Recull de poemas. Josep Riera. Sant Jordi 2015

1. SANT
JORDI
2015
RECULL DE POEMES. JOSEP RIERA

2. Índex de llibres
Com aigua a tesa..............................................................3
La pell de l'altra.................................................................8
Temps de vidre................................................................12
La millor companyia........................................................15
Llibre de viatges..............................................................16
Aquest obra està subjecta a una Licencia Creative Commons
Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

3. No hi ha paraules noves
per explicar vells secrets.
Tot s'acompleix, tard o d'hora.
Tot és en va,
però serveix per sobreviure
a l'ombra minsa de les coses.
Com aigua a tesa
Pàg 3

4. Amb peus de plom, sense fer fressa,
com un gat vell que torna de festejar la nit
a casa de l'altri, el màgic viatger de somnis nous
i velles esperances arriba per llevant
i s'entén, plàcidament, sobre els terrats humits
i les eixides. Ho fa sense anunciar-se,
ja sap que aquí l'esperen.
Mentre somriu i s'emmiralla, cosó, als vidres
dels finestrals, el cucut canta a la baga,
i els pardals, que l'hora desafina,
desvetllen els teulats.
El dia neix al llogaret humil.
Fidel i nou, com cada dia.
Com aigua a tesa
Pàg 4

5. Ara mateix arriba el sol,
silent com aigua tesa,
al peu de la balconada.
Ara, molt lluny d'aquí,
un soldat mor inútilment
sense fer fressa.
Permeto que la imatge
em sacsegi el cor.
Inútil penitència!
Recordo una cançó
i la canto sencera.
Baixet. Només per a ell.
Sense fer fressa.
Com aigua a tesa
Pàg 5

6. L'heu vist, el sol del migdia com s'abraona
sobre els camins indefensos, com vesteix l'era
de foc, com travessa la palla dels barrets
sense folre? Jo l'he vist atiant la serp
al taló dels condemnats a pobres, cridant
les noies a despullar-se el cos, predicant
la luxúria com un pecat molt sucós!
A canvi, ens madura el blat, encén la sang
dels amants, tempta les verges i el sedueix
la fresca d'una entrada, un call silenciós,
un got d'aigua d'argent, la volta ampla del pou
jeure sota la parra.
Com aigua a tesa
Pàg 6

7. Canten les fades. I resen perquè el dia,
que un déu amb blens de foc estira per ponent,
trobi un bon lloc on raure.
El poble queda pres entre la màgia
de l'última paraula i, lentament,
s'eixona sobre un gruix de silencis
i flocs de rovell nou.
És l'hora de passar comptes amb Déu
i de pactar amb el diable.
S'acosta la nit.
Els pardals s'ajoquen i encara el rossinyol
deixa anar un refilet al fons de la torrentera.
D'aquí a poc vindrà el silenci,
i els somnis, i els miracles es trobaran al llit.
Com aigua a tesa
Pàg 7

8. Érem al terrat el vespre que vas dir: « veus?,
encara ens fem companyia».
Al teu escot, l'estiu feia jugar desig
i melangies entre els turons tensats
del teu paisatge d'or.
Per donar fe del temps,
el paradís s'ajocaven amb piuladissa absent
i tornava el ramat pentinant la carena.
Sentíem que era l'hora de lliurar-nos al bes.
Però tu no deies res, i jo per això et volia.
La pell de l'altra
Pàg 8

9. estimo....
estimo fluixet o a rampells ferotges segons on
se'n punyi o en vingui avinent.
Estimo per viure, per fer-me un bon lloc
en aquest paratge on fem d'hereus de tan poca
cosa. Per la companyia perquè em purifica, perquè
em mortifica, perquè s'ha de fer, i perquè m'estimen,
per això també.
Si he de dir la veritat, hi ha una veu que en crida
sense dir paraula, i això és el que em perd.
Hi ha un idil·li tàctic entre ella i jo...
La pell de l'altra
Pàg 9

10. Fa estona que el ponent s'empassa, lentament,
totes les pors de dia.
És hora que ens mudem, farem la festa sols.
Et miro a contrallum: no hi ha cap aura blanca
ni tens el fre serè. Ets part d'aquest paisatge
adust i obscè, on només hi ha aixopluc
entre les parets d'un somni.
T'he vist parir la veu dels qui ens seran memòria.
T'he vist xopa d'estiu a l'era dels parcers.
T'he vist queixar-te a Déu pel que no sé donar-te
i amanyagar-me el nom un cop de vent després.
Ets els anys que he perdut i la disbauxa humida
de l'últim ball que toquen a l'envelat del temps.
La pell de l'altra
Pàg 10

11. M'escric cartes pel consol
de no tenir que m'escrigui.
Des del front, des del bressol,
des del límit imprecís
de la tendresa i el vici.
M'explico gestes i dols,
em confesso els pecats
que no passen per la reixa,
em convido a vespres nous,
i al marge de cada full,
em dic que em faig el fart
a temptacions poc sucoses.
Poca cosa és veritat.
Em coneixes i em conec
com el gos i a mestressa.
Però m'escric.
Sóc tan a prop de tot
que m'arriben sense adreça.
La pell de l'altra
Pàg 11

12. Pare, avui us he cremat la barca.
La tenia sense port, descurada i en silenci,
varada en aquest temps rost, on nien
els pardals sense gastar-se ni un cèntim.
Vós ja ho sabíeu, no et fot! Que això era
terra de rocs, que el riu el creuàvem a peu,
que l'aigua agafa la veu del bram de les torrenteres,
on volíeu que anés?
L'he cremada sense foc per no encendre cap quimera.
Temps de vidre
Pàg 12

13. Us heu vist al mirall?
La panxa ens tapa el tros que més ens estimàvem.
I encara ens recordem de l'olor de les noies!
Mare de Déu! Quants somnis cecs rere la mirada.
No sabíem fer més i els demanàvem: balles?
Perquè érem pocs alts i el barber ens repelava,
i elles bé prou que ho veien. I el pare era pagès,
per postres pobre, i elles ja s'ho pensaven,
i esperaven, frisoses, que el pelut de costum,
mig de ciutat, mig cafre, les tragués a ballar
i els arrambés la por que nosaltres portàvem.
No caldrà deixar escrit que després hem tingut
una dona entre cames, com un miracle encès,
que quasi no esperàvem.
Temps de vidre
Pàg 13

14. No són gaire bon home jo, em penso.
No ploro als enterraments i m'adormo als casoris.
No goso dir perquè.
Tinc un amor platònic que mai no duré al llit,
i em fa goig, el fimbreig d'algunes vilatanes
i encara no el ho he dit.
Mariner de secà, em gronxo massa a prop dels límits
que em permeten l'idil·li de ser boig entre tant mirament.
No puc arreglar el món. Tinc l'almoina esquifida
i reso als camps de verd.
Per a tants mals pocs remeis, em penso.
Temps de vidre
Pàg 14

15. Dormo amb una dona, mare,
i em peixo al seu palmell,
i si em demanés l'anell que ungeix
la raó dels pobres, l'hi donaria prest.
M'encalmo amb la seva veu
m'esvaloto entre els seus braços.
Em val més que l'or del blat,
que l'aigua sobre els sembrats,
que llaurar terra adobada.
I si per a ella em perdés,
jo ho juraria al revés.
Ho dic perquè ho sapigueu.
La millor companyia
Pàg 15

16. Catorze anys són molts poc anys
per allargar-se els camals dels pantalons
de milhomes i anar darrera d'un carro
collant i menant la mula.
Catorze anys són molts pocs anys
per deixar d'anar a l'escola.
Juro que recordo aquell dia
i l'olor del carrer que entrellucava la plaça,
de qui eren els xisclets que enjogassaven l'esbarjo,
que no vaig saber què fer: acostar-m'hi o tornar a casa.
Va passar el mestre i va dir: va tot bé?
Vaig mentir.
Encara ara ploraria!
Llibre de viatges
Pàg 16

17. Posaran gest compungit els meus veïns
quan em baixin pel carrer sobre una post,
peus per davant, travat per sempre.
Però no arribo a calar què pensaran!
Potser: ha quedat ben igual?
o bé: ja li tocava?
Qui sap si: pobre home, de què li ha servit!
Potser si que es pensava...!
M'agradaria veure-ho enfilat sobre un teulat,
a punt per alçar el vol,
saberut i lleuger, mort de riure.
Llibre de viatges
Pàg 17

18. A vegades ploro
amb el sentiment suau i seré
de qui sap que ho ha fa sense tenir pena:
un record que fibla, una música,
un fill que s'empesca alguna ardidesa,
els pecats petits, l'amor d'una dona...
L'aigua de plorar santifica els ulls.
Si això dura així, serà bona nova.
Si s'ha d'espatllar, que sigui ben curt i a darrera hora.
Llibre de viatges
Pàg 18

19. Encara hi ha el vell camí que porta fora vila.
L'he pensat aquesta nit, mirant, com tantes nits,
l'estola que guarneix la litúrgia dels estels.
Si el fred allisa el cel, arriben a ser molt bells, a fe de Déu.
Si vols, demà mateix, devers migdia perquè el sol
faci el seu fet, el resseguirem sencer.
Anissos a la butxaca per quan ens trobem la font,
de bracet, lleugers pel passeig de l'aigua, festejarem
i ens besarem a cada raconada.
Xerramecs, serem la veu dels nostres somnis,
de la fe per trobar el gust a la vida esparracada,
de la tendresa per les pells del qui tenim a taula.
Quan se'ns acosti el silenci, alleugerits,
de bracet, pel passeig de l'aigua,
tornarem.
Llibre de viatges
Pàg 19

20. Organitza escola d'adults PEGASO.
Col·laboren Escola Municipal de
Música de Sant Andreu i el taller de
Literatura i Teatre
Agraïments:
Volem donar les gràcies a Josep Riera per la seva participació en aquest acte. A
l'agrupació RUBATO de l'escola de música municipal de Sant Andreu i al taller de
literatura i teatre de l'escola.
Barcelona, 23 d'abril 2015