1. 1. Text és la unitat lingüística comunicativa
fonamental, producte de l’activitat verbal
humana, que posseeix sempre caràcter social.
És tota manifestació verbal que conforma una
unitat total de comunicació.
2. Pot ser oral o escrit.
3. Pot estar format per una sola oració:
"calleu!", "abans d’entrar deixin sortir",
per diverses: una notícia, una recepta de cuina;
o per moltíssimes: una novel·la, una enciclopèdia

2.  Cohèrencia: És el conjunt d’elements que s’organitzen en un text
per transmetre un sentit. Ve donada per la selecció i l’ordenació dels
continguts exposats al text.
Regles de coherència:
- Regla de repetició: un text s’articula a partir de la repetició d’alguns
elements de base (la repetició d’algunes informacions).
- Regla de la progressió: cal que en el desenvolupament del text hi hagi una
aportació constant d’informació nova.
- Regla de no contradicció: perquè el text sigui coherent, no s’hi ha
d’introduir cap element semàntic que contradigui cap contingut plantejat o
pressuposat prèviament
- Regla de relació: cal que els fets a què es refereix el text estiguen
relacionats amb el món real o imaginari representat.

3.  Cohesió . Dóna compte dels lligams lingüístics establerts entre les unitats aïllades que
conformen el text. (oracions, paràgrafs)
Els mecanismes o procediments de cohesió textual poden ser lèxics gramaticals o
sintàctics:
- L’ anàfora: La repetició d’un significat al llarg del text en forma de
pronom, determinant, sintagma o elisió
- Els connectors, qualsevol element que fa de lligam entre parts d’una oració, entre oracions o entre
paràgrafs. Són les preposicions, conjuncions, locucions prepositives, alguns adverbis...
- Relacions entre els temps verbals : Concordança verbal.
- Relacions semàntiques : sinonimia, antonimia.
- Elements gramaticals (pronoms personals, relatius., l’el·lipsi...).
- Signes de puntuació.
-- Formes retòriques : paral·lelismes, citacions, metàfores, reiteracions...

4.  Com a exemple analitzarem el començament de Mirall
trencat de Mercè Rodoreda.
En Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar al cotxe. “Sí,
senyor, com vostè mani”. Després pujà la senyora
Teresa. Sempre ho 000 feien així, primer ell, després
ella, perquè a l’hora de baixar havien d’aguantar-lo
entre tots dos. (...)El senyor Nicolau explicava a tothom
que en Vicenç valia molt, que si no el 0 tingués 0 es
vendria la berlina perquè 0 no es fiaria de cap més
cotxer. I com que el senyor Nicolau era generós , en
Vicenç en treia molt de profit.

5.  Ens agradem molt, però no podem treballar junts perquè sempre ens barallem.
 "Miri, senyor Terrassa: s'ha comès un assassinat, han matat una
dona que va ser amant seva, i la policia només em pot acusar a mi, ja
que sóc l'única persona que aparentment podia haver comès el crim.
Per descomptat que jo no la vaig matar, però ja veig que la meva
innocència o culpabilitat no pot despertar el seu interès. De tota
manera, hi ha persones molt importants que creuen en la meva
innocència, i gràcies a elles jo puc intervenir en el cas, mentre la
policia ho fa per la seva banda. Tot i que em fa la impressió que no
deu fer gaires coses, ja que totes les seves sospites conflueixen en
mi. El fet que vostè sigui en una llista que m'ha passat una d'aquestes
persones importants no vol dir, ni de bon tros, que ni ella ni jo
sospitem res de vostè, però sabem que ens pot ajudar a aclarir el cas.
Ho vol fer? ...“
[Guillem Frontera: La ruta dels cangurs]

6.  Adequació : Ser adient al context
1. Àmbit d’ús : conjunt de situacions socials en què és usada la llengua, és a dir, el
context comunicatiu en què apareix un discurs: periodístic, acadèmic, literari, familiar.
2. Gènere: Teatre, poesia, narració,...
3. Tipologia textual i final itat: es basa en la funció o intenció comunicativa dels
parlants. Descriptiu. Narratiu. Expositiu o explicatiu. Argumentatiu. Instructiu.
Conversacional. Retòric.
4. Canal. És el mitjà pel qual es transmet i ens arriba un text
5. Variació lingüística . L’ús de la llengua depèn del context. La llengua varia amb el
temps, la geografia, l’estracte social, o de la funció.
6. El text com a acte de parla . Principis de cooperació conversacional, és a dir,
les condicions mitjançant les quals els parlants han d’actuar per tal d’assegurar l’èxit de
la comunicació
7. Veus del discurs . El que es diu, el que es presumeix o sobreentén.

7. 1.-Errada d’adequació:
- En una carta, no posar remitent.
- En una instància, no posar les dades personals o no posar a qui va dirigida.
- En una invitació, oblidar la data de l’esdeveniment.
2.- Errades de coherència:
- - No podem dir que estava plovent i que al carrer, sense paraigua, el protagonista
- tenia la roba ben eixuta.
- - Repetir moltes vegades la mateixa paraula dins un text.
- - No pot aparèixer un personatge que tingui únicament dos fills i, més envant, parli
de les seves dues filles.
3.- Errada de cohesió:
- - Un text sense cap signe de puntuació.

8. Variació estilística o registre : variació de la llengua que cada
parlant tria per tal d’adaptar-se a la situació de comunicació. Cada parlant fa ús
d’una sola varietat dialectal, però, en canvi, coneix diferents varietats lingüístiques.
Factors que determinen els registres
• El tema : l’àmbit de la realitat a què fa referència el text. Cada tema pot estar
tractat en un grau d’especialització diferent i, per tant, es parla de temes
especialitzats (ús d’un vocabulari més precís, amb termes procedents del
llenguatge tècnic, per exemple) i de temes no especialitzats (temes generals).
• El propòsit comunicatiu
a) propòsit subjectiu : el text presenta una informació en què són evidents els
sentiments de l’emissor (ús de la primera persona, ús d’un lèxic connotatiu...).
b) propòsit objectiu : el text presenta una informació/explicació més neutra, sense
implicacions personals (ús de la tercera persona).
• El grau de formalitat , que pot indicar el grau de relació (de familiaritat) entre
l’emissor i el receptor o el nivell de formalitat d’una situació comunicativa. Tenim,
doncs, nivells formals i nivells no formals.
• El canal utilitzat en la situació comunicativa determina dos tipus de registres: els
orals i els escrits.

9. 1.- Els registres formals
• El registre científic o tècnic .
- Propi dels textos científics i tècnics, transmesos, generalment, pel canal escrit.
- Propòsit: descripció i explicació objectiva.
- Predomini de la funció referencial o informativa (objectiu: informar o descriure objectivament).
- Tema especialitzat.
- Llenguatge denotatiu (clar i precís); ús de termes amb un sentit únic i ben diferenciat.
- Abundància de tecnicismes propis de la denotació.
- Ús, generalment, de frases breus per afavorir la comprensió del text.
• El registre literari
- Propi dels textos amb un alt grau d’elaboració lingüística.
- Canal escrit.
- Voluntat estètica i propòsit subjectiu.
- Llenguatge connotatiu, polisèmic (diverses interpretacions segons el lector).
- Ús de diverses figures estilístiques: metàfores, hipèrboles...
• El registre jurídic i administratiu
- Registre relacionat amb l’administració i el món judicial (els decrets, les lleis, a tall d’exemple).
- Canal escrit, generalment.
- Ús d’un llenguatge acurat però entenedor.

10. 2. Els registres no formals
• El registre col·loquial *
- Propi del col·loqui o de la conversa espontània.
- Canal oral, generalment.
- Tema general (poc especialitzat), lligat a fets de la vida quotidiana.
- Propòsit subjectiu.
- Grau de formalitat baixa, amb interferències del castellà.
- Sintaxi poc elaborada: alteració de l’ordre lògic de la frase, ús de la coordinació,
de la juxtaposició, de les oracions exclamatives i interrogatives, de frases
inacabades...
- Ús de mots genèrics de sentit indeterminat, de mots polisèmics, de
comparacions, d'onomatopeies, de frases fetes...
(*Un registre vinculat al registre col·loquial és el registre vulgar : grau de formalitat molt baixa,
amb ús d’expressions grolleres, de renecs i d’insults...)