1. ARISTÒTIL
384-322 aC
"Saber dubtar és el principi de la filosofia"
"Els grans coneixements provoquen els grans dubtes"
"Només hi ha una manera de ser bo, moltes de ser dolent"
"Tothom, per naturalesa, desitja saber."

2. Vida d’Aristòtil

Aristòtil va néixer a Estagira (actualment Stavros), a la península de
Calcídia el 384/3. Estagira era llavors una colònia grega.

Era fill de Nicòmac, metge del rei Amyntes II de Macedònia. Va
quedar orfe molt aviat i, quan tenia disset anys, el seu tutor el va
enviar a estudiar a Atenes; i va romandre vint anys a l’Acadèmia de
Plató. Ingressà l'any 366 i l'abandonà a la mort de Plató (348 aC.).

Aquesta perllongadíssima estança amb Plató marcarà la seva vida i el
seu pensament, que girarà sempre a l’entorn dels problemes
plantejats pel seu mestre. Quan hi va ingressar, a l’Acadèmia
predominaven les discussions sobre el tema de les Idees i un interés
científic i metodològic cada vegada major. Sembla ser que Aristòtil no
va heretar del seu mestre l’interés per les matemàtiques, però sí la
passió pels problemes metafísics.

4. Vida i obres
• L'any 343 aC. torna a Macedònia on fou
mestre d'Alexandre el Gran.
• 335 aC. Torna a Atenes i fundà la seva
pròpia escola: El Liceu (gimnàs annex al
temple d'Apol.lo Lici). Perípatos (passeig).
• 323 aC. Fuig d'Atenes (Mort d'Alexandre
el Gran)
• 322 aC. Mor a l'Illa d'Eubea.
2. Obres: "Corpus aristotèlic"
 Andrònic de Rodes s.I aC. recull i ordena les seves obres, de les quals
cal destacar:
 Organon: recull d'Escrits de lògica Categories,Interpretació,Tòpics,
Refutacions, Primers Analítics, Segons Analítics.
 Metafísica: recull de textos sobre filosofia primera
 Física: recull de textos sobre la naturalesa.
 De ànima: tractat de psicologia.
 Ètica a Nicòmac i Ètica a Eudem

5. Classificació del saber
Aristòtil classifica el saber en tres modalitats:
 Saber productiu (poíesis): Saber fer un producte o artefacte
seguint unes normes o regles de producció. (poesia, estètica,
medicina, arquitectura...)
 Saber pràctic: (práxis): és el saber relatiu a l’acció. (ètica i política)
 Saber teòric (theoría) o contemplatiu: correspon al que entenem
actualment per ciència. L’objectiu és el coneixement per ell mateix.
Els sabers teòrics són:
La física: que estudia les coses materials.
 La matemàtica: que estudia les coses immòbils, però no
separades de la matèria, com les figures geomètriques o els
nombres.
 La filosofia primera o metafísica: que estudia l’ésser en tant
que ésser, l’ésser en general, allò que tenen en comú tots els
éssers o substàncies. Teologia: estudi del primer motor immòbil.

La lògica és l’estudi del raonament i és anterior a les altres ciències
teòriques. La lògica és l’instrument o Organon que ajuda avançar
en el coneixement.

6. PLATÓ I ARISTÒTIL

7. Crítica a la teoria de les idees de Plató



Segons Aristòtil, la teoria de les Idees parteix de la recerca per part
de Sòcrates per determinar i definir l’essència de les coses (en
particular l’essència dels valors morals i virtuts). Quan hom defineix
l’essència d’una cosa se n’obté el concepte general o universal. Ara
bé, segons Aristòtil:
«Sòcrates no atorgava una existència separada ni als universals ni
a les definicions. Però els filòsofs que van venir després els van
separar i van donar a aquesta classe de realitats el nom d’”idees”. I
d’aquesta manera van arribar a admetre com a Idees tot el que
s’afirma universalment.» (Metafísica. XIII, 4, 1078 b 30.)
És aquest caràcter separat de les essències el que Aristòtil no pot
admetre, perquè si les Idees són essències que existeixen
separadament de les coses llavors són substàncies (realitats
subsistents, és a dir, éssers que existeixen, independentment, en si
mateixes). Totes les crítiques d’Aristòtil se centren en aquest punt.

8. Crítica a la teoria de les idees de Plató




Intentant explicar aquest món, Plató el duplica (postula un altre
món, el de les idees), amb la qual cosa la dificultat també es
duplica: ara cal explicar els dos mons.
A més, el món de les Idees no és capaç d’explicar res sobre el món
de les coses. En efecte, si les essències de les coses estan
separades de les coses mateixes és que no són pròpiament les
seves essències: si fossin l’essència de les coses, aleshores
estarien en les coses.
Les Idees tampoc no poden explicar l’origen i el devenir o els canvis
de les coses: encara que Plató va afirmar que les Idees són les
causes de les coses, és evident que no poden ser causes
productives i motrius (el que Aristòtil anomenarà). Sens dubte, per
aquesta raó al Timeu Plató ha de recórrer al recurs d’introduir la
figura mítica del Demiürg.
Hi ha idees de tot? Fins i tot de la imperfecció? I de coses que no
existeixen com les relacions d’igualtat, diferència?

9. Crítica a la teoria de les idees de Plató



En conclusió, la crítica d’Aristòtil es resumeix en
aquesta frase: no és possible que l’essència de les
coses existeixi separada de les coses.
Per tant, Aristòtil no rebutja en la seva totalitat la teoria
de les Idees, sino únicament la seva existència
separada.
Aristòtil, doncs, romandrà fidel a allò fonamental de
l’herència socràtica i platònica: la ciència versa sobre
el que és general i universal, és una recerca de
l’essència comuna que és troba en les coses mateixes
sense separar-se’n. Aquesta és la idea clau de la lògica,
la física i la metafísica aristotèliques.

10. METAFÍSICA O FILOSOFIA PRIMERA
• La metafísica és la “ciència del més universal”:
l’”ésser”,
“tot allò que és quant a que és”,
• Totes les coses del món són éssers, però a la metafísica no li
interessa el què són, sinó només que són.
• Una poma és, una taula és, una pedra és, la lluna és… què podem dir
de tot allò que és tenint en compte només que és, sense importarnos si és una poma, una taula, una pedra o la lluna?
éssers

11. Metafísica. La substància
•
•
Cada ésser és una substància: una poma té la substància de poma, una
pedra la substància de pedra, etc.
En els éssers podem distingir la substància dels accidents: substància és
allò que si canvia deixa de ser el mateix ésser, accident només és una
forma de ser que no canvia la substància.
– Una poma vermella i una poma verda tenen la mateixa substància, només
varia un accident.
Dos éssers, mateixa substància,
diferent accident de color
Dos éssers, diferent substància

12. Ser que existe, que es siempre
sujeto y no puede ser predicado
de ninguna otra cosa

13. Metafísica. Les categories
•
L’ésser (o l’ens) es diu de moltes maneres,
es manifesta o es presenta de 10 maneres
diferents.
Aquestes maneres de presentar-se l’ésser
Aristòtil les anomena categories.
Però aquestes categories necessiten,
pressuposen, una unitat, una sola
determinació, la substància, que és la
categoria necessària.
De les substàncies ha de conèixer el filòsof
els seus principis i les seves causes.
•
•
•
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
Substància (home, cavall)
Quantitat (dos, tres mesures)
Qualitat (blanc, fort)
Relació (doble, mig)
Lloc (a on)
Temps (ahir, demà)
Posició o situació o postura (dret,
assegut)
8. Estat o condició (armat, vestit)
9. Acció (parla, talla, crema)
10. Passió (estimat, tallat, cremat)

14. Què és la realitat?


Aristòtil retorna a la preocupació inicial dels primers filòsofs:
l’explicació de la naturalesa i les seves transformacions.
Estudia les diferents tradicions i l’intent de síntesi de Plató
HERÀCLIT
PARMÈNIDES
CANVI
ÉSSER I NO ÉSSER
PERMANÈNCIA
ÉSSER
PLATÓ
MÓN SENSIBLE
MÓN INTEL·LIGIBLE
MATÈRIA
FORMA
SUBSTÀNCIA
ARISTÒTIL
El que les coses són
malgrat els canvis
d’aparença o estat

15. La teoria hilemòrfica (1)
•
•
•
•
Les coses o substàncies (primeres) són un compost de matèria (element
físic) i forma (essència, principi), la forma és la substància segona.
No és possible trobar-les separades, tota matèria té una forma i tota forma
una matèria.
És més important la forma; preexisteix a l’individu, que és finit.
Només sobre l’essència, la forma, es pot fer ciència.
=
Una substància,
un ésser, una taula
+
Matèria:
fusta
Forma:
essència de taula

16. La teoria hilemòrfica (2)
•
•
L’ésser són els individus concrets, són les substàncies. Cada individu és
una substància primera (l’individu concret, en Sòcrates, aquesta taula) i
té en ell mateix la substància segona (l’espècie i el gènere, home i
animal).
Les essències (les idees de Plató) no són separades de les coses; la
substància segona és l’essència, i està dins cada individu. Per tant, aquest
és el món real i el moviment i el canvi són reals (solució a Parmènides i
Plató).
Substància primera
ésser
Substància segona
essència

17. Segueix l’Ontologia: el que és
Sóc Marie Curie i segons Aristòtil
em defineixo com una SUBSTÀNCIA
composada per matèria i forma i ho
explica mitjançant la seva TEORIA
HILEMÒRFICA
hýle = matèria + morphé = forma

18. FÍSICA O FILOSOFIA SEGONA
CONSIDERACIONS GENERALS
•
•
•
•
•
Aristòtil tracta de la phýsis (tot el que existeix a l’univers) al llibre que ha
quedat amb el nom de Física.
La naturalesa és
➢
la totalitat dels objectes que són materials i que tenen moviment, tant
els terrestres com els de l’espai.
➢
el principi i causa del moviment o repòs de les coses naturals: la
naturalesa de x.
Per Aristòtil «Tot el que es mou és mogut per una altra cosa», és a dir, tot té
una causa del seu moviment.
Segons Aristòtil «La naturalesa no fa res en va», és teleològica, tendeix cap a
un fi: tot el que passa té una causa i un objectiu. Cada element de la natura té
tendència a arribar a la seva màxima perfecció que li correspon per tal de ser
aquest element (éssers naturals).
Estableix una diferència entre les coses naturals i les coses artificials.

19. Canvia la realitat? Per què?
Aristòtil també pretén solucionar el problema del canvi iniciat pels presocràtics
Heràclit: afirma el
canvi i el moviment
Parmènides: nega el canvi i
el moviment
Plató
Món sensible: canvi i corrupció
Món intel·ligible: immòbil i etern
Aristòtil: teoria acte - potència
Una gla és en potència una alzina
Una gla No serà mai una pera
Ésser en potència
MATÈRIA
Ésser en acte
No-ésser absolut
FORMA

20. Física. Potència i acte (1)
• Crítica a Parmènides. Aquest deia que el canvi és
impossible perquè suposa el pas del ser al no-ser o del
no-ser al ser, cosa que no es pot donar.
• Aristòtil propugna dues maneres de no-ser:
– no-ser absolut (impossibilitat del canvi)
– no-ser relatiu (possibilitat del canvi)
No és ni ho pot ser
No és però pot ser-ho

21. Física. Potència i acte (2)
• El que quelcom és ARA, en
aquest moment, és en
ACTE: el que una cosa és
ara, aquí.
• El que és quelcom però pot
arribar a ser una altra cosa
es troba en POTÈNCIA: pot
ser una altra cosa.
• Passar de potència a acte
és canviar, i canviar és
moviment. El canvi és el
camí que fa allò que està en
potència a passar a ser en
acte.
• La matèria és en potència,
la forma és l’acte, actualitza
la matèria.
En acte: ametlla.
En potència:
ametller, torró,
llet d’ametlla,
etc.
El canvi és el camí
que converteix un
ésser en potència en
un ésser en acte.
En acte: ametller.
En potència:
taula, llenya,
bastó, etc.

22. Física: Tipus de canvi
El canvi pot ser:
La forma substancial canvia.
Succeeix quan es genera o
mor una cosa
SUBSTANCIAL
QUANTITATIU
Canvi de quantitat
Ex: l’arbre creix
QUALITATIU
Canvi de qualitat
Ex: a la tardor perd
les fulles
LOCATIU
Canvi de lloc
Ex: transplantament
De l’arbre

23. Exemples
Canvi substancial
Canvi quantitatiu
Canvi qualitatiu
Canvi local, moviment

25. Física. Les quatre causes
• Apareixen a la Física: són la
resposta al “per què”.
– Causa material (el substrat)
– Causa formal (la substància o
essència)
– Causa eficient (la font del
moviment)
– Causa final (l’objectiu o
finalitat)
• En els éssers vius la causa
formal, eficient i final
coincideixen.
• A la recerca de causes finals
és necessari que existeixi un
Primer Motor Immòbil que
sigui l’originador de tot el
moviment, és a dir, que sigui la
causa final, la causa
incausada de tot (teleologia).

27. Cosmologia (1)
• Món sublunar: imperfecte, moviment rectilini irregular,
corrompible, esfera de la mort i la generació, del canvi.
• Món supralunar: perfecte, moviment circular, esfera d'allò
etern.
• Concepció de l’univers com a esferes concèntriques,
cada una mou l’anterior, però hi ha un final, el primer
motor immòbil, que no és una esfera en si mateix i és la
causa del moviment de tot l’univers. Les coses es mouen
per atracció cap a aquest motor. És l’eterna font del
moviment etern. No és un déu creador.
• El primer motor és acte pur, no té mescla de potència. És
immaterial.

28. Cosmologia (2)

29. Cosmologia (3)

30. ANTROPOLOGIA: QUÈ SOM?
L’ésser humà és una
substància composada per
una MATÈRIA + FORMA.
Ànima
Cos
(acte)
(potència)
L’ànima és el principi de vida
del cos, és qui actualitza el cos.
TIPUS D’ÀNIMA I FUNCIONS
TIPUS D’ÀNIMA
Encara que la meva
ànima és única, en ella
hi ha tres funcions. Jo
he procurat
desenvolupar al màxim
la racional
Forma substancial de
L'ànima. No és immortal,
Sinó que pereix amb el cos

31. Teoria del coneixement
• Aristòtil creu que els sentits ens proporcionen coneixement, és
el punt de partida per conèixer qualsevol ésser o substància,
ja que l’essència d’aquests es troba en ells mateixos: primer hi
arribam amb la sensació i després amb el pensament.
• La sensació: els sentits ens permeten conèixer les coses
individuals. Els sentits són en potència que s’actualitza en
presència d’algun cos; ens apropiam d’ell però sense la seva
matèria (Sòcrates).
• La imaginació: crea imatges de les coses individuals que
l’enteniment podrà fer servir.
• L’enteniment: l’enteniment pensa allò universal, les “formes”
de les substàncies concretes; però cal començar per la
percepció d’elles, per la sensació; a base d’acumular
experiències individuals arribarem per inducció a l’essència
universal comuna (home), a les formes.

32. Sensació
(aísthesis)
Imaginació
(phantasia)
Enteniment
(nous)
Capta aquesta taula
Crea l’imatge (sensació sense matèria)
Pensa l’essència de taula

33. Com coneixem la realitat?
Tot el nostre coneixement comença pels sentits i acaba en el coneixement
intel·lectual del concepte universal, l’essència o forma. La nostra ment és una
pissarra en blanc. Aristòtil nega qualsevol innatisme en el coneixement.
CONEIXEMENT SENSIBLE
CONEIXEMENT INTEL·LECTUAL
Els sentits externs capten la substància
“poma” = matèria + forma
ENTENIMENT
AGENT
IMAGINACIÓ
Vermella
Esfèrica
Dolça
Olorosa
Tèbia
SENTIT
COMÚ
IMATGE
Abstrau
l’universal
FORMA
“poma”
guarda
Unifica les qualitats captades
pels sentits externs
MEMÒRIA
ENTENIMENT
PACIENT
Coneix l’universal

34. ÈTICA: QUÈ S’HA DE FER PER SER BO?
S’ha de cercar la
FELICITAT (= Bé suprem),
Perquè aquest és l’objectiu de
la nostra vida.
Només el que sigui feliç, serà
virtuós i actuarà bé
(EU=bon + DAIMON=esperit)
L’ètica d’Aristòtil és EUDAIMONISTA, perquè
considera que el fi últim de tota acció és la
Felicitat, i TELEOLÒGICA o finalista, perquè
parteix del supòsit que tot tendeix a un fi.

35. “ De la mateixa manera que per al flautista, per a l'escultor o per a qualsevol altre artesà,
el bé sembla residir en la perfecció de la seva obra, així hauria de ser també per a l'home.
Però quina és l'especialitat de l'home? Certament no és viure, cosa comuna a les plantes;
ni la sensació, que és comuna als cavalls, als bous i a qualsevol altre animal. Queda l'ésser
racional. I des del moment que és preferible un citarista que sàpiga tocar bé el seu instrument a un que ho faci malament, cal considerar virtuós l'home que raoni segons virtut. I
no una sola vegada, sinó durant tota la seva existència. De la mateixa manera que una sola
oreneta no fa estiu, així un dia virtuós no fa una vida gojosa i feliç.”
ARISTÒTIL: Ètica a Nicòmac, I, 5

36. • Per Aristòtil el fi de la vida humana és el bé, i el bé
suprem és la felicitat, per tant, el fi suprem de l’home és
la felicitat (ètica eudemonista).
• La felicitat s’obté si es du una vida virtuosa i sobretot si
es realitza allò que és propi dels homes, la vida
contemplativa, el pensar.
• La virtut és una disposició de l’ànima de comportar-se
d’una determinada manera. Com? Seguint un terme mig,
el que és just enmig dels excessos i els defectes.
• Existeixen dos tipus de virtuts:
– les virtuts ètiques (justícia, generositat, veracitat, temprança,
valor...)
– i les virtuts dianoètiques o intel·lectuals (prudència i saviesa).

37. QUÈ ÉS LA FELICITAT?
“La Felicitat és l’activitat de l’home d’acord amb la virtut”
SER FELIÇ = SER VIRTUÓS
La VIRTUT MÀXIMA és
la VIDA CONTEMPLATIVA
dedicada al saber.
La VIRTUT (areté), segons
Aristòtil, és trobar el TERME
MITJÀ entre l'excés (vicis) i
el defecte.
El terme mitjà s'aconsegueix
amb la pràctica o hàbit
(ethos).
La virtut és l'hàbit d'evitar
els extrems en les nostres
accions.
Temeritat – VALOR - Covardia

38. Virtut: El terme mig
Virtut
Defecte
Covardia
Terme mig
Valor
Excés
Temeritat

39. VIRTUTS
Poden ser
ÈTIQUES O
MORALS
DIANOÈTIQUES
S’adquireixen a través del
Costum o Hàbit. Tenen com
a finalitat dominar la part
irracional de l’ànima
de les principals és
JUSTÍCIA
S’adquireixen a través de
l’educació i es relacionen
amb la part racional de
l’ànima.
de les principals és
PRUDÈNCIA

40. Política
•
•
•
•
•
Al final de l’Ètica nicomaquea Aristòtil comenta que la política és la continuació de
l’ètica i anuncia el tractat anomenat Política.
L’home, per Aristòtil, és un zoon politikón, un “animal comunitari/social”. L’home
ha de viure en comunitat necessàriament, li és consubstancial. Les raons són
perquè l’home està dotat de paraula i de moral, i com que la naturalesa no fa res en
va, l’ésser humà té aquests trets per viure en ciutats/comunitats.
L’Estat (la polis) és anterior a l’individu i a la família, i no es pot arribar a la felicitat
si no és en un Estat. Per això, ètica i política van juntes per Aristòtil.
Hi ha tres formes de govern: la monarquia, l’aristocràcia i la república. Degeneren
en tirania, oligarquia i democràcia.
Aristòtil, encara que accepta les tres formes de govern, aplicant la teoria del terme
mig, es decantava per una república de les classes mitjanes.
Formes de govern positives (persegueixen el Formes corruptes
bé comú)
(persegueixen el bé propi)
Monarquia
Tirania
Aristocràcia
Oligarquia
República (politeia)
Democràcia

42. La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe
mitjana.
Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mitjà. Ni
massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es
entesa com a Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats;
Commutativa: equilibri en les penes.
Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens,
és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord
amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la
diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els
esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

43. Elaborat a partir de les presentacions
de JA Alzamora i Anna Sarsànedas