• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
6. arquitectura barroca
 

6. arquitectura barroca

on

  • 1,221 views

 

Statistics

Views

Total Views
1,221
Views on SlideShare
1,221
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
14
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Microsoft PowerPoint

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    6. arquitectura barroca 6. arquitectura barroca Presentation Transcript

    • ARQUITECTURA BARROCA ies montsacopa. olot
    • Façana  Giacomo della Porta en va  dissenyar la façana Retorn a la planta longitudinal per reacció a la centralitzada, considerada pagana .
    • Precedents: Il Gesú (1568-1584) , Vignola
    •  
    • Trets característics de l'arquitectura barroca: plantes Les obres del barroc es defineixen per la riquesa decorativa, l'exuberància, el dinamisme i el moviment La planta: Les plantes dels edificis dibuixen formes el·líptiques, ovals, o una combinació de les dues. Les formes poden ser còncaves o convexes.
    • Trets característics de l'arquitectura barroca: obertures Les formes de les obertures són molt diverses: ovalades, de mig punt , arquitravades...
    • Trets característics de l'arquitectura barroca: Elements de suport Són molt freqüents les columnes (o pilars) corínties, compostes i les salomòniques (amb formes espirals)
    • Trets característics de l'arquitectura barroca: façanes A les façanes s’utilitzen formes corbes (còncaves i covexes) i els frontons es parteixen
    • Trets característics de l'arquitectura barroca: sostres Presenten diferent tipologia. Normalment amb formes corbes i molt recarregats de decoració
    • L’OBRA DE BRAMANTE A SANT PERE DEL VATICÀ El papa Juli II va encarregar a Bramante (1506) una basílica en substitució de l'antiga que havia quedat petita i no expressava el missatge que el papat volia pel nou moment històric. D issenyà un edifici de planta central, molt utilitzada durant el Cinquecento i que seguia l’esquema de creu grega. Aquesta edificació havia de tenir el punt culminant en la cúpula central. A la mort de Bramante el 1514, l’obra quedà inacabada i cap dels seus deixebles no culminà el projecte del mestre. L’OBRA DE MIQUEL ÀNGEL A SANT PERE DEL VATICÀ A la mort de Bramante el papa va encarregar a diversos arquitectes que acabessin l’obra (Rafael, Sangallo i Peruzzi), els projectes dels quals, però, no s'acceptaven. Finalment, el 1547 Miquel Àngel va rebre l’encàrrec d’acabar-la. Va partir del projecte inicial de Bramante, cobert el 1557 amb una gran cúpula de 138 metres d’altura que descansa sobre quatre grans pilars i amb l'allargament d'un dels quatre angles del quadrat de manera que l'accés al temple fos fàcil. L’OBRA DE MADERNO A SANT PERE DEL VATICÀ La nova mentalitat sorgida del concili de Trento donà impuls a les obres de Sant Pere del Vaticà, dirigides per l’arquitecte Carlo Maderno i acabades l’any 1626. La intervenció de l'esmentat arquitecte es concretà a allargar la planta de Miquel Àngel amb la finalitat d'ampliar el conjunt de l'edifici i donar-hi més protagonisme, i a culminar l'edifici amb una façana de clares connotacions barroques.
    • SANT PERE DEL VATICÀ. Carlo Maderno. A cabada el 1612 El projecte de Maderno parteix de les obres anteriors però allarga l’eix longitudinal i l’acaba amb una façana que plasma una de les aspiracions del Barroc: harmonitzar les esglésies amb el context urbà. E l projecte de Maderno tenia el problema de no deixar en segon terme una de les obres més significatives del període anterior: la cúpula de Miquel Àngel, aspecte que li va comportar serioses crítiques. Maderno va afegir a la planta de Miquel Àngel tres trams de 13,130 metres. Així la nova planta longitudinal es converteix en el camí que condueix a l’espai central, presidit per la cúpula. També s’enfrontà al problema de la façana, per a la qual va recórrer a elements funcionals. Sant Pere del Vaticà havia de ser l’església central del món catòlic des d’on el papa acolliria i beneiria els pelegrins. Per tant la façana havia de ser el lloc on el successor de sant Pere faria patent la seva funció. Tot plegat obligava a crear un espai quasi teatral, que tant arrelà durant el Barroc. La façana, doncs, és una edificació colossal amb galeria a la part alta que recorda més un palau que no pas una església.
    •  
    • BASÍLICA DE SANT PERE DEL VATICÀ La construcció del conjunt de Sant Pere del Vaticà es dugué a terme entre el pontificat de Juli II (1503-1513) i el d’Alexandre VII, en què Bernini acabà la decoració dels interiors l’any 1666. Durant aquest llarg període de temps, Sant Pere es convertí en l’església predilecta dels papes. L'arquitectura d'aquest conjunt expressa l'excel·lència de l’art del Renaixement i l'esplendor del Barroc.
    • COLUMNATA de la PLAÇA SANT PERE del VATICÀ. 1 657 . Gian Lorenzo Bernini El conjunt és una de les obres més madures de l’estil barroc italià i la que defineix millor l ’urbanisme del nou estil gràcies a la gran càrrega simbòlica. R esponia a l a necessitat de dotar el temple més gran de la cristiandat d’un espai que fes possibl e les grans concentracions de pelegrins i devots que acudien a Sant Pere del Vaticà amb motiu dels grans esdeveniments papals. Bernini va donar a l’espai de la plaça una forma el·líptica amb quatre fileres de grans columnes entre les quals circulaven tres carrers : una estratègia teatral servia els interessos religiosos ; s'havia de correspondre amb una església que era la destinació de molts pelegrins amb vista a orar i a visitar la tomba del primer papa i amb la funció de desvetllar l’emoció del pelegrí que finalitzava el camí i que es trobava no solament davant la tomba de sant Pere sinó també davant la institució que representava la continuïtat del seu magisteri: l’Església i el papat.
    • PLANTA DE LA PLAÇA DE SANT PERE DEL VATICÀ Aquesta gran plaça, de 340 x 240 m, té l’eix major situat en sentit transversal i queda delimitat per un pòrtic arquitravat. L’obelisc egipci i les dues grans fonts, la de la dreta dissenyada per Maderno i la de l’esquerra copiada fidelment per Bernini, reforcen aquesta línia. L’eix longitudinal marca un camí que s'encreua amb l’eix transversal en l’obelisc i condueix la mirada fins a la cúpula de Miquel Àngel. Amb aquesta fórmula es destaca l’eix major en detriment del menor, criteri que Bernini també seguirà a Sant Andreu del Quirinal. Un edifici de planta trapezoïdal, que arrenca dels extrems de la portada mateix i que enllaça amb la columnata ovalada, uneix la plaça ovalada i la façana de Maderno  340 m  2 4 0 m 
    • 340 m
    • Planta de Sant Andrea del Quirinal El 1658, Bernini va construir una esglesieta per als jesuïtes. Igual que a la plaça de Sant Pere del Vaticà, va tornar a recórrer a la forma el·líptica per a la planta: l’entrada i l’altar estan situats als extrems de l’eix menor, amb què sorprèn novament l’espectador. Bernini va prescindir de les plantes centralitzades que obligaven a una visió uniforme de l’espai interior i es va decidir per una opció que obliga l’espectador a multiplicar els punts de vista. El conjunt de columnes interiors reben molta claror procedent de la cúpula i que es concentra principalment a la zona de l’altar.
    • SANT CARLO ALLE QUATTRO FONTANE* . 1638-1640 . Francesco Castelli, il Borromini Aquesta façana la componen dos pisos de tres carrers cadascun. Així com al primer pis el carrer central, amb la porta d’accés al temple al centre, és convex i els laterals són còncaus, al segon pis els tres carrers són còncaus. A la planta baixa, la cornisa marca el moviment principal del conjunt i hi destaca el ritme còncau-convex-còncau , mentre que al nivell superior es dibuixa un moviment còncau-còncau-còncau trencat tan sols per un gran medalló que presideix tota la façana i per un petit templet el·líptic amb balconada.
    • PLANTA L’església de San Carlo presenta una planta el·líptica que té l’eix més gran disposat en sentit longitudinal i que condueix de la porta a l’altar. És tot el contrari del que presenta Bernini a Sant Andreu del Quirinal. L'esquema bàsic es podria resumir en un rombe que formen dos triangles equilàters amb la base comuna i disposats al llarg de l’eix transversal de l’edifici.
    • INTERIOR DE LA CÚPULA L’alçat de l’edifici condueix la mirada cap a la cúpula, que corona tot l’espai interior del petit edifici i que s'aguanta sobre quatre petxines. Aquesta cúpula ens mostra una gran decora-ció que vol simular un teginat clàssic amb motius octogonals, hexagonals i en forma de creu que s'empetiteixen a mesura que s'aproximen al llanternó.
    •  
    • Projecte de l’oratori dels Filipins (St. Felip Neri) a Roma Aquest projecte, de 1637-1641 i contemporani de San Carlo alle Quattro Fontane, no va arribar a dur-se a terme mai i és conegut gràcies a l’obra Opus Architectonicum . La planta segueix una línia còncava que trenquen al carrer central una destacada porta i un nínxol al pis superior. Tot el conjunt de la façana fa pensar en la de San Carlo. No és gens estrany que els crítics d'aleshores titllessin Borromini de capriciós, perquè les façanes que ideava trencaven amb la tradició.
    • Sant’Ivo alla Sapienza
    • GUARINO GUARINI Cúpula de la Capella del sant Sudari. Torí
    • PALAU DE VERSALLES *. 1661-1715 . Jules Hardouin-Mansart El 1668 Lluís XIV, el rei Sol, va decidir convertir el palau en la seva residència oficial. Era el moment més àlgid del seu poder, que coincidí amb la derrota dels exèrcits espanyols i el tractat d’Aquisgrà. La nova ampliació consistí a envoltar l’antiga edificació amb dues llargues ales respectant, però, el pati central. La façana del palau mirava a ponent (sector contrari al pati) i donava als jardins, característica dels models barrocs italians, ben presents a Versalles. Aquesta façana oferia una llarga terrassa que més endavant es cobriria i donaria lloc a la famosa Galeria dels Miralls.
    • EVOLUCIÓ Versalles té l'origen en l’edifici de cacera de Lluís XIII, el qual s'amplià entre el 1661 i el 1668 sota la direcció de Le Vau. Del 1668 al 1678 s'hi dugué a terme una segona ampliació, també dirigida per Le Vau, per envoltar la primera construcció. La tercera i definitiva ampliació, obra de Hardouin-Mansart, s'allargà del 1678 al 1700. El palau feia també les funcions de Cort i de seu dels serveis administratius de l'Estat ( ala dreta ). Al palau varen arribar a viure més de 15.000 nobles, obligats pel rei a traslladar-hi la residència.
    • Plànol del conjunt de Versalles (palau i jardins) Palau Jardins, 100 ha Cour d’honneur Canal: 1’5 Km
    • GALERIA DELS MIRALLS Mesura 73 m. de llarg, 10'50 m. d'ample i 12'30 m. d'alt Obra de Charles de Brun, té uns setanta-cinc metres de llarg per deu d’ample amb disset grans arcades que es corresponen amb altres tants miralls situats davant dels finestrals. Els miralls ajuden a escampar-hi la claror i alhora contribueixen que la sala faci la sensació de ser més gran que no és en realitat. El sostre està decorat amb pintures al·legòriques al monarca i a les seves gestes militars. Completen el conjunt rics marbres de colors, bronzes i mobles així com grans llums que pengen del sostre.
    • Capella i escala reial
    • ELS JARDINS Lluís XIV era el Rei Sol , que il·luminava França i Europa amb el seu poder. Aquesta ideologia queda reflectida en els seus jardins, en la immensitat dels quals s'organitzava l'espai seguint els cànons dels jardins barrocs francesos. Són dividits amb una gran varietat de traçats, i hom hi troba nombroses escultures al·legòriques i edificacions escampades, entre les quals destaca el Grand Trianon .
    •  
    •