2. 2
Diego Velázquez: La família
de Felip IV (Las Meninas)
Oli sobre tela. 1656. 318 x
276 cm.
(Museu del Prado -
Madrid)
3. ÍNDEX
Característiques
del racionalisme
modern.
Realisme i
idealisme.
Descartes:
biografia i obres.
El mètode.
La moral
provisional.
El cogito.
Classificació de les
idees.
Les demostracions
de l’existència de
Déu.
El cercle cartesià.
Les coses materials
i el mecanicisme.
La teoria de les
substàncies.
Dualisme
antropològic.
La comunicació de
substàncies.
3
Filosofia moderna:
Racionalisme
Empirisme
Criticisme
4. Modernitat: Característiques generals
s. XVII
◦ Precedent directe: el Renaixement
◦ Formació dels estats moderns centralitzats, absolutistes (Lluís
XIV), i dels imperis col.lonials: França, Anglaterra, Espanya…
◦ Context social i econòmic: societat burgesa: nous valors
(individualisme, prosperitat, competència …)
4
5. Modernitat: Característiques generals
s. XVII
◦ desenvolupament del liberalisme. capitalisme, mercat lliure,
laissez faire, laissez passer, no intervencionisme de l’estat en l’acció
individual (llibertat negativa), estat mínim.
◦ desenvolupament de la banca i la borsa.
◦ 1618 – 1648: Guerra dels 30 anys entre catòlics i protestants.
(Descartes hi participa allistat a la fila protestant, tot i ser
catòlic)
5
10. Descartes i la modernitat
◦ Descartes trenca amb el realisme objectivista que suposava que el
coneixement era l’adequació de l’intel·lecte a la realitat
◦ Gir epistemològic immanentista
10
11. Idealisme modern
◦ El tret comú a les posicions idealistes és l’acceptació que el coneixement no és una
lectura de la realitat objectiva ni la ciència un descobriment de la realitat (aletheia
– paper passiu del subjecte) sinó que el coneixement és un acte de creació dels
objectes i la ciència una construcció del pensament (paper actiu del subjecte).
11
12. 12
Realisme vs. idealisme
REALISME:
REALITAT condiciona Percepció
sensorial
Idees
(subjecte)
condiciona
DESCOBRIMENT DE LA VERITAT
IDEALISME:
Idees
(subjecte)
condicionen Percepció
sensorial
condiciona REALITAT
CREACIÓ DE LA VERITAT
Descartes, Berkeley, Kant
13. Realime vs. Idealisme
13
Realisme Idealisme
Prioritat de les coses Prioritat de la consciència
L’existència del món s’hi
presuposa
L’objecte immediat del
coneixement són les idees
Actitud receptiva del subjecte Actitud constructiva del subjecte
El que és real és intel·ligible en si
mateix
La intel·ligibilitat del que és real
prové del subjecte
Es pot conèixer la realitat en si
mateixa
Es coneix la realitat a través del
subjecte
Actitud de confiança envers les
facultats de coneixement
Actitud crítica davant les facultats
del coneixement
15. Tesis racionalisme modern
• Paper fonamental de la raó: es pot conèixer l’estructura de la
realitat a partir de les capacitats racionals de la ment humana.
• Innatisme: la ment té nocions prévies que no depenen de
l’experiència
• Gir subjectivista: el que podem conèixer del món depèn del
subjecte. (idealisme)
15
16. Tesis racionalisme modern
• Intuïció intel·lectual i deducció, mètodes més adequats per
assolir la veritat.
• Coneixement sensible: poc fiable, no ens permet obtenir la
ciència i la veritat.
• La ciència i la filosofia són possibles si segueixen el model de
les ciències exactes, les matemàtiques.
• La realitat es redueix a dues substàncies (Descartes), una
(Spinoza) o infinites (Leibniz), però està ordenada per Déu.
16
18. Obres de Descartes
Les obres principals de Descartes són:
el Discours de la méthode (1637), prefaci de La dioptrique, Les
météores i La géométrie;
les Meditationes de prima philosophia (1641), obra filosòfica
cabdal;
els Principia philosophiae (1644);
i Les passions de l’âme (1649).
Són de publicació pòstuma: les Regulae ad directionem ingenii,
probablement de 1628; Le monde ou Traité de la lumière
(1633); L’homme; i La recherche de la vérité par la lumière
naturelle (1701).
18
19. Descartes
19
◦ Caràcter modern del personatge:
◦ Escepticisme davant la tradició: crítica de l’aristotelisme i l’escolástica.
◦ Valoració de la raó i la deducció racional per a la creació d’una nova
filosofia basada en el model matemàtic.
◦ èmfasi en la idea de subjecte: el jo és, per a Descartes, la primera veritat,
clara, distinta i segura.
20. EL MÈTODE
◦ Problema: com avançar amb seguretat pel camí del coneixement? Com
evitar els errors? La causa ha de trobar-se en l’ús de la raó.
◦ Solució: cal utilitzar un MÈTODE segur i rigorós com el de les
matemàtiques, perquè a través d’elles s’obté un coneixement segur. Aquest
mètode és el DEDUCTIU, sense necessitat de recórrer a l’experiència (font
d’enganys).
◦ Aplicació a la Filosofia = Ciència
20
"El coneixement és com un arbre del qual
l'arrel és la metafísica, la física el tronc i les
altres ciències són les branques que creixen
del tronc".
Principis de Filosofia 1644
21. QUÈ ÉS EL MÈTODE?
◦ “Entenc per mètode, algunes regles certes i fàcils gràcies a les quals tots
els qui les observin exactament no suposaran mai veritable el que és fals”
Regles per a la direcció de l’esperit
◦ Mètode = camí per a ordenar el pensament i l’acció
◦ Exercici quotidià que permet pensar ordenadament.
◦ Un conjunt de regles de coneixement pràctic.
◦ Suma d’intuïció intel·lectual + deducció
21
22. Descartes
22
◦ Etimològicament, mètode vol dir camí
◦ Tothom pot raonar, però no tothom ho sap fer: cal un
mètode adequat, que ens permeti trobar de forma
segura la veritat i eliminar l’error.
◦ El mètode cartesià es divideix en 4 regles:
◦ Evidència
◦ Anàlisi
◦ Síntesi
◦ Enumeració
23. Descartes: mètode
23
1) EVIDÈNCIA: Evitar tots els prejudicis i admetre com a vertader
només allò que pugui ser conegut de forma clara i distinta
• Idea clara: la que es mostra de manera present i manifesta a un esperit atent.
• Idea distinta: la que no es pot confondre amb cap altre.
• La ment capta les idees clares i distintes per INTUÏCIÓ, i així pot
conèixer els elements més simples de què estan composats tots els
éssers.
2) ANÀLISI: dividir cada dificultat en el màxim nombre possible de parts i les
que siguin necessàries per arribar a la millor solució.
24. Descartes: mètode
24
3) SÍNTESI: conduir el pensament ordenadament, avançant des de
l’objecte més simple, gradualment, fins al més complex, per
arribar als principis generals que ordenen racionalment la realitat
4) ENUMERACIÓ: Un cop obtinguts els principis generals (lleis),
observar els fets concrets per tal de veure si aquests principis es
compleixen, i si no ens hem oblidat de cap dada.
25. LES REGLES DEL MÈTODE
1. EVIDÈNCIA 2. ANÀLISI 3. SÍNTESI 4. ENUMERACIÓ
Cal no admetre res
que pugui ser
dubtós i només
acceptar com a
vertader allò clar i
distint.
Dividir les idees
complexes en parts
simples.
Acceptant les més
evidents com a
vertaderes.
Conduir per ordre els
pensaments, dels
més simples als més
complexos.
Revisar tot el procés
per estar segurs de no
haver omès res.
25
26. REGLES DEL MÈTODE CARTESIÀ
26
Part
analítica
Part
sintètica
1. EVIDÈNCIA
2. ANÀLISI
3. SÍNTESI
4. ENUMERACIÓ (REVISIÓ)
INTUÏCIÓ
DEDUCCIÓ
27. Descartes – Moral provisional
Màximes morals:
◦ Mantenir els costums i les tradicions establertes (escepticisme)
◦ Assimilació del que probablement és vertader amb el que és
vertader (inversió del mètode prescrit en la 2a. Part)
◦ “Vèncer-me a mi mateix abans que a la fortuna” (estoïcisme)
◦ Intel·lectualisme moral
27
28. Descartes i el criteri d‘evidència
28
• El punt de partida de l’aplicación del regla de l’evidència
implica en la pràctica:
assimilació del que probablement és fals
amb el que és fals.
DUBTE METÒDIC
29. 29
L’aplicació de la REGLA DE L’EVIDÈNCIA implica dubtar de tots els coneixements
rebuts per així assolir una veritat indubtable que serveixi de fonament a tot el saber.
CARACTERÍSTIQUES DEL DUBTE
METÒDIC
No escèptic. Deliberat i voluntari
PROVISIONAL
És el pas previ al coneixement vertader
UNIVERSAL
• Experiència anterior: criteri
d’autoritat i tradició
• Present, món exteriorTEORÈTIC
• Física
• Matemàtiques
• Filosofia
NO PRÀCTICA
• Moral
• Religió
• Costums
• Política
30. Descartes
30
1. Dubte sobre el coneixement que prové dels sentits (engany).
2. Assimilació somni/vigília (Dubte universal)
32. Text complementari
◦ Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc
sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals hom no pot
dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc
aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres
coses d'aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són
meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es
troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren
contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van
tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són
folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix,
aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de
dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de
menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m'ha passat
que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc,
encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits
que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és
amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que
s'esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però,
pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per
il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi
ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb
netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi
capaç de persuadir-me que dormo. (MM1) 32
33. Descartes
33
Ampliació del criteri d’evidència a les veritats simples de raó que es mostren
impossibles de posar en dubte inicialment. Això porta a Descartes a admetre un
dubte exagerat o hiperbòlic, a partir de la hipòtesi del “geni maligne”.
35. Text complementari
◦ “Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la
veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que
ha emprat tota la seva indústria enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra,
els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra
cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva
credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc
cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré
obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al
meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast
suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament
per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu
esperit per a totes les astúcies d'aquest gran enganyador, que, per poderós i
astut que sigui, mai no em podrà imposar res.” (MM2)
35
36. 36
Hipòtesi del geni maligne, que fa
veure com a evident i vertader allò
que en realitat, potser sigui fals.
(dubte hiperbòlic o exagerat)
El dubte, metòdic o
hiperbòlic, serveix per a
comprovar la certesa del
nostre pensament en base
al criteri d’evidencia,
prescrit pel mètode.
37. Descartes
37
• Cogito ergo sum
Primera veritat clara i evident: la consciència d’un mateix. (Influència de
Sant Agustí)
La “consciència de si mateix”, primer fonament sobre el qual es basa
la ciència i la filosofia en la modernitat.
39. Texts complementaris
◦ Tancaré ara els ulls, em taparé les
orelles, em separaré de tots els
meus sentits, esborraré, fins i tot,
de la meva ment totes les imatges
de coses corporals, o, si més no,
perquè això a penes es pot fer, les
reputaré com a vanes i falses, i
entretenint-me així solament amb
mi mateix, i considerant el meu
interior, tractaré de fer-me a poc a
poc més conegut i més familiar a mi
mateix. Jo sóc una cosa que pensa,
és a dir, que dubta, que afirma, que
nega, que coneix poques coses, que
n'ignora moltes, que ama, que odia,
que vol, que no vol, que també
imagina, i sent. Car, així com m'he
adonat abans, encara que les coses
que sento i imagino no siguin
potser res de res fora de mi i en
elles mateixes, estic tanmateix
segur que aquests modes de pensar
que anomeno sentiments i
imaginacions, solament en tant que
són formes de pensar, resideixen i
es troben certament en mi. (MM,3)
◦ “Però què és doncs el que sóc?
Una cosa que pensa. Què és una
cosa que pensa? És a dir, una cosa
que dubta, que concep que
afirma, que nega, que vol, que no
vol, que també imagina, i que
sent. Certament no és poc si totes
aquestes coses pertanyen a la
meva natura.” (MM,2)
39
40. Meditació segona (qüestions fonamentals)
El cogito és
una realitat
espiritual
És més fàcil
conèixer el meu
esperit que una
realitat material
Descobriment
d´una veritat
inqüestionable
(el cogito)
41. Descartes
41
El jo penso, jo existeixo (cogito ergo sum), primera veritat,
esdevé model d’evidència per a totes les altres veritats.
però,
La certesa del cogito ergo sum, (si bé és veritat que dubtant es
pensa que es dubta i dubtar és una forma de pensar) tanmateix
no és garantia que les idees siguin efectivament vertaderes.
Possibilitat de caure en el solipsisme (no poder demostrar
l’existència real de res que estigui fora de la ment)
43. Text complementari
◦ Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt
astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha
doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com
vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi
ésser alguna cosa. De manera que desprès d'haver-hi pensat bé i d'haver
examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per
constant que aquesta proposició "Jo sóc, jo existeixo", és
necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la
concebo en el meu esperit. (MM,2)
43
44. RES COGITANS
SUBSTÀNCIA PENSANT
44
PENSO IDEES
ADVENTÍCIES
FACTÍCIESINNATES
Provenen dels sentits:
arbre, casa,...
Provenen de la
imaginació: unicorn,
centaure,...
Provenen de la nostra
ment i emergeixen de
la pròpia facultat de
pensar. Són clares i
distintes.
OBJECTIVES / SUBJECTIVES?
DÉU
PERFECCIÓ
EXTENSIÓ
SUBSTÀNCIA
CAUSA
NOMBRE
JO
Aplicació de la segona
regla de l’ANÀLISI
45. Les tres formes de pensar.
Formes de pensar Tipus d´idees Tipus de coneixement
Intel·lecte/enteniment/
pensament pur
innates Necessari/absolut/evident
Imaginació factícies Probable/contingent
Sensació adventícies Probable/contingent
46. Descartes: demostracions de
l’existencia de Déu.
47
…per mitjà de l’anàlisi de les nostres idees.
◦ 1. Argument de la infinitud: idea d’infinita perfecció Déu
com a Ésser perfecte (causa de la idea perfecció)
◦ 2. Argument de la causalitat aplicat al “jo”: jo contingent
Déu com a Ésser necessari i causa de l’existència del jo.
◦ 3. Argument Ontològic: L’existència de Déu és inclosa en la seva
essència. (“no sóc lliure de pensar que Déu no existeix” MM,6)
47. Descartes: demostracions de
l’existencia de Déu.
48
…per mitjà de l’anàlisi de les nostres idees.
◦ 1. Argument de la infinitud: idea d’infinita perfecció
Déu com a Ésser perfecte (causa de la idea
perfecció).
◦ Entre les idees innates, hi ha la idea de Déu com a ésser
perfecte i infinit. És clar que la idea d'un ésser perfecte i
infinit no pot provenir d'algú imperfecte; l’autor d’aquesta
idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot
tenir com a causa un ésser infinit i perfecte que és Déu i és ell
qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
48. Descartes: demostracions de
l’existencia de Déu.
49
…per mitjà de l’anàlisi de les nostres idees.
◦ 2. Argument de la causalitat aplicat al “jo”. Déu com a Ésser
necessari i causa de l’existència del jo.
◦ L’origen del jo contingent, del meu ésser imperfecte
(contingència, duració i conservació) no pot ser un altre que un
ésser perfecte. Déu com a causa del JO.
49. Descartes: demostracions de
l’existencia de Déu.
50
…per mitjà de l’anàlisi de les nostres idees.
◦ 3. Argument ontològic Negar l’existència de Déu és
contradictori.
◦ És tan evident que Déu existeix com són vertaderes les
demostracions matemàtiques.
51. Argument ontològic (Meditació V)
◦ 1- Premissa: (equiparació del judici Déu existeix a qualsevol judici matemàtic: són de la
mateixa naturalesa, són judicis analítics)
◦ “Doncs bé, si del fet de poder treure del meu pensament una cosa, se segueix que
tot allò que penso clar i distint que pertany a aquesta cosa, li pertanyen realment,
¿no puc concloure d´aquí un argument que provi l´existència de Déu? Certament,
jo trobo en mi la seva idea –la d´un ésser summament perfecte-, de la mateixa
manera que trobo la de qualsevol figura geomètrica o número; i no conec amb
menys claredat i distinció que pertany a la seva naturalesa una existència eterna,
de la mateixa manera que conec que tot el que pugui demostrar d´una figura o
número pertany realment a llur naturalesa. I, per tant, tot i que res del que he dit
en les meditacions anterior fos vertader, jo hauria de tenir l´existència de Déu per
una cosa tan certa, com fins aquí he considerat les veritats de la matemàtica, tant
de les figures com dels números (...)”
52
52. Argument ontològic (Meditació V)
◦ 2- Premissa: (es planteja la hipòtesi que Déu no existeixi)
◦ “Doncs tot i tenint el costum de distingir entre l´existència i l´essència, em
persuadeixo fàcilment que l´existència de Déu pot separar-se de la seva
essència, i que, d´aquesta manera, pot concebre´s Déu com no existint
actualment.”
53
53. Argument ontològic (Meditació V)
◦ 3- Conclusió: (l´essència de Déu demana necessàriament la seva existència, com l´essència
de triangle demana que la suma dels seus tres angles siguin 180º)
◦ “Tanmateix, pensant tot això amb més cura, trobo que l´existència i l´essència de
Déu són tan inseparables com l´essència d´un triangle i el fet que els seu tres
angles valguin dos rectes, o la idea de muntanya i la de vall; de tal manera que és
tan inconcebible un Déu (un ésser summament perfecte) a qui el manqui
l´existència (és a dir, una perfecció) com concebre una muntanya sense vall.”
54
54. Déu: principi epistemològic
◦ “I així veig molt clarament que la certesa i la veritat de tota ciència depenen només del coneixement del
Déu vertader; de manera que, abans de conèixer-lo, jo no podia saber amb perfecció cap cosa. I ara que
el conec, tinc el mitjà d´adquirir una ciència perfecta sobre infinitat de coses: i no només sobre Déu
mateix, sinó també de la naturalesa corpòria, en tant que aquesta és objecte de la pura matemàtica, que
no s´ocupa de l´existència del cos.”
55. El cercle cartesià
56
Per la regla d’evidència
només podem acceptar com a
vertader allò que es presenta
de forma evident
COGITO ERGO SUM
Existència de DÉU
Déu és garantia de les
veritats descobertes pel jo
Atès que la idea de Déu és
innata es produeix un cercle
viciós:
És l’existència de Déu la
que ens assegura que el
“cogito” és vertader o és el
cogito i la seva evidència el
que ens asseguren que Déu
existeix?
56. El cercle cartesià
◦ Antoine Arnauld: problema de la circularitat Déu-evidència implícita en
la circularitat Déu-cogito:
◦ Descartes afirma que només estem segurs que són vertaderes les coses que
concebem clarament i diferentment, perquè Déu existeix i ho garanteix.
Però no podem estar segurs que existeix Déu, si no el concebem amb tota
claredat i distinció; per tant, abans d'estar segurs de l'existència de Déu,
hem estar-ho de que és vertader tot el que concebem amb claredat i
distinció.
57
Jo (claredat i
distinció
evidència intuïtiva)
Déu (demostració)
garantia de les
evidències.
57. RES EXTENSA
58
Descartes es proposa examinar si existeixen les
coses materials o món exterior. Fins ara ha
demostrat que és una cosa que pensa i que hi ha
una substància infinita o Déu que garanteix la
veritat del pensament.
Però també té la idea clara i distinta de ser un cos
extens i no pensant. Com en pot estar segur?
RES EXTENSA
Realitat material
MECANICISME
58. Cap a la demostració de l’existència de la matèria
Reconec en mi una facultat que passivament rep i reconeix idees de les quals jo
no sóc responsable.
Aquestes idees que se'm presenten sense voler i fins i tot contra la meva voluntat
han d´estar produïdes per una facultat activa.
Si aquesta facultat activa no està em ni, ha d´estar en una altra substància o
realitat distinta de mi mateix.
Es plantegen tres opcions:
1. Aquesta substància distinta és una cosa material
2. Aquesta substància distinta és Déu
3. Aquesta realitat distinta és una altra realitat extra-mental no identificada
Hi ha una forta inclinació en mi mateix que m´obliga a triar la primera opció.
Aquesta inclinació no pot haver estat generada per un Déu enganyador.
◦ Conclusió: per tant, existeixen les coses materials.
59. RES EXTENSA
60
RES EXTENSA
“Ara bé, no sent Déu capaç d'enganyar, és patent que no
m'envia aquestes idees immediatament per si mateix, ni
tampoc per mitjà d'una criatura que posseeixi la realitat
d'aquestes idees... Doncs no havent-me donat Déu cap
facultat per a conèixer que això és així, sinó molt al
contrari, una poderosa inclinació a creure que les idees
parteixen de les coses materials, no hi veig com podria
disculpar-se l'engany si, en efecte, aquestes idees
partissin d'un altre punt o fossin productes d'altres
causes i no de les coses materials. I, per tant, ha de
reconèixer-se que hi ha coses corpòries.”
Meditacions metafísiques,VI
Déu, garantia de l’existència de la matèria
(res extensa)
Realitat material
MECANICISME
60. Descartes
61
MATÈRIA (RES EXTENSA)
a) qualitats primàries: extensió, moviment, forma, mida,
quantitat, lloc i temps. Són racionals (matematitzables), i la
base del nostre coneixement vertader sobre el món.
b) qualitats secundàries: provenen dels sentits i de la imaginació:
color, olor, sabor, etc. Són subjectives (no es pot fer ciència
sobre elles)
A partir d’aquesta anàlisi, Descartes elabora una imatge
mecànica del món: el model mecanicista, que ja hem vist com
a característic de la nova ciència del s. XVII
62. Text complementari
Comencem per la consideració de les coses més comunes, i que creiem comprendre més
distintament, a saber, els cossos que toquem i veiem. No vull parlar dels cossos en general, car
les nocions generals són normalment més confuses, sinó d'algun en particular. Prenem, per
exemple aquest tros de cera que acaba d'ésser tret del rusc: encara no ha perdut la dolçor de la
mel que contenia, té encara alguna cosa de l'olor de les flors de les quals fou recollit; el seu color,
la seva figura, la seva grandària, són aparents; és dur, és fred, hom el toca, i, si li doneu un cop,
farà algun so. En fi, totes les coses que poden fer conèixer un cos distintament, es troben en
aquest.
Però heus ací que, mentre jo parlo, hom l'apropa al foc: allò que li restava de gust s'exhala, l'olor
s'esvaeix, el seu color canvia, la seva figura es perd, la seva grandària augmenta, esdevé líquid,
s'escalfa, hom no pot a penes tocar-lo, i per molt que hom el colpegi, no farà cap so. Roman la
mateixa cera després d'aquest canvi? Cal reconèixer que roman i ningú no ho pot negar. Què
coneixia hom doncs amb tanta distinció d'aquest tros de cera? Certament no pot ésser res de tot
això que hi he observat mitjançant els sentits, puix que totes les coses que queien sota el gust, o
l'olfacte, o la vista, o el tacte, o l'oïda, es troben canviades, però la mateixa cera roman. Potser
era això que penso ara, a saber, que la cera no era pas ni aquesta dolçor de la mel, ni aquesta
agradable olor de les flors, ni aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sinó solament un
cos que una mica abans se m'apareixia sota aquestes formes, i que ara es fa observar sota unes
altres. Però què imagino, parlant amb precisió, quan la concebo d'aquesta manera? Considerem-
ho atentament, i allunyant totes les coses que no pertanyen a la cera, vegem què en resta.
Certament, no hi resta res més que quelcom extens, flexible i mudable. (MM,2)
63
64. Descartes
66
Paradigma (model) mecanicista
◦ Model d’interpretació de la realitat que pren la màquina com a
imatge del món, degut a la reducció del món material a
“extensió” : l’univers, la natura, els animals, i fins i tot l’ésser
humà poden ser estudiats com a màquines.
Naturalesa com a objecte d’estudi i de dominació:
Per a Descartes el coneixement permetrà als éssers humans “fer-nos com a
amos i posseïdors de la naturalesa” DM,VI esperit burgès
65. Descartes: antropologia
68
Dualisme Antropològic
L’ésser humà és un compost de dues substàncies:
però:
Descartes no explica de forma clara i evident com es relacionen
dues substàncies que metafísicament són diferents. (Glàndula
pineal)
res extensa cos, matèria
res cogitans Jo, pensament o ànima
66. RES EXTENSA
69
PROBLEMA DEL DUALISME CARTESIÀ: L’ésser humà es compon de dues substàncies: el cos és
una màquina acoblada a un esperit.
COS
RES EXTENSA
MATÈRIA
ESPERIT
RES COGITANS
PENSAMENT
MECANICISME
DETERMINISME
RES COGITANS
LLIBERTAT
Descartes va considerar la glàndula pineal, «una petita glàndula situada cap a la meitat de la substància del
cervell», com el nexe d'unió entre l'ànima i el cos, que a través de la sang i els nervis relacionen la res cogitans
amb el cos o res extensa, orienta el moviment i influeix sobre l'ànima.
(En l'actualitat se sap que la glàndula pineal o epífisi conté cèl·lules pigmentàries que reaccionen als canvis
lumínics, i és la responsable de la segregació de l'hormona melatonina, que regula els ritmes vitals i els estats
de son).
67. Descartes
70
◦ Teoria de les Substàncies
◦ Cal distingir entre l’ordre de descobriment de les veritats i
ordre de realitats
◦ Déu és substància infinita i garanteix les veritats descobertes pel
“jo” (matemàtiques) i és causa de l’existència del “jo” i de la
conservació del món.
◦ El “jo” és la substància pensant (res cogitans), i equival a
l’esperit, l’ànima o la ment.
◦ El món material és la substància extensa (res extensa).
Substància
Infinita
Substàncies
finites
68. IMPORTÀNCIA DEL PENSAMENT DE DESCARTES
73
Proposa la filosofia com un mètode per assolir la
veritat i el coneixement.
Realitza el gir subjectivista que caracteritza la
filosofia moderna
Dóna importància al SUBJECTE (pensament,
llibertat i autonomia) per sobre de l’OBJECTE
(extensió, determinat i mecànic). IDEALISME,
DUALISME i MECANICISME.
El seu atreviment per qüestionar-ho tot i
l’èmfasi en la importància de la RAÓ i EVIDÈNCIA el
van convertir en l’iniciador de la FILOSOFIA
MODERNA.
70. 75
DESCARTES
OntològicsEpistemològics
Coneixement segur Substància
Res Cogitans Res ExtensaDÉU
MÈTODE matemàtic
Cogito ergo sum
Principi indubtable
DUBTE
Subjecte pensant
IDEES
Factícies
Adventícies
Innates
Coneixement
Existència del subjecte
Ètica i Religió
Absoluta perfecció
No enganyador
planteja problemes
suposa la recerca d’un
mitjançant un
el que implica un
utilizant el
afectano afecta
garanteix un
escapa al
suposa la definició de
s’aplica a
permet distingir entre
concebut com a
el que implica
garanteix el
procedeixende
concebut com
posseïdor de
podenser
72. Modernitat: Característiques generals:
sXVII-XVIII
◦ Nova imatge de l’univers: fenomen “impersonal”, regulat per
lleis naturals de caràcter físic i matemàtic.
◦ Nova imatge de Déu: no intervé en un món que és autònom
(té les seves pròpies lleis).
◦ Nova religió: el Deisme
◦ Autonomia de la RAÓ enfront la fe. L’ésser humà és
autosuficient, ha arribat a la seva “majoria d’edat” (Kant)
◦ La filosofia vol saber què és la raó i com funciona:
77
Racionalisme Criticisme Empirisme
73. Modernitat: Característiques
◦ LAÏCISME: anàlisi crític del pensament religiós,
al qual s’hi posen límits (Kant) o bé es ridiculitza
(Voltaire).
◦ OPTIMISME: es defensa la idea de PROGRÉS i
la millora contínua de la societat humana.
◦ CIÈNCIA: símbol de les possibilitats de la raó
humana (“coneixement és poder”)
78
Isaac Newton
74. Modernitat: Característiques generals
◦ Fonamentació dels drets dels individus davant l’estat i davant dels
altres individus: acta “Habeas corpus” (Anglaterra, 1679)
◦ Teoria del Contracte: l’ordre polític és un contracte entre la societat
i el govern. Sobirania del poble. Sufragi Universal. Divisió de
Poders. (Locke, Montesquieu)
◦ Lluita contra la tortura (Inquisició), l’esclavitud, i per la igualtat
home-dona
◦ Defensa de la tolerància, el benestar i la saviesa moral (bondat)
79
