Textos premiats en el Concurs Literari Intercomarcal "Anton Navarro". INS Hug Roger III de sort

1. Fins a la lluna i tornar
Les aigües cristal·lines d'aquest lloc ens deixen bocabadades, així que sense
pensar-nos-ho ens quedem descobertes per endinsar-nos en aquell mar envaït
pels peixos i un munt de coralls vermells; però la Vane només fa que fixar-se en
un goiat que fa surf uns cent metres més endins. Ella, com sempre, responent a
les seves idees més esbojarrades, comença a nedar aigües endins per veure
més d'aprop el que més li agrada d'aquest món, el surf i els nois. Com sempre,
en veure la situació una rialla se'm dibuixa a la cara i començo a nedar darrera
seu, però l'harmonia es trenca quan sento que algú em sacseja lent i suaument.
Primerament penso que és part del somni en què estic, uns segons més tard
algú em torna sacsejar una mica més fort que la darrera vegada, fins que amb
aquest sacseig, que fa que el paradís on érem la Vanessa i jo desaparegui, s’hi
afegeix una veu que diu el meu nom amb tendresa. Obro els ulls, però la llum de
la tauleta de nit fa que els torni a tancar, uns segons més tard m'obligo a obrir-
los altra vegada; veig al despertador que són les 3:42 de la matinada. La meva
mare està asseguda al costat del llit, a la cadira del meu escriptori, amb els ulls
plorosos i la mirada perduda al terra, també subjecta un mocador humit i arrugat
amb la mà esquerra. No sé què passa, em començo a posar nerviosa i a fer-me
moltes preguntes que queden a la meva ment sense resposta. No entenc res, no
entenc perquè la mare m’ha despertat a aquestes hores de la matinada. Jo
continuo callada, no sé què dir ni com reaccionar en aquesta situació; és llavors
quan la meva mirada i la de la mare es troben i sense articular paraula cap de
les dues, entenc el que passa, m'ensorro. La mare m'abraça mentre les llàgrimes
comencen a mullar les galtes, s'esforça per dir-me alguna cosa però li tremola la
veu, així que ho deixa córrer.
La Vane era la meva millor amiga, lluitava contra el maleït càncer des de feia
cinc mesos i mig però la malaltia ha pogut amb ella; confiava que se'n sortiria,
era forta, però ara m'adono que no el suficient com per seguir lluitant. M’aixeco
del llit amb la cara vermella d'eixugar-me les llàgrimes, obro l’armari, em fico els
primers texans que trobo i em fargo una samarreta d'ella, en posar-me-la em cau
una llàgrima i m’eixugo la cara per impedir que en caiguin més, ara vaig cap al
lavabo em rento la cara amb aigua ben freda i ben decidida li dic a la mare:

2. “Anem a l’hospital”. La mare s’aixeca sense dir res, va a buscar les claus del
cotxe i surt de casa, al seu darrere surto jo. Els 10 minuts que tenim fins a
l’hospital se’m fan eterns, en aparcar la mare em posa la seva mà sobre la cuixa
esquerra i prem lleugerament, entenc el que em vol dir, que ho sent molt però
que he de ser forta. Baixo del cotxe i corro cap a l’entrada de l’hospital, pujo al
primer ascensor que s’obre i premo el botó 2, en obrir-se continuo la meva cursa
cap a l’habitació 118 i allà trobo la Maria, l’abraço amb més força que mai, i li dic
a cau d’orella amb veu tremolosa: “Ho sento, la vida és molt injusta.” Demano
per anar a veure el cos de la meva difunta amiga i la Maria no m’ho nega, sap
com n'era d'important per a mi. Entrem en una sala on hi fa fred, enmig d'aquell
espai hi ha una taula metàl·lica on sobre hi ha el cos de la meva amiga tapat amb
un llençol; m'hi acosto i espero que el metge destapi el seu rostre, m'hi apropo
encara més i em trec de la butxaca un collar de plata amb una pedra blanca,
envoltada per aquest mateix metall, que penja. Aquest penjoll l'havia comprat al
meu darrer viatge, dos iguals, un per a ella i un per a mi, però encara no havia
trobat el moment de donar-li. Li col·loco lentament al voltant del coll, m'acosto a
la seva cara, les llàgrimes gotegen sobre seu, i després de fer-li un potxó li dic
fluixet: «t'estimo, fins a la lluna i tornar, un milió de vegades».
Després de veure-la marxem cap a casa, demà no serà un dia fàcil, l’enterrament
diuen que és el pitjor. En arribar a casa, m'assec a la cadira de l’escriptori
decidida a escriure unes paraules per a l’enterrament de la meva amiga a petició
de la seva mare. Amb una fulla de paper al davant i un llapis en tinc prou per
escriure unes paraules d’acomiadament per ella, paraules de les quals és digna.
Surt el sol que encara estic asseguda al llit amb les llàgrimes als ulls, no he dormit
ni dos minuts des que he acabat d’escriure les paraules per l’enterrament. Surto
al balcó per veure la sortida del sol, estic segura que allà on sigui la Vane també
ho estarà mirant, i d’alguna manera sento que està amb mi. Al cap d’unes hores
asseguda davant del sol, la mare em ve buscar per arreglar-me per l’enterrament,
entro a casa i em preparo. Ja al cotxe, cap a l’església, rellegeixo les paraules i
no puc evitar que em caiguin unes llàgrimes més.
Porto 10 minuts escoltant la missa del capellà, s’acosta el moment, m’aixeco i
em dirigeixo cap a l’altar amb el cap baix i el paper que tremola entre les meves

3. mans. Em col·loco el micròfon a la meva altura i començo: «La Vane portava 5
mesos i mig lluitant contra el càncer, cent seixanta dies durs, intensos i plens de
força, no he faltat ni un dia d’aquests en anar a veure-la, ni un, però sembla que
les forces amb què lluitava no eren suficients. La Vanessa era més que una
amiga per a mi, era la meva germana. Era la millor persona que havia conegut
al llarg dels 16 que tinc, m’ha ajudat en les bones i ens les dolentes, m’ha robat
un somriure cada dia i també alguna que altra llàgrima, no existeixen paraules
per descriure-la. Simplement puc donar-li les gràcies per haver estat com era,
per fer tot el que ha fet per mi i per estimar-me com ho feia. A partir d’avui
continuo sense una part de mi, no sé com afrontar la vida sense ella, tinc la
sensació que m'enfronto a la vida sola, i tinc molta por, por de no saber què fer
ni cap on tirar. No és fàcil però ho superaré, ho superarem. Com deia ella, no és
trist morir, és trist no viure la vida intensament». Faig una pausa i finalment
acabo: «T'estimo, no ho oblidis».
Núria de Moner

4. Dent de Lleó
Sí, ho sé, pot ser que aquesta història s'acabi convertint en un crit en l'oblit. Que
la nostra perseverança en aquesta llarga i difícil lluita no arribi mai a terra ferma,
i que inexorablement, acabi desapareixent en la memòria de la gent. La llibertat
és un be molt preuat, lleuger com una ploma i alhora pesant. Molts la desitgen,
però pocs la tenen.
La petita habitació es trobava dins d'una penombra penetrant, la llum no feia acte
de presència i un silenci misteriós regnava en les ombres. Només, de tant en
tant, se sentia el meu marit xiuxiuejar. Ja feia més de dues setmanes, que durant
les nits, ell em tancava aquí dins perquè reflexionés sobre com el feia sentir al
carrer, davant dels seus amics...
Sincerament, crec que té raó. Si us he de ser franca, l'altre dia, quan vam anar
a Cal Quico vaig passar molta por. Crec que em vaig comportar de mala manera.
Els seus amics li van preguntar què feia amb mi en aquelles hores. Ell es va
quedar estupefacte en no entendre la pregunta. Se suposava que havia d'estar
a casa cuinant i arreglant el pis per a ell, no donant voltes pel carrer. El meu marit
va reaccionar a la pregunta temps després i em va mirar amb mala cara. Una
cara que no li havia vist mai. El seu costat fosc i tenebrós se l'hi va reflectir en
els seus ulls blaus. Em va agafar amb força pel braç i se'm va emportar a casa.
Des d'aquell dia, cada nit em tanca en aquesta humida i freda estança. Crec que
ho fa com a càstig, però en el fons se que m'estima. Sí que és veritat, que hi ha
vegades que de tant que m'estima em fa mal, però ho fa per protegir-me de
l'exterior. Els minuts passen i els meus ulls comencen a acostumar-se a la foscor.
Puc distingir una butaca decorada amb garlandes de temàtica natural, un mirall
que reflecteix la meva seca cara i un quadre despenjat ple de pols. El meu cap
comença a emplenar-se de records feliços de quan era petita, però aquest
moment màgic s'acaba quan sento un cop. Una calor terrorífica m'ha recorregut
el cos de dalt a baix. No m'he de preocupar de res. Ell em protegeix, segur que
se n'ha anat a dormir. El silenci es proclama gran vencedor i poc a poc les meves
parpelles van caient sota el seu poder hipnòtic.

5. Em vaig despertar quan eren passades les deu. La porta de l'habitació on havia
estat tancada, ara era oberta. Amb peus de plom, vaig sortir de l'habitació i em
vaig dirigir a la cuina. Allí estava. Com cada dia, una petita nota escrita en un
paper de llibreta m'esperava sobre la taula. M'hi vaig apropar i amb gran cautela
la vaig llegir. No era res peculiar. Em preguntava si el perdonava i em demanava
que li fes el dinar. Com em podia negar a satisfer els seus desitjos. No podia, era
el meu marit, i com a tal es mereixia una dona que el cuidés i el mimés.
Seguint la rutina, em vaig curar les ferides i els blaus. Vaig posar a escalfar
l'aigua per als macarrons i vaig fer els sofregit. Però la meva pau interior va durar
poc, vaig buscar veloçment entre els armaris el condiment que buscava, però no
el vaig trobar. L'única opció que em quedava era anar a comprar-la. Si posava
un peu al carrer sense ell i se'n assabentava, era morta, però, si no el satisfeia,
també ho era. Ho vaig tenir clar des del primer moment.
La porta d'entrada era feixuga i pesant. Quan vaig poder sortir, una brisa
primaveral em va fer voleiar la faldilla i una llum brillant em va il·luminar. Tant
ràpid com el meu cos em permetia, vaig anar a comprar l' ingredient que
necessitava, però tot es va veure estrepitosament interromput amb la botiguera.
Quan em va demanar el preu, em va mirar als ulls, i acte seguit a les ferides. Jo,
sense badar boca, li vaig donar el canvi exacte, però la tensió que s'hi va crear
em va fer perdre molt de temps. Al final, amb tots els esforços humanament
possibles, vaig arribar a casa. El meu marit ja hi era, descansava al sofà. Em va
mirar, se'm va apropar i em va fotre una bufetada. Jo, amb la galta vermella,
vaig acabar de fer el dinar, i clar, com a bona esposa, vaig arreglar la cuina per
al sopar.
Totes les meves intencions per complaure'l van fracassar. Havia preparat un tall
rodó amb una salsa suculenta, acompanyada d'unes patates tendres i sucoses.
Havia obert l'ampolla de vi que tant li agradava i em vaig pintar els llavis d'un to
carmesí. Però ell m'ho va destrossar. Va arribar a casa amb les galtes vermelles.
Delirava i cridava per culpa de la gran quantitat d'alcohol que havia ingerit. En un
acte d'ingenuïtat vaig intentar aturar-lo, però ell em va agafar pels cabells rossos,
me'ls va estirar fins a fer-m'hi sang. Em tirà amb força contra la porta, acte seguit
em colpejà a les cames sense fer-m'hi sang, i en un acte rebel el vaig

6. escridassar. De sobte, em va agafar pel coll i amb tota la força em va fer fora de
casa. Innocentment, vaig picar a la porta sense resposta aparent. Amb tot el
rebombori que vaig crear a l'escala de la comunitat, una dona de cabells blancs
i despentinats se'm va apropar. Al principi no em va dirigir la paraula, simplement
es fixava en els meus blaus i en els meus ulls inflats i vermells a causa de les
llàgrimes. Segons després em va mirar. La seva mirada era estranya, però
reconfortant. Instantàniament vaig parar de plorar. I el que em va dir va ser,
possiblement, una de les frases amb més sentit que mai havia escoltat.
" Ets una bruixa pel fet de ser dona, indòmita, airejada, alegre i immortal. "
Al principi no vaig entendre el que em volia explicar, però finalment ho vaig
captar. Ella sabia el que em passava. Ella era la dona que se m'havia quedat
mirant a la botiga. Ella era la dona, que sempre em mirava amb cara de pena
quan, abans, anava pel carrer. Ella era l'única persona que realment em podia
ajudar.
Com si totes les meves forces haguessin desaparegut en un moment, les meves
cames ja no van poder aguantar el meu pes. Vaig caure al terra amb un soroll
sord. Les llàgrimes de tristesa, d'inquietud, van tornar a brollar del meu interior,
van tornar a regalimar pel meu cos. Em vaig tornar a sentir persona.
El que necessitava en aquell moment era l'escalfor d'un altre ésser humà que
realment entengués el que em passava. I així va ser. La dona de mirada furra es
va acotxar amb gran dificultat. Va posar el seu prim i fred braç sobre els meus
omòplats i, encara que tingués la pell freda com el gel, em va ajudar a
reconfortar-me.
Sense pensar-s'ho dues vegades, em va aixecar amb una força que mai
m'hagués pogut imaginar. Amb penes i treballs em va portar fins a casa seva on
em va oferir una tassa de te força calenta. Vaig remullar els meus llavis fins en
aquella espectacular beguda que, en aquell moment, em va semblar un elixir
prodigiós.
El meu cos necessitava descansar, és per això que em vaig quedar adormida en
el sofà d'aquella dona.

7. Un petit feix de llum m'acariciava tímidament la cara quan em vaig despertar. Em
trobava a casa d'aquella meravellosa dona. En un acte reflex em vaig despertar
i em vaig apropar a la finestra. Semblava un dia completament normal. La gent
anava amb pressa pel carrer, i només els nens tenien temps de parar-se a
observar l'entorn. Vaig decidir imitar-los. Vaig observar en la llunyania una llavor
de dent de lleó que dansava alegrement en el cel blau. Es movia amb una facilitat
inimaginable i semblava tan pura com la rialla d'un nadó. Semblava que la vida
m'hagués donat una metàfora. La llavor havia crescut encadenada en un lloc que
no li pertocava, però gràcies a un cop de vent, la seva sort havia canviat. Ara
viatjava lliure pel món, esperant sense impaciència un lloc on morir en pau.
Doncs bé, això era el que m'estava passant a mi. Em trobava encadenada a
aquesta vida i necessitava un cop de vent perquè canviés la meva sort. Però com
que el vent tardaria en arribar, vaig decidir avançar la metàfora. Sense que el
meu cervell pogués controlar les meves extremitats, vaig obrir la finestra
rovellada d'aquella dona, que donava al carrer. Amb molta precaució, vaig posar
els meus peus al límit de la finestra i vaig deixar que la brisa del moment
m'acariciés un últim cop. Amb els ulls tancat i la ment en blanc, em vaig deixar
caure de l'ampit. La meva faldilla tremolava i intentava agafar-se, amb intents
inútils, en algun lloc. En el moment que el meu cos va tocar a terra, un dolor
punxent i profund em va recórrer tot el cos. La meva vida estava arribant al seu
fi. Un líquid calent i viscós va començar a fluir pel terra. Era el que em mantenia
viva. Els meus ulls van començar a tancar-se, m'estava apagant. Però, com is
fos un miracle, la llavor de dent de lleó va aterrar davant dels meus ulls. I allò,
em va donar la força necessària per abandonar aquest món. La meva vida
s'havia acabat.
Potser el que us acabo d'explicar, no sigui més que un lament que quedi en el
buit de l'univers. Que aquesta lluita sigui un intent i no un objectiu. Que la
peculiaritat d'aquesta història faci reflexionar a més d'un sobre el problema que
viu actualment la nostra societat. Un problema que no es queixa, però sí que fa
mal. I, on l'única solució sigui l'educació. Però el que sí que sé amb seguretat,
és que no t'haurà deixat indiferent.
Genís Rodríguez

8. Diari d'un pallarés a la Guerra Civil
Dia 24 d'abril de 1938
Fa dos dies que viatgemamb un camió ben gros, és un dels nous Barreiros. Lacarrosseria
és de color roi i les fustes que fan el remolc semblen de roure, es note que, va ser collit
en lluna, ja que es veu bastant sec. En aquesta mula de ferro anem 25 pallaresos, Pepito
de casaQuima de Ribera de Cardós; Benito de casaPeretó d'Aineto, entre d'altres.Ningú
sap ben bé on anem, ja que els conductors no mos diuen re.
El viatge s'està fent pesat, Pepito cada 10 minuts fa un bona roxegada, i això que no mos
donen quasire per menjar. A cadaforat de la carretera me clavoun tros de tauló trencat.
Avui ha sigut un dia dur, pro per sort el conductor diu que arribarem a Frander el pople
on mos entrenaran, ja és bocafoscant i no veig bé el paper, crec que ja he escrit prou per
avui.
Dia 25 d'abril de 1938
Avui mos han despertat es gralles a trenc d'alba, resulta que ja havíem arribat al
campament de formació de l'exèrcit republicà. El campament no és gaire més gran que
el meu estimat Aineto. Hi ha una cinquantena de tendes de campanya. Bordegassos
amunt i avall, escarrabillats, riallers aliens a la crua realitat que s'acostava.
El coronel del campament, que se diu Esteve mos ha donat la rebuda, deia que estave
emocionat per rebre a homes forjats entre el fred i les muntanyes, que espere que
matem a molts falangistes, però io tinc 17 anys, no vull matar a ningú. Jo vull tornar al
meu pople amb la meua família, entrecavar i tornar a plantar l'hort, fer herba a l'estiu
pels animals a l'hivern i menjar la vianda tan bona que fa mama.
Después de les presentacions mos han donat el nostre rifle, tenie un nom ben estrany i
no sóc capaç de recordar-lo ben bé, però deien que venie de Rússia; porte 9 bales al
carregador i una a larecàmara,és semiautomàtic. Un cop els teníemens han fetpracticar
el tiro, diuen que demà ja sortirem cap al front.
Dia 26 d'abril de 1938
Avui hem sortit amb elcamió ben aviat,tinc por, no vull perdre lavida en aquesta guerra,
m'han dit que Genaro de Dolores està a l'altre bàndol, i si ens trobem, amics, familiars
uns contra els altres, tremolo! pas de fred! em fa mal el carriscle , vaig mal assentat i la
mirada perduda al terra. No sé què diuen d'una «quinta del biberó» si és perqué som
joves, ho som! Joves, innocents , penso en la Inés de Pobladó, quina fadrina! Els seus
rínxols, la seva rialla, la tornaré a veure?
No sé quin dia passem, tenim gana i estemassedegats, bruts i mascarats del fumi el foc.
Tiros n'he tirat, prò amb els ulls tancats, no vull saber si he matat!

9. Després d'un bombardeig de l'aviació italiana, m'he trobat sol i perdut. Em fa mal el
clavillé, i he vist que tinc metralla al peu, com he pogut l'he lligat amb un pedaç de roba
de la camisa. M'arrossego, esbufego, estic cansat, m'agafen per sota els braços, sento
«es un rojo» , cluco els ulls, oloro la vianda de mama, l'herba al paller...
Pepo Queró Garcia