1. PLENILUNI
Carme Garcia Gallego
Premi al millor treball de la comarca del Garraf
Em desperto i tot i obrir els ulls, no veig res de res, tot és fosc, ben fosc. Tinc calor i set,
molta set; em sento la gola com si dugués enganxat un eriçó. Ensalivant m’adono que
tinc la boca tancada amb una cinta ben tibant, i tot plegat fa que no pugui respirar prou
bé. Atabalat i nerviós em bellugo però tinc molt poc espai. Les meves mans estan
lligades darrera l’esquena i les cames molt juntes, com enganxades pels genolls i pels
peus... On sóc? Què m’ha passat? Intento asserenar la meva respiració, quan escolto
força brogit. Paro atenció i dedueixo que circulem per una via ràpida i és prou evident
que em trobo dins del maleter del vehicle. El cotxe minora la marxa. Sense pensar-
m’ho començo a donar cops i cridar per si algú em pot escoltar... però el cotxe torna a
posar-se en circulació i sospito que acabem de passar per la barrera d’alguna
autopista.
On anirem? Faig memòria i poc a poc em venen imatges que m’ajuden a esbrinar el
que em pot haver succeït. Començo a suar en recordar una de ben esfereïdora que
em travessa el cap; desitjo no acabar com l’home que vaig trobar-me per sorpresa a
l’últim cotxe que vaig aparcar.
Ahir cap al migdia sortint de la Universitat vaig anar a dinar a casa dels pares, i un cop
dutxat i mudat vaig afanyar-me en arribar a la feina. Faig d’aparca-cotxes des de les
sis de la tarda fins a mitjanit al casino “Las Vegas” a Salou. És una feina on no em
paguen massa, però és l’única que em permet seguir amb els meus estudis. Sense
agradar-me gaire el que faig, reconec que els calerons que rebo a fi de mes sempre
em van bé. Els clients, no acostumen a ser agradables, ben tibats i pagats d’ells
mateixos sense mirar-se gaire a la gent com jo, i fins a cert punt els hi dono la raó...
Quin atractiu pot tenir trobar-se un noi enfundat en un horrible uniforme vermell, amb
gorra de plat i tot? En un circ faria de mico de fira o de pallasso tocant algunt
instrument. Aquí em limito a saludar-los educadament i aparca’ls-hi els cotxes.
La jornada va començar força avorrida. Una mestressa cansada d’ estar-se a casa que
s’acosta a distreure’s una estona. Alguna parella d’aquelles que l’home no quadra amb
la joveneta que porta al costat; un altre de ben empolainat i perfumat que arriba tot sol
amb la intenció d’aprofitar el viatge, si la sort no l’afavoria en el joc, potser la tindria si
aconseguia sortir ben acompanyat. Van anar venint tan espaiats que no em donaren
massa feina, tanmateix em van fer passar les hores més distret, però cap allà quarts
d’onze l’ambient es va animar.
Un grup nombrós, tots ben contents i fent molt de xivarri en van deixar els seus
vehicles a l’entrada, entregant-me les claus de tots ells. En poc més de mitja hora se’m
va acumular tota la feina grossa de la nit. Vuit cotxes. Tal i com marquen les normes
havia de començar deixant-los a la segona planta i anar omplint l’aparcament, de baix
a dalt; tot i que veient el poc moviment de vehicles que hi havia avui, bé els podria
haver deixat a la primera planta i m’hagués estalviat de fer un munt d’escales. Cansat i
un cop he aparcat el darrer cotxe constato que encara em queden ben bé tres quarts
d’hora per plegar. Em fixo bé la ridícula gorra que em fan portar i maleixo un cop més
aquella horrible disfressa mentre encenc una cigarreta. Sense clients que atendre, no
amoïno a ningú amb el fum i així de passada em relaxo. Fa una nit clara de pleniluni i
contemplo el cel ben curull d’estels.
Assaborint la cigarreta noto una esgarrifança que em ressegueix el cos amb intensitat i
copso una sensació estranya que em fa girar. Em sorpren trobar-me un espectacular
cotxe negre lluent, net com una patena, de vidres tintats i amb una cantarella de motor
que m’agrada. El conductor no baixa del seu vehicle. M’espero. Veient que no surt,
m’acosto i pico gentilment amb la mà enguantada al vidre de l’acompanyant. Cap canvi.

2. Què faig? Uns segons més i surt un senyor elegant, alt, amb el cabell engominat
pentinat cap al darrera; de faccions dures i anguloses, molt marcades, ben afaitat i
amb ulleres de sol. Porta camisa blanca sense corbata, vestit fosc i sabates negres
enllustrades. Sense tancar la porta rodeja el cotxe pel davant i em deixa les claus a les
mans. Cap paraula. Impassible s’encamina cap al casino. El seu posat i aquest aire
misteriós em recorda un personatge molt famós del Bram Stoker.
Palplantat i sense reaccionar, constato un cop més que aquesta gent em treu de
polleguera... ni que fos invisible! Tant costa dir bona nit? Què es creuen aquests
pedants perfumats? Tipus com aquest em fan bullir la sang, per la displicència que
gasten envers la resta del món. Dins del cotxe observo el magnífic vehicle. Quina
màquina!
Ni que sigui per uns instants decideixo gaudir-hi. M’asseguro que hagi entrat al casino.
No faig cap mal a ningú provant-lo pels voltants abans d’anar a l’aparcament.
És el mínim que puc fer després de la seva actitud!
Espero que no hi hagi ningú pel carrer per trepitjar a fons l’accelerador. El cotxe agafa
velocitat amb rapidesa. Espectacular. Frueixo de la conducció quan em sembla sentir
un cop somort al darrera. Redueixo la velocitat i parant l’orella no escolto res fora de la
cantarella alegre del motor. Torno a accelerar tot decidit, amb el convenciment de no
haver topat amb res. Sense vehicles al voltant agafo la rotonda ràpid, fent grinyolar els
neumàtics, encaro el cotxe cap al pàrquing quan torno a escoltar un altre cop. Baixo
les rampes de l’aparcament arribant a la conclusió que algun objecte deu rodolar dins
del maleter. Aparco i amb el cotxe asserenat, decideixo anar a comprovar-ho quan
escolto un senyal acústic. És l’ascensor. Des del cotxe guaito qui arriba, però no surt
ningú. Ha baixat buit, què estrany... Potser algú cansat d’esperar-se ha decidit pujar
per les escales.
El silenci es restableix.
Pujo finestres i surto per anar a mirar dins del maleter. A l’obri’l em trobo que una
gavardina, segurament d’aquell “pàjaro”, cobreix alguna cosa que fa embalum. No
acostumo a fer aquestes coses, tafaner no ho sóc, però un no-sé-què m’empeny a
esbrinar què s’hi amaga. L’aixeco sigil·losament i... òndia!
Fent un bot de poc m’estampo contra la paret. Esmaperdut, no dono crèdit al que estic
veient: un home de mitjana edat amb tot de senyals i talls a la cara, lligat i
emmordassat. Al seu costat la fotografia d’una parella. Abraçats i somrients es veuen
feliços. Ella és jove i molt bonica. L’home podria ser ell, però hi ha poca llum per
assegurar-ho.
La seva roba estripada i bruta, dona a entendre que ha rebut més cops que un sac de
boxa. No fa gaire bona pinta i per comprovar si encara respira, acosto els meus dits
sota el seu nas. Em sembla que encara és viu, gemega. Atabalat i nerviós sento el
meu cor accelerat. Hauria de trucar a la policia. No recordo el numero. Marco el
d’emergències, però allà no hi ha massa cobertura i de seguida perdo el senyal...
Dubto en si moure’l o no, potser millor li trec la cinta que porta enganxada a la boca a
veure si respira amb menys dificultat.
Espavila, hauries d’actuar! –em dic a mi mateix.
Immers en les meves cabòries no m’adono que l’home ha obert els ulls i bellugant-se
intenta cridar la meva atenció. Amb la mirada em demana que l’ajudi implorant la meva
reacció. M’acosto per mirar de treure-li la mordassa i m’arriba una ferum que tomba
d’esquenes. L’home s’ho ha fet tot a sobre. Fent el cor fort ho torno a intentar i amb un
rampell de ràbia, tibo i li trec de cop. El seu crit d’esglai, afegit a la imatge dantesca em
remou l’estómac, sento nàusees i em fa venir ganes de...
No para de sortir-li sang. Creia haver-li fet jo amb l’estrebada, però m’adono que li
falten algunes dents i per això sagna tant. Quina bestialitat! Busco un mocador per
mirar d’aturar-li l’hemorràgia, quan escolto baixar novament l’ascensor.
Amb un gest ràpid li recomano silenci. Baixo la portella sense acabar de tancar-la per
no fer soroll i m’amago darrera la columna. Escolto passos que s’acosten. Tremolo
com una fulla mentre espero no ser descobert. Les claus estan posades... atès el
1

3. reguitzell d’esdeveniments, m’he descuidat de pujar-les! Si era aquell “pàjaro”, segur
que baixaria ben emprenyat a buscar el seu vehicle.
Els llums s’apaguen.
Escolto un renec. No goso bellugar-me. Silenci total. Ara disposo d’un temps per
amagar-me millor darrera d’un dels cotxes més apartats, fer-ho ràpid i sense soroll, no
fos cas que s’adonés de la meva presència. Belluga’t!
Llums encesos.
La porta del maleter s’obre. L’home atonyinat, traient forces de no sé on, aconsegueix
incorporar-se... i jo gran cagadubtes, havia begut oli. No tenia cap altre opció que
intentar fugir i escapolir-me ara que encara podia, sabent que la imatge d’aquell
personatge amb ulleres de sol planaria per sempre més en els meus malsons.
El veig. És ell! S’acosta lleuger cap al vehicle. Sona el meu mòbil. Al voler silenciar-lo
em rellisca i cau. El recullo ràpid i tot decidit a sortir corrent sé que he fet tard.
Una nova esgarrifança em ressegueix el cos amb intensitat. Aixeco els ulls i el veig
acostar-se. Es treu les ulleres i amb l’altra mà furga una butxaca. Els seus ulls són
estranys, em fan estremir; la seva mirada desafiant! A la mà branda una navalla i
obrint-la m’intimida. Gairebé el tinc a tocar quan m’escolto dient-li esporuguit:
- Miri, jo no he fet res. Només he baixat el seu cotxe i m’he trobat...
Les cames em flaquegen, em costa respirar i perdo el món de vista.
Aquesta magnífica nit de pleniluni, de cop, havia enfosquit.
2