1. VICENT ANDRÉS ESTELLÉS GÈNERE POÈTIC Javi Matoses Germán Barchín

2. Va nàixer a Burjassot en una família de forners, és el representant més important de la poesia conteporània del País Valencià. Estudia Periodisme a Madrid i durant molts anys treballa al diari de València Les Províncies . Amb la seva poesia intenta reflectir el món quotidià amb tots els seus vulgarismes, però també amb les seves inquietuds personals de goig i de dolor. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp, la dona…

3. Estellés inventa la realitat a través de la seva poesia: des dels seus orígens, els llocs on ha viscut, les expansions familiars, les lectures, els viatges; a cops els seus poemes recorden als del poeta xilé Pablo Neruda. Les seves obres primeres reflecteixen la grisor de la vida espanyola durant els anys quaranta, però també ho fan altres de posteriors, com per exemple, Llibre de meravelles (1977).

4. Obra Aquest son els temes més importants de la seva obra: Poesia cívica:en aquets tipus de poesia es contempla la definició històrica, geogràfica i política. Tracta molt a sovint els horrors de la guerra civil i de la amenaça de mort. Destaca el Llibre de meravelles.

6. Poesia imaginativa: amb estrofes curtes s’aproxima a sovint a la cançó tradicional. Destaca la Sonata d’Isabel. Poesia de la quotidianitat: amb estrofes que es basen en descriure xicotets detalls de la vida diaria. Destaca Hotel París.

7. Característiques Utilitza un llenguatge cotidià per tal d’apropar-se al lector mitjançant un valencià col·loquial i poc poètic. Comparacions arcaíques, semblant a Ausiàs March Ús de figures retòriques com la repetició o el polisíndeton que doten d’un to senzill. Paròdia de la societat de l’època. Mètrica canviant entre les diferents obres.

8. http :// www.youtube.com / watch?v=KbyGUNtVqXs

9. Poema Els amants ( Llibre de meravelles ) No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.