1. EL POSTIMPRESSIONISME
INSTITUT MONTSACOPA- OLOT

2. El terme postimpressionisme engloba l’obra d'un grup d'artistes, molt diferents entre ells,
que tenen en comú dos elements:
•haver nascut entre el 1850 i el 1860, i
•continuar, amb la mateixa constància que els impressionistes, la tasca de
“deconstrucció” de la pintura: per aconseguir-ho, trien temes i objectes de la realitat
absolutament vulgars:
•el quadre només pot ser contemplat i analitzat per les qualitats estrictament
pictòriques, sense claus ni referències que pertanyen a la cultura, la historia o la
literatura.
En la resta de manifestacions, no es poden establir coincidències entre aquests artistes,
amb preocupacions i realitats personals molt diferents. Plantejaments o línies pictòriques
que constituiran, d'altra banda, la base de les avantguardes del segle XX.
EL POSTIMPRESSIONISME

3. Els artistes postimpressionistes, que van treballar a França, poden agrupar-se en les
tendències següents:
1.- Neoimpressionisme o puntillisme: Georges Seurat i Paul Signac.
2.-Reacció davant de l’impressionisme i presentació d'una alternativa nova: Paul
Gauguin, Vincent van Gogh, Paul Cézanne i Henri de Toulouse-Lautrec.
3.- Simbolisme: grup de Port-Aven, Gustave Moreau i Odilon Redon, a França;
a Àustria, Klimt; a Noruega, Eduard Munch, i a Bèlgica, James Ensor.
4.- El grup dels nabís: Pierre Bonnard, Edouard Vuillard i Arístides Malllol.

4. Neoimpressionisme, Divisionisme o Puntillisme
El circ. Seurat. 1891
Tarda de diumenge a l’illa del Grande Jatte.
Seurat. 1884-1886
· es basen en les teories dels contrast simultanis de Chevreul.
· donen un fonament teòric i científic al procés artístic.
· el color pur és situat sobre la tala en forma de punts.
· la mescla de colors es realitza en la retina de l’espectador.

5. G. SEURAT
Bany a Asnières. 1883-84 (retocat 1887)

6. PAUL SIGNAC
El mirall
El pi de St. Tropez

7. Paul Cézanne i els seus plantejaments pictòrics
• Temàticament parteix del realisme, però no és un moviment introspectiu –de dins a
fora- sinó subjectiu: cap enfora.
• Tècnicament parteix de l’impressionisme: la llum i el color permeten captar les coses (de
fora cap endins) però li sembla insuficient  no vol captar només l'aparença, sinó
l’ESSÈNCIA: pintura descriptiva (intenta fugir de la sensació fugaç): recerca
intel·lectual d’allò que no canvia, d’allò que roman immutable.
• llarg procés de creació de l’obra: reflexió  acció
• Per Cézanne el procés creatiu té 3 fases:
 ANÀLISI: no es pot pintar un objecte sense entendre’l, sense percebre’n l’essència. Per
això cal descompondre l’objecte en totes les parts que el componen: cada pinzellada té
una funció
 RECONSTRUCCIÓ: permet expressar el que s’ha entès. No pretén reproduir l’objecte,
sinó mostrar el que el caracteritza, per això trenca amb la perspectiva, amb el punt de
vista únic
 HARMONITZACIÓ de les parts: importància de la geometria dels cossos: cons, cilindres,
esferes combinades des de perspectives diverses per crear una composició

8. Si mirem l’esquema (les ratlles grogues): quina forma tan estranya
no tindria la taula si apartéssim les estovalles?
S’aguantaria el cistell? I la gerra?
Respecta les línies paral·leles de la taula real?
La tetera i la gerra de llet estan vistes des del mateix punt de vista que la gerra del darrere a l’esquerra?
Respecta les proporcions?

9. JUGADORS DE CARTES,* 1893
M. d'Orsay, París Oli/tela (97 x 130 cm).
Gènere: dos homes jugant a cartes a l’hostal

10. La muntanya Sainte-Victoire- (1896)
1902-04
1897-98
1900
1902-06
Evolució: des d’una aproximació pictòrica +/- realista, fins a
la descomposició geomètrica de l’objecte
Solia pintar la
llunyania clara i
la proximitat amb
colors més vius i
càlids

11. Banyistes
1875-76 1894
1890-91
1900-05
Tema de gran tradició pictòrica des del
Renaixement: nu + paisatge

12. Grans banyistes.

14. Natures mortes1879-80
1883-87
1885-87
1890
La pinzellada modela
la forma
Sovint feia enqua-
draments tallats, “a
la japonesa”.
Defuig de la
representació
tradicional de la
profunditat
(espacialitat).
Multiplicitat de
perspectives en un
mateix pla.
Reducció de les
formes a pura
geometria.
Rebutjava copiar la natura, en
tot cas la representava.

15. Retrats
1875
1894
1886
1890
Autoretrats
Hortènsia Fiquet, la seva
dona

16. Paisatges
Roques en el Bosc -1893- El Castell Negre-1904-

17. Altres obres, altres pintors
P. Cézanne: El golf de Marsella des de l'Estaque G. Braque: Paisatge de l’Estaque

18. PAUL GAUGUIN. El camí del simbolisme

19. 1888: a la Provença, amb Van Gogh
Cafè nocturn, de Gauguin (1888) Cafè nocturn, de Van Gogh

21. 1891-1893: primer viatge a Tahití
Arearea {1892) Dones de Tahití (1891).

23. 1895-1901: segona estada a Tahití
Cavall blanc, 1898; Louvre
Contes bàrbars, 1902
D’on venim, qui som, on anem?, 1897

24. VINCENT VAN GOGH. Camí de l’expressionisme
Obres primerenques
1881-88
Camí amb pollancres, 1884
Els menjadors de patates, 1885
Natura morta amb sabates. 1886

25. Arles. 1888-89Cafè de la plaça. 1888
Girasols, 1888
El carter Roulin, 1888

26. Saint-Rémy. 1889-90
Xiprers, 1889
Iris 1890
Autoretrat, 1889

27. Autorretrats

29. Nit estelada. 1889 MOMA. NYork

30. La cambra de Van Gogh a Arles. 1889

31. Auvers sur Oise. Maig-juliol 1890
Arrels i troncs d’arbres. 1890

32. Camp de blat sota un cel amenaçador. 1890

33. Retrat del Dr. Gachet. 1890Desesperat

34. L'esglesia d'Auvers-sur-Oise. 1890

35. Millet - Van Gogh

36. TOULOUSE-LAUTREC
Dones ballant al Moulin Rouge. 1892
1892
Toilette. 1896

37. 1891
1893
Altres obres

38. NENS A LA PLATJA. J. Sorolla (1910). 118x185 cm. Casón del Buen Retiro, Madrid.
IMPRESSIONISME A ESPANYA

39. Temàtica social
1894. (153 x 204 cm)
1892
Encara diuen que el peix és car!
Otra Margarita
Encaixonant panses (Javea). 1901

40. Obres impressionistes
Abans del bany. 1909
Bacant, 1886
Passejant per la platja

42. Comparació Sorolla/Fortuny
Nu a la platja de Portici, 1874 (14x20 cm)

43. PINTURA CATALANA
del tombant de segle

44. LA CARREGA. RAMON CASAS I CARBÓ
1. 1899. M. del Prado, Madrid (en dipòsit al M. C. Garrotxa, Olot) Oli/tela (298 x470,5 cm). Una càrrega de la guàrdia
civil contra treballadors –repressió del moviment obrer-, a Barcelona. Modernisme

45. 2. Anàlisi formal
2.1 Elements plàstics:
Pintura molt solta, amb pinzellades àmplies i amb gran domini dels tons de color, en unes figures que, vistes de
prop, són només taques de color. Predomini dels colors grisos, blavosos i verdosos (gammes fredes).
Sensació de moviment: apilonament de la multitud que vol fugir.
2.2 Juga amb els espais plens i buits, amb gran espai central (influència japonesa) -ocupat només lateralment pels
protagonistes- i enquadraments tallats (fotogràfics).
El gran espai central panoràmic que es desplega en forma de vano cap a l'esquerra, tradueix el moviment de la
multitud frenètica que fuig dels sabres policíacs; en el centre, un gran espai buit completa la temperatura
dramàtica i remata una composició insòlita per un quadre d'aquest tipus. Una cop més, Casas adapta amb
extraordinària facilitat la seva tècnica solta, de taques contrastades i llum difuminada, a un format inusual.
2.3 Estil
El pintor juga amb aspectes impressionistes pel que fa al tractament del color, i al mateix temps es deixa portar
pels corrents simbolistes europeus i també pels noucentistes i modernistes, al gust de la Catalunya de final del
segle XIX, de la que ell, amb Santiago Rusiñol y Enric Clarassó, són els màxims exponents artístics, en el campo de
las arts decoratives i la pintura. Eren un grup de caràcter catalanista i progressista, que van ser considerats
decadents, però que la seva autenticitat els feia buscar la bellesa i el refinament.
Casas insisteix en donar una alternativa moderna als quadres d'història, recorrent a un format de grans dimensions.
L'any 1910 realitzà una nova versió reduïda, amb el guàrdia civil a peu, que es conserva en una col·lecció
americana.
És un dels més coneguts retratistes, amb més de 200 retrats al carbonet, amb una tècnica d’una rapidesa i puresa
de línies extraordinària.

46. Se sol dir que l’art contemporani català s'inicia amb Casas i Rusiñol, els quals, en comptes de mirar cap a Roma, focus del
món acadèmic, afirmen la prioritat de París, on s'havien anat produint totes les innovacions artístiques més radicals. Ja
Ramon Martí i Alsina o Marià Fortuny s’havien adonat de la importància de París: la diferencia, però, és que ara tant
Casas com Rusiñol no s’inscriuen en un art acceptat i conformista, sinó que la seva pintura provocarà el rebuig
característic de l’art d'avantguarda. L'activitat d' aquests artistes va contribuir a convertir Barcelona en un focus artístic
de primera magnitud en que cada vegada era més evident una acceptació de plantejaments estètics avançats.
Postimpressionistes, noucentistes i modernistes portaran l’art català a les portes de les avantguardes. Els seus
protagonistes són, entre altres, Hermenegild Anglada i Camarasa, Joaquim Mir, Isidre Nonell i Joaquim Sunyer.
3. Obra exposada al Salon du Champ de Mars, el títol fa al·lusió a una vaga que tingué lloc a Barcelona al febrer de 1902,
encara que se sap que Casas va pintar-lo al 1899 i, fou l'obra rebutjada a l'Exposició Universal de París de 1900. L'any
1904 obtingué finalment la Primera Medalla a l'Exposición Nacional de Madrid com a mostra de la seva fama com artista.
Per tant, el context on cal emmarcar aquesta obra és el de les lluites obreres de Barcelona del tombant del segles XIX al
XX.
Ramon Casas, és un pintor format a França, on la seva posició econòmica li permetia viatjar sovint des dels 15 anys. Allà
va rebre les primeres influències de l’academicisme francès, amb el retrat i la pintura costumista i va iniciar la seva
admiració per la pintura delo Segle d’Or.
La seva època més productiva és la dels anys 1880-1910, entre exposicions a París, i a la Sala Parés, dedicades sobretot al
retrat. Ramon Casas acabarà fent pintures amables pels “bons burgesos”, per agradar-los i vendre. Es va allunya de la
pintura dramàtica per anar fent composicions amb tota la força i la vitalitat de la simplicitat, el color i el dibuix.Amb els
seus companys dels Els Quatre Gats va continuar vinculat al moviment modernista, i dedicat a il·lustracions de cartells
per a marques, obres de teatre i de “music-hall” -cigarrillos París, o la coneguda imatge de l’Anís del Mono-, amb
evidents influències de Toulouse-Lautrec.
Va ser un promotor cultural: a Barcelona va ser un gran animador de la vida artística a la cerveseria “Els 4 Gats”, va
col·laborar amb Rusiñol en l’evolució de Sitges com a centre cultural, artístic i turístic i va impulsar la creació de revistes
com Pèl & Ploma.

47. Altres obres

48. Altres artistes
S. Rusiñol: El bohemi o retrat d‘Erik Satie (1891)
Picasso: menú d'els quatre gats
(1899
Lluïsa Vidal: Retrat de la seva
germana Marta Vidal
Jardí d’Aranjuez, 1907

49. Isidre Nonell
Gitana vella, 1905
Estudi 1903
Niebit, 1909
Figura reclinada, 1908

50. Obres PAU

51. JUGADORS DE CARTES,* 1893
Colors foscos  Colors clars 
Pinzellades amb taques àmplies de color;
més que de colors càlids/freds, cal parlar
de zones més o menys il·luminades:
proximitat-llunyania. El color modela les
formes. La llum, però és ambiental,
pròpia, no té un focus concret; ritme
estàtic (no hi ha moviment físic, si tensió
emocional: indecisió rostre dreta).
Abandó de la perspectiva (taula, cames).
Poc efectes espacials: totes les figures
estan encaixades; diverses perspectives
en un mateix pla. Ordenació intel·lectual
dels objectes.
Estil personal, individualista, sense massa
connexió amb els seus coetanis.
Pintava més que dibuixava. Emprava el
realisme com a mitjà d’expressió.
Innovador considerat l’iniciador de
moviments posteriors: fauvisme,
cubisme, expressionisme. Pocs efectes
espacials. Simplificava els objectes per
representar les formes bàsiques
fonamentals: no busca la impressió
momentània, sinó l'estructura, allò que
és bàsic, allò que roman, tot i emprant
situacions quotidianes.
Les formes es redueixen a cons, cilindres,
esferes.
Vista de perfil
 
Vista superior 
M. d'Orsay, París Oli/tela (97 x 130 cm).
Gènere: dos homes jugant a cartes a l’hostal

52. Altres “jugadors”
1. Els jugadors de cartes (1892). M. Metropolità d'Art ,
Nova York.
2. Els jugadors de cartes (1892-1893). M. Institut
Courtauld, Londres.
3. Els jugadors de cartes (1893). M. d'Orsay, París.
Persistència de les sèries

53. Nit estelada. 1889 MOMA. NYork

54. Anàlisi de l’obra:
Les línies negres separen
els colors i faciliten la
comprensió de les superfícies
Pinzellada ràpida, amb
molta matèria. Plena
d’expressivitat
Domini línies rectes
Domini línies corbes
Sensació de moviment.
Crea una gran inquietud
i angoixa, augmentades
pels remolins estel·lars
Domini del blau, del verd i el groc-taronja. Transmeten la visió interior de l’artista.

55. Camp de blat amb xiprer