Relat de Carme Riera

1. Que hi és n’Àngela?
Mans plegades, oblidada la calça damunt la camilla per allò de complir el tercer
manament, guaitava darrera els vidres de l'hivernero, enretirades les cortines de
tergal; brutes de la pols i del tacte freqüent de mans no gaire netes. Gairebé no passava
ningú pel carrer. Sentia, en canvi, els sorolls de cotxes i autobusos, el trontoll del trespol
de la Rambla, que quedava ben al costat de ca seva. Llàstima que un edifici alt i lleig li
tapés la vista de la gent que s'hi passejava: al·lotes joves, senyores que sortien de missa,
homes i dones que feien cua davant la taquilla del cinema, parelles d'enamorats, nins...
Algun diumenge pensà que no podria resistir la temptació d'anar-se'n a seure en un banc
del passeig i distreure's la vetllada mirant passar la gent. Però la vergonya que algun
conegut la veiés asseguda allà, tota sola, contemplant la feta, l'obligava a desistir-ne. Es
resignava, doncs, a continuar darrera els vidres. Apuntava amb l'esguard cap a la boca
del carrer, intentant d'endevinar el sexe de l'embalum que s'acostava, el color i la forma
dels seus vestits. Aquest exercici l'entretenia una mica. Quan ningú no enfilava el carrer,
passejava els ulls per les façanes de les cases. Es sabia de memòria les fissures de les
parets, el color de cada persiana («les de can Tomeu, es picapedrer, s'estan descolorint
i no fa ni quinze dies que les pintaren»), les bandes on l'asfalt era més obscur o tenia
taques d'oli de cotxe...
Mirant el carrer solitari - trenta metres de llarg per quatre d'ample, papers a
terra, cases velles - decidia que no li agradaven els diumenges, cada diumenge a la
tarda. La criada sortia prest, després de dinar, i no tornava fins al vespre. Els veïns
marxaven també i l'edifici de tres pisos quedava solitari. Qualque lladre que hagués
vetllat amagat dins una entrada, hauria pogut aprofitar qualsevol dels moments que no
passava ningú per entrar i endur-se’n el que més li plagués, sense despertar cap
sospita. Tenia por i, malgrat els biulons, panys i forrellats que condecoraven la porta del
pis, no es sentia segura. El cruixit d'un moble, el soroll d'una gota d'aigua (el grifó del
rentador no tancava bé) la sobresaltava fora mida. Els dies feiners eren molt més
agradables: rondinava amb la criada, sentia les baralles dels infants del pis de dalt, la
veu de la veïna del replà, que tot sovint cantussava:
Yo que siempre de los hombres me burlé,
yo que siempre de los hombres me reí,
yo que nunca sus palabras escuché,
hoy en busca de un am:ante vengo aquí.
¡Ay de mí ! ¡Ay de mí !...
Si guaitava darrera els vidres – les agulles davall el braç passada ve, passada va,
teixia una mañanita color de rosa - ho feia amb la seguretat que a hores fixes veuria
passar les mateixes persones: oficinistes, nins que anaven o tornaven de l’escola – els
dos bessons de can Rovira li eren d'allò més agradosos -, aprenentes d’un taller de
modisteria que hi havia dos carrers més amunt i, fins i tot, una parella de la guàrdia civil,
«ses señores civiles», que tenien el costum de rondar horabaixa. Això li donava una
mena de seguretat. Coneixia els rostres i la indumentària de tota aquella gent. Podia,

2. sense gaire esforç, endevinar on anaven, a on venien, què feien, i de quin humor
estaven. Qualque vegada li hauria agradat de convidar-los a pujar una estona i servir-los
cafè amb llet i ensaïmades només pel gust de comprovar que tenien el to de veu que
ella imaginava. Un dia, després de pensar-ho una bona temporada, decidí provar sort.
S'atreví a fer un senyal a una al·loteta jove que de temps ençà passava dues vegades, a
les quatre i a les set, cada tarda pel carrer. Al capdavall, no s'ho podia prendre
malament. El seu posat era acollidor, li somreia mirant-la fixament perquè s'adonés que
la cridava. Però les coses no sortiren bé i s'endugué un disgust de mort: aquella al·lota
era una descarada; li tragué la llengua per tota resposta mentre marxava més aviat que
de pressa.
Aquest incident li féu perdre la confiança que havia anat dipositant, sense saber
ben bé com, en la gent, la gent d'hores convingudes, i influí molt en la decisió de canviar
el seu sistema de vida.
Encara que li agradava guaitar darrera els vidres, ho començà a considerar
perillós. Temia que la gent, que fins llavors andarejava sense ni quasi advertir la seva
presència, s'adonés que els espiava, sense cap mala intenció, naturalment. D'altra banda
s'empegueïa de trobar-se amb l'al·lota descarada i pensava que, com ella, els nins, la
guàrdia civil, i els oficinistes començarien a fer-li jutipiris el dia menys pensat.
No tingué altre remei que buscar un entreteniment semblant, que la distanciés
de la gent, però que fos a la vegada comunicatiu. Fou llavors que, amb l'esperança de
trobar la solució, decidí posar telèfon. L'aparell complia tots els requisits desitjats:
podia marcar un numero, després de fer mil combinacions diferents, el qual la posaria
en contacte amb altres persones, preservant la seva intimitat, amb l'avantatge de no
ésser reconeguda.
I començà: els seus dits arrugats dibuixaren petits cercles sobre el disc; i al final
un soroll intermitent; al cap d'una mica, segons, minuts, algú contestava a l'altre costat
del fil:
- Digui, digueu-me, dígame, sí, parli, mani...
Escoltava amb atenció la veu. Per la manera de respondre endevinava estats
d’ànim, captava matisos gairebé imperceptibles .
- Digui.
(És un home de carrera, deu tenir uns quaranta anys, és casat, té infants...)
- Escolti, que hi seria n’Àngela?
- S'equivoca, senyora.
- Perdoni, hauré marcat malament...
I penjava. Tornava a trucar: sis números marcats a l'atzar, obeint, però, a una
necessitat. Un parell de segons i la veu desconeguda:
- Sí...
- Que hi seria n’Àngela?
- Per qui demana?

3. - Per n’Àngela; podriaconversar amb ella?
- S'equivoca, senyora; aquí no hi ha cap Àngela.
- Però si ella em va donar aquest número!
- Idò, jo li assegur que no viu aquí....
De vegades insistia dos o tres cops al mateix lloc fins que aconseguia desesperar
el qui contestava. Es passava, doncs quasi totes les tardes, sobretot les tardes dels
diumenges, asseguda vora l'aparell emprant-lo contínuament. Quan marcava un
número sabia a quin cantó de la ciutat queia la casa deis qui li contestarien. Ho havia
esbrinat a la guia, que consultava a vegades. Quan se cansava de fer combinacions
cabalístiques, resseguia amb l'índex, els ulls clucs, una pàgina, el passejava amunt i avall,
s'aturava i obria els ulls: el dit assenyalava el número sortat.
Sempre preguntava per la mateixa persona: N’Àngela, donya Àngela o la
senyoreta Àngela, segons el grau de parentiu o relació que li semblava que podia existir
entre el seu interlocutor i la seva imaginada amiga. Perquè, certament, n’Àngela s’havia
convertit en una amiga més qui desitjava moltíssim xerrar – una mica gran, ulls foscos,
fadrina o tal volta vídua, tenia la mà trencada per al ganxet -, per això el dia que succeí:
- Digui ...
- Que hi seria n’Àngela?
- Me pareix que s’està vestint per sortir. Mem, un moment, que ho miraré.
-...
- Sí, ara s'hi posarà.
- ...
- Digui.
-Àngela?
- Ets tu, Maria?
- Sí.
- Fieta,perdona, no t'havia coneguda.
- És que estic un poc constipada.
- Sí, tens sa veu fosca.
- Me pareix que me ronda es grip. Perdona si t'he molestada, m'han dit que et
vesties...
- Que te pareix que no és hora? Vàrem quedar que ens trobaríem a les sis i falta
un quart. ¿Que ja estàs llesta, tu?
- És que he pensat que no me convé sortir...
- Per què no ho has dit abans? ¿Què faig ara amb ses entrades?
La conversa s'anava embolicant; amb una precaució fora mida, però a la vegada
amb una serenitat que l'admirava, intentava de seguir la guia que n’Àngela li volgués
donar, ben alerta a prendre qualsevol iniciativa.
-Per tornar-les ja deu ser tard. ¿Quina hora has dit que era ?
- Manca un quart per a les sis.
-Sí, no et preocupis, que jo te les pagaré.

4. - No és per això, dona, és que em fa ràbia que es perdin. Jo, tota sola,
comprendràs que no vull anar-hi. Ara ja no les podem donar a ningú. Llàstima que no
m'hagis avisat abans.
- Perdona, pensava que amb un parell d'aspirines m'hauria passat es mal de cap.
He esperat fins a darrera hora.
- El que has de fer tu és colgar-te. D'aquí a una horeta te faré una visita.
Necessites res?
- No, gràcies, estic contenta que vinguis. T'ho agraesc molt. ·
- Però, dona, quins compliments! Només faltaria...
- Fins d'aquí a un poc.
- Gràcies. Adéu.
- Adéu. Adéu.
I penjà. N’Àngela! Havia trobat n’Àngela i n’Àngela vindria. Endreçaria una mica
la sala; no, la sala no calia, la cambra; posaria la vànova nova, però abans la planxaria un
poc, d'estar guardada tenia moltes rues: Quina llàstima, no tenir acabada la mañanita
rosa! - des que ja no guaitava al carrer quasi no feia calça-. Es pentinaria els cambuixos,
no li donava temps de rentar-se el cap. Escolliria una camisa de randes i se ficaria al
llit, la bata als peus per posar-se-la tot d'una que sentís trucar el timbre.
Una hora passa aviat. Endreçà la cambra: tota la roba acaramullada a les
cadires, les sabates de davall el llit desaparegueren, penjades a l'armari i ordenades a
les seves capses. Posà, després , de planxar-la, la vànova nova; quedava preciosa;
penjava un poc d'un costat, però si no s'hi fixaven no es veia gaire. S'esclarí una mica els
cabells, tanmateix el «moño» tapava molts embulls i l'afavoria més que qualsevol altre
peinat. Escollí una camisa massella de randes; havia pertanegut a la sevamare, que no
l'estrenà; era de roba de fil, finíssima. Se ficà al llit.Eren quasi les set. N’Àngela estava a
punt d'arribar.
Es mira a l'alcova. Li agradaria a n’Àngela? S'aixecà: amb les presses havia oblidat
de prendre les aspirines per al mal de cap. Anà a la cuina a buscar un got d'aigua -
millor del grifó, la de la nevera era massa fresca i no li convenia per al grip-. D'un glop es
prengué les dues pastilles. Tornà al dormitori amb el tub i el tassó: els deixà sobre la
taula de nit i de bell nou es colgà.
Dos quarts de vuit. Sí que se torba, n'Àngela! Li haurà succeït alguna cosa? El
temps no li passava. Comptaré ovelles? No, no fos cosa que m'adormís. Tornà a aixecar-
se. Llevaré els biulons i els forrellats: no esta bé fer esperar n’Àngela. ¿Què dirà quan
comenci a sentir soroll darrere la porta? El lladre ja no pujarà avui, a més, si hi ha
n’Àngela ja no em trobarà tota sola. Serem dues, si no per a defensar-nos, almenys per
a cridar...
Les vuit, dos quarts de nou. N’Àngela no arribava. Comença a enfadar-se.
Probablement n’Àngela ja no vindria. L’havia enganyada. Però no, la culpa la tenia ella,
era ben clar. ¿Com podia venir n'Àngela si no sabia la seva adreça? Amb l'emoció se li
havia oblidat de donar-la-hi. Anà corrent cap al telèfon; potser encara no era massa
tard. Marcà un número, esperà. A la fi una veu:

5. - Digui.
- Amb n'Àngela?
- S'equivoca, senyora, aquí no hi ha cap Àngela.
- Però si he telefonat fa un poc i he parlat amb ella.
- Deviaésser en un altre número.
Tornà a insistir.
-Vol avisar la senyoreta Àngela?
- Ja li he dit que s’equivoca.
I una altra vegada.
-Escolti, ¿em farà el favor de dir a donya Àngela...?
La veu li tremolava
- Senyora, li repetesc que s'equivoca.
- Jo, no m'equivoc. No sé per què no ha d'avisar-la. Miri, és urgent..
- Senyora, se'n vagi a fer moltes grosses de punyetes. I no em torni a molestar!
Desesperada va telefonar un altre pic: el soroll intermitent i monòton d'un
aparell despenjat li feria l'orella. No hi havia solució.
Passaren els dies. Insistí amb una fidelitat obstinada, sempre amb el mateix
resultat: s’equivocava. A la fi s'adonà que evidentment, havia oblidat el número de
n'Àngela, després de la seva conversa aquella tarda de diumenge. Decidí, però, anar
provant sort i amb forces incansables es passava el dia i part de la nit al telèfon
preguntant sempre:
-Que hi seria n'Àngela ?
Carme Riera