Fart de formar part de la “representativitat” de l’església catòlica, vaig decidir apostatar. L’Arquebisbat de València es donà per informat de la meua apostasia el febrer de 2004, però em va deixar clar que no faria cap anotació a la meua partida de bateig. Huit escrits de reclamació tingueren només una resposta, de nou, contrària a la meua petició. Em deixaren molt clar que res no els obligava a atendre-la: els arxius parroquials són seus i només els modifiquen a voluntat. I és cert, la llei els ampara. Els empara el concordat , eixe conjunt d’acords entre estats que els reconeix un munt de regalies medievals. Garanteixen diners de la ciutadania per a l’església, mentre les veus del déu catòlic no decidisquen que l’església es finançarà ella soleta. Concedeixen privilegis com l’excepció de tota classe d’impostos: IVA, Renda i Patrimoni, Successions i donacions, Bens immobles, contribucions especials... Reconeixen el professorat elegit pels bisbats, que ensenya als col·legis públics i es paga amb diners públics, amb les mateixes partides amb les que es paga el professorat de veritat. Comprometen la vigilància dels mitjans de comunicació, per a garantir el respecte als sentiments de les persones catòliques. Blinden les festivitats religioses. Declaren inviolables els arxius eclessiàstics....

1. Les veus dels déus.
No crec en cap déu ni deessa. No em preocupa la
transcendència: crec que el paradís és a la terra i
que els individus l’haurien de poder gaudir
mentre són vius.
No crec en respostes
sobrenaturals ni en intel·ligències superiors,
només crec en la incapacitat humana per a oferir
totes les respostes, en el treball de recerca de
coneixements científics i en la comprovació
constant de tots aquells que ja s’han establert. Si
algú pensa distint, només li demane que no em
llance les seues creences a sobre com si foren
una xarxa.
L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana em batejà poc després de nàixer, el 1970. Ningú esperà a
que jo tinguera capacitat i voluntat de decidir, però aquest no és un fet rellevant per a l’església
catòlica que, segons el Codi Canònic vigent, considera que es pot batejar tot ésser humà encara no
batejat, i només ell (sic)1. És voluntat divina salvar tothom i, per tant, l’edat i capacitat de decidir
de la persona batejada són irrellevants2. Déu, que parla a través de la seua representació a la terra,
està per damunt dels individus.
El 1970, el meu poble era molt xicotet i qui no estava batejat era un nadó del baby boom que
esperava torn a l’església. Ma mare em deia que no hi havia altra opció, ja que la inscripció del
bateig era necessària per validar el registre civil. No és veritat, però és el que feien creure la gent.
És el que la gent pensava sota un règim que tenia la fe catòlica com a oficial i al que la fe catòlica li
havia donat justificació moral per a un colp d’estat, un guerra i un genocidi, paquet que
anomenaven Creuada. Afortunadament, mentre em batejaven, també hi havia molta gent catòlica
que lluitava per la llibertat i per la democràcia, dins i fora de les esglésies.
El 1981, m’instaven a anar a missa de diumenge cada divendres i em recriminaven per no haver
anat cada dilluns. Estiguí castigat per reincident vàries setmanes: iré a misa el domingo que viene,
escrit 100 vegades, 200, 500. Història franquista abans de religió: el pueblo español ama su
libertad, Don Pelayo i la grandeza de la gesta (es referien a eixa reconquesta de 780 anys,
llargueta) o el pobre Amadeu de Savoia, que el poble espanyol no volia perquè era estranger i, clar,
el poble espanyol ama su libertad. Era l’any de Tejero i Milans, els últims salvapàtries amb bigoti i
uniforme en lloc de columna d’opinió a El Mundo. El nacionalcatolicisme continuava pressent a
les aules, gràcies a la màgia de la transició.
Aquella làpida tan gran del Valle de los Caídos es tancà amb aquell mort a dins. Aquell mort que,
com quan era viu, es dedicava a fotre el personal: es passà tot un cap de setmana de novembre de
1975 a la tele, i va fer que no hi haguera capítol de Heidi. Moltes coses que s’haurien d’haver
soterrat amb ell quedaren a fora. Entre elles, aquells dinosaures amb olor de gasogen que es feien
dir “mestres” i que, anys després, encara ens volien imposar la seua victòria, la seua pau, la seua
religió. No soterraren el franquisme amb Franco, i encara no el podem soterrar.
L’any següent, comencí el segon grau de l’EGB amb professores i professors joves, i el meu Florido
Pensil particular quedà enrere. Mai es pogué comparar amb el d’Andrés Sopeña3, però em deixà
fartet, i em vaig fer ateu anticlerical. Pere Casaldàliga i moltes altres persones exemplars
eliminaren l’adjectiu, però el substantiu forma part de mi. Sóc ateu, mai he cregut en cap déu i no
tinc cap intenció de començar a fer-ho. I, menys encara, en el dictat de les veus del déu catòlic a la
terra, eixa gent que m’han dit que tenen el seu propi estat, com diu la cançó d’Ska-P4.
A l’estat espanyol formen un grupet anomenat Conferència Episcopal, molt aficionat a encapçalar
manifestacions pels carrers de Madrid. Manifestacions contra la igualtat de les persones davant la
Es refereix a que no es pot tornar a batejar qui ja ha estat batejat, perquè el sagrament del bateig és indeleble.
Institut Martín de Azpilcueta, Código de Derecho Canónico, 1987, Pamplona, Edicions Universitat de Navarra. Cànon
864 i comentari (p. 538).
3 Sopeña Monsalve, Andrés. El Florido pensil. Memoria de la escuela nacionalcatólica. Barcelona, Crítica, 1994.
4 Ska-P, La mosca cojonera. Sisena cançó del disc Planeta Eskoria (2001).
http://ska-p.com/content/la-mosca-cojonera
1
2

2. llei, contra la llibertat de decidir de les dones. Manifestacions contra la fi d’un estat que els
reconeix com les veus del déu catòlic i els permet imposar la seua moral de dues cares a gent com
jo.
Tenen per costum apel·lar a la representativitat de la fe catòlica a Espanya. Eviten parlar
d’esglésies buides, i prefereixen allò de les arrels de la cultura d’Occident, de la tradició i de la
presència social. I, amb la boca petita, sempre van a petar al nombre de persones batejades. No
volen cridar l’atenció de la gent batejada poc després de nàixer i que mai s’ha considerat catòlica.
Ni de les persones LGTBI o de les dones que, malgrat haver estat batejades, menyspreen cada dia.
Formen part del seu tresor: un nombre de persones que utilitzen per a protegir privilegis i recolzar
injustícies. A vegades, sembla que parlen més clar i, als documents on barregen les peticions
d’aportacions de fidels amb les advertències a l’estat, pot arribar a aparèixer la proclama: “Ets
batejat!5”.
Fart de formar part de la “representativitat” de l’església
catòlica, vaig decidir apostatar. L’Arquebisbat de València es
donà per informat de la meua apostasia el febrer de 2004,
però em va deixar clar que no faria cap anotació a la meua
partida de bateig. Huit escrits de reclamació tingueren
només una resposta, de nou, contrària a la meua petició. Em
deixaren molt clar que res no els obligava a atendre-la: els
arxius parroquials són seus i només els modifiquen a
voluntat. I és cert, la llei els ampara.
Els empara el concordat6, eixe conjunt d’acords entre estats
que els reconeix un munt de regalies medievals. Garanteixen
diners de la ciutadania per a l’església, mentre les veus del
déu catòlic no decidisquen que l’església es finançarà ella
soleta. Concedeixen privilegis com l’excepció de tota classe d’impostos: IVA, Renda i Patrimoni,
Successions i donacions, Bens immobles, contribucions especials... Reconeixen el professorat
elegit pels bisbats, que ensenya als col·legis públics i es paga amb diners públics, amb les mateixes
partides amb les que es paga el professorat de veritat. Comprometen la vigilància dels mitjans de
comunicació, per a garantir el respecte als sentiments de les persones catòliques. Blinden les
festivitats religioses. Declaren inviolables els arxius eclessiàstics.
De nou, el mort de la caixa que descansa
al Valle de los Caídos i que em furtà un
capítol de Heidi i els seus amics de la
creuada, amb el seu règim mai soterrat.
Quan
cercava
reconeixement
internacional per a la seua dictadura
genocida, no tardà en trobar el suport del
Vaticà, que l’obrí les portes del món. Ja
al 1941, establiren els primers acords de
renovació del concordat vuitcentista, que
el Vaticà considerà derogat durant la
República. Passos cautelosos de l’estat
Parròquia santuari dels Beats Màrtirs valencians.
catòlic amb l’estat feixista, que portaren
cap al flamant concordat de 1953. Fou el
preludi del Pacte de Madrid amb els Estats Units, eixe mateix any, i del reconeixement per les
Nacions Unides (1955). La porta d’entrada a la comunitat internacional del centinela de occidente.
El servei fou pagat amb escreix i encara el paguem. Entre 1978 i 1979, l’Espanya postfranquista
ratificava els privilegis de l’Església amb els nous acords del concordat. L’estat dimiteix de les
seues funcions i l’església es pot proclamar sobirana davant qualsevol argumentació, per legítima
El lema del Dia de l’Església Diocesana de 2004 fou: Col·labora amb la teua Església: ets batejat!. Exemple: Diócesis,
full de la Diòcesi de Màlaga. Portada del nº 372 (14.11.2004). Titular: Colabora con tu Iglesia: ¡Eres bautizado!
Subtitular: La diócesis recibe del estado sólo el 2’8% de su presupuesto.
http://www.diocesismalaga.es/modulos/prensa/diocesis/372.pdf
6 http://www.laicitat.org/html/reco_docs.htm
5

3. que siga. Com els senyors medievals, és plenipotenciaria. Em pot respondre, altiva, que no
atendrà les meues peticions, que només compta allò que ella considera que compte.
València, la ciutat del gran santuari en construcció, dedicat a 233 víctimes innocents de la Santa
Creuada7. Any 2004. La veu del déu catòlic, reconeguda per l’estat, em digué que el baptisme no
és altra cosa que un fet històric, i que el seu registre no és diferent a les fotografies que em podrien
haver fet. Mentre, omplia les parròquies de l’arquebisbat de papers amb eixe lema, Colabora con
tu Iglesia: ¡Eres bautizado! Mentre, les veus del déu catòlic feien valdre el nombre de persones
batejades a discreció, com qui mostra el seu currículum. Mentre, condemnaven el matrimoni
LGTB i el reconeixement dels drets de les persones trans; el divorci i el sexe fora del matrimoni
canònic; la investigació científica ètica i la interrupció voluntària de l’embaràs, l’ensenyament laic.
Mai demanen que les persones catòliques obeïsquen les veus del déu catòlic, demanen que les lleis
obeïsquen les veus del déu catòlic.
Una petició a l’estat: quan l’església li diga que representa molta, molta gent, que faça el favor de
preguntar quantes són, encara que siga en privat (per a no molestar massa). Després, que reste
una, perquè a mi m’hauran comptat. Segur.
L’Arquebisbat, sota el mandat del reaccionari Agustín García Gasco, començà la construcció de la parròquia santuari
dels Beats Màrtirs valencians, que aprofita les naus en ruïnes de l’antiga fàbrica Cross, situada a la nova zona de
l’Albereda - Avinguda de França, i que l’arquebisbat rebé de l’Ajuntament a canvi de l’espai arqueològic de l’Almoina. I es
començà a construir per a honorar els 226 valencians morts per l’odi a la fe, durant la Guerra civil, i beatificats per Joan
Pau II l’11 de març de 2001, fruit de l’allau de causes iniciades per García Gasco.
Fòrum per la Memòria, 10.09.2007. Carta a l’Arquebisbat i a l’Ajuntament de València.
http://www.forumperlamemoria.org/?Carta-a-l-Arquebisbat-i-a-l
Elpais.com, 02.07.2007. Titular: Una iglesia para los “mártires del 36”. Subtitular: El Arzobispado de Valencia
promueve la construcción de un templo en honor a los muertos del bando franquista.
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/iglesia/martires/36/elpepusoc/20070702elpepisoc_2/Tes
Lasprovincias.es, 30.10.2010. Titular: Fábrica de espiritualidad. Subtitular: El Arzobispado asegura que la parroquia
está dedicada a “todos los mártires valencianos i no sólo a los de la guerra civil”. El templo de las naves Cross se
inaugura mañana.
http://www.lasprovincias.es/v/20101030/valencia/fabrica-espiritualidad-20101030.html
7