2. Esquema general
En pintura, el segle XIX es va caracteritzar perquè, en cada una de les seves dues
meitats, es va donar la presència de dos estils:
Primera meitat
Neoclassicisme
Romanticisme
Segona meitat
Realisme
Impressionisme, Neoimpressionisme o Puntillisme i Postimpressionisme
3. Introducció: Pas del XIX al XX
• L’art del segle XX es caracteritza per la manifestació de múltiples corrents que
es denominen ”ismes”. No totes les tendències artístiques se succeeixen
linealment en el temps, sinó que moltes són coetánies i s’entrellacen entre si.
• Així, les avantguardes no es poden entendre intentant establir un ordre
cronològic precís i rigurós.
• És un tòpic, per una altra part, considerar l’art del segle XX com una ruptura
amb els moviments artístics anteriors, perquè els canvis ja es varen començar
a notar a finals del XIX.
• Es pot prendre com a data d’inici de la pintura moderna l’any 1863. Aquest any
Manet pinta Déjeuner sur l’herbe (L’esmorzar a l’herba), i l’exposa en el Saló
dels Refusats. La temàtica de l’obra tenia ja precedents en el Renaixement
italià, però el nou plantejament va causar un gran escàndol.
• Els canvis que suposaren l’Impressionisme i, després, el Postimpresionisme
constituixen el punt de partida dels corrents del segle XX.
4. Impressinisme. Definició
• L'Impressionisme és l’estil artístic, fonamentalmet pictòric, però també
escultòric, nascut a França en l’últim quart del segle XIX, caracteritzat per
pinzellades soltes de taques de colors purs, juxtaposades, amb la qual cosa
intenta captar la llum reflectida en els objectes. És l’escola artística que va
marcar la ruptura de l’art modern amb l‘academicisme. Destaca la seva
tendència a recollir les impressions fugitives, la mobilitat dels fenòmens, més
que l'aspecte estable i conceptual de les coses. L'impressionisme és considerat
el fenomen més important de l’art europeu des del Renaixement.
• Cada pintor impressionista dedicava temps a l’estudi de la tècnica pictòrica.
Durant la guerra de 1870, Monet, Pissarro i Sisley van anar a Anglaterra, on
admiraren l’obra de Constable i Turner. En tornar treballaren junts a la vora del
Sena i les seves obres mostren elements comuns durant un temps.
Monet
Sisley
5. Impresionisme i l’art de final segle XIX
Context històric
• Els impressionistes viuen al París de la 2ª ½ del segle XIX, l’escenari de
totes les revolucions: el 1848, el Segon Imperi, la Comuna i la III
República. Després del fracàs de la Comuna de París (1871) i la brutal
repressió de les classes populars, la burgesia francesa es consolidà en el
poder amb la III República. El capitalisme, que s’havia començat a
desenvolupar amb el 2n Imperi, es consolidà a França. Les forces
productives van créixer com mai, els avenços en la investigació científica i
la creació de nous materials transformaren radicalment l’aspecte
d’Europa.
• La concepció de la realitat, de la naturalesa i de l’home canvià a un
ritme vertiginós, que en molts aspectes no s’havia produït des del
Renaixement. Per exemple, París és l’escenari, també, dels grans canvis
urbanístics dirigits pel baró Hausmann: apareixen els grans boulevards,
les exposicions universals creen monuments emblemàtics com la Torre
Eiffel i l’especulació urbanística afavoreix grans negocis, que possibiliten
l’aparició d’una burgesia de nous rics. Tots aquests canvis afectaren
profundament l’art.
6. Impresionisme i l’art de final segle XIX
Context històric
París bull amb l’activitat dels artistes i intel·lectuals que es reuniexen en els cafés (el
centre de reunió dels impressionistes fou el Café Guerbois), on discuteixen d’art, de
política, de poesia, dels avenços científics, etc. L’impressionisme s’identifica amb la
bohèmia, l’esquerra política, el món dels intel·lectuals crítics amb el poder com Émile
Zola.
El món artístic continua girant entorn als Salons, grans exposicions anuals organitzades
per les Acadèmies sota el patrocini del govern i on momés s’exposaven les obres que
superaven la selecció oficial.
El conservadurisme oficial queda contrarestat per la importància, cada cop més gran,
de la figura del marxant, que aconsella i dirigeix artistes i clients, i els allibera de la
dependència dels Salons i les Acadèmies.
La crítica d’art és present a la premsa escrita i l’interès per l’art creix; una crítica
adversa és preferible al silenci que condemna l’artista a l’oblit. És significatiu que el
moviment impressionista prenguès el seu nom d’una frase despectiva del crític Louis
Leroy.
Davant aquesta realitat canviant, l’impressionisme i el simbolisme, suposen el final
del cicle pictòric iniciat al Renaixement i, per l’altra part, l'origen de l’art contemporani
després dels postimpressionistes.
7. Antecedents
• 1) La preocupació històrica per la llum (captar-la a través del color). La
característica fonamental de l’impressionisme és el seu afany per captar,
mitjançant tocs cromàtics, la llum que canvia constantment. Aquesta captació
de la llum va ser una ambició present des del Renaixement: Piero della
Francesca (s. XV), Leonardo i Ticià (s. XVI), Velázquez i Rembrandt (s.
XVII). Però els antecedents més directes els trobem en el s. XIX:
• a) Enquadraments lluminosos que acompanyen la temàtica
revolucionària del romanticisme (Delacroix i la seva Llibertat).
• b) El realisme de Coubert en el que es forma Manet, però els
impressionistes descriuen la percepció del món natural sense missatge moral o
social.
• c) Paisatges poètics de l’escola de Barbizon, que pintaven a l’exterior
des de 1840, encara que les pintures eren acabades al taller. Millet, a la
vegada influït per Corot i els paisagistes holandesos del s. XVII, encara que
aquestos glorifiquen la vida dels camperols i els impressionistes faran una
observació directa del paisatge natural, lliure d’elements narratius.
8. Antecedents
d) L’expressivitat d’Honoré Daumier, caricaturista i crític social, que retrata allò
esencial de l’expressió facial humana i el gest corporal, influirà en Degas.
e) Paisatgisme anglès de Constable i Turner, que a més de preocupar-se per la
llum, mostraven el seu interès per captar el vent, la pluja i el sol. Aplicaven colors purs
i, a certa distància, provocaven els efectes desitjats.
f) Estampes japoneses. L’art japonés començà a difondre’s a París amb l’obertura
de la botiga La Porte Chinoise. Els gravats de Hokusai mostren la composició obliqua,
línies simplificades, formes esquematitzades, utilització de colors plans, sense ombres
ni modelats, sense preocupació per la perspectiva, amb enquadraments insòlits, la
seva capacitat per a captar fugissers efectes atmosfèrics, la temàtica basada en la vida
quotidiana.
9. Característiques I
• 1) Rebuig del realisme academicista: la línia, el volum i el clarobscur no tenen
cap importància. Desaparició del dibuix: l’exclouen i queda reduït a traços
lleugers, i diluït entre el color, desapareix el clarobscur (no utilització del negre
per enfosquir els colors, queda proscrit, ni grisos, ni terres). Les ombres del
color deixen de ser fosques i es redueixen a espais acolorits amb un estudi de
les relacions entres les tonalitats complementàries.
• 2) Representació plàstica de la vibració òptica de la llum. Teoria dels colors: de
Newton sobre la descomposició dels colors, i de Chevreul la combinació dels
colors. Hi ha 3 colors primaris o generadors (groc, vermell i blau) i 3 secundaris
o complementaris (viola, taronja i verd). Cadascun dels colors secundaris és el
complementari del primari que no entra en la seva composició. La fusió no es fa
al pinzell sinó a la retina de l’espectador, que confon tocs pròxims de colors
primaris. La “llei dels contrastos simultanis” de Chevreul, els colors difonen una
orla del cromatisme complementari.
• 3) Figuració amb eliminació del detall i de tot caràcter descriptiu. Recerca de la
claretat i la lluminositat. Indiferència pel tema, l’única preocupació és la
plasmació de la llum i la fugacitat del color: Els objectes només es veuen en la
mesura que la llum hi incideix.
10. Característiques II
• 4) En la recerca de la bellesa d’aquesta sensació directa, les formes es
plasmen de forma inacabada, insinuada i vaporosa, arribant, fins i tot, a
desmaterialitzar-se.
• 5) Preocupació per fixar les impressions momentànies de la naturalesa:
Repetició dels temes en diferents circumstàncies d'il·luminació cromàtica,
intensitat solar, boira..., etc., per captar la diversitat d’un mateix paisatge.
• 6) El pintor cerca la llum fugaz i el ràpid canvi dels colors. Treball a l’aire lliure:
van fugir del convencionalisme dels tallers i es traslladaren al camp.
• 7) Pinzellada solta: feta de taques de color pastoses i gruixudes, sense retocar-
les, per traduir les vibracions atmosfèriques més fidelment. Exemple de l’interès
per plasmar els efectes canviants de la llum: Catedral de Rouen en 5 moments
diferents del dia (Monet, FITXA 140).
• 8) Temes quotidians, a més de paisateges vibrants: curses de cavalls, ballets
de dansa, vida de París, cabarets, music-hall, passejos en barca, banys,
distraccions populars...
• 9) Prescindeixen de la perspectiva basada en les regles de geometria: primer
pla fins la línea de l’horitzó mitjançant disminuació dels tons.
11. TÈCNICA
No artistes intuïtius estudiosos
Teoria dels colors
Plasmació de la llum (“Els objectes es veuen en la
mesura que la llum hi incideix”)
Aparences successives: El quadre és un efecte de llum
(repetició temes)
Coloració de les ombres (no clarobscurs): no perspectiva
geomètrica
Pinzellada solta
Sortida a l’aire lliure
12. Història moviment impressionista:
Origen del nom I
• 1863, Édouard Manet exposa el quadre L’esmorzar a l’herba que va
escandalitzar els sectors tradicionals, vinculats a les exposicions oficials d’art,
però que va entusiasmar als innovadors, que s’uneixen per lluitar plegats pel
triomf dels seus ideals. Van aconseguir que al costat del Saló, s’obrís un annex
on poder exposar les obres no admeses. El Saló del Refusat va tenir gran
afluència de públic que anava per a riure. Va ser un fracàs econòmic i de
crítica.
• 1874, els innovadors organitzen, paral·lelament al Saló oficial, una exposició a
l’estudi del fotògraf Nadar: l’impressionisme es dóna a conéixer. Manet, que era
partidari d’enviar els quadres al Saló, no va voler participar. Sí que ho van fer
Monet, Pissarro, Degas, Renoir, Cézanne, Sisley i altres. Manifesten la seva
voluntat col·lectiva de fer un art nou que trenqui amb l’academicisme i la
trivialitat artística imperant en l’època.
13. Mestres de l’Impressionisme i del
Neoimpressionisme o Puntillisme
• MANET, Édouard (francès)
• MONET, Claude (francès)
• RENOIR, Auguste (francès)
• DEGAS, Edgard (francès)
• PISSARRO, Camille (francès)
• SISLEY, Alfred (anglès)
• MORISOT, Bherte (francesa)
• CASSAT, Mary (amaricana)
• SEURAT, Georges (francès, Puntillisme)
• SIGNAC, Paul (francès, Puntillisme)
14. Història moviment impressionista:
Origen del nom II
• Els treballs exposats motivaren el rebuig generalitzat de la crítica i del públic.
No n’hi va haver comprensió cap aquelles pintures que no contaven històries,
sinó que eren temes vulgars: regates als rius, dames en el jardí, etc.
• L’exhibició del quadre de Claude Monet ”Impression, soleil levant” (Impressió:
sol naixent), va batejar el nou moviment amb el nom despectiu
d’impressionistes.
• Un periodista, Louis Leroy, va criticar sarcàsticament i amb menyspreu aquells
artistes i l’obra dient: “Aquesta pintura, vaga i brutal a primera vista, ens
sembla que és alhora l’afirmació de la ignorància i la negació de la bellesa”.
• 1876, segona exposició al carrer Le Peletier (no va rebre millor acollida).
15. Història moviment impressionista:
Origen del nom III
• 1877, tercera exposició. Les burles van caure ara especialment sobre
Cézanne, que realitza una geometrització de la realitat. Però paral·lelament al
rebuig majoritari de la crítica, es va formar un grup d’incondicionals de
l’impressionisme, com Zola. Poc a poc, les vendes van millorant i Durand-Ruel
es converteix en el marxant francès del grup, cosa que allibera als pintors de la
tirania del Saló (un marxant d’EUA els comprà quadres i això suscita el
respecte de la societat francesa).
• Entre 1887 i 1890 es pot dir que l’impressionisme és acceptat, i entre 1890 i
1900 l’èxit comercial el consagra. A més a més de l’èxit comercial i de crítica
que tindrà a partir d’aquell moment, aquest estil representa l’autentica ruptura
amb la pintura tradicional i el punt de partida de l’art pictòric del s. XX.
• En definitiva, el començament fou una reacció social contra l’impressionisme
tot i l’entusiasme dels innovadors.
