1. @
Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: Armillas
Em dic Xavier Aribau. Avui fa exactament sis mesos que vaig tenir un accident de moto, un
accident que em va impossibilitar el moviment del cos des de sota el pit fins els peus. Tothom
parla de la necessitat de portar casc quan viatges en moto. Sí, és estrictament necessari. Però
el que no es comenta tant, i el que a mi ningú em va explicar, és que la resta de la protecció
també és de vital importància. Per això estic així ara, per això va canviar completament la meva
vida, i per això vull informar el món de la meva història. Era un calorós dia d’estiu, d’aquells que
fan que et preocupis per morir deshidratat i que desitgis l’arribada del fred hivern. Jo estava a
casa meva, abraçant el ventilador en un intent desesperat de mantenir el meu cervell en estat
sòlid, però semblava un tasca impossible, ja que el Sol penetrava amb força per la finestra i no
donava senyals de veure’s aplacat per la subtil i gairebé inexistent cortina de la meva habitació.
En aquell moment vaig rebre una trucada del meu amic Ferran, suplicant una escapada a la
platja, amb la intenció de desfer-nos d’aquella calor sufocant i enganxifosa que aguaitava la
zona els mesos d’estiu. No vaig dubtar-ho ni un segon, així que, després d’assegurar-li la meva
assistència i quedar amb ell a la plaça al cap de mitja hora, vaig començar a preparar-me per a
sortir. Vaig agafar una petita motxilla negra del meu armari i vaig ficar-hi dins una tovallola i
crema solar. No feia falta res més. Em vaig posar el banyador i una samarreta de màniga curta.
Em vaig quedar mirant les bambes, que solien ser millor per a anar en moto, però feia massa
calor per anar amb sabates tancades, així que em vaig posar les xancles i em vaig dirigir cap a
la plaça. Allà m’estava esperant en Ferran amb un altre amic que aniria en moto amb ell. El
camí des del meu petit poble fins a la platja no era molt llarg, però sí difícil. Estava ple de petits
sots que amb prou feines eren visibles i que més d’una vegada havien causat petits accidents.
Però mai tan greus com el meu. En Ferran anava molt avançat, ja que tenia molta més pràctica
que jo conduint la moto. Vaig veure com l’allunyava més i més i vaig pensar “si no vaig més
ràpid els perdré”. I vaig accelerar. De cop. Hi havia un sot, no el vaig veure. La moto va bolcar,
llençant-me al terra i caient sobre meu. Vaig sentir com la meva columna vertebral cruixia, un
so extremadament desagradable, i vaig mirar el meu cos, atemorit. Vaig provar de moure’m ,
però no vaig poder. Podria dir-se que vaig tenir sort que els meus amics veiessin la meva
terrible caiguda, ja que van tornar de seguida i van trucar a una ambulància. Però jo no sentia
res. Tan sols un petit dolor punxant al cap, ja que el meu casc no estava ben lligat i, al sortir
disparat a l’accident, m’havia donat un bon cop al cap. En Ferran em va treure la moto de sobre
i em va preguntar si em podia aixecar. Ho vaig intentar. No vaig poder. El meu cos no responia.
Vaig moure els braços cap a ell en un intent d’aconseguir incorporar-me, però estava tot perdut.
Em vaig espantar com mai ho havia fet en la meva vida. Per què? Per què el meu cos no volia
moure’s? Quan l’ambulància va arribar, encara estava estès en aquella estúpida carretera,
completament immòbil, completament atemorit, completament perdut. Un senyor d’uns
quaranta anys va sortir del vehicle i, juntament amb el seu company, em va pujar a una
plataforma i em van introduir a l’ambulància per portar-me a l’hospital. Em va preguntar què em
feia mal i com havia succeït l’accident. Li vaig explicar què havia passat i li vaig comentar la
meva preocupació davant la insensibilitat del meu cos i la impossibilitat de moure’m. Llavors ell,
amb un to suau que, sospito, havia sigut forjat, millorat i adaptat al llarg dels anys davant
situacions semblants a la meva, em va advertir que m’aniria punxant amb una petita agulla des

2. dels peus fins on tornés a començar el dolor. Va pinxar, va clavar i va perforar el meu cos al
llarg de les meves cames i el meu abdomen, fins a arribar al punt just per sota del pit en el que,
finalment, vaig sentir dolor. Després d’aquell dia, vaig passar molts altres i diverses setmanes
plorant, compadint-me de la meva catàstrofe, preguntant-me per quina raó el destí m’havia
castigat d’aquella manera. Vaig perdre les meves ganes de viure durant els tres primers mesos.
Ara, sis mesos després de l’accident, he après a conviure amb aquesta minusvalidesa. Però tot
i això, trobo a faltar poder córrer, poder saltar. Poder portar una vida normal. Intento pensar que
tot millorarà, ho intento, però hi ha dies en els que veure com en Ferran juga a futbol amb els
altres o, fins i tot, sentir els petits passos accelerats de la meva germana de tres anys pel
passadís, fa que m’atrapi en un negre núvol de negació tristesa i amargura.