Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

6_Descartes

1,844 views

Published on

Published in: Education
  • Be the first to comment

6_Descartes

  1. 1. FILOSOFIA MODERNA El XVII, segle del Barroc 1
  2. 2. 2 Diego Velázquez: La família de Felip IV (Las Meninas) Oli sobre tela. 1656. 318 x 276 cm. (Museu del Prado - Madrid)
  3. 3. ÍNDEX  Característiques del racionalisme modern.  Realisme i idealisme.  Descartes: biografia i obres.  El mètode.  La moral provisional.  El cogito.  Classificació de les idees.  Les demostracions de l’existència de Déu.  El cercle cartesià.  Les coses materials i el mecanicisme.  La teoria de les substàncies.  Dualisme antropològic.  La comunicació de substàncies. 3 Filosofia moderna:  Racionalisme  Empirisme  Criticisme
  4. 4. Modernitat: Característiques generals s. XVII ◦ Precedent directe: el Renaixement ◦ Formació dels estats moderns centralitzats, absolutistes (Lluís XIV), i dels imperis col.lonials: França, Anglaterra, Espanya… ◦ Context social i econòmic: societat burgesa: nous valors (individualisme, prosperitat, competència …) 4
  5. 5. Modernitat: Característiques generals s. XVII ◦ desenvolupament del liberalisme. capitalisme, mercat lliure, laissez faire, laissez passer, no intervencionisme de l’estat en l’acció individual (llibertat negativa), estat mínim. ◦ desenvolupament de la banca i la borsa. ◦ 1618 – 1648: Guerra dels 30 anys entre catòlics i protestants. (Descartes hi participa allistat a la fila protestant, tot i ser catòlic) 5
  6. 6. El Racionalisme René Descartes (1596-1650) pare del Racionalisme i de la filosofia moderna 6
  7. 7. Altres filòsofs racionalistes Baruch Spinoza 7 Gottfried Leibniz 1646 Leipzig - 1716 Hannover 1632 Amsterdam – 1677 La Haya
  8. 8. Coneixement: introducció 8 Subjecte Coneixement Objecte
  9. 9. Coneixement: introducció 9 Subjecte Coneixement Objecte Per al realisme: la realitat independent del subjecte. Per a l’idealisme: Les idees del subjecte
  10. 10. Descartes i la modernitat ◦ Descartes trenca amb el realisme objectivista que suposava que el coneixement era l’adequació de l’intel·lecte a la realitat ◦ Gir epistemològic immanentista 10
  11. 11. Idealisme modern ◦ El tret comú a les posicions idealistes és l’acceptació que el coneixement no és una lectura de la realitat objectiva ni la ciència un descobriment de la realitat (aletheia – paper passiu del subjecte) sinó que el coneixement és un acte de creació dels objectes i la ciència una construcció del pensament (paper actiu del subjecte). 11
  12. 12. 12 Realisme vs. idealisme REALISME: REALITAT condiciona Percepció sensorial Idees (subjecte) condiciona DESCOBRIMENT DE LA VERITAT IDEALISME: Idees (subjecte) condicionen Percepció sensorial condiciona REALITAT CREACIÓ DE LA VERITAT Descartes, Berkeley, Kant
  13. 13. Realime vs. Idealisme 13 Realisme Idealisme Prioritat de les coses Prioritat de la consciència L’existència del món s’hi presuposa L’objecte immediat del coneixement són les idees Actitud receptiva del subjecte Actitud constructiva del subjecte El que és real és intel·ligible en si mateix La intel·ligibilitat del que és real prové del subjecte Es pot conèixer la realitat en si mateixa Es coneix la realitat a través del subjecte Actitud de confiança envers les facultats de coneixement Actitud crítica davant les facultats del coneixement
  14. 14. 14
  15. 15. Tesis racionalisme modern • Paper fonamental de la raó: es pot conèixer l’estructura de la realitat a partir de les capacitats racionals de la ment humana. • Innatisme: la ment té nocions prévies que no depenen de l’experiència • Gir subjectivista: el que podem conèixer del món depèn del subjecte. (idealisme) 15
  16. 16. Tesis racionalisme modern • Intuïció intel·lectual i deducció, mètodes més adequats per assolir la veritat. • Coneixement sensible: poc fiable, no ens permet obtenir la ciència i la veritat. • La ciència i la filosofia són possibles si segueixen el model de les ciències exactes, les matemàtiques. • La realitat es redueix a dues substàncies (Descartes), una (Spinoza) o infinites (Leibniz), però està ordenada per Déu. 16
  17. 17. René Descartes. El dubte metòdic 17 Iniciador de la geometria analítica
  18. 18. Obres de Descartes Les obres principals de Descartes són: el Discours de la méthode (1637), prefaci de La dioptrique, Les météores i La géométrie; les Meditationes de prima philosophia (1641), obra filosòfica cabdal; els Principia philosophiae (1644); i Les passions de l’âme (1649). Són de publicació pòstuma: les Regulae ad directionem ingenii, probablement de 1628; Le monde ou Traité de la lumière (1633); L’homme; i La recherche de la vérité par la lumière naturelle (1701). 18
  19. 19. Descartes 19 ◦ Caràcter modern del personatge: ◦ Escepticisme davant la tradició: crítica de l’aristotelisme i l’escolástica. ◦ Valoració de la raó i la deducció racional per a la creació d’una nova filosofia basada en el model matemàtic. ◦ èmfasi en la idea de subjecte: el jo és, per a Descartes, la primera veritat, clara, distinta i segura.
  20. 20. EL MÈTODE ◦ Problema: com avançar amb seguretat pel camí del coneixement? Com evitar els errors? La causa ha de trobar-se en l’ús de la raó. ◦ Solució: cal utilitzar un MÈTODE segur i rigorós com el de les matemàtiques, perquè a través d’elles s’obté un coneixement segur. Aquest mètode és el DEDUCTIU, sense necessitat de recórrer a l’experiència (font d’enganys). ◦ Aplicació a la Filosofia = Ciència 20 "El coneixement és com un arbre del qual l'arrel és la metafísica, la física el tronc i les altres ciències són les branques que creixen del tronc". Principis de Filosofia 1644
  21. 21. QUÈ ÉS EL MÈTODE? ◦ “Entenc per mètode, algunes regles certes i fàcils gràcies a les quals tots els qui les observin exactament no suposaran mai veritable el que és fals” Regles per a la direcció de l’esperit ◦ Mètode = camí per a ordenar el pensament i l’acció ◦ Exercici quotidià que permet pensar ordenadament. ◦ Un conjunt de regles de coneixement pràctic. ◦ Suma d’intuïció intel·lectual + deducció 21
  22. 22. Descartes 22 ◦ Etimològicament, mètode vol dir camí ◦ Tothom pot raonar, però no tothom ho sap fer: cal un mètode adequat, que ens permeti trobar de forma segura la veritat i eliminar l’error. ◦ El mètode cartesià es divideix en 4 regles: ◦ Evidència ◦ Anàlisi ◦ Síntesi ◦ Enumeració
  23. 23. Descartes: mètode 23 1) EVIDÈNCIA: Evitar tots els prejudicis i admetre com a vertader només allò que pugui ser conegut de forma clara i distinta • Idea clara: la que es mostra de manera present i manifesta a un esperit atent. • Idea distinta: la que no es pot confondre amb cap altre. • La ment capta les idees clares i distintes per INTUÏCIÓ, i així pot conèixer els elements més simples de què estan composats tots els éssers. 2) ANÀLISI: dividir cada dificultat en el màxim nombre possible de parts i les que siguin necessàries per arribar a la millor solució.
  24. 24. Descartes: mètode 24 3) SÍNTESI: conduir el pensament ordenadament, avançant des de l’objecte més simple, gradualment, fins al més complex, per arribar als principis generals que ordenen racionalment la realitat 4) ENUMERACIÓ: Un cop obtinguts els principis generals (lleis), observar els fets concrets per tal de veure si aquests principis es compleixen, i si no ens hem oblidat de cap dada.
  25. 25. LES REGLES DEL MÈTODE 1. EVIDÈNCIA 2. ANÀLISI 3. SÍNTESI 4. ENUMERACIÓ Cal no admetre res que pugui ser dubtós i només acceptar com a vertader allò clar i distint. Dividir les idees complexes en parts simples. Acceptant les més evidents com a vertaderes. Conduir per ordre els pensaments, dels més simples als més complexos. Revisar tot el procés per estar segurs de no haver omès res. 25
  26. 26. REGLES DEL MÈTODE CARTESIÀ 26 Part analítica Part sintètica 1. EVIDÈNCIA 2. ANÀLISI 3. SÍNTESI 4. ENUMERACIÓ (REVISIÓ) INTUÏCIÓ DEDUCCIÓ
  27. 27. Descartes – Moral provisional Màximes morals: ◦ Mantenir els costums i les tradicions establertes (escepticisme) ◦ Assimilació del que probablement és vertader amb el que és vertader (inversió del mètode prescrit en la 2a. Part) ◦ “Vèncer-me a mi mateix abans que a la fortuna” (estoïcisme) ◦ Intel·lectualisme moral 27
  28. 28. Descartes i el criteri d‘evidència 28 • El punt de partida de l’aplicación del regla de l’evidència implica en la pràctica: assimilació del que probablement és fals amb el que és fals. DUBTE METÒDIC
  29. 29. 29 L’aplicació de la REGLA DE L’EVIDÈNCIA implica dubtar de tots els coneixements rebuts per així assolir una veritat indubtable que serveixi de fonament a tot el saber. CARACTERÍSTIQUES DEL DUBTE METÒDIC No escèptic. Deliberat i voluntari PROVISIONAL És el pas previ al coneixement vertader UNIVERSAL • Experiència anterior: criteri d’autoritat i tradició • Present, món exteriorTEORÈTIC • Física • Matemàtiques • Filosofia NO PRÀCTICA • Moral • Religió • Costums • Política
  30. 30. Descartes 30 1. Dubte sobre el coneixement que prové dels sentits (engany). 2. Assimilació somni/vigília (Dubte universal)
  31. 31. Anàlisi de text 31
  32. 32. Text complementari ◦ Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d'aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m'ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s'esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo. (MM1) 32
  33. 33. Descartes 33 Ampliació del criteri d’evidència a les veritats simples de raó que es mostren impossibles de posar en dubte inicialment. Això porta a Descartes a admetre un dubte exagerat o hiperbòlic, a partir de la hipòtesi del “geni maligne”.
  34. 34. Anàlisi de text 34
  35. 35. Text complementari ◦ “Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d'aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res.” (MM2) 35
  36. 36. 36 Hipòtesi del geni maligne, que fa veure com a evident i vertader allò que en realitat, potser sigui fals. (dubte hiperbòlic o exagerat) El dubte, metòdic o hiperbòlic, serveix per a comprovar la certesa del nostre pensament en base al criteri d’evidencia, prescrit pel mètode.
  37. 37. Descartes 37 • Cogito ergo sum  Primera veritat clara i evident: la consciència d’un mateix. (Influència de Sant Agustí)  La “consciència de si mateix”, primer fonament sobre el qual es basa la ciència i la filosofia en la modernitat.
  38. 38. Anàlisi de text 38
  39. 39. Texts complementaris ◦ Tancaré ara els ulls, em taparé les orelles, em separaré de tots els meus sentits, esborraré, fins i tot, de la meva ment totes les imatges de coses corporals, o, si més no, perquè això a penes es pot fer, les reputaré com a vanes i falses, i entretenint-me així solament amb mi mateix, i considerant el meu interior, tractaré de fer-me a poc a poc més conegut i més familiar a mi mateix. Jo sóc una cosa que pensa, és a dir, que dubta, que afirma, que nega, que coneix poques coses, que n'ignora moltes, que ama, que odia, que vol, que no vol, que també imagina, i sent. Car, així com m'he adonat abans, encara que les coses que sento i imagino no siguin potser res de res fora de mi i en elles mateixes, estic tanmateix segur que aquests modes de pensar que anomeno sentiments i imaginacions, solament en tant que són formes de pensar, resideixen i es troben certament en mi. (MM,3) ◦ “Però què és doncs el que sóc? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? És a dir, una cosa que dubta, que concep que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina, i que sent. Certament no és poc si totes aquestes coses pertanyen a la meva natura.” (MM,2) 39
  40. 40. Meditació segona (qüestions fonamentals) El cogito és una realitat espiritual És més fàcil conèixer el meu esperit que una realitat material Descobriment d´una veritat inqüestionable (el cogito)
  41. 41. Descartes 41  El jo penso, jo existeixo (cogito ergo sum), primera veritat, esdevé model d’evidència per a totes les altres veritats. però,  La certesa del cogito ergo sum, (si bé és veritat que dubtant es pensa que es dubta i dubtar és una forma de pensar) tanmateix no és garantia que les idees siguin efectivament vertaderes.  Possibilitat de caure en el solipsisme (no poder demostrar l’existència real de res que estigui fora de la ment)
  42. 42. Anàlisi de text 42
  43. 43. Text complementari ◦ Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo sóc, jo existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit. (MM,2) 43
  44. 44. RES COGITANS SUBSTÀNCIA PENSANT 44 PENSO IDEES ADVENTÍCIES FACTÍCIESINNATES Provenen dels sentits: arbre, casa,... Provenen de la imaginació: unicorn, centaure,... Provenen de la nostra ment i emergeixen de la pròpia facultat de pensar. Són clares i distintes. OBJECTIVES / SUBJECTIVES? DÉU PERFECCIÓ EXTENSIÓ SUBSTÀNCIA CAUSA NOMBRE JO Aplicació de la segona regla de l’ANÀLISI
  45. 45. Les tres formes de pensar. Formes de pensar Tipus d´idees Tipus de coneixement Intel·lecte/enteniment/ pensament pur innates Necessari/absolut/evident Imaginació factícies Probable/contingent Sensació adventícies Probable/contingent
  46. 46. Descartes: demostracions de l’existencia de Déu. 47 …per mitjà de l’anàlisi de les nostres idees. ◦ 1. Argument de la infinitud: idea d’infinita perfecció  Déu com a Ésser perfecte (causa de la idea perfecció) ◦ 2. Argument de la causalitat aplicat al “jo”: jo contingent  Déu com a Ésser necessari i causa de l’existència del jo. ◦ 3. Argument Ontològic: L’existència de Déu és inclosa en la seva essència. (“no sóc lliure de pensar que Déu no existeix” MM,6)
  47. 47. Descartes: demostracions de l’existencia de Déu. 48 …per mitjà de l’anàlisi de les nostres idees. ◦ 1. Argument de la infinitud: idea d’infinita perfecció  Déu com a Ésser perfecte (causa de la idea perfecció). ◦ Entre les idees innates, hi ha la idea de Déu com a ésser perfecte i infinit. És clar que la idea d'un ésser perfecte i infinit no pot provenir d'algú imperfecte; l’autor d’aquesta idea no puc ser jo, criatura finita i imperfecta, només pot tenir com a causa un ésser infinit i perfecte que és Déu i és ell qui ha posat en mi la idea d’una substància infinita.
  48. 48. Descartes: demostracions de l’existencia de Déu. 49 …per mitjà de l’anàlisi de les nostres idees. ◦ 2. Argument de la causalitat aplicat al “jo”.  Déu com a Ésser necessari i causa de l’existència del jo. ◦ L’origen del jo contingent, del meu ésser imperfecte (contingència, duració i conservació) no pot ser un altre que un ésser perfecte. Déu com a causa del JO.
  49. 49. Descartes: demostracions de l’existencia de Déu. 50 …per mitjà de l’anàlisi de les nostres idees. ◦ 3. Argument ontològic  Negar l’existència de Déu és contradictori. ◦ És tan evident que Déu existeix com són vertaderes les demostracions matemàtiques.
  50. 50. Anàlisi de text 51
  51. 51. Argument ontològic (Meditació V) ◦ 1- Premissa: (equiparació del judici Déu existeix a qualsevol judici matemàtic: són de la mateixa naturalesa, són judicis analítics) ◦ “Doncs bé, si del fet de poder treure del meu pensament una cosa, se segueix que tot allò que penso clar i distint que pertany a aquesta cosa, li pertanyen realment, ¿no puc concloure d´aquí un argument que provi l´existència de Déu? Certament, jo trobo en mi la seva idea –la d´un ésser summament perfecte-, de la mateixa manera que trobo la de qualsevol figura geomètrica o número; i no conec amb menys claredat i distinció que pertany a la seva naturalesa una existència eterna, de la mateixa manera que conec que tot el que pugui demostrar d´una figura o número pertany realment a llur naturalesa. I, per tant, tot i que res del que he dit en les meditacions anterior fos vertader, jo hauria de tenir l´existència de Déu per una cosa tan certa, com fins aquí he considerat les veritats de la matemàtica, tant de les figures com dels números (...)” 52
  52. 52. Argument ontològic (Meditació V) ◦ 2- Premissa: (es planteja la hipòtesi que Déu no existeixi) ◦ “Doncs tot i tenint el costum de distingir entre l´existència i l´essència, em persuadeixo fàcilment que l´existència de Déu pot separar-se de la seva essència, i que, d´aquesta manera, pot concebre´s Déu com no existint actualment.” 53
  53. 53. Argument ontològic (Meditació V) ◦ 3- Conclusió: (l´essència de Déu demana necessàriament la seva existència, com l´essència de triangle demana que la suma dels seus tres angles siguin 180º) ◦ “Tanmateix, pensant tot això amb més cura, trobo que l´existència i l´essència de Déu són tan inseparables com l´essència d´un triangle i el fet que els seu tres angles valguin dos rectes, o la idea de muntanya i la de vall; de tal manera que és tan inconcebible un Déu (un ésser summament perfecte) a qui el manqui l´existència (és a dir, una perfecció) com concebre una muntanya sense vall.” 54
  54. 54. Déu: principi epistemològic ◦ “I així veig molt clarament que la certesa i la veritat de tota ciència depenen només del coneixement del Déu vertader; de manera que, abans de conèixer-lo, jo no podia saber amb perfecció cap cosa. I ara que el conec, tinc el mitjà d´adquirir una ciència perfecta sobre infinitat de coses: i no només sobre Déu mateix, sinó també de la naturalesa corpòria, en tant que aquesta és objecte de la pura matemàtica, que no s´ocupa de l´existència del cos.”
  55. 55. El cercle cartesià 56 Per la regla d’evidència només podem acceptar com a vertader allò que es presenta de forma evident COGITO ERGO SUM Existència de DÉU Déu és garantia de les veritats descobertes pel jo Atès que la idea de Déu és innata es produeix un cercle viciós: És l’existència de Déu la que ens assegura que el “cogito” és vertader o és el cogito i la seva evidència el que ens asseguren que Déu existeix?
  56. 56. El cercle cartesià ◦ Antoine Arnauld: problema de la circularitat Déu-evidència implícita en la circularitat Déu-cogito: ◦ Descartes afirma que només estem segurs que són vertaderes les coses que concebem clarament i diferentment, perquè Déu existeix i ho garanteix. Però no podem estar segurs que existeix Déu, si no el concebem amb tota claredat i distinció; per tant, abans d'estar segurs de l'existència de Déu, hem estar-ho de que és vertader tot el que concebem amb claredat i distinció. 57 Jo (claredat i distinció  evidència intuïtiva) Déu (demostració) garantia de les evidències.
  57. 57. RES EXTENSA 58 Descartes es proposa examinar si existeixen les coses materials o món exterior. Fins ara ha demostrat que és una cosa que pensa i que hi ha una substància infinita o Déu que garanteix la veritat del pensament. Però també té la idea clara i distinta de ser un cos extens i no pensant. Com en pot estar segur? RES EXTENSA Realitat material MECANICISME
  58. 58. Cap a la demostració de l’existència de la matèria  Reconec en mi una facultat que passivament rep i reconeix idees de les quals jo no sóc responsable.  Aquestes idees que se'm presenten sense voler i fins i tot contra la meva voluntat han d´estar produïdes per una facultat activa.  Si aquesta facultat activa no està em ni, ha d´estar en una altra substància o realitat distinta de mi mateix.  Es plantegen tres opcions: 1. Aquesta substància distinta és una cosa material 2. Aquesta substància distinta és Déu 3. Aquesta realitat distinta és una altra realitat extra-mental no identificada  Hi ha una forta inclinació en mi mateix que m´obliga a triar la primera opció.  Aquesta inclinació no pot haver estat generada per un Déu enganyador. ◦ Conclusió: per tant, existeixen les coses materials.
  59. 59. RES EXTENSA 60 RES EXTENSA “Ara bé, no sent Déu capaç d'enganyar, és patent que no m'envia aquestes idees immediatament per si mateix, ni tampoc per mitjà d'una criatura que posseeixi la realitat d'aquestes idees... Doncs no havent-me donat Déu cap facultat per a conèixer que això és així, sinó molt al contrari, una poderosa inclinació a creure que les idees parteixen de les coses materials, no hi veig com podria disculpar-se l'engany si, en efecte, aquestes idees partissin d'un altre punt o fossin productes d'altres causes i no de les coses materials. I, per tant, ha de reconèixer-se que hi ha coses corpòries.” Meditacions metafísiques,VI Déu, garantia de l’existència de la matèria (res extensa) Realitat material MECANICISME
  60. 60. Descartes 61 MATÈRIA (RES EXTENSA) a) qualitats primàries: extensió, moviment, forma, mida, quantitat, lloc i temps. Són racionals (matematitzables), i la base del nostre coneixement vertader sobre el món. b) qualitats secundàries: provenen dels sentits i de la imaginació: color, olor, sabor, etc. Són subjectives (no es pot fer ciència sobre elles) A partir d’aquesta anàlisi, Descartes elabora una imatge mecànica del món: el model mecanicista, que ja hem vist com a característic de la nova ciència del s. XVII
  61. 61. Anàlisi de text 62
  62. 62. Text complementari Comencem per la consideració de les coses més comunes, i que creiem comprendre més distintament, a saber, els cossos que toquem i veiem. No vull parlar dels cossos en general, car les nocions generals són normalment més confuses, sinó d'algun en particular. Prenem, per exemple aquest tros de cera que acaba d'ésser tret del rusc: encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia, té encara alguna cosa de l'olor de les flors de les quals fou recollit; el seu color, la seva figura, la seva grandària, són aparents; és dur, és fred, hom el toca, i, si li doneu un cop, farà algun so. En fi, totes les coses que poden fer conèixer un cos distintament, es troben en aquest. Però heus ací que, mentre jo parlo, hom l'apropa al foc: allò que li restava de gust s'exhala, l'olor s'esvaeix, el seu color canvia, la seva figura es perd, la seva grandària augmenta, esdevé líquid, s'escalfa, hom no pot a penes tocar-lo, i per molt que hom el colpegi, no farà cap so. Roman la mateixa cera després d'aquest canvi? Cal reconèixer que roman i ningú no ho pot negar. Què coneixia hom doncs amb tanta distinció d'aquest tros de cera? Certament no pot ésser res de tot això que hi he observat mitjançant els sentits, puix que totes les coses que queien sota el gust, o l'olfacte, o la vista, o el tacte, o l'oïda, es troben canviades, però la mateixa cera roman. Potser era això que penso ara, a saber, que la cera no era pas ni aquesta dolçor de la mel, ni aquesta agradable olor de les flors, ni aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sinó solament un cos que una mica abans se m'apareixia sota aquestes formes, i que ara es fa observar sota unes altres. Però què imagino, parlant amb precisió, quan la concebo d'aquesta manera? Considerem- ho atentament, i allunyant totes les coses que no pertanyen a la cera, vegem què en resta. Certament, no hi resta res més que quelcom extens, flexible i mudable. (MM,2) 63
  63. 63. Descartes 64 Mecanicisme: L’univers- màquina Gall d’Estrasburg (s.XVII) L’ànec de Vaucanson (s.XVII) Exemple d’autòmats
  64. 64. Descartes 66 Paradigma (model) mecanicista ◦ Model d’interpretació de la realitat que pren la màquina com a imatge del món, degut a la reducció del món material a “extensió” : l’univers, la natura, els animals, i fins i tot l’ésser humà poden ser estudiats com a màquines. Naturalesa com a objecte d’estudi i de dominació: Per a Descartes el coneixement permetrà als éssers humans “fer-nos com a amos i posseïdors de la naturalesa” DM,VI  esperit burgès
  65. 65. Descartes: antropologia 68 Dualisme Antropològic L’ésser humà és un compost de dues substàncies: però: Descartes no explica de forma clara i evident com es relacionen dues substàncies que metafísicament són diferents. (Glàndula pineal) res extensa cos, matèria res cogitans Jo, pensament o ànima
  66. 66. RES EXTENSA 69 PROBLEMA DEL DUALISME CARTESIÀ: L’ésser humà es compon de dues substàncies: el cos és una màquina acoblada a un esperit. COS RES EXTENSA MATÈRIA ESPERIT RES COGITANS PENSAMENT MECANICISME DETERMINISME RES COGITANS LLIBERTAT Descartes va considerar la glàndula pineal, «una petita glàndula situada cap a la meitat de la substància del cervell», com el nexe d'unió entre l'ànima i el cos, que a través de la sang i els nervis relacionen la res cogitans amb el cos o res extensa, orienta el moviment i influeix sobre l'ànima. (En l'actualitat se sap que la glàndula pineal o epífisi conté cèl·lules pigmentàries que reaccionen als canvis lumínics, i és la responsable de la segregació de l'hormona melatonina, que regula els ritmes vitals i els estats de son).
  67. 67. Descartes 70 ◦ Teoria de les Substàncies ◦ Cal distingir entre l’ordre de descobriment de les veritats i ordre de realitats ◦ Déu és substància infinita i garanteix les veritats descobertes pel “jo” (matemàtiques) i és causa de l’existència del “jo” i de la conservació del món. ◦ El “jo” és la substància pensant (res cogitans), i equival a l’esperit, l’ànima o la ment. ◦ El món material és la substància extensa (res extensa). Substància Infinita Substàncies finites
  68. 68. IMPORTÀNCIA DEL PENSAMENT DE DESCARTES 73 Proposa la filosofia com un mètode per assolir la veritat i el coneixement. Realitza el gir subjectivista que caracteritza la filosofia moderna Dóna importància al SUBJECTE (pensament, llibertat i autonomia) per sobre de l’OBJECTE (extensió, determinat i mecànic). IDEALISME, DUALISME i MECANICISME.  El seu atreviment per qüestionar-ho tot i l’èmfasi en la importància de la RAÓ i EVIDÈNCIA el van convertir en l’iniciador de la FILOSOFIA MODERNA.
  69. 69. 74
  70. 70. 75 DESCARTES OntològicsEpistemològics Coneixement segur Substància Res Cogitans Res ExtensaDÉU MÈTODE matemàtic Cogito ergo sum Principi indubtable DUBTE Subjecte pensant IDEES Factícies Adventícies Innates Coneixement Existència del subjecte Ètica i Religió Absoluta perfecció No enganyador planteja problemes suposa la recerca d’un mitjançant un el que implica un utilizant el afectano afecta garanteix un escapa al suposa la definició de s’aplica a permet distingir entre concebut com a el que implica garanteix el procedeixende concebut com posseïdor de podenser
  71. 71. Modernitat: Característiques generals 76 DAVID (1791): La Mort de Marat, oli sobre tela, Museu de Belles Arts, Brusel·les
  72. 72. Modernitat: Característiques generals: sXVII-XVIII ◦ Nova imatge de l’univers: fenomen “impersonal”, regulat per lleis naturals de caràcter físic i matemàtic. ◦ Nova imatge de Déu: no intervé en un món que és autònom (té les seves pròpies lleis). ◦ Nova religió: el Deisme ◦ Autonomia de la RAÓ enfront la fe. L’ésser humà és autosuficient, ha arribat a la seva “majoria d’edat” (Kant) ◦ La filosofia vol saber què és la raó i com funciona: 77 Racionalisme Criticisme Empirisme
  73. 73. Modernitat: Característiques ◦ LAÏCISME: anàlisi crític del pensament religiós, al qual s’hi posen límits (Kant) o bé es ridiculitza (Voltaire). ◦ OPTIMISME: es defensa la idea de PROGRÉS i la millora contínua de la societat humana. ◦ CIÈNCIA: símbol de les possibilitats de la raó humana (“coneixement és poder”) 78 Isaac Newton
  74. 74. Modernitat: Característiques generals ◦ Fonamentació dels drets dels individus davant l’estat i davant dels altres individus: acta “Habeas corpus” (Anglaterra, 1679) ◦ Teoria del Contracte: l’ordre polític és un contracte entre la societat i el govern. Sobirania del poble. Sufragi Universal. Divisió de Poders. (Locke, Montesquieu) ◦ Lluita contra la tortura (Inquisició), l’esclavitud, i per la igualtat home-dona ◦ Defensa de la tolerància, el benestar i la saviesa moral (bondat) 79
  75. 75. s.XVII s.XVIII 80 raó progrés modernitat Drets humans Democràcia Esperit laic

×