1. II. Filosofia Moderna
1. Característiques generals
- Des de + finals del s. XVI fins a mitjans del s. XIX; com que els límits són
imprecisos, alguns autors consideren que la filosofia moderna comença
amb el Renaixement.
- Antropocentrisme versus teocentrisme.
- Interès per la ciència i trobar un mètode adequat d’investigació.
- Matematització de la naturalesa (matematicatització xD).
- Reflexió sobre la manera com coneixem la realitat.
- Corrents principals de la filosofia moderna: racionalisme i empirisme.
1.1. Racionalisme
- Es desenvolupa al llarg del s. XVII al continent europeu.
- Exaltació de la raó humana com a facultat cognoscitiva
(coneixement).
- Despreci del coneixement sensible.
- Innatisme de les idees (*). Han existit des de sempre en la ment
(Plató).
- Objectiu de crear una ciència universal, una mena de matemàtica
que pugui mesurar la totalitat del que és real (Mathesis Universalis).
- Admiració per la matemàtica com a model de la ciència.
- Autors més representatius: Descartes, Leibniz, Spinoza i
Malebranche.
1.2. Empirisme
- Negació de les idees innates.
- L’evidència sensible és l’únic criteri de veritat.
- Negació de la possibilitat d’un coneixement universal i necessari
(Mathesis Universalis).
- Es desenvolupa a les illes britàniques al llarg del s. XVI, XVII i XVIII.
- Autors més representatius: Locke, Hume, Berkeley, Hobbes,
Francis Bacon.
2. Descartes (1596-1650)
2.1. Biografia i obres (pàg. 148).
Racionalista.
2.2. Preocupació del mètode
- Sòcrates parla del mètode dialèctic.
- Plató considera, també, la dialèctica com a mètode per arribar a les
idees.
- Aristòtil és el pare de la lògica com a mètode per analitzar la
realitat.
- L’epicureisme dóna molta importància a la canònica o criteri de
veritat com a mètode per arribar al coneixement.
- L’estoïcisme desenvolupa la lògica com a mètode.
- El pensament medieval vol trobar també un mètode d’investigació
en qüestions de fe i raó.
- Descartes (racionalista) pensava que si les matemàtiques es
podien resoldre mitjançant un mètode; ell volia trobar aquest mateix
mètode per a la filosofia.

2. 2.3. Les regles del mètode
· “Discurs del Mètode” (1637)  Desenvolupa les 4 regles del mètode
cartesià.
· “Regles per a la direcció de l’esperit” (1628)  Precedent del discurs
del Mètode on Descartes ja es planteja quins han de ser els principis o
regles de la investigació filosòfica.
· Regles:
- Evidència
“El primer que farem és no acceptar res com a verdader si no
coneixem amb evidència que ho és; és a dir, evitar la precipitació i
la prevenció, i no admetre en els nostres judicis res més que allò
que es presenti amb claredat i distinció al nostre esperit, de manera
que no hi hagi possibilitat de posar-ho en dubte” Discurs del
Mètode, 2a part.
Naturaleses simples (idees innates): les veritats a les quals arribem
en el procés d’anàlisi d’un problema. Són simples perquè no es
poden descompondre més. Són captades amb claredat i distinció,
és a dir, amb evidència.
- Anàlisi
“La segona regla consisteix en dividir cadascuna de les dificultats
que estigui examinant en totes les parts que sigui possible per
poder arribar a trobar la solució” Discurs del Mètode, 2a part.
Quina operació de la ment fem servir en l’anàlisi?
La intuïció: captació immediata d’una veritat (o naturalesa simple)
amb claredat i distinció (evidència).

3. Fenomen complex
Anàlisi Síntesi
Naturalesa Simple
- Síntesi
“Consisteix en conduir ordenadament els meus pensaments, tot
començant pels objectes més simples (NS) i més fàcils de conèixer
(trobats per intuïció en l’anàlisi) i de mica en mica anar ascendent
gradualment fins el coneixement dels més complexos, fins i tot
suposant un ordre entre els que no es precedeixen naturalment”
Discurs del Mètode, 2a part.
Objecte complex
Anàlisi Síntesi
(ordo cognoscendi) (ordo essendi)
Naturalesa Simple
L’operació de la ment pròpia de la síntesi és la deducció.
- Enumeració i revisió
“Per últim, farem en tot uns recomptes tan integrals i unes revisions
tan generals que arribem a tenir seguretat de no ometre res”
Discurs del Mètode, 2a part.
2.4. Aplicació del mètode
- Discurs del Mètode (1637)  Regles i pautes per a la investigació
científica.
- Meditacions Metafísiques (1641)  Aplicació del Mètode (anàlisi).
- Principis de Filosofia (1644)  Aplicació del Mètode (síntesi).

4. 2.5. L’anàlisi: Les Meditacions Metafísiques
Dubtar de tot Resistència al dubte Veritat = NS
Hi ha coses indubtables.
· Dubte universal que
· no condueix enlloc.
Dubte metòdic (no dubte escèptic).
S’arriba a trobar la veritat.
Necessitat de postular una moral provisional (necessita
alguna cosa on recolzar-se i no desconfiar ni dubtar
d’aquesta).
*Pirró  Escola Escèptica (hel·lenisme).
2.5.1. Primera meditació (de tot allò que es pot posar en dubte).
Criteri de la 1a regle del mètode: l’evidència.
a) Dubte del coneixement sensible
Quan omplir un vas d’aigua i hi posem una canyeta, quan
mirem la part de la canya que està dins l’aigua hi ha una
desviació, sembla que la canya estigui torçada.
Quan agafem un llapis i el movem ràpid agafant-lo amb dos
dits, sembla que el llapis estigui corbat o amb forma d’”S”.
b) Hipòtesi de la vigília-somni
Sempre busca dubtar de les coses; les resistències als dubtes
són les veritats.
És una hipòtesi que ho nega gairebé tot.
(Regle: pot ser que estiguis somiant.. és poc provable, però
possible, ja no és una evidència; és dubtós).
c) Dubte del coneixement racional

5. Però la raó també enganya; creus que una persona era d’una
manera, però realment no ho era..
Matemàtiques  és una resistència al dubte: 1a veritat
evident.
d) Hipòtesi del geni maligne
La matemàtica funciona bé fins i tot als somnis. S’imagina que
Déu no és bo, que juga amb nosaltres. Ens posa coses al cap
que semblen veritat, però no ho són. Ens fa veure evidències
que en realitat no hi són.
Dubte Hiperbòlic  Exageració, portar les coses a l’extrem.
2.5.2. Segona meditació (el “Cogito”).
Si el geni m’enganya, vol dir que jo existeixo. La primera
meditació que ho porta tot a l’extrem, serveix d’instrument per
demostrar la seva existència; ja que si el geni s’adreça a ell, vol
dir que és real, que existeix.
Cogito, ergo sum .
Jo penso, jo existeixo.
Cogito=naturalesa simple captada per intuïció, és a dir, una idea
innata.
Si el geni és capaç d’enganyar a Descart, és perquè és ell, perquè
ell existeix.

6. 2.5.3. Tercera meditació (l’existència de Déu).
No pot recuperar l’evidència perquè hi ha el geni maligne que el
destorba.
Anàlisi de la mena d’idees:
- Idees adventícies: provenen dels sentits (de fora, l’exterior).
- Idees factícies o fictícies: construïdes per la imaginació.
- Idees innates: veritats indiscutibles, presents en l’ànima.
Vol destruir el geni maligne, falsar la hipòtesi del geni. Hi ha una
idea que no pot falsar, la idea de Déu (Argument Ontològic
d’Anselm de Canterbury).
És una idea d’un ésser perfecte, que no la pot haver creada un
ésser imperfecte (tu mateix); per tant aquesta idea ens la ha
col·locada algun ésser perfecte: Déu.
Déu és perfecte; Déu és bo; Déu existeix. Si es perfecte, és
màxim, és infinit.
2.5.4. Quarta meditació (el problema de l’error).
L’error és conseqüència d’una desproporció entre l’enteniment i la
voluntat.
- L’enteniment és una potència finita de l’ànima, és a dir, només
pot comprendre el que està al seu abast.
- La voluntat és una potència infinita en el seu desig, és a dir,
pot voler-ho tot.
Déu no influeix sobre els humans, ja que respecta la llibertat humana.
2.5.5. Cinquena meditació (demostració de l’existència de Déu).
Vol dedicar una meditació bona a Déu. En la tercera s’ha basat en
la idea del “Cogito” per treure a Déu, és a dir, d’un ésser finit,
imperfecte. Llavors n’ha tret l’ésser perfecte: Déu.
L’origen i la causa dels humans no pot ser contingent, ja que
llavors seria una cadena infinita, però com que necessitem una
causa i un origen, hem de postular la idea de Déu
A la cinquena meditació, Descartes demostra a Déu amb
l’aplicació directa de l’argument ontològic d’Anselm de Canterbury.
No dedueix a Déu del “Cogito” perquè això significa deduir la
perfecció de la imperfecció (això només ho pot fer a la 3a
Meditació per necessitat). Déu es mereix una meditació pròpia, en
la que es demostri la seva existència analitzant només la idea o
essència divina i no partint del “Cogito”.

7. 2.5.6. Sisena meditació (demostració de l’existència de les coses
materials).
Criteri d’evidència (garantit per la demostració de l’existència d’un
Déu no mentider)  Món és “extensió” (naturalesa simple
captada per intuïció en l’anàlisi).
Principis de Filosofia (1649)  Descartes fa la síntesi del seu
mètode a partir de l’anàlisi fet a les Meditacions Metafísiques.
Déu Déu
Món (Res divina)
“Cogito”
“Cogito” Món
(Res cogitans) (Res extensa)
Res divina: substància.
Res cogitans: substància immaterial.
Res extensa: substància material.
El Món és “extensió”; les matemàtiques tracten l’extensió; per tant
el gran objectiu de Descartes era introduir la física a les
matemàtiques i fer que fossin una mateixa ciència (Però això és
impossible).
Actualment no podem fer un accioma de l’existència de Déu, per
tant hem de postular que el món és real; en canvi, a l’època de
Descartes Déu era l’accioma (realitat evident).
2.6. La comunicació entre les substàncies. Ànima-cos.
“Les passions de l’ànima” (1649).
La comunicació entre els dos móns, el material (cos) i l’immaterial (la
ment). Per exemple jo vull moure el llapis, i al cap de res, es produeix
l’acció en la qual jo he mogut el llapis. Una idea, una cosa immaterial
que està en la ment i es produeix, és a dir, a passat a ser un fet, es
materialitza.
Unió ànima-cos:
 Unió de Descartes: ànima i cos són dues substàncies completes i
unides a través de la glàndula Pineal.
- Segons Plató; Unió accidental: ànima i cos són dues
substàncies completes unides accidentalment.
- Segons Aristòtil; Unió substancial: ànima i cos són dues
substàncies incompletes que unides formen una única
substància.

8. Quan veiem una flor, tenim ganes d’agafar-la, això és transmet a
l’ànima mitjançant la glàndula Pineal (input) i que es transforma en
una passió. Llavors l’ànima dóna l’ordre o l’acció a la glàndula
Pineal i agafem la flor (output).
3. Spinoza (1632-1677)
3.1. Biografia i obres (pàg. 157).
Racionalista i panteista.
3.2. La substància
Substància: “allò que és en sí i es percep per sí”  Déu.
Si penses en Déu, automàticament estàs pensant en la seva existència
(Argument Ontològic d’Anselm de Canterbury).
Panteisme: l’Univers és Déu, tot és Déu.
Tot és substància; l’Univers és substància; per tant Déu és tot. Deu
està en la nostra ment, perquè tot forma part de Déu.
Déu és l’única substància i té infinits atributs, dels quals nosaltres
només en podem captar 2: l’extensió i el pensament.
Atribut: manifestació de l’essència de Déu.
Modes: són les formes individuals de manifestació dels atributs. Per
exemple, els modes d’extensió poden ser un arbre, un animal, el cos...
i els modes del pensament poden ser una hipòtesi, una teoria, una
idea, l’ànima...
La substància és infinita, Déu és substància.
La substància és cos segons extensió; i ànima segons pensament.

9. 3.3. Comunicació entre les substàncies (paral·lelisme metafísic o psicofísic)
Ànima i cos són com dos modes que pertanyen a una única realitat, són
com una moneda que té dues cares. Si mires per una banda veus una
tribut, si mires per l’altra veus l’altre. És a dir, per exemple, la cara és el
cos, i la creu és l’ànima.
Descartes és cartesià i mecanicista, en canvi, Spinoza en aquest
aspecte no és mecanicista.