Nou barris el districte

Nou Barris: el districte.Nou Barris: el districte.
Aspectes humans.
Aspectes físics.
Accessibilitat i factors de localització
Una mica de la història urbanística de

N ou Bar r is: U n a m ic a d e la h ist òr ia u r b an íst ic a d e l d ist r ic t e .N ou Bar r is: U n a m ic a d e la h ist òr ia u r b an íst ic a d e l d ist r ic t e .
Fins el segle XVIII el territori ocupat per l’actual
districte depenia de l’Ajuntament de Barcelona, ja
que els voltants de la ciutat no estaven afectats
per cap altre jurisdicció civil, i les seves divisions
territorials s’ajustaven a les de les
circumscripcions parroquials.
L’aplicació en 1714 del Decret de Nova Planta va
determinar que aquest territori, que depenia
eclesiàsticament de la parròquia de Sant Andreu
de Palomar, passés a formar part del municipi
independent del mateix nom.
L’agregació de la major part dels municipis
autònoms del Pla de Barcelona, realitzada en
1897, va annexionar Sant Andreu de Palomar a la
ciutat, convertint-lo en la novena demarcació o
districte.
En el moment de l’agregació el municipi de Sant
Andreu contava amb 17451 habitants i estava
dividit en cinc barris: l’actual districte de Nou
Barris hi formava part dels barris primer i cinquè i
la seva població no devia arribar als 5000
habitants. El conjunt urbà més antic del districte
de Nou Barris el constitueix el nucli de Santa
Eulàlia de Vilapicina, situat al peu del Turó de la
Peira, en el límit amb el districte d’Horta.
El poblament tradicional de Vilapicina estava
format per masies, de les que encara es conserven
algunes com el conjunt integrat per l’antic hostal de
Can Artés, la masia de Can Baster, originaria del s.
XVIII i l'antiga església neoclàssica reconstruïda en
1782.
L'aprovació en 1877 de les alineacions de la nova
Rambla de Santa Eulàlia de Vilapicina, que la
comunicaven amb la de Sant Andreu, va suposar un
Els voltants de Can Baster, primera zona poblada de Nou Barris

impuls decisiu pel creixement urbà de la zona. Així,
en 1882, va aparèixer al voltant de la Rambla la
primera urbanització moderna de l’actual districte,
que estava integrada per 64 cases que van donar
origen als carrers de Palerm, Arnau d’Oms, Emili
Roca i Santa Pau.
La Rambla de Santa Eulàlia va quedar
definitivament oberta fins a Sant Andreu a l’any
1913, per desaparèixer sota el mandat de l’alcalde
Porcioles, que la va convertir en una via de
circulació ràpida, l’actual passeig de Fabra i Puig.
Un altre element urbanitzador del districte el va
constituir l’obertura del Passeig g del Doctor Pi i
Molist, començat l’any 1916 amb l’objectiu de
comunicar la Rambla amb les instal·lacions de la
modèlica i avançada institució que en el seu
moment va suposar l’Hospital Mental de la Santa
Creu.
Durant la dictadura de Primo de Rivera i amb
motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona,
al 1929, es va inaugurar al peu de la vessant nord
del Turó de la Peira el grup de Cases Barates
Ramon Albó. Paral·lelament, es van articulant
altres nuclis urbans que constituiran, els futurs
barris de Verdum, Roquetes, Trinitat i la
Prosperitat. Aquests s’urbanitzen a sobre d’antics
terrenys dedicats al cultiu de la vinya, que han
anat fragmentant-se en petits lots de terra
adquirits pels sectors més acomodats de la
menestralia andreuenca, que la destinarà, en un
principi, a l’oci i a la tranquil·litat del cap de
setmana.
Al 1931, Mossèn Clapés descrivia així el procés de
creixement de les noves barriades que més tard
constituiran l’actual districte de Nou Barris: “ La
manca de vivendes ha canviat completament els
voltants de Barcelona, l’expansió de vida del
Centre cap a la perifèria ha determinat el
desenvolupament de barriades andreuenques en
llocs a que fins fa poc eren vinyes frondoses i
plenes de fruit d’estiu”.
L’antiga Rambla de Santa Eulàlia, actual Passeig de Fabra i Puig

Durant els anys 30, i afegint-se al lent procés de
creixement abans descrit, es va intentar
desenvolupar un projecte de ciutat jardí en la
zona de Torre Baró i Vallbona. El projecte va
quedar totalment paralitzat al esclatar la Guerra
Civil, i amb ell es va detenir tot el creixement urbà
del districte.
A la immediata postguerra es va iniciar una lenta
recuperació del creixement, encara que les dures
condicions de vida imposades pel règim
franquista van incidir de forma decisiva en la
futura fisonomia urbana del districte de Nou
Barris. Així, al final dels anys 40, el que havien
estat horts, petites cases d’estiu i projectes de
ciutat jardí, van anar desapareixent
paulatinament per ser substituïdes per amplies
zones de barraques o cases d’autoconstrucció.
Aquest procés es va donar sobre tot en aquells
llocs en els que degut a la seva inaccessibilitat, les
parcel·les es venien a molt baix preu, aquesta és la
raó del creixement anàrquic i tortuós de barris
com Torre Baró, Vallbona o Roquetes.
Durant els últims anys de la dècada dels quaranta
i els primers de la següent, es va iniciar l’ocupació
sistemàtica i densificada del districte, coincidint
amb la forta expansió de la ciutat deguda a
l’arribada de successius contingents d’immigrants
procedents de la resta de l’estat i particularment
d'Andalusia. Aquest procés d’urbanització es va
veure propiciat i estimulat per un seguit
d’actuacions en matèria d’habitatges públics
promoguts per organismes oficials, com el
“Patronato Municipal de la Vivienda”, “la Obra
Sindical del Hogar” i el “Instituto de la Vivienda”.
Una de les primeres actuacions del “Patronato
Munnicpal de la Vivienda” després de la guerra
civil fou la construcció del polígon d’habitatges de
Torre Llobeta, començat al final dels anys 40, i
destinat a allotjar als barraquistes de la Diagonal i
de l’obertura de l’Avinguda Garcia Morato.
El territori de Nou Barris dins el districte IX, als anys 30.

Poc després, al 1952, es van aixecar al barri del
Verdum les denominades”Viviendas del
Governador”, amb una superfície útil per
habitatge d’uns 20 m2
, cosa que dona una idea
clara de les condicions que s’han perpetuat fins a
l’actualitat, ja que encara avui s’està remodelant la
zona i fins i tot encara perduren cases molt
deteriorades a l’espera de la remodelació.
Entre el 153 i el 1964, els organismes oficials citats
anteriorment van aixecar en el districte nous
polígons d’habitatges: els del barri de Verdum,
amb 1464 habitatges d‘uns 32 m2
, de superfície
útil; el del barri de Trinitat Nova que respon a
diverses actuacions escalonades durant el
mencionat període, amb un total de més de 3000
habitatges amb superfícies voltant els 32 i els 60 m2
i
el de la Guineueta, construït al 1964 amb 1517
habitatges d’uns 50 m2
de superfície.
Aquestes intervencions, que es van realitzar d’acord
del Pla comarcal del 1953 i dels successius Plans
Parcials d’Ordenació Urbana que el concretaven,
van permetre allotjar a una part de la població
obrera immigrada Barcelona amb unes inversions
econòmiques relativament baixes, i al cop que
permetien a les empreses immobiliàries
l’especulació sobre els terrenys que circumdaven als
mencionats polígons de promoció oficial.
Així, la construcció del polígon d’habitatges de
Torre Llobeta a una zona purament rural, va obrir
expectatives en els propietaris dels terrenys situats
en les seves immediacions, sobre tot al peu del Turó
de la Peira, urbanitzant-se aquest quasi en la seva
totalitat a la dècada dels 50, i restant com a parc
urbà únicament el cim del Turó. Aquest ràpid
creixement especulatiu, on els interessos econòmics
primavem per damunt de tot han tingut les seves
conseqüències en menys de 40 anys, i s’han traduït
en esfondraments i pisos amb aluminosi.
En el mateix sentit es van construir als 60 els grans
blocs de pisos de promoció privada que voregen la
Encara avui gent resideix a les Cases del Governador.

voregen la prolongació del Passeig de Fabra i
Puig, amb una ocupació afavorida per la
inauguració del metro de la línia IV amb estacions
a Virrei Amat i Vilapicina.
Per altra banda, aquestes intervencions públiques
i privades, que s’implicaven en un creixement de
la ciutat en forma de taca d’oli, van permetre la
revalorització general de l’espai que separava
aquests suburbis amb l’Eixample de Barcelona,
així com importants operacions especulatives.
Cap a l’any 1965, i amb el suport de l’aprovació
d’un Pla Parcial, es va iniciar la construcció del
polígon d’habitatges de Ciutat Meridiana que va
esdevenir una gran operació immobiliària
privada.
Pels mateixos anys, es van aixecar al barri de la
Guineueta diversos blocs de pisos a càrrec d’entitats
com Caixes d’Estalvis, la companyia telefònica o
cooperatives com la denominada L’Esperança.
Al 1966 un altre Pla Parcial aprovava la construcció
d’un nou polígon d’habitatges que es va aixecar al
barri de Porta, no lluny del cementiri de Sant
Andreu, i sobre uns terrenys agrícoles carents de
qualsevol tipus d’urbanització.
Aquestes immobiliàries convivien amb altres més
modestes i amb els típics contratistes d’obres, que
realitzaven operacions menys rentables i de menor
envergadura. Tampoc podem oblidar que
paral·lelament, i de forma més accentuada als barris
perifèrics i inaccessibles del districte, continuava el
desenvolupament urbà sobre la base del
barraquisme i dels habitatges d’autoconstrucció.
Els dèficits urbanístics i d’equipaments van
acumulats al llarg d’aquest procés de creixement
accelerat van ser nombrosos. Amb l’objecte
d’enfrontar-se a les contínues agressions
urbanístiques registrades a la zona, i concretament
al Pla Parcial de Torre Baró- Vallbona- Trinitat, que
suposava l'enderrocament de 4370 habitatges per
prioritzar les grans vies de circulació als barris, es
va crear l’Associació de Veïns “Nou Barris” que des
Els barris de Porta, Prosperitat, Verdum, Guineueta i Roquetes als anys 60.

de 1969 i durant més d’una dècada va lluitar per
la constant millora de les condicions de vida a la
zona.
A l’inici dels anys 70 es va tancar el procés de
creixement del districte de Nou Barris amb dos
grans intervencions urbanístiques: el polígon
“Can Ensenya, II Fase”, al barri de la Guineueta i
la del polígon Canyelles.
La primera intervenció, de caràcter privat, va
significar la construcció de 2200 habitatges en part
dels terrenys de l’antic Hospital Mental de la
Santa Creu i, la segona, l’enderroc de l’antic nucli
d’habitatges d’autoconstrucció del barri de la
Guineueta Vella, degut al projecte del traçat viari
conegut llavors com el Segon Cinturó de Ronda, i
que ha acabat anomenant-se Ronda de Dalt.
La construcció del polígon d’habitatges de
Canyelles fou la última gran actuació del Patronat
Municipal de l’Habitatge a la ciutat de Barcelona i
es va realitzar de forma conjunta amb la iniciativa
privada, suposant la construcció de 2510
habitatges amb superfícies útils entre els 70 i els
90 m2
.
L’arribada de la nova administració municipal
democràtica i socialista, va suposar un esforç
d’inversions en aquest districte. Malgrat tot, els
greus dèficits acumulats en tots els
aspectes
d’infrastructura i equipaments, així com la
mancança d’una política municipal adequada a
l’adquisició de sòl urbà per a equipaments, va
dificultar enormement els primers anys del procés
de normalització urbanística del districte de Nou
Barris.
Els vuitanta van suposar un període de reflexió vers
el desgavell urbanístic general que s’havia generat
amb l’intensíssim procés d’urbanització dels
cinquanta i seixanta. Es va intentar esmorteir els
problemes derivats de les principals deficiències,
però les obres no tenien caire general. La
inauguració de la línia IV va ser una de les
principals actuacions dels primers anys de la
dècada.
Els noranta si que han significat una integració
urbanística del barri a la resta de la ciutat.
L’obertura de la Ronda de Dalt ha integrat el
districte a la ciutat, l’Avinguda Meridiana ara no
només s’ha pensat per entrar a Barcelona amb cotxe,
i els bulevards interiors del districte l’han dotat dels
serveis i equipaments que necessitava.
Tot i que el districte va restar una mica al marge del
projecte de la Barcelona olímpica, ha estat un dels
principals objectius de la Barcelona del 2000. Tot i
això no ens podem enganyar pensant que ja tot s’ha

fet, si no que hem de veure con encara resten
moltes zones en les que cal una urgent
intervenció, sobretot als barris més allunyats del
centre polític i econòmic del districte.
El districte de Nou Barris només apareix com a
figura administrativa a partir de 1984, quan el
nou ajuntament democràtic veu la necessitat
d’apropar l’administració municipal a la zona del
districte novè amb seu tradicional a Sant Andreu.
La gran extensió d'aquest districte i l’enorme
creixement demogràfic que s’havia experimentat
en les darreres dècades feia imprescindible una
nova demarcació administrativa. Així doncs, i
com hem comentat, l’any 1984 l’antic districte
novè donaria lloc als actuals districte novè, amb
seu a la Plaça Orfila de Sant Andreu, i el vuitè
amb seu a les restes de l’Hospital Mental de la
Santa Creu. Aquest nou districte vuitè adoptà el
nom de Nou Barris, en referència als nou barris
que havien protagonitzat amb més força el
moviment reivindicatiu de la zona a finals del
seixanta i començaments dels setanta. Els nou
barris als quals es refereix el nom del districte són:
Prosperitat, Verdum, Roquetes, la Trinitat Vella,
la Trinitat Nova, Torre Baró, Vallbona, La
Guineueta i la ciutat Meridiana. El nom de “Nou
Barris” té el seu origen en l’Associació de Veïns
de
Nou Barris, nascuda el dia 11 d’abril de 1970, i en el
seu butlletí “Nou Barris” aparegut al desembre de
1971.
L’actual seu del districte de Nou Barris ocupa l’edifici de l’antic Manicomi de la Santa Creu

Algunes descripcions d’aquell Nou Barris:
“ En pocos sitios de Europa puede realizarse este ideal
tan fácil territorial y económicamente como en “Las
Roquetas”, y con pleno convencimiento auguramos
que se halla muy próximo el día en que nuestras
hermosas cimas y frondosos bosques se veran cruzados
en toda su extensión por pintorescas vías dando acceso
a multitud de viviendas. Se habrá realizado nuestro
programa fomentando la higiene y el Arte y se habrá
asegurado la prosperidad de la Compañía.” Fragment
de la memòria de la Companyia de les altures del
nord-est d’Horta, al 1904 fent referència a la
construcció a la zona alta de nou Barris de la
construcció de la ideal ciutat jardí que finalment
no es va construir.
“ Mes la seva característica de població agrícola anà
predominant en la segona meitat del segle XIX, tit i
arribar-hi l'expansió manufacturera de Sant Martí”
Francesc Carreras Candi a Geografia General de
Catalunya, 1916, al parlar del Sant Andreu
anterior al 1917.
“ Manicomi de la Santa Creu es titolat lo magnifich
edifici alçat en lloch despoblat de Sant Andreu de
Palomar, demunt la carretera de circumvalació del Plà
de Barcelona, que va de Cornellà a Fogàs.” Francesc
Carreras en Geografia general de Catalunya 1916.
“ El seu emplaçament es bell i atractiu a tot ser-ho. Li fa
espatlles un amfiteatre de muntanyes, ubèrrimes de
vegetació, que l'aïllaven dels freds vents del Nord. té a la
dreta el famós caseriu que des de Barcelona s’enfila per
les vessants del Tibidabo: jard9ins i torres de recreació,
quals flors embaumen tot l’any l’ambient únic de les
afores barcelonines. A l’esquerra hi ha la vall del Besòs i
per davant del Manicomi la barriada de Sant Andreu de
Palomar; en primer terme s'estén el caseriu de fàbriques i
tallers, amb llurs nombroses i altes xemeneies, i enllà
d'enllà barra l’horitzó amplíssim la faixa blava del
Mediterrani” Anuari Estadístic de la ciutat de
Barcelona, 1918-19-20.
“En quant al que va de segle, la població de Sant Andreu,
ha sofert un progrés extraordinari; s’ha arrodonida
l’edificació començada a darrers del passat segle, i des de
1917 s’han format les barriades de Can Verdura, la dels
periodistes, les de Roquetes i Borràs, que són agafades per
la parròquia de Santa Engràcia; a més, la de la Trinitat i
la de les Carolines, aquesta última és dintre la
demarcació de Sant Adrià, i els dos grups de les cases
barates de Santa Coloma de Gramenet i l’aixecat a
Vilapiscina, per enlletgir el magnífic turó de la Peira,
vora el manicomi de la Santa Creu” J. Clapés i Corbera
a Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar,
1930.

L’antiga Rambla de Santa Eulàlia, actual Passeig de Fabra i Puig

La masia de Can Basté i els seus voltants: primera zona poblada de Nou Barris

Els barris de Porta, Prosperitat, Verdum, Guineueta i Roquetes als anys 60

Encara avui gent viu a les antigues Cases del Governador (C/Góngora)

La Seu del Districte de Nou Barris s’ha instal.lat a l’antic Manicomi

El territori urbanitzat de Nou Barris l’any 1936

N ou Bar r is: e l d ist r ic t e . A sp e c t e s f ísic s.N ou Bar r is: e l d ist r ic t e . A sp e c t e s f ísic s.
Nou Barris es situa a l’extrem nordoccidental de
Barcelona i compta amb una superfície de 768
hectàrees.
El tret físic més rellevant del districte de Nou
Barris és el seu emplaçament al peu de la Serra de
Collserola, a la seva vessant de llevant. Al
districte hi trobem tot un seguit de turonets que
configuren sovint els límits del districte.
Aquests turonets són d’oest a est: el Turó de la
Peira, de 133 metres d’altura, i que juntament amb
el turó de la Maria separen Nou Barris del districte
d’Horta, el turó d’en Cuyàs, amb 280 metres
d’altura, el de les Roquetes, amb 305 metres, el d’en
Segarra, de 326 metres, el d’en Gras, amb 281
metres i el de Finestrelles, al costat que toca el
Besòs.
Mapa de Nou Barris La Serra de Collserola vista des del cim del Turó de la Peira

Collserola suposa un accident morfològic molt
important per a la configuració urbana de Nou
Barris, ja que set dels catorze barris s’aixequen
directament sobre les seves vessants: són el Turó
de la Peira, Ramón Albó, Canyelles, Roquetes,
Trinitat Nova, Torre Baró i Ciutat Meridiana.
Altres accidents morfològics contribueixen també a
definir la fisonomia del districte, per exemple, el
curs del riu Besòs, que separa el barri de Vallbona
del terme municipal veí, Santa Coloma de
Gramenet, i la depressió del Coll de Finestrelles,
que separa el turó de les Roquetes del Turó de
Montcada i dona lloc a un dels més antics accessos
viaris a la ciutat.
Aquest tradicional eix viari conserva en l’actualitat
tota la seva vital importància, ja que en ell
convergeixen la carretera nacional que després del
terme municipal de Barcelona es bifurca en les de
Vic i Sabadell-terrassa; l’autopista, que igualment es
divideix en la que va a Girona i a Sabadell-terrassa,
i les línies de ferrocarril a Granollers i Portbou i a
Manresa, per Sabadell i terrassa.
Al igual que el relleu de la zona, la xarxa
hidrogràfica també ha condicionat tota activitat
urbanística. Dels turons que en parlàvem abans, en
baixaven torrents a cel obert, abans que les vessants
fossin urbanitzades. Tots anaven a parar al Besòs.
Ara l’aigua continua baixant, però desapareix dins
la xarxa de clavegueres i el traçat dels torrents
coberts és irrecognoscible, encara que alguns noms
de carrer ens recorden per on havien passat.
La urbanització del territori ha estat plenament condicionada pel relleu

Resseguint-los, també d’esquerra a dreta, es pot
recordar, en primer lloc, l’important torrent
Estadella, que limita amb Horta i Sant Andreu.
Neix dalt d’Horta i baixa cap al Bon Pastor
passant entre el barri de Porta i el de Vilapicina i
baixant gairebé paral·lel al passeig de Fabra i
Puig. A Sant Andreu es conserva un carrer amb el
nom de Torrent Estadella i, unit a aquest el del
Torrent Parellada.
Al seu costat, la riera de Sant Andreu, que neix a
Canyelles i baixava per on ara hi ha el parc de la
Guineueta, pel carrer dels Garrofers i passada la
Meridiana, pel carrer que encara porta el nom de
Riera de Sant Andreu cap al Bon Pastor i el Besòs.
Es nodria permanentment de la Font de Canyelles,
que es troba ja esmentada en documents del segle
XI i era cèlebre per la quantitat i la qualitat de la
seva aigua. Encara existeix, però tan sols és una
ombra del que havia estat. La seva aigua era
retinguda en un dipòsit conegut com la mina de la
ciutat- un carrer de les Roquetes recorda que el lloc
era proper-, i des d’allà era distribuïda a Sant
Andreu.
Després, ve el torrent de Can Dragó, que neix entre
el turó Blau i el de les Roquetes i passa per les terres
de l’antic mas del qual va prendre el nom. Es
conserva un carreró amb el nom de Torrent de Can
Dragó, entre els d’Argullós i Joaquim Valls, darrere
els habitatges de treballadors de la RENFE, a la
Meridiana.
També hi ha dos carrers que recorden l’existència
dels dos torrents següents: el de Can Tissó, el de
Can Campanyà i el de Parera. El de Can Campanyà
A Nou Barris hi havia molts torrents, que s’han anat a norris amb la urbanització.

neix al barri de les Roquetes i passava prop d’on
la Via Júlia es converteix en el carrer
d’Aiguablava, al barri de la Trinitat Nova. El
torrent Parera es troba a la Trinitat Nova i
desemboca al Besòs darrere de l’actual presó de
joves.
Finalment, a Vallbona hi ha el Torrent de la Torre
Vella, i al límit amb Montcada, el de Tapioles. Els
records dels dos s’han conservat en noms de
carrers. El primer fa referència al fet que
travessava els terrenys de la veritable torre del
Baró, ja desapareguda.
D’altres cursos ocasionals d’aigua, de menor
importància, no n’ha quedat cap rastre en el
nomenclàtor urbà, però se’n reconeix l'existència.
Tots ells eren travessats, abans d’arribar al Besòs,
pel Rec Comtal, canal artificial que des del segle
XI portava aigua des de Montcada i Reixac fins a
Barcelona i que va tenir una gran importància per
al regatge de l’agricultura i com a font d’energia
per a molins de tota mena.
Fa uns dos mil anys, la zona ocupada pel districte
de Nou Barris estava totalment coberta per una
vegetació d’alzines que , prop dels cursos d’aigua,
es combinava amb la dels oms.
Al llarg dels segles, i tot i que sensible a la
intervenció humana, el bosc ha convivit amb els
processos socials. L’expansió vinícola de Catalunya
també va tenir ressò en aquestes vessants de la serra
de Collserola, i en el primer terç d’aquest segle,
Mossèn Clapés parlava de les vinyes que cobrien el
Turó de les Roquetes i els seus voltants.
En l’actualitat, i degut a l’atac depredador de
l’home, les més de seixanta hectàrees que integren
El Turó de la Peira vist des de la serra de Collserola

la Serra de Collserola al districte, estan reduïdes a
una vegetació de pastures sabanoides en les que
predomina la ginesta i el llistó, sobretot en les
zones de solell, i d’alzines degradades en les
zones d’obaga. La repoblació forestal, i la creació
de la figura del Parc Natural de Collserola, han
permès la conservació de la vegetació de la zona
en un estat força “natural”. Tot i això hi ha
diferents conflictes a l’hora d’establir els límits del
Parc de Collserola, problemes derivats de la
presència de cases anteriors a la figura de Parc
Natural que es troben en zones que s’haurien de
considerar del Parc Natural.
Així doncs, tots aquests aspectes físics han
condicionat i han definit l’actual morfologia
territorial del districte de Nou Barris. Aquí, sens
dubte, els aspectes físics han jugat un paper més
important que a la major part dels altres districtes
de Barcelona. Hem vist, com el relleu és un dels
principals protagonistes que li donen una certa
peculiaritat respecte altres zones de la ciutat.
Les escales del carrer d'Alcántara, a Roquetes, són un exemple de la necessitat d’adaptar-se al medi.

El mapa del districte de Nou Barris. Es diferencien també els barris.

Fotografia presa des d’alt del Turó de la Peira i orientada cap a Horta, Collserola i el Tibidabo

Fotografia presa des d’alt del Turó de la Piera que reflexa la poca distància amb la Serra

Nou Barris té una xarxa hidrogràfica força important tot i que ara ja no en queden redictes

Vista del Turó de la Peira des del Mirador de Torre Baró, el Turó té 130 m. d’altura.

El carrer Alcántara és un exemple d’urbanització obligatòriament adaptada al medi físic

N ou Bar r is: e l d ist r ic t e . A sp e c t e s h u m an s.N ou Bar r is: e l d ist r ic t e . A sp e c t e s h u m an s.
En aquest punt farem un ràpid cop d’ull a tres
aspectes: les característiques de la població de
Nou Barris, els principals sectors productius i el
tema de l’habitatge.
Pel que fa a les característiques de la població, ens
trobem davant un districte amb una població una
mica menys envellida que a la resta de la ciutat.
Sens dubte, la presència dels grans fluxos
migratoris dels anys 50 i 60, que van ser els que en
definitiva van començar a urbanitzar el districte fa
que la piràmide tingui aquesta forma irregular. El
primer gran eixamplament de la piràmide si
comencem des de la cúspide, és el col.lectiu
d’immigrants que arribaren durant els quinze anys
de creixement
La piràmide per edats de Nou Barris, 1991 La piràmide per edats de Nou Barris, 1996
Piràmide Nou Barris 1991
-5,00 -3,00 -1,00 1,00 3,00 5,00
0-4
10-14
20-24
30-34
40-44
50-54
60-64
70-74
80-84
90-94
edat
%
Piràmide Nou Barris 1996
-5,00 -3,00 -1,00 1,00 3,00 5,00
0-4
10-14
20-24
30-34
40-44
50-54
60-64
70-74
80-84
90-94
edat
%

explosiu del districte. El segon eixamplament de
la piràmide correspon als fills que aquests
immigrants, acumulats en pocs grups d’edats van
tenir al arribar a Barcelona.
Així doncs, sabent que la major part de la
població prové del camp, podem caracteritzar
aquesta població: els indicadors d’analfabetisme, i
de formació d’aquesta població es troben força
per sota de la mitjana de la ciutat. Mica en mica,
però el percentatge de titulats universitaris va
creixent.
Tot i això, només el 2% dels habitants de Nou Barris
tenen un títol universitari, percentatge que queda
lluny del 20% de la població que ho té al districte de
Sarrià- Sant Gervasi.
La reducció de la natalitat es nota molt a Nou
Barris, tot i que l’arribada a edats de procrear dels
joves del “petit” baby boom, pot eixamplar una
mica la base tan estreta que veiem avui dia a la
piràmide.
La mortalitat es manté en nivells molt similars al de
la ciutat, tot i que la taxa bruta no és tan alta, ja que
l’estructura per edats del districte no és tan
envellida.
Com es veu en altres punts del treball
l'heterogeneïtat de la població entre els barris és
força notable i les característiques d’aquestes van
molt sovint en funció de l’època d’urbanització
d’aquell barri i de la situació més o menys
dificultosa per accedir-hi. Així, els barris amb una
història més llarga, construït als anys 40, tenen un
alt percentatge de població vella, mentre que els
barris amb accessos més difícils acostumen a allotjar
a les poblacions amb un més alt analfabetisme.
La població es va envellint, i han de buscar-se formes per distreure’s

El segon tema del que parlarem en aquest punt és
el de les activitats econòmiques que es donen a
Nou Barris.
Nou Barris mai ha estat una gran zona industrial.
Només petits i mitjans tallers que en trobem avui
dia són les restes de les petites indústries que hi
hagueren fa temps derivades de la indústries de
Sant Andreu, que sens dubte ha estat un districte
amb una notable activitat industrial. Així doncs, a
Nou Barris, s’ha notat òbviament la marxa de les
indústries a la perifèria de la ciutat. El percentatge
d'indústries manufactureres, com podem veure a la
taula, és força alt. Com hem dit són petits tallers
situats als baixos de molts edificis.
L’agricultura i la ramaderia és inexistent, tot i que a
la zona de Vallbona hi ha alguns camps conreats,
aquests únicament serveixen de lleure pels seus
“agricultors” que passen als horts les seves hores
lliures.
Pel que fa al comerç, aquest sector ha experimentat
un gran desenvolupament en els últims anys. El
Nou Barris actual ha deixat enrera la seva
especialització en botigues de venda de primera
necessitat i mica en mica el districte ha anat creant
els seus propis bulevards objectiu no tan sols dels
propis habitants de Nou Barris sinó d’altres
persones que arriben als comerços del barri.
D’aquesta manera, l’eix definit pels passeigs de
Fabra i Puig, pel de Pi i Molist, pel de Verdum i la
Via Júlia, s’ha convertit en un gran eix comercial al
que arriben clients de tota la ciutat. S’han instal.lat,
Taula d’activitats econòmiques a Nou Barris, 1996
Activitats econòmiques a Nou Barris, 1996
% d'activitats
Activitat empresarial 86,1
Comerç al detall 31,9
Transports i comunicacions 17,6
Indústries manufactureres 8,3
Restaurants, bars 8
Serveis culturals i personals 5,2
Reparacions 3,6
Comerç a l'engrós 3,4
Construcció 2,3
Activitat professional 13,9
Comerç i turisme 2,9
Activitats jurídiques i financeres 2,8

botigues de roba de reconeguda fama Tanmateix
des de l’ajuntament es lluita per conservar i
desenvolupar més aquesta activitat comercial.
Aquesta activitat comercial s’integra dins el sector
dels serveis, que té altres activitats professionals
que també es consoliden al districte, però sense
patir un creixement tan fort com el de l’activitat
comercial. Així professors, conductors, són
importants col.lectius de professionals al districte.
Un tercer tema del que havíem promès parlar al
començament d’aquest capítol és el de l’habitatge.
Les diferències de les característiques dels
habitatges de Nou Barris amb els del conjunt de la
ciutat són notables. En el tema de l’habitatge, el
districte ha viscut en la seva història processos que
l’han condicionat, i molt, en la configuració actual.
El Passeig del Doctor Pi i Molist, forma part del gran eix comercial del districte
Diferenciació dels habitatges segons sigui principal, secundari o desocupat
Tipologia dels habitatges,1991
0
10
20
30
40
50
60
70
80
90
100
Principals Secundaris Desocupats
%
Barcelona
Nou Barris

El primer fet del que hem de parlar és de la gran
quantitat d’habitatges que es van fer des del
govern, mitjançant l’ara anomenat patronat de
l’habitatge. Eren habitatges de protecció oficial,
creats sovint com a petites urbanitzacions. Només
exemples d’aquests habitatges són els del
governador al barri del Verdum, creats als
cinquanta amb una dimensió mitjana dels pisos
de 20 metres quadrats, les cases barates de Ramón
Albó, o els de la Trinitat Nova.
Òbviament, juntament amb aquests habitatges de
promoció pública hi existeixen altres totalment
privats. Aquests acostumen a ser més extensos i de
major qualitat dels que eren creats pels agents
públics.
Es poden estudiar diferents aspectes dels
habitatges; el primer l’hem vist a la pàgina anterior:
el percentatge d’habitatges principals a Nou Barris
és molt més gran que el de Barcelona. El fet que
gent dels altres districtes hagin en major nombre
cap a la
El barri de Ramón Albó és un exemple d’urbanització dirigida pel govern Percentatge d’habitatges segons any de consturció
0
5
10
15
20
25
30
35
40
45
%
Fins
1939
1940-60 1961-70 1971-80 1981-85 1986-91
Habitatges segons any de construcció,
1996
Barcelona
Nou Barris

perifèria i hagin conservat com a secundària
l’habitatge de la ciutat explica en part aquest fet.
Un altre aspecte a estudiar és l’antiguitat dels
habitatges. Com que estem parlant d’un districte
força nou, el percentatge d’habitatges construïts
abans del 1940 és molt més baix que el de la resta
de Barcelona. Els habitatges creats abans
d’aquestes dates eren en la majoria cases
d’estiueig dels barcelonins o eren els inicis de la
posterior explosió urbanística.
El percentatge d’habitatges construïts fins al 1980
de Nou Barris supera de llarg al percentatge de
Barcelona. Com hem dit ja en més d’una ocasió, la
gran majoria del districte fou creat durant aquests
quaranta anys, i sobretot en les dècades del
cinquanta i dels seixanta. Més del 95% dels
habitatges foren creats en aquests quaranta anys.
Habitatges nous hi ha molts pocs, i d’aquí es
deriva la gran necessitat de rehabilitació que
viuen els habitatges de Nou Barris. Així doncs,
s’acumulen ara els habitatges que necessiten una
rehabilitació. A més, la mala qualitat dels
materials amb els que es van aixecar els pisos
degut a la forta especulació urbanística de l’època,
fa que molts pisos tinguin malalties terminals i
s’hagin de tirar a terra.
Un últim aspecte interessant d’analitzar és la
dimensió dels habitatges. Un altre cop ens trobem
amb uns forts contrastos si comparem el conjunt de
Barcelona amb Nou Barris.
Els habitatges a Nou Barris són descaradament més
petits que a la resta de Barcelona. Un elevat
percentatge dels habitatges, prop d’un cinquanta
per cent, tenen una dimensió inferior als seixanta
metres quadrats. Només un cinc per cent dels pisos
Habitatges segons la seva dimensió
0
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
%
0-30
m2
31-60
m2
61-90
m2
91-120
m2
121-
150 m2
151-
180 m2
+180
m2
Habitatges segons superfície (1991)
Barcelona
Nou Barris

tenen més de noranta metres quadrats. Un cop
més entra a consideració la forta especulació
urbanística que hi hagué durant la urbanització
del districte: l’objectiu era construir el major
nombre possible d’habitatges, encara que aquests
fossin petits, per maximitzar els beneficis. La
població immigrada no buscaven grans pisos,
perquè en principi el seu objectiu era treballar, i
només passar les nits a casa.
Així doncs, el tema de l’habitatge està plenament
definit pels processos urbanístics que s’han viscut
durant els últims quaranta anys. De la nit al dia,
es va urbanitzar una zona, que molt poc abans no
eren més que camps i bosc.
Un últim estudi de caire humà i que té rellevància
a Nou Barris en la seva relació amb l’ordenació
territorial és l’associacionisme. Les associacions
veïnals de Nou Barris han estat tradicionalment
les de més ímpetu de tota la ciutat de Barcelona.
Amb les seves reivindicacions aconsegueixen un
munt d’infrastructures i serveis que veritablement
necessiten els barris del districte. El seu joc fou
clau en totes les millores que s’efectuaren als
vuitanta, quan es començava a veure que aquells
barris que s’havien creat uns anys abans eren
totalment insostenibles i que necessitaven un gran
inversió per crear les infrastructures i els
equipaments que un barri normal necessitava.
El seu paper ara ja és més discret, però la seva tasca
és encara molt important per dotar als seus
respectius barris d’allò que veritablement necessiten
i que l’ajuntament no ho veu.

L’envelliment de la població es una realitat. Ells busquen llocs per distreure’s

El passeig de Pi i Molitst forma part del gran eix comercial de Nou Barris

Les cases barates de Ramon Albó són un exemple de la urbanització portada pel govern

A c c e ssib ilit at i f ac t or s d e loc alit zac ió d e N ou Bar r isA c c e ssib ilit at i f ac t or s d e loc alit zac ió d e N ou Bar r is
El districte de Nou Barris el podem considerar
perifèric respecte a la ciutat de Barcelona, tant pel
seu emplaçament geogràfic com per la seva
peculiar evolució urbanística.
Tot i això, la utilització del terme “perifèric” al
parlar del districte, en l’actualitat presenta
algunes reserves que es deriven de la relativitat
del terme i de les moltes matisacions que poden
aplicar-se en funció de l’escala espacial a la que es
realitza l'anàlisi.
Així, a partir de la dècada dels vuitanta, i quan
l’impacte generat per Barcelona s'esten fins a
ocupar l’àmbit de l’àrea metropolitana, es
discutible la utilització del terme perifèria per la
designació d’un territori que es troba integrat en
el tramat urbà de la ciutat. A més, sembla prou
centralitzador el tenir els mitjans de comunicació,
com metros i altres serveis, que integren més
encara el tramat urbà.
El terme perifèria és, tot i això, un concepte
operatiu que funciona com oposat al de centre.
Aquest últim terme fa referència des d’un punt de
vista funcional i urbanístic, a un nucli que ordena,
jerarquitza, i fa comprensible cada una de les
parts de la totalitat del tramat urbà, que
s’organitza en funció i dependència del centre. Es en
aquest context en el que integrem la consideració de
Nou Barris com districte perifèric.
Els factors de localització que incideixen de forma
més determinant en la relació, valoració i
accessibilitat del districte amb respecte al centre de
la ciutat són l’emplaçament geogràfic del districte,
situat a considerable distància del centre de la
ciutat, en concret set quilòmetres, i la incidència de
la seva peculiar i accidentada orografia.
L’entramat viari aprofita la Depressió del Coll de Finestrelles. Això és l’entrada a BCN

Des del punt de vista orogràfic, el districte es situa
a una zona de contacte entre el denominat Pla de
Barcelona i la Serra de Collserola, en l’extrem
septentrional de la mateixa i en la zona de
connexió amb la depressió del Vallés. Ambdós
fets, incideixen de manera notable en
l’accessibilitat i la funció territorial del districte
respecte a la ciutat.
La depressió del Coll de Finestrelles és el suport
físic que facilita la connexió entre Barcelona i la
comarca del Vallés Oriental. Per ell passen les
línies de ferrocarril a Granollers i Portbou, i a
Manresa per Sabadell i terrassa. També passa la
carretera municipal que després del terme
municipal de Barcelona es bifurca en les que es
dirigeixen a Vic i Sabadell i terrassa, i l’autopista
que igualment es divideix en la que va a Girona i
a Sabadell i terrassa.
Aquest important eix viari, que mante un
important tràfic metropolità de viatgers i
mercaderies, té un fort impacte territorial al
districte, sobretot a nivell de carreteres, ja que les
línies de ferrocarril es fan subterrànies a l’entrada
de Trinitat Nova, després d'haver vorejat en
superfície C. Meridiana, Torre Baró i Vallbona.
La xarxa de carreteres representa un impacte
territorial superior, i si bé la major part de les
bifurcacions i enllaços es realitzen fora de l’àmbit
territorial del districte, no s’ha d’oblidar que tant
l’Avinguda Meridiana com la Ronda de Dalt, que
funcionen com artèries col·lectores i distribuïdores
de les vies ràpides anteriorment comentades,
juguen un paper d'autèntiques barreres
arquitectòniques que s’integren en molts barris del
districte.
La sortida al Vallés es fa per la denominada depressió del Coll de Finestrelles

L’avinguda Meridiana facilita molt la connexió
transversal de tota la ciutat però planteja
problemes en la connexió en direcció nord-sud
sobretot entre alguns districtes com els de Nou
Barris i Sant Andreu. L’avinguda Meridiana
planteja, a més, els inconvenients derivats de la
penetració d¡una via ràpida en el casc urbà d’una
gran ciutat.
Per una altra banda apareixen dues vies ràpides
que fa menys temps que funcionen.
Una és la Ronda de Dalt, inaugurada poc abans dels
Jocs Olímpics i que travessa gran part del districte.
La seva principal funció és la de distribuir amb més
eficàcia el tràfic rodat a Barcelona. Està considerada
com a via ràpida, i el 70% del seu recorregut per
Nou Barris l’efectua sota terra. La Ronda al igual
que la Meridiana ha de redistribuir el tràfic rodat
que prové de França, de Girona, dels municipis
vallesans i d’institucions com la Universitat
Autònoma de Barcelona.L’avinguda Meridiana és encara una “autopista” a l’entrada per Nou Barris
La Ronda de Dalt s’ha convertit en la seva poca vida en la via de sortida de BCN

L’altra via que es pot considerar com una via de
sortida de Barcelona, és l’acabada d'inaugurar
Ronda del Mig. El seu tram principal fa ja molts
anys que existeix a Barcelona, però quedava la
connexió d’aquesta Ronda amb la Meridiana. La
seva concreció final no la converteix en una via
ràpida d’entrada i sortida de la ciutat. S’ha pensat
més, en la Ronda del Mig com una via de
connexió del districte amb les altres zones per la
que passa la Ronda i com a sortida secundària.
Amb aquests objectius es va planificar aquest últim
tram, i per això a Nou Barris, la Ronda només té
una direcció, la de sortida. Els cotxes que entrin per
la Meridiana no poden utilitzar la Ronda del Mig
per entrar a Barcelona, ja que per això ja estan en
principi la Meridiana i la Ronda de Dalt.
Aquestes xarxes viàries, tot i la seva importància i
del gran impacte que exerceixen en el territori del
districte, no poden ser considerades com vies
urbanes integrades en el mateix, ja que han estatLa Ronda del Mig ja només té un sentit quan entra a Nou Barris. (Passeig Maragall)
La xarxa bàsica de carreteres principalsque travessen el districte.

concebudes i dissenyades pensant essencialment
en una escala metropolitana i en una funció
purament connectiva entre Barcelona i la seva
àrea d’influència.
Aquest planejament suposa un elevat cost social
pels habitants del districte, que han de suportar
uns dissenys poc respectuosos amb el medi
circumdant i que a canvi ofereixen escasses
possibilitats als usuaris d’aquests zones
considerades com secundàries. D’aquesta forma,
la relació entre l’impacte rebut i el servei prestat
és totalment desigual pels habitants del districte.
Un altre factor de localització que té decisiva
importància en l’accessibilitat del districte és
l’emplaçament d’aquest en una zona de contacte
entre el Pla de Barcelona i la Serra de Collserola.
Aquest fet determina que la meitat dels 14 barris
del districte estiguin afectats directament pels
problemes derivats de l’accidentada orografia del
mateix, i especialment els tres barris de la zona
Nord i el de Roquetes.
Aquests barris presenten problemes
d’accessibilitat degut a les dificultats que imposen
els grans pendents en l’establiment d’una xarxa
eficaç d’infrastructures viàries que
serveixin de suport a una fluida xarxa de transports.
L’estudi de l’accessibilitat del districte de Nou
Barris ha de realitzar-se a diferents escales
territorials: metropolitana, ciutadana i del propi
districte. Amb el dit fins ara hem vist l’accessibilitat
amb l’àrea metropolitana, però ara farem un ràpid
repàs a l’accessibilitat a escala major.
Amb aquestes fortes pendents resulta molt difícil l’accessibilitat a determinats punts

Dins el districte podem observar vuit artèries que
fan de veritables eixos vertebradors en la
comunicació interior del districte com en la que es
dona amb la resta de la ciutat. Aquestes vies són
la Via Júlia, el Passeig de Valldaura, el del Dr. Pi i
Molist, el del Verdum, el de Maragall, el de Fabra
i Puig, la Via Favència i l’Avinguda de Borbó.
Aquestes vuit vies permeten la sortida dels
vehicles cap al centre de la ciutat.
Aquestes vies, afavorides per la seva millor
accessibilitat, polaritzen les xarxes comercials, de
serveis i de dotacions del districte. D’aquestes vuit
artèries, quatre passen per la zona Sud del districte,
dues passen per la zona Centre i altres dos
serveixen de separació entre ambdós zones, no
passant cap per la zona nord del districte.
Aquesta simple descripció quantitativa del número
de grans vies que hi ha a les diferents zones delEl mapa de les principals vies interiors que comuniquen Nou Barris amb BCN
El passeig de Valldaura és un dels vuit eixos interiors del districte

districte dona idea de l’accessibilitat de cada una
d’elles, que va disminuint al augmentar la
distància amb respecte al centre de la ciutat, és a
dir, al augmentar el caràcter perifèric d’aquestes
zones. Aquest fet es constata també al analitzar la
xarxa de transports públics.
Així, les parades del metro es localitzen només, i
de moment, en les zones centre i sud del districte.
El nombre d’autobusos que accedeixen al centre i
sud del districte també és molt superior als que
van a la zona nord. Tot i això, en els últims anys la
millora en la connexió d’aquests barris de la zona
nord amb la resta de la ciutat ha estat molt
notable. Resten encara dèficits de serveis sobretot
als barris de Torre Baró, que només té un autobús
que passa cada mitja-hora i que el comunica amb
la zona centre del districte, i de Vallbona, en una
circumstància similar.
Així doncs, Nou Barris és un districte en els que les
vies de comunicació prenen un especial
protagonisme. El districte és utilitat per la ciutat
com a punt d’entrada i sortida cap al nord de
Catalunya, i per això les vies que hi ha són d’una
gran importància. Al costat d’aquestes grans vies
trobem altres de menor dimensió en les que es
combinen el fet de ser vies importants per al
districte, amb el paper comercial i de serveis que
han pres.

Fotografia presa des de la Ciutat Meridiana orientada cap a la zona Centre de Nou Barris

Les autopistes s’aprofiten de la Depressió del coll de Finestrelles per sortir cap al Vallés

La Meridiana suposa una barrera força important que separa Sant Andreu i Nou Barris

La Ronda de Dalt a l’altura de la Plaça Karl Marx

La Ronda del Mig en el moment d’entrar a Nou Barris. Aquí ja només té un senti

El mapa de les vies principals de Nou Barris
EnblaulaR ondadeDalt,enverdlaR ondadel Mig,envermell
l’Av.Meridiana,i enlilalesautopistes

Amb aquestes fortes pendents l’accessibilitat es redueix forçosament

El mapa de les vies interiors de Nou Barris
EnlilatenimlaViaFavència,envermell laviaJúlia,enblauel P asseigde
Valldaura,enverdel deVerdum,engrocel del Dr.P i i Molist,ennegre
el deFabrai P uig,enblauclarel deMaragall i enrosaclarl’Av.Borbó

El passeig de Valldaura és una de les vies interiors més eficaç

Nou barris el districte

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Viewers also liked

Viewers also liked (9)

Similar to Nou barris el districte

Similar to Nou barris el districte (20)

More from wikibarris

More from wikibarris (10)

Nou barris el districte