7. Trets característics de l'arquitectura barroca: plantesTrets característics de l'arquitectura barroca: plantes
Les obres del barroc es defineixen per la riquesa decorativa, l'exuberància, el dinamisme i el
moviment. Són espectaculars.
La planta: Les plantes dels
edificis dibuixen formes
el·líptiques, ovals, o una
combinació de les dues. Les
formes poden ser còncaves
o convexes.
8. Trets característics de l'arquitectura barroca:Trets característics de l'arquitectura barroca:
oberturesobertures
Les formes de les obertures són molt diverses: ovalades,
de mig punt , arquitravades...
9. Trets característics de l'arquitectura barroca: Elements de suportTrets característics de l'arquitectura barroca: Elements de suport
Són molt freqüents les columnes (o pilars) corínties, compostes i les salomòniques (amb formes espirals)
10. Trets característics de l'arquitectura barroca: façanesTrets característics de l'arquitectura barroca: façanes
A les façanes s’utilitzen formes corbes (còncaves i covexes) i els frontons es parteixen
11. Arquitectura barroca: sostres, voltes i cúpulesArquitectura barroca: sostres, voltes i cúpules
Presenten diferent tipologia. Normalment amb formes corbes i molt recarregats de decoració
12. SANT PERE DEL VATICÀ. Carlo Maderno.SANT PERE DEL VATICÀ. Carlo Maderno.AAcabada el 1612cabada el 1612
El projecte de Maderno parteix de les
obres anteriors però allarga l’eix
longitudinal i l’acaba amb una façana
que plasma una de les aspiracions del
Barroc: harmonitzar les esglésies
amb el context urbà.
El projecte de Maderno tenia el
problema de no deixar en segon
terme una de les obres més
significatives del període anterior: la
cúpula de Miquel Àngel, aspecte que
li va comportar serioses crítiques.
Maderno va afegir a la planta de Miquel Àngel tres trams de 13,130 metres. Així la nova planta longitudinal
es converteix en el camí que condueix a l’espai central, presidit per la cúpula.
També s’enfrontà al problema de la façana, per a la qual va recórrer a elements funcionals. Sant Pere del
Vaticà havia de ser l’església central del món catòlic des d’on el papa acolliria i beneiria els pelegrins. Per
tant la façana havia de ser el lloc on el successor de sant Pere faria patent la seva funció. Tot plegat obligava
a crear un espai quasi teatral, que tant arrelà durant el Barroc. La façana, doncs, és una edificació colossal
amb galeria a la part alta que recorda més un palau que no pas una església.
13.
14. El 1658, Bernini va construir una esglesieta per als jesuïtes. Igual que
a la plaça de Sant Pere del Vaticà, va tornar a recórrer a la forma
el·líptica per a la planta: l’entrada i l’altar estan situats als extrems de
l’eix menor, amb què sorprèn novament l’espectador. Bernini va
prescindir de les plantes centralitzades que obligaven a una visió
uniforme de l’espai interior i es va decidir per una opció que obliga
l’espectador a multiplicar els punts de vista.
El conjunt de columnes interiors reben molta claror procedent de la
cúpula i que es concentra principalment a la zona de l’altar.
Planta de Sant Andrea del QuirinalPlanta de Sant Andrea del Quirinal
16. Aquest projecte, de 1637-1641 i
contemporani de San Carlo alle
Quattro Fontane, no va arribar a dur-
se a terme mai i és conegut gràcies a
l’obra Opus Architectonicum. La
planta segueix una línia còncava que
trenquen al carrer central una
destacada porta i un nínxol al pis
superior. Tot el conjunt de la façana
fa pensar en la de San Carlo. No és
gens estrany que els crítics
d'aleshores titllessin Borromini de
capriciós, perquè les façanes que
ideava trencaven amb la tradició.
Projecte de l’oratori dels FilipinsProjecte de l’oratori dels Filipins
(St. Felip Neri) a Roma(St. Felip Neri) a Roma
20. SANT PERE DEL VATICÀ. Carlo Maderno.SANT PERE DEL VATICÀ. Carlo Maderno.AAcabada el 1612cabada el 1612
El projecte de Maderno parteix de les
obres anteriors però allarga l’eix
longitudinal i l’acaba amb una façana
que plasma una de les aspiracions del
Barroc: harmonitzar les esglésies
amb el context urbà.
El projecte de Maderno tenia el
problema de no deixar en segon
terme una de les obres més
significatives del període anterior: la
cúpula de Miquel Àngel, aspecte que
li va comportar serioses crítiques.
Maderno va afegir a la planta de Miquel Àngel tres trams de 13,130 metres. Així la nova planta longitudinal
es converteix en el camí que condueix a l’espai central, presidit per la cúpula.
També s’enfrontà al problema de la façana, per a la qual va recórrer a elements funcionals. Sant Pere del
Vaticà havia de ser l’església central del món catòlic des d’on el papa acolliria i beneiria els pelegrins. Per
tant la façana havia de ser el lloc on el successor de sant Pere faria patent la seva funció. Tot plegat obligava
a crear un espai quasi teatral, que tant arrelà durant el Barroc. La façana, doncs, és una edificació colossal
amb galeria a la part alta que recorda més un palau que no pas una església.
21.
22. BASÍLICA DE SANT PERE DEL VATICÀ
La construcció del conjunt de Sant Pere del Vaticà es dugué a terme entre el pontificat de Juli
II (1503-1513) i el d’Alexandre VII, en què Bernini acabà la decoració dels interiors l’any 1666.
Durant aquest llarg període de temps, Sant Pere es convertí en l’església predilecta dels
papes. L'arquitectura d'aquest conjunt expressa l'excel·lència de l’art del Renaixement i
l'esplendor del Barroc.
23. COLUMNATA de la PLAÇA SANT PERE del VATICÀ*.1COLUMNATA de la PLAÇA SANT PERE del VATICÀ*.1657657..
Gian Lorenzo BerniniGian Lorenzo Bernini El conjunt és una de les
obres més madures de l’estil
barroc italià i la que defineix
millor l’urbanisme del nou
estil gràcies a la gran càrrega
simbòlica. Responia a la
necessitat de dotar el
temple més gran de la
cristiandat d’un espai que
fes possible les grans
concentracions de pelegrins
i devots que acudien a Sant
Pere del Vaticà amb motiu
dels grans esdeveniments
papals.
Bernini va donar a l’espai de la plaça una forma el·líptica amb quatre fileres de grans columnes entre
les quals circulaven tres carrers: una estratègia teatral servia els interessos religiosos; s'havia de
correspondre amb una església que era la destinació de molts pelegrins amb vista a orar i a visitar la
tomba del primer papa i amb la funció de desvetllar l’emoció del pelegrí que finalitzava el camí i que
es trobava no solament davant la tomba de sant Pere sinó també davant la institució que
representava la continuïtat del seu magisteri: l’Església i el papat.
24. PLANTA DE LA PLAÇA DE SANT PERE DEL VATICÀ
Aquesta gran plaça, de 340 x 240 m, té l’eix major
situat en sentit transversal i queda delimitat per un
pòrtic arquitravat. L’obelisc egipci i les dues grans
fonts, la de la dreta dissenyada per Maderno i la de
l’esquerra copiada fidelment per Bernini, reforcen
aquesta línia. L’eix longitudinal marca un camí que
s'encreua amb l’eix transversal en l’obelisc i condueix
la mirada fins a la cúpula de Miquel Àngel. Amb
aquesta fórmula es destaca l’eix major en detriment
del menor, criteri que Bernini també seguirà a Sant
Andreu del Quirinal.
Un edifici de planta trapezoïdal, que arrenca dels
extrems de la portada mateix i que enllaça amb la
columnata ovalada, uneix la plaça ovalada i la façana
de Maderno
340 m
2
4
0
m
26. SANT CARLO ALLE QUATTRO FONTANE*SANT CARLO ALLE QUATTRO FONTANE*.. 1638-1638-
16401640.. Francesco Castelli,Francesco Castelli, il Borrominiil Borromini
Aquesta façana la componen dos pisos de tres carrers
cadascun. Així com al primer pis el carrer central, amb la
porta d’accés al temple al centre, és convex i els laterals són
còncaus, al segon pis els tres carrers són còncaus. A la
planta baixa, la cornisa marca el moviment principal del
conjunt i hi destaca el ritme còncau-convex-còncau, mentre
que al nivell superior es dibuixa un moviment còncau-
còncau-còncau trencat tan sols per un gran medalló que
presideix tota la façana i per un petit templet el·líptic amb
balconada.
27. PLANTA
L’església de San Carlo presenta una planta
el·líptica que té l’eix més gran disposat en sentit
longitudinal i que condueix de la porta a l’altar.
És tot el contrari del que presenta Bernini a Sant
Andreu del Quirinal.
L'esquema bàsic es podria resumir en un rombe
que formen dos triangles equilàters amb la base
comuna i disposats al llarg de l’eix transversal
de l’edifici.
28. INTERIOR DE LA CÚPULA
L’alçat de l’edifici condueix la mirada cap a la
cúpula, que corona tot l’espai interior del petit
edifici i que s'aguanta sobre quatre petxines.
Aquesta cúpula ens mostra una gran decora-ció
que vol simular un teginat clàssic amb motius
octogonals, hexagonals i en forma de creu que
s'empetiteixen a mesura que s'aproximen al
llanternó.
29.
30. PALAU DE VERSALLESPALAU DE VERSALLES*.*. 1661-17151661-1715.. Jules Hardouin-Jules Hardouin-
MansartMansart
El 1668 Lluís XIV, el rei Sol, va decidir convertir el palau en la seva residència oficial. Era el
moment més àlgid del seu poder, que coincidí amb la derrota dels exèrcits espanyols i el
tractat d’Aquisgrà. La nova ampliació consistí a envoltar l’antiga edificació amb dues
llargues ales respectant, però, el pati central. La façana del palau mirava a ponent (sector
contrari al pati) i donava als jardins, característica dels models barrocs italians, ben
presents a Versalles. Aquesta façana oferia una llarga terrassa que més endavant es
cobriria i donaria lloc a la famosa Galeria dels Miralls.
31. EVOLUCIÓ
Versalles té l'origen en l’edifici
de cacera de Lluís XIII, el qual
s'amplià entre el 1661 i el 1668
sota la direcció de Le Vau. Del
1668 al 1678 s'hi dugué a
terme una segona ampliació,
també dirigida per Le Vau, per
envoltar la primera
construcció. La tercera i
definitiva ampliació, obra de
Hardouin-Mansart, s'allargà del
1678 al 1700.
El palau feia també les funcions
de Cort i de seu dels serveis
administratius de l'Estat (ala
dreta). Al palau varen arribar a
viure més de 15.000 nobles,
obligats pel rei a traslladar-hi la
residència.
32. Plànol del conjunt de Versalles (palau i jardins)Plànol del conjunt de Versalles (palau i jardins)
Palau
Jardins, 100 ha
Cour d’honneur
Canal: 1’5 Km
33. GALERIA DELS MIRALLS Mesura 73 m. de llarg, 10'50 m. d'ample i 12'30 m. d'alt
Obra de Charles de Brun, té uns setanta-cinc metres de llarg per deu d’ample amb disset grans
arcades que es corresponen amb altres tants miralls situats davant dels finestrals. Els miralls ajuden
a escampar-hi la claror i alhora contribueixen que la sala faci la sensació de ser més gran que no és
en realitat. El sostre està decorat amb pintures al·legòriques al monarca i a les seves gestes militars.
Completen el conjunt rics marbres de colors, bronzes i mobles així com grans llums que pengen del
sostre.
35. ELS JARDINS
Lluís XIV era el Rei Sol, que il·luminava França i Europa amb el seu poder. Aquesta
ideologia queda reflectida en els seus jardins, en la immensitat dels quals s'organitzava
l'espai seguint els cànons dels jardins barrocs francesos. Són dividits amb una gran
varietat de traçats, i hom hi troba nombroses escultures al·legòriques i edificacions
escampades, entre les quals destaca el Grand Trianon.
