1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: Jordi i Albert
Després d’un dia cansat, no esperava res més que el meu sofà i una bona pel•lícula. Però
aquell no va ser el meu destí. Tot va anar així: Sortint de la feina, fatigat dels crits del meu cap,
fart que la fotocopiadora s’encallés amb el paper, vaig posar-me el casc, i vaig pujar a sobre de
la moto. No pensava en res, només de com odiava al meu superior. La meva atenció en la
carretera va anar disminuint mica en mica, els pensaments inundaven el meu cap de bestieses.
Vaig voler fer més volta per un camí de girs i revolts tancats, per tal de no arribar d’hora a casa
ja que segurament m’esperava la dona amb ganes de brega, per qualsevol motiu, ves a
saber... sempre és una historia diferent. Quan vaig arribar al tram de corbes, vaig engegar el
fars perquè la nit ja començava a caure. Vaig agafar el primer gir amb contundència, el segon
després el tercer, el quart... mig marejat de la velocitat, junt amb la ràbia que duia dins meu.
Però el final de la cursa va arribar al revolt numero cinc, vaig veure arribar un camió gegant,
segurament un dels més grans que he vist en la meva vida, el vaig percebre tant ràpid que no
vaig poder fer res per evitar la col•lisió. El cop va ser tant fort, que vaig sortir quatre metres
volant, enrere , anant a petar al terra amb el cap per endavant, sort que aquell dia portava el
casc perquè normalment no acostumo a posar-me’l. Tot era molt estrany la sensació que tens
al no poder aixecar-te perquè no sents cap part del teu cos es molt neguitosa la vista se
m’anava ennuvolant, tot era molt confús tot era borrós, sentia el dolor que em corria per dins,
vaig entendre que em moria allà al terra. De cop tot va esdevenir negre, va desaparèixer tot,
sentia els meus pensaments però no el meu cos. Tres dies després em desperto en una
habitació blanca, sembla un hospital, no veig a ningú ja que encara arrossego molèsties en la
visió. Les rascades dels braços i de les cames estan tapats amb venes i desinfectant. Entra
una noia, potser una infermera, que em veu despert i surt ràpidament cap al passadís, suposo
que avisar al doctor. Efectivament veig tres homes amb bata blanca i la noia. Intento aixecar-
me per donar-li les gràcies, però és impossible. El senyor fa un gest procurant de que jo no em
mogui. Que passa? Tots em miren amb cara de compassió... Li pregunto al doctor que passa.
No em respon, fa un cop d’ull al panell que tinc just darrera del meu cap, no entenc ben bé que
posa, deu ser coses de metges. Se’n van sense dir res, no entenc res, però perquè em deixen
sol... Ha entrat la meva dona, no sé que dir em mira igual que els metges. Què és el que
passa? M’ha deixat un paper al peu del llit i s’ha anat. Vull agafar-lo però és impossible les
cames no em responen. Ara ho entenc! L’accident ha estat tant fort que... quan tots em miren
només veuen un home assegut en una cadira de rodes per a tota la seva vida.