A.H.D.M.: Amico hoc dedicavit monumentum (Va dedicar aquest monument al seu amic). B.A.E.Q.V.:Bene aeternumque vale (Passa-t’ho bé i adéu per sempre). H.S.E.: Hic situs est (Aquí jau). R.I.P.: Resquiescat in pace (Descansi en pau). S.V.Q. Sine lla querela (sense cap queixa. Expressa “que ben avinguts estaven els esposos).

47. LA PROSA HISTORIOGRÀFICA : CÈSAR i TIT LIVI.