5. 5
STRAMONIUM
Ancià és l’amor que ens arrossega,
anciana també la teua curta vida.
Beu -fill meu- les nostres llàgrimes
perquè són els dies que et celebrem.
Jorge Brotons, La raó de le sèquies.
Cataroja, 2006.
6. 6
Com arrencar un fill
de les urpes d’una maledicció,
d’un treball mític,
d’un dolor que li precedeix?
Com no inocular-li més ombra
de la que ja l’entela?
aquest vestigi,
aquest esquinç.
7. 7
Fill mirall, estramoni,
a vegades homes estranys
et visiten,
compta’m entre ells:
nu t’arribo
i tremolo per tu,
tremolo sempre.
8. 8
Mirar-lo d’amagat
mentre juga al mateix pati
a on jo també.
Abstret i maldestre,
movent objectes,
xerrant sol en el seu tràfec.
Dos d’ells es creuen ara
i ambdós apareixen asseguts a terra.
No els cal sortir de l’endins on són
per reprendre el seu treball sense fi,
posant veus, cadascú,
als seus personatges insondables.
9. 9
Ara que ja és aspre el teu cabell,
què et semblaria jugar a l’amagatall
sense una declaració formal de guerra?
Baixa, doncs, la veu i el puny,
perfecta refutació de Copèrnic,
i dóna’t el gust d’habitar-te.
11. 11
És així: camines,
embegut d’una confiança primera
i ara ets fang ensagnat
amb el ventre obert
dessota els núvols.
12. 12
Com peces d’argila
que mútuament es pressionen
donant-se forma
l’una en l’altra,
l’altra en l’una,
a tu m’abraço,
en tu em fonc,
en tu falleixo.
13. 13
Filla, el teu germà i jo
estem tant estrets aquí dins nostre
que tu, que t’habites tant plàcida,
ets un misteri per a nosaltres.
Diguen’s, què hem d’aprendre?
Està bo el dit polze?
14. 14
La seva veu és un desig d’estiu:
cristall tenyint de sol les tovalles,
el so de la tarda que declina,
la mesura, la determinació.
D’ on prové aquesta reminiscència?
Per què es dissipa?
15. 15
Vetllar-vos la febre,
mestratge en el ritme del vostre alè.
Cada variació
delimita el meu espant
i el meu desllast.
Tot el que estimo oscil·la,
jo mateix sóc un pèndol:
sempre en moviment,
sempre allà mateix.
16. 16
Els braços estesos sobre el cap,
així dormint.
Mans enlaire!
No escapareu d’aquí tant fàcilment!
17. 17
De matinada, a les quatre,
l’aire era serè
(i el silenci),
una espessor càlida surava.
A les sis, els falciots esclataven
en el desfici de la cacera.
I a les set, una garsa
em discutia
si suc de taronja o cafè.
Tot això es bressola en la vostra respiració
abans que retorneu,
i s’esvaneix
en omplir-se de llum el finestral,
i de xiscles les tasses.
18. 18
A la casa arribarà el fred
i el silenci de les hores primeres
sense falciots.
Desapareixerà la llum,
i els dies s’ompliran de bassals i de fatiga.
Voldries viure tota la vida
a l’empara del biaix de sol,
quan l’estiu irradia les tardes
a les places.
Voldries viure extenuat i pletòric
sota aquesta llum i en la cridòria.
Sempre és així,
sempre es mouen parts precioses de mi
quan m’allunyo.
Aquesta vegada però,
vull fixar aquesta llum als ulls,
i agrair-vos-la,
i que irradiï endins,
i que perduri.
20. 20
Tot això em recorda una altra nostàlgia,
una llum vaga,
les restes difuses d’un somni recent.
Llevar-se mastegant encara
unes paraules demorades
“Quan anomeno els àngels
em venen ganes de plorar”.
Però fins i tot això
i qualsevol indici, tota certesa
de qualsevol nit
s’anirà diluint
una i una altra vegada,
inassolible.
21. 21
No era cert que
amb el seu aleteig, els peixos
fessin créixer les onades
del riu.
Però al somni
i encara en despertar,
les onades vibraven de certesa
i els peixos bullien per sota.
22. 22
(a la cuina, mentre prepara cafè)
Hauries d’escoltar
aquesta música increïble
que surt de les meves dents
i el meu alè,
en somnis.
Tot allò que també sóc
i oblido.
23. 23
Al somni,
la meva filla
ho era també del meu pare.
Les seves paraules
eren una llum del futur,
i una taula rasa.
Reparació,
una possible.
24. 24
El teu correu
em remet a llum tènue de Hammershøi,
l’epifania
de la pols en suspensió.
Tots aquests móns,
aquesta plètora
revelada,
que es bressolen
complaguts en els seus vòrtexs,
indolents i fascinats
com l’home a qui embolcallen,
i en qui súbitament reverbera
una nostàlgia,
veus, pregàries, fragments
(desapareix).
Queda un esclat,
una fulguració,
la certesa del besllum
i de l’instant:
un eco.
Veus, pregàries, fragments.
26. 26
ELL DIU
totes aquestes putades:
els fills pòstums,
tots aquells que ens parteixen,
rams de flors a les carreteres.
Per no parlar
de les mutilacions que ens infligim
i que consents.
I L’ALTRE
sempre t’acostes, sempre t’allunyes,
sempre oscil·lant, sempre escindit,
tu, tu: la meva llum.
ES TROBEN
Com el llibre descatalogat
que vaig estar buscant per tot arreu
i que hagués hagut de robar
d’aquell lloc
a on ningú no li feia cas,
ara apareixes?
27. 27
Fes com la boira
que aquest matí
ensordia la terra.
Baixa la veu, calla potser,
defuig la finitud de les paraules
i els seus bucles.
No intentis explicar-te,
ni al·ludir als anys de necessari aprenentatge,
perquè cadascuna de les pedres
amb les que t’apedaces
és un silenci.
Fes com la boira
que aquest matí
ensordia la terra
embevent les nostres petjades.
I deixa a Déu en pau
allà a on estigui.
28. 28
Al cap i a la fi
Déu entra i surt de l’ànima dels homes,
i jo entro a la seva ànima també
com s’entra a les botigues
els dissabtes humits d’octubre.
L’ànima de Déu
és una dependenta cansada
“tenim el que busca,
però no sé si ens queda de la seva talla”.
30. 30
La lluita engreixa, diu la meva terapeuta,
i és taxativa: vol que m’aprimi.
I a més, pretén recompondre la meva ànima
com es recompon un gerro
després d’un cop de pilota.
Però les peces a la seves mans
són com les pedres dels rius
que cavalquen les unes sobre les altres
i totes elles sobre l’aigua,
i no res en elles encaixa
excepte la seva rodonesa
testarruda i solipsista.
31. 31
poder dir que
les meves conviccions no són roques,
que no les llençaré contra.
Que no vull mantenir-me ferm,
en això,
ni en allò.
Que no són roques,
ni tan sols grava,
ni sorra encara.
Que no res en elles s’edifica,
que no res en elles perdura,
que ningú en elles no embarranca,
que els ulls de ningú no enceguen.
32. 32
o potser
deixar que el temps avanci,
créixer en ell suficientment
per arribar a tu
sense desig ni memòria.
33. 33
Cous el caldo els divendres
quan és fosc.
Els vegetals
i tot allò que és cruel
i no ha de ser anomenat,
disposats segons una litúrgia
consagrada a deus menors.
Receptes penjades dels armaris de la cuina,
exvots per dies de fatiga.
Tot demana temps. Els fills dormen,
ella se’l va endur lluitant.
Ara estarà adormida el seu costat,
i segurament no tornarà,
no aquesta nit.
Torn per l’ebullició i les advertències
― treu-te aquesta roba, que t’agafarà olor
(no te la treus).
T’aixeques per retirar l’escuma,
i tornes al llibre sota el fluorescent,
sentinella d’allò que passa dessota els dies,
i persisteix.
34. 34
Un fill perdut al supermercat
és una porta oberta a una por atàvica,
una angoixa quantificable,
una massa sòlida a l’estomac.
Per la seva pell morena,
la meva mare creia que els meus avis
l’havien robada del carro d’uns gitanos,
i jo temo pels mecanismes
que l’univers engega
per compensar antics greuges.
La secció de joguines és un passadís desert,
una policromia estrident,
i la veu del tigre, una súplica
― m’ajudes a trobar la lletra D?
― abraça’m, t’estimo.
Tots aquí supliquem
― m’ajudes a trobar un nen amb un jersei vermell?
A la fi et trobo,
ofès i plorós
(sé que amb tu, per sempre més
tindré por),
― m’ajudes a trobar la lletra D?
― abraça’m, t’estimo.
Déu meu, Déu meu,
quines joguines tant soles.
35. 35
Res a veure amb el vi que anit celebràrem.
El sabor d’aquest encara recorda
la geografia aspra d’una fulla de parra.
Res a veure amb el vi
amb el que anit ens celebràrem.
El vi que ens enllaçava les frases,
demorant-les el temps precís als llavis
per alliberar-les lleument marejades.
El vi d’anit era com nosaltres:
fills d’obrers conreats per fills de mestres.
Penso, però, que van fer un bon treball amb nosaltres,
al cap i a la fi ho van fer,
tots ells.
Sou un miracle,
ebri de vosaltres, us dic.
Sou un miracle.
Més tard, al llit, encara sentia
la nostra conversa arrapada a les parets,
obstinada a persistir:
veus, acúfens, interferències.
Vas veure el partit?
El segle XX ha estat una pura acumulació de mal.
No hi ha manera, això passa perquè som un país petit.
Hauries d’escoltar aquest disc.
El quist de l’úter és maligne.
Sou un miracle.
36. 36
ADORACIÓ NOCTURNA.
S’aboca al mirall
i dona forma una altra vegada al cabell.
Amunt i avall, sovint desapareix
del rectangle de llum de la façana.
És aleshores que la seva ombra perdura a les nostres
parpelles, tal com abans se’ns encenia a les pupil·les.
S’agita, només s’atura, breument,
per retornar al mirall i a la forma.
La foscor de l’estudi és un recer i un emboscat
a on dos homes que pensen massa es deixen ferir.
Dissipada l’excitació inicial, no decidida a vestir-se
ni a revelar-se, ens deixem endur pel cansament.
Algú fa notar l’absència de so a l’escena:
cinema mut, diu un; adoració, diu l’altre.
37. 37
Mira ara als nanos
submergits als seus exàmens
sota la llum dels fluorescents,
també.
All these people drinking lover’s spit
als auriculars
(somriures quan te’ls has posat).
Els veus
deturats en el temps
ingràvids en la densitat de la música
que els embolcalla,
il·luminats i irradiants
alhora.
Bellíssims,
no cal dir-ho.
38. 38
3ème. ÉCOLE ÉLÉMENTAIRE SAINT-MARTIN.
Massa temps els llibres t’han mal educat. Massa temps han
estat la lent amb la que has bastit la mirada enfora. Saps però,
que aquesta no és manera de sostenir-li la mirada al món.
Si, massa temps han estat una lent. Una lent que ara, en la veu
de la filla, fa ressonar tantes altres i tantes vegades la mateixa
pregunta.
Han estat, si, una lent amarga, i la veu de la filla és tant dolça i
tant ferma.
Els llibres i la lent amarga que et retorna les veus de les
criatures abatudes en el temps, ne les oublions jamais.
Les paraules de la filla, un glop que t’inunda la boca de veus, ne
les oublions jamais.
“Algunes d’elles freqüentaven aquesta escola”, ne les oublions
jamais.
“Algunes d’elles van partir des d’aquesta estació”, ne les oublions
jamais.
39. 39
AQUELL ESTIU
passava, incrèdul,
per sota del teu balcó,
i els geranis, vius,
deien de les teves mans.
Costa explicar com és de difícil
acostar-se a un home esquinçat
sense trencar-se un mateix.
Jo mirava els geranis,
i sabia, o creia saber,
que les teves mans
encara en tenien cura.
I això era suficient.
40. 40
Insuportable inclinació del sol al desembre,
aquesta llum fatigada que es desgrana al dits
i em retorna reflectit a la pantalla
com una ombra que es mou sota les equacions.
Ets el mateix, no cal dir-ho:
segueixes tenint tanta por.
Si et veiessis com et veig jo, va dir ella.
Però aquesta violència als ulls és nova.
Torna d’allà on sigui que estàs, va dir.
Ja torno, ja torno,
encara que trigui una vida sencera.
41. 41
DETENTE BALA
El més trist és anar-te’n
de casa una matinada de primavera
sense cap auguri que hi tornaràs aviat
El castanyer davant la casa plantat
pel pare creix a ulls veients
la mare és petita
i pots dur-la en braços
Tadeusz Różewicz, Udols d’un llop de paper.
La Pobla Llarga, 2010.
Traducció de Josep-A. Ysern i Lagarda.
42. 42
Bullós,
para quentar as mans tamén,
e co leite pola mañá.
A folla máis pequena,
e o froito daqueles bosques
dos que fuches arrincada.
Aqueles bullós,
queiman agora nas miñas mans
e a luz daquelas árbores nos ollos.
Eu intento entrar nela
coma unha bolboreta:
obstinada, cega.
43. 43
Bullós,
per escalfar les mans també,
i amb llet al matí.
La fulla més petita
i el fruit dels boscos
dels que vas ser arrencada.
Aquells bullós
cremen ara a les meves mans
i la llum dels arbres als ulls.
Jo intento entrar en ella,
sóc una papallona:
obstinada, cega.
44. 44
Como o que cosían as nais
ao peito dos fillos dunha terra
queimada e caníbal,
un Detente bala
debeulle parecer ao seu pai.
Detente bala ante a miña filla,
a filla bala que disparo.
Detente bala,
que aínda hai tempo para o tren.
Vén pequena, vén,
que estes rapaces
faranche unhas preguntas.
Detente bala,
Sarria, Monforte, Ponferrada...
Detente bala,
los chicos,
los buenos chicos de la Falange
expenden certificados de estudios primarios
en la estación.
Cuatro preguntas bastan.
Detente bala
á vista destas letras.
Entón, o meu avó, que xamais posuíu unha arma
disparou a cegas a súa tenra bala
en saír o tren
cara a unha terra como a súa,
queimada e caníbal.
45. 45
Com el que cosien les mares
al pit dels fills d'una terra
cremada i caníbal,
un Detente bala
li devia semblar al seu pare.
Detente bala davant la meva filla,
la filla bala que disparo.
Detente bala,
que encara hi ha temps per al tren.
Vine petita, vine,
que aquests nois
et faran unes preguntes.
Detente bala,
Sarria, Monforte, Ponferrada...
Detente bala,
los chicos,
los buenos chicos de la Falange
expenden certificados de estudios primarios
en la estación.
Cuatro preguntas bastan.
Detente bala
a la vista d’aquestes lletres.
Llavors, el meu avi, que mai no va posseir una arma
va disparar a cegues la seva tendra bala
en sortir el tren
cap a una terra com la seva,
cremada i caníbal.
46. 46
Les teves mans sobre la màquina,
la oració als llavis,
La por i la oració
són dues germanes
que la vora de les teves dents cusen.
47. 47
Implícitament ho era,
però mai no vaig percebre l’amenaça
de l’olor que el greix i els metalls
deixaven al blau. La bata
que els divendres portaves a casa.
48. 48
Només et vaig conèixer
per les converses
que ella intentava
mentre dinàvem.
Eres llavors
un personatge del seu univers
de màquines i cossos espatllats.
Et veig ara a la fotografia que aleshores
va publicar Cambio 16,
quan la pilota de goma i tu
us vàreu creuar a l’espai i el temps.
Els teus companys et vetllaren el coma,
com una guàrdia de fulles tremoloses.
Fins i tot ella, la fulla més petita.
D’aquells anys de joventut i ferro,
el dos vàreu conservar la tremolor
com el residu d’un univers
incipient i violent.
Vint anys després,
davant del teu cos en runes,
ella tornà a al·ludir a la coincidència
del teu i un cos celest
de goma dura.
I també et va recordar
quan el cos d’una fulla trèmula
va coincidir amb el d’una màquina bellíssima.
Dos rails, espai.
Cinquanta anys, temps.
50. 50
El barri s’aixecava per sobre d’una riera assassina,
entre fàbriques i esplanades
abandonades a la ferralla i la runa.
Els carrers sense asfalt
són ara una possibilitat
i a l’hora una extensió
sotmesa a la llum.
També ho són el seu revers,
la música extraterrestre
que precedia l’afilador,
i tot el rovell del drapaire,
aterridor, atàvic.
51. 51
Els pensaments li naixien cada any.
Precisos, meticulosos,
aprofitant qualsevol esquerda
a la paret del seu pati encalat,
“nacen solos, no los planto”.
Tot el que es petit s’obstina,
tant desig
i tanta sort.
52. 52
Hi ha flors, és clar,
i els corrals, tal com els recordo,
al fons.
Assegut en un graó del pati.
Dec tenir quatre anys,
potser no encara,
i la meva expressió és,
com explicar-la?
el que voldria saber dir,
és com m’inquieta
que ja aleshores m’assemblés tant
a mi.
53. 53
MANQUE PIERDA
El Bar José era el temple d’una comunitat
per a la que jo hi estava destinat,
a l’altar del qual hi havia una declaració torbadora.
Jo encara no havia llegit res,
ni res no sabia,
però mastegava aquelles paraules
com un dictamen taoista.
Manque pierda,
manque pierda.
54. 54
És avui que uns versos
em retornen les esplanades
que feien del raval una illa,
i també els ametllers,
sempre amenaçats
pel costum d’obrir-se
a deshora.
Em pregunto què hi havia de cert
en el neguit del pare,
la glaçada,
i què d’un fred arrapat als anys
i ja infiltrat per sempre.
El meu pare i els ametllers
i tots els arbres de músculs tensos
que s’aferren a les costures
d’una terra bandejada,
i que callen.
És avui que el fred i uns versos
em retornen els ametllers,
i el neguit.
Sempre es deshora
per tanta bellesa.
55. 55
BITÀCOLA
Stramonium
La paternitat com un flux d’emocions desbocades; una percepció
alterada; un estat de difuses revelacions també. D’aquí estramoni
(Datura Stramonium), planta de la qual se n’extreu un potent
alcaloide emprat per induir experiències de consciència alterada i
que és també el nom d’un medicament homeopàtic.
Anciana és també la teva curta vida.
El vers de Jorge Brotons ressona al meu cap. Els observes i no
pots deixar de pensar en les reminiscències d’un altre món de les
que parla Melville. “Els nens, mentre mamen, fixen plàcidament la
mirada més enllà del pit, com si portessin a un temps dues vides diferents de
tal manera que mentre prenen l'aliment de la carn, el seu esperit encara
s'esplaia en les reminiscències d'un altre món.
Jorge Brotons. La raó de les sèquies. Editorial Afers, 2006; Herman Melville,
Moby Dick. Capítol 87, "La gran armada".
Ell diu, i l’altre, es troben.
No hi va haver més retrets aquella tarda, els cossos es van
distendre, es van prendre una mica el pèl i els va semblar irònic
haver acabat entrant al Cafè de l’Aliança. Van dir que es tornarien a
veure però, com al vers de Carver, cadascú s’endinsà en la seva vida, i
amb el temps, en els seus antics rancors.
Raymond Carver, The projectile/El proyectil a: Todos Nosotros. Traducció
de Jaime Priede. Bartleby, 2006.
56. 56
“Dios entra y sale del alma del hombre”.
Subratlles una frase de la novel·la de Saúl Bellow “Herzog”
(Galáxia Gutenberg, 2008). Herzog, en referència a la filosofia de
Martin Buber afirma que “Dios entra y sale del alma del hombre. Y los
hombres entran y salen de las almas de los demás seres humanos. A veces
entran y, de paso, se meten en camas ajenas”.
Adoració nocturna
― Fa temps que t’ho volia ensenyar. Em té fora de mi tio.
Seriosament, no em puc concentrar ni fer res. Em resulta
impossible treballar a l’estudi. I si, n’estic segur, vaja n’ha de ser
plenament conscient que se la veu. Ni baixa mai la persiana, ni
tanca el llum. La veus o no?
― Si, i tant.
― Ara es pujarà els pantalons d’una sola estrebada, voilà.
― T’ho tens estudiat, eh?
― Avui no sembla que tingui cap propòsit concret, no
tindrem l’espectacle complet. Res... suposo que es limita tornar-
me boig.
― Hòstia, però els blocs estan molt separats, segurament ni
deu pensar que se la veu.
― Però com que “ni deu pensar que se la veu.”? A més hi ha
un fet definitiu: només baixa la persiana de l’habitació quan porta
algun paio a casa. Llavors si, llavors la baixa. La seva companya fa
igual però es talla una mica més, la dona més gran que viu amb
elles no, ella sempre baixa les persianes.
― Si nen, ho admeto, és hipnòtic, i això sense que la tia es
despiloti. T’entenc, així no hi ha manera de concentrar-se.
Escolta, quanta estona portem així? vint minuts? mitja hora?...
57. 57
mmmh... s’està bé aquí, en la foscor... De debò que tens els
llibres ordenats per ordre alfabètic?
― Si, estàs al costat de Thomas Mann. Fa vint minuts que
estem clavats aquí, hauríem d’anar a sopar. És massa gay per tu la
pizzeria que t’he comentat quan veníem?
― No, m’està perfecte, anem a on tu diguis. Joder nen,
joder... al costat de Thomas Mann. Escolta, té alguna cosa màgica
això de poder observar la vida d’aquesta paia. Ho hauries
d’aprofitar cony, aquí tens una història. T’imagines el que deuen
dir elles? Potser són elles les que t’estudien, “el paio del davant és
acollonant, li fots un parell de pits al davant i el tens petrificat
durant hores”, i l’altra “pobre, si mai no porta una tia a casa”...
― Tu si que no portes mai una tia a casa. Anem a sopar. T’està bé
la pizzeria que t’he comentat quan veníem?
― M’està bé tot.
Els nois vençuts.
Però el cert és que no faig broma, i la veu de Feist (Lover’s spit)
acabarà sonant als auriculars mentre ells redacten als seus
exàmens. Una cançó que has trobat a la banda sonora del film
“Half Nelson”. Impossible no sentir una tendresa aclaparadora.
Setmanes després trobaràs aquest poema de Josep Maria Uyà, del
que subratlles els darrers versos.
L'ANGLE
(aula de tarda a l'institut)
Hopper veu la ratlla i un punt de sol
On la figura de cara mira
La llum en angle que gira
Al costat de ningú, tot sol.
58. 58
Hopper és aquí, rere la cortina
De la ratlla horitzontal de l'institut
A l'hivern, a la tarda, a les quatre
Mentre cada alumne s'examina
De les coses que li diuen, i són teatre.
Hopper mostra la ratlla de blau
Segant l'ocre daurat de la façana
Que el sol de tramuntana fixa als ulls.
Mentre, baixa lenta, en el curs de l'angle,
La llum blanca, qui la mira, la tarda
Fosa en l'ombra dels nois vençuts.
J.M. Uyà. Ànima Civil, 2000-2007. Proa, 2008; Ryan Fleck, Half Nelson.
Thinkfilm, 2006; Lover's Spit, a: Broken Social Scene, Bee Hives, 2004.
3ème.
Sí, els llibres són les teves lents. I ara penses en la filla i en els nens
imaginats per la Goldberg jugant a la guerra als Jardins de
Luxemburg, ara fa setanta anys. A estat però, davant de la placa
que t’ha revingut, com una glopada, la pregunta de la filla: “ara,
això serà casa nostra?”. Certament, els llibres t’han mal educat.
De 1942 à 1944 plus de 11000 enfant furent déportés de France par les
nazis avec la participation active du gouvernement français de Vichy et
assassinés dans les camps de la mort parce que nés juifs. Plus de 500 de ces
enfants vivaient dans le 3ème. Nombre d’entre eux on fréquenté l’école
élémentaire Saint-Martin. Ne les oublions jamais. Le 17 mai 2003.
Lea Goldberg. Cartas desde un viaje imaginario. Traducció de Raquel García
Lozano. Pre-Textos, 2006; Text d’una placa a l’École élémentaire Saint-
Martin, 3éme
Paris.
59. 59
Arnes.
Lacònic, vestit com sempre amb tipus Garamond, en Josep
Gerona et diu que Papers de Versàlia es proposa fer un treball a
partir de l’obra poètica de Rilke, i et convida a contribuir-hi. Com
a possible condició inicial et passa un fragment del “Quadern de
Malte Laurids Brigge”. La proposta d’en Josep t’arriba en un
moment en que revises una i una altra vegada uns textos al voltant
dels teus pares, al voltant dels seus dies de segrest i d’alegria. En
contrast amb les seves vides saquejades, el teu privilegi t’aclapara i
t’avergonyeix. La llum del teus pares et fulgeix a mans i et crema.
És una llum que et fascina i t’obsedeix, i que a voltes t’omple de
ràbia. Ara mateix ets una arna atrapada per l’objecte de la seva
fascinació. En altres paraules:
que sovint em retorneu
i la blanor dels meus dies m’aclapara.
Voldria creure aleshores
que sóc un palimpsest,
i que en viure treno els meus dies
sobre la tinta lluminosa dels vostres.
Potser és per això que, en trenar-les,
les paraules s’enreden
sobre nusos de tinta antiga: veus
cabdellades amb desordre.
Jo podria esclafar els nusos,
com ho faria amb les llémenes
als vostres cabells, i encegar-me
del fulgor de les vostres veus al seu esclat.
I sé que intentaria entrar en aquesta llum
a cops, com una papallona
que s’obstina. A cops.
60. 60
Voldria doncs, saber passar les mans pels nusos
dòcilment i sense ràbia, descabdellar les veus
i deixar-les ressonar en mi com un brunzit
que finalment perdura en la caixa que el conté.
Jo seria la caixa,
l’espai diàfan a on vosaltres
i potser això fos suficient.
a: Diversos autors. Rainer Maria Rilke. Papers de Versàlia, 2011.
Una fotografia
“Sabadell permaneció prácticamente paralizada durante el pasado
día 23. Se calcula que más de ciento veinte empresas, escuelas,
comercios y servicios públicos pararon en señal de protesta por la
actuación de las fuerzas de orden público, que han causado varios
heridos en las manifestaciones pasadas en pro de mejores
condiciones para los maestros de la localidad, la enseñanza
gratuita, la dimisión del alcalde de la localidad, Burrull, y la
constitución de un "Ayuntamiento provisional democrático". ”
Cambio 16, núm. 221 (1 de març de 1976), pàgina 7.
62. 62
Manque pierda
El barri s’aixecava per sobre d’una riera assassina, aïllat per les
naus industrials i les esplanades, i efectivament, el Bar José era el
temple d’una comunitat per la qual jo estava destinat. Al bar,
darrere del mostrador-altar i a manera de retaule, presidia la
congregació l’escut triangular del Real Betis Balompié, sota del qual
hi havia la declaració torbadora:
VIVA EL BETIS MANQUE PIERDA
“Aunque pierda?, aunque pierda?”
Encara hi havia una mica de claror a fora quan es va anar la llum
del barri sencer. Aleshores, un taumatúrgic José, davant una
congregació escèptica, va fer que s’il·luminés l’escut i l’estrèpit.
“Aquesta és la única que no s’ha apagat al poble! Ho veus nen? ho
veus? Mireu la cara que posa el nen”.
Fa un temps vaig recordar això al meu pare, encara il·luminat per
aquell triangle. Se’n recordava vagament: “ah si, aquell escut
lluminós que funcionava a piles.”
Has arribat a l’altra ciutat.
Has arribat a l’altra ciutat. Cent quilòmetres al nord i amb les
butxaques de l’abric buides. Massa feina, i per tant no t’has endut
feina. Massa tedi, i per tant has deixat els llibres a casa. Arribes a la
ciutat que mai no serà teva amb el neguit de no trobar-te a gust enlloc,
del que parla Jordi Botella, que sempre vetlla a l’entrada de
l’estomac, a l’entrada d’un mes de febrer.
63. 63
En arribar a la mediocritat
Trobes el lloc que sempre defugires.
Ni arrere ni avant, ni amunt ni avall:
Aquest és el punt on restes immòbil.
(si almenys la voluntat, potser l'atzar,
Fera d'aquest carrer un altre estatge...
Si ens deixaren, almenys, en mans del vent...
Hi hauria algún indret on ser en pau?)
(Jordi Botella).
Has entrat buscant “Antenas” de Zagajevski, però la teva
misantropia no et permet abordar directament les noies que ara
endrecen atabalades. Algú ha arribat darrere del mostrador i ha
preguntat amb veu de plom fos “Què cony fa això aquí?” i dos
veus han respost “Un moment, ara mateix ho endrecem”: ni tan
sols al paradís, la pau.
Descartat d’enfilar-se pels prestatges, ni d’adreçar-se a les noies,
descartat d’arribar-te a l’altra llibreria que acostumes, decideixes
abandonar la idea de Zagajewski i et decideixes per la veu del seu
traductor.
En arribar a la plaça de la independència et quedes a soles amb la
pàgina 19, i també a tu la memòria et mena als camps i als ametllers
banyats pel sol.
És un dia rúfol, al matí ja he d’encendre
el llum per no topar amb els objectes
que lentament em van definint.
El campanar vist des de la finestra
Segueix tocant les hores, els quarts
64. 64
En el seu ritme indeturable. I al voltant
Ruscos il·luminats. També ells es defineixen.
Aquí els dies de sol es poden marcar
als calendaris. I veus que hi ha poques creus.
L’exercici involuntari de la memòria em mena
Als camps de vinya, als ametllers banyats pel sol,
Quan esperen les petites glaçades que els amenaçaran
de mort. Amarats d’una lluita fèrria i constant.
Penso en els ametllers. Penso en la vida que s’escola
al marge del dia rúfol, d’una llum que busquem
al marge d’aquesta grisor encesa del cel.
(Xavier Farré).
Els versos d’en Xavier Farré, la lluita fèrria i constant dels
ametllers t’han fet pensar de nou en el teu pare, en el barri, en la
resistència.
Els arbres i la resistència. Com Amikhai, consigno que els meus
paisatges s’han anat esborrant darrera meu seguint un mapa exacte. Només
els arbres han resistit per les costures dels descampats. Dies
després, al seu quadern de pensament urgent, has descobert que
en Josep Gerona també consigna la no persistència del paisatge, i
alguna cosa més que aquest furt es fa evident. La seva resistència
et reconforta.
Rònega, harmoniosa figuera,
et retrobo avui més demacrada
presidint com una reina vella
la façana, mig en runes i vestida
només amb l’herbam anàrquic;
pel roser flanquejada i pels lliris
que broten sense motiu,
65. 65
només pel vell costum
de celebrar la primavera.
T’he vist semblant a com tu eres
en la meva joventut,
com un pla fix que obre i tanca
la pel·lícula d’una vida,
un bell teló de fons
per a deixar lliscar els crèdits
amb els noms de tothom
escrits amb bona lletra,
florentine garamond o book antiga.
Casa, reixa, figuera,
m’heu fet pensar en mi mateix
perquè heu sobreviscut en la vostra voluntat
envoltades de tanta construcció moderna
com heu fet perviure el vostre clarobscur
enmig de tanta lluïssor i tant de luxe.
La vostra resistència em reconforta
feliç de ser capaç de copsar-ne
el miracle de l’ombra,
i encara més, agraït
perquè el vostre silenci m’ha permès
dialogar amb vosaltres i amb mi
veient-me des de fora, com voldria,
sense caure en la temptació dels vells:
posar-se de model.
(Josep Gerona)
Jordi Botella. Disciplina. Amón Belinchón, 1990; Xavier Farré. Recerca
(poema i) a: La disfressa dels arbres. Quaderns Crema, 2008; Adam
Zagajewski. Antenas. Traducció de Xavier Farré. Acantilado, 2007; Yehuda
66. 66
Amijai. Poemas de Jerusalén (poema XI) a: Detrás de todo esto se oculta una
gran felicidad. Traducció de Raquel García Lozano. La poesía señor hidalgo,
2004; El poema de Josep Gerona es troba a l’entrada del dia 23 de març de
2010 a “Josep Germà, bloc de pensament urgent”,
http://josepgerma.blogspot.com
67. 67
NOTES
Una versió del poema Ell diu... va aparèixer a la plaquette “per
aquell ondular indecís”, Núm. Sense, Hivern 2007; i Detente bala
va aparèixer a la plaquette “subjugat per les dòcils arrels”, Núm.
X, Tardor 2009, ambdues publicades per Papers de Versàlia.
La fotografia de la pintura de V. Hammershøi és d’Ole Woldbye i
Pernille Klemp, pertany a la col·lecció de pintors danesos del
museu Ordrupgaard.
http://www.ordrupgaard.dk
