4. LES MILLORS OBRES
http://bitacolammb.blogspot.com.es/2 http://www.todocoleccion.net/canigo-jacint-verdaguer-
011/03/latlantida-de-verdaguer.html il-lustracions-carme-peris-1987~x26765537
5. Sant Martí del Canigó
Ripoll Sant Miquel de Cuixà
Vinyoles d’Orís
Folgueroles
Vic
Vallvidrera
Barcelona
7. “Los dos campanars”
Sant Martí del Canigó
Sant Miquel de Cuixà
http://es.wikipedia.org/wiki/Monasterio_de_San_Miguel_de_ http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Mart%C3%AD
Cuix%C3%A1 _del_Canig%C3%B3
8. “Los dos campanars”
Doncs, ¿ què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d’àngels i de sants lo cel? [...]
vv.1-5
vint-i-un quintets
10A/10B/10A/10A/10B
versos decasíl·labs
rima consonant
9. “Los dos campanars”
Doncs, ¿ què n’heu fet oh, valls! de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist? Interrogacions retòriques
On és, oh soledat!, lo teu salteri? Ubi sunt?
On tos rengles de monjos, prestiberi,
Enyorança de temps passats
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
vv.6-10
Una nit fosca al seu germà parlava
Diàleg entre campanars
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
To emotiu Alguna hora a ton cant me desvetllava
Personificacions i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven; vv.36-40
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben, Conclusió de l’autor
los tudons amb l’heurera conversaven, Amor al Canigó
amb l’estrella del dia rossinyol.
vv.91-95
10. “Los dos campanars”
Doncs, ¿què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel, Interrogació retòrica
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies Record i enyorança del passat
aqueixes valls de salms i melodies
5 la terra d’àngels i de sants lo cel?
Doncs, ¿què n’heu fet oh, valls! de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist? Devoció verdagueriana
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, prestiberi,
10 que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D’Ursèolo a on és lo dormitori? Garí, abat de Sant Miquel
La celda abacial del gran Garí?
Ubi sunt
On és de Romualdo l’oratori,
los pal·lis i retaules, l’or i evori
15 que entretallà ha mil anys cisell diví?
11. “Los dos campanars”
Los càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com lo roser; Pas de la glòria a l’oblit
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
20 quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res; Pèrdua del Canigó com a
caigueren les imatges d’alabastre símbol de la cultura catalana
i s’apagà sa llàntia, com un astre
25 que en Canigó no s’encendrà mai més.
Com dos gegants d’una legió sagrada comparació
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada, metàfora
que ans de partir, per última vegada,
Pas de la glòria a l’oblit
30 contemplen l’enderroc de sos altars.
12. “Los dos campanars”
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat; Caracterització dels
semblen garrics los roures al peu d’elles; campanars
les masies del pla semblen ovelles
35 al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu? Record d’antics moments
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
40 cada matí per beneir a Déu.
- Campanes ja no tinc – li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí.-
Oh, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria
paral·lelisme
45 per tocar a morts pels monjos i per mi.
13. “Los dos campanars”
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
Tristesa dels monjos al
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
abandonar el monestir
50 tu que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codalet i Prada
No sonaran més les
sols minaires obiro i llauradors;
campanes
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
55 no hi cantarà mai més dolços amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anem caient; tempus fugit
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblits nostra grandor enterra
60 i ossos i glòries i records se’ns ven. polisíndeton
14. “Los dos campanars”
-Ai!, ell ventà les cendres venerables
Transformació
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniats los àngels pels diables
65 en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro, Sentiment de tristesa envers
mes ai!, sens esperança de conhort, l’estat dels campanars
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
70 rusc on l’abell murmuriós s’és mort.
-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta.-
Jo altre cloquer tenia al meu costat; Gran compenetració
rival dels puigs, alçava l’ampla testa, Abans sonaven esplendorosos
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
75 estrafeia el clarí o la tempestat.
15. “Los dos campanars”
Com jo, tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí; Comparació amb Matusalem
com Goliat al rebre la ferida, i Goliat, personatges històrics
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
80 son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet; Acabaran sent vençuts
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
85 tota s’estranya que trobar-m’hi dret.
Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures Desig de ser enderrocats
tu baixaràs a reposar amb mi,
per acabar amb el patiment
i ai!, quin llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
90 on foren Sant Miquel i Sant Martí.-
16. “Los dos campanars”
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
Els campanars han caigut
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
Nous temps pel Canigó
recomençant los càntics que ells acaben,
Futur esperançador
los tudons amb l’heurera conversaven,
95 amb l’estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida El Canigó recupera el seu
com si estrenàs son verdejant mantell;
prestigi
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
100 blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
Esperança de l’autor per
mes resta sempre el monument de Déu;
mantenir el Canigó com a
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
símbol de la pàtria catalana
105 no esbrancaran l’altívol Pirineu.
17. BIBLIOGRAFIA
RIQUER, Martí de; MOLAS, Joaquim; COMAS, Antoni. <<Jacint
Verdaguer>>. A: Història de la literatura catalana. Vol.7: Part
moderna. Barcelona: Ariel, 1986, pp.223-285.
CÒNSUL, Isidor; SOLDEVILA, Llorenç. Antologia de poesia catalana.
Barcelona: Educaula, 2009. (Les Eines, 41). pp.68-75, 91-97.
DELOR, Rosa; GRIFOLL, Isabel; JULIÀ, Lluïsa. Antologia de la poesia
catalana. Barcelona: Castellnou, 2007. (Poesia Clàssics Catalans, 25)
pp.172-173.
18. Webgrafia
Informació sobre la biografia de l’autor:
<<http://www.escriptors.cat/autors/verdaguerj/>> [en línia]
Per obtenir informació del Canigó i situar-lo en la geografia catalana:
<<http://www.canigo.cat/>> [en línia]
<<http://www.esca.cat/index.php/Literatura/jacint-verdaguer-
canigo-apunts.html>> [en línia]
Per obtenir informació sobre els personatges històrics citats al text:
<<http://ca.wikipedia.org/wiki/Fra_Joan_Gar%C3%AD>> [en línia]
<<http://ca.wikipedia.org/wiki/Romuald_de_Ravenna>> [en línia]
<<http://ca.wikipedia.org/wiki/Matusalem>> [en línia]
19. Webgrafia
Informació sobre aspectes del text i les figures retòriques:
<<http://blocs.xtec.cat/catpoesia/la-renaixenca/jacint-
verdaguer-la-veu-dun-poble/els-dos-campanars/>> [en línia]
<<http://www.xavigran.com/comentari2.html>> [en línia]
