1. RENÉ DESCARTES
L’objectiu de Descartes era descobrir un coneixement segur, estable, que se
situés més enllà de tot dubte raonable.
Admirava les matemàtiques “per la certesa i l’evidència dels seus raonaments”.
Estava convençut que tot el coneixement s’havia de regir pel procediment de la
matemàtica. La matemàtica, per això, requereix uns primers principis vertaders
dels quals es dedueix la resta del sistema teòric. És l’origen del mètode
cartesià, que consisteix en unes regles certes i fàcils gràcies a les quals ningú
prendrà com a cert allò que és fals i arribarà al veritable coneixement de tot allò
que sigui capaç de conèixer.
Aquest mètode, exposat en el Discurs del mètode, consta de quatre regles:
1. Regla de l’evidència: no admetre com a cert res que no aparegui en la ment
de manera evident, amb claredat, que posseeixi presència directa i immediata i
distinció.
2. Regla de l’anàlisi: davant un problema complex, dividir-lo en tantes parts
simples com sigui possible per estudiar-la.
3. Regla de la síntesi: tornar a recompondre el problema per mitjà de la síntesi
un cop s’hagi descompost.
4. Regla de l’enumeració: revisar tot el procés fins a estar segur de no ometre
res.
DUBTE METÒDIC
Per trobar un saber segur i cert més enllà de tot dubte utilitzarà el dubte
metòdic, una eina metodològica, un mètode d’acostament a la veritat. L’objectiu
és rebutjar com a absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el més
petit dubte.

2. Descartes dubta sobre el coneixement que prové dels sentits, de les
representacions imaginatives de la ment sobre el món i sobre les vritats de la
lògica i la matemàtica. D’aquí sorgeix la hipòtesi del Geni Maligne que fa veure
a evident i vertader allò que en realitat, potser és fals.
DUBTE HIPERBÒLIC
Descartes també dubte de la mateixa acció de dubtar, i això s’anomena.
Aquesta conclusió l’extreu pensant que si és impossible dubtar sense pensar,
com està pensant, necessàriament ha d’existir. D’això se’n diu: Cogito, ergo
sum (Penso, per tant, existeixo). Esdevé la primera veritat, model d’evidència
per a totes les altres veritats
Extreu la primera veritat clara i evident: la consciència d’un mateix, primer
fonament sobre el qual es basa la ciència i la filosofia en la modernitat.
Però, la certesa del Cogito ergo Sum, no era garantia que les idees sobre el
món siguin del tot vertaderes. Només Déu fa que es pugui garantir aquesta
certesa, en darrer terme, la certesa d’aquestes idees. Descartes mostra
l’existència de Déu per mitjà de l’anàlisi de les nostres idees.
LA SUBSTÀNCIA
La defineix com una cosa que existeix en forma tal que no té necessitat sinó de
si mateixa per existir, i especifica que només és aplicable en propietat a Déu, ja
que només ell és independent i existeix per si mateix i és la substància divina.
El “jo” és la substància pensant i equival a l’esperit, l’ànima o la ment. El món
material és la substància extensa, i en ell hi distingeix:
- Qualitats primàries: extensió, moviment, forma, mida, quantitat, lloc i temps.
Són racionals i la base del nostre coneixement sobre el món.
- Qualitats secundàries: provenen dels sentits i de la imaginació: color, olor,
sabor, etc. Són subjectives (no es pot fer ciència sobre elles).
ONTOLOGIA MECANICISTA
A partir d’aquest anàlisi, Descartes elabora una imatge mecànica del món: el
paradigma mecanicista. Mecanicisme: el món és una màquina. Pren la

3. màquina com a metàfora del món material a “extensió”: l’univers, la natura, els
animals i fins i tot l’home són màquines.
MORAL PROVISIONAL
1. Màxima de la moral provisional: seguir els costums i les lleis del país en
el que hom es trobi, conservant però la religió i les pròpies creences, tot
això des d’una postura moderada. Aquesta primera màxima es planteja
per a evitar els problemes polítics i religiosos.
2. Màxima de la moral provisional: tenir constància en les nostres accions i
perseverar en els nostres objectius fins al final, deixant de banda les
indecisions o remordiments.
3. Màxima de la moral provisional: alterar els propis desitjos abans de
l’ordre natural de les coses. Fugir de les passions.
LA COSMOLOGIA CARTESIANA: ELS VÒRTEX O REMOLINS
Descartes creu en la teoria heliocèntrica: els planetes giren al voltant del seu
sol a diferents distàncies i velocitats. Els cels o vòrtex són iguals i equivalents,
com a conseqüència de la radical homogeneïtat ontològica.
L’univers cartesià funciona per si mateix, sense intervenció activa de la divinitat.
La dependència de l’univers és fundacional i ontològica, però no és una
dependència de funcionament. Per a Descartes això era més que suficient.