Un detectiu inesperat_Pere BATX1

1. Un detectiu inesperat
En Javi va néixer a la Franja. A un poblet a tocar de l’Aragó. Ara treballa en un petit Hostal situat a la Costa
Brava, té 37 anys, està divorciat i té una filla, la Maria. Tot i que en Javi porta més de 10 anys a Catalunya
de tant en tant, se li escapa algun barbarisme en castellà que la Maria li corregeix amb sorna. Des que era
ben petit sempre ha sentit una gran atracció pels llibres i les històries de misteris, i ell sempre ha volgut ser
detectiu. Cada dilluns al matí, quan no treballa, sempre baixa a comprar-se una novel·la de misteri de
l’Agatha Christie, la seva escriptora preferida.
Avui dia 9 d’agost és l’aniversari de la Maria. Per celebrar-ho aniran a passar uns dies visitant els avis a
Barbastre.
Hi fa calor a la Franja. Diuen que els habitants de la franja tenen un caràcter àrid i esquerp com el paisatge
tocat pel Moncayo però, alhora, planer i descomplicat. El Javi i la Maria roden carretera enllà, quilòmetres
cap a ponent. Passen de llarg de Barbastre per anar a visitar el Castell d’aquell mateix poble.
El castell s’erigeix sobre un penyasegat. Una construcció medieval amb algunes parts derruïdes i una part
força restaurada on encara s’hi reconeixen les estances dels templers.
- Voldran fer la visita guiada? Comença en només 15 minuts? - pregunta la dona de la taquilla.
I la Maria i el seu pare seuen en un banc a l’ombra a esperar la resta de visitants. El Javi observa el grupet
heterogeni de gent mentre la seva filla juga amb el mòbil.
Un octogenari estirat, vestit amb un barret de palla, indumentària de fil blanc i un bastó es passeja impa-
cient amb aires de magnificència. Mira sovint el rellotge de butxaca. Sembla atabalat i el Javi es pregunta
què pot fer que un jubilat tingui tanta pressa a mitjans d’agost. Més tard es presentaria com a Don Anselmo
Ruiz de Saavedra un comte vingut a menys amb interès pel turisme nacional.
Més enllà un grupet de tres xinesos armats amb càmeres, pals de selfies i mapes s’entesten en fotografiar-
ho tot. Ella posa a les fotografies amb un somriure exagerat fent el signe de victòria amb la mà dreta mentre
els seus dos companys interactuen de diverses maneres: o bé fent la foto, o bé assolint les postures més
estranyes enfilant-se a llocs impossibles per aconseguir l’ansiat enfoc.
En Françoise de Molay, arqueòleg de Tolousse, arriba corrents i s’atança a la taquilla:
- ¿Estoy a tiempo para la visita guiada? Tengo carnet de la universidad con descuento especial.
El Javi pensa que el tipus d’ulleres rodones i equipat amb una motxila enorme que sembla que hi porti tot
d’eines, té un interès especial per esgotar tots els avantatges que la universitat li otorga. Somriu. Pensa que
serà interessant tenir-lo al grup de la visita.
Gairebé al mateix temps arriba l’Alba Prats, una estudiant d’història de la facultat de Castelló. És tímida i
introvertida. Sosté nerviosa un bloc de notes i un mòbil. S’espera aïllada i separada del grup.
Han passat els minuts i la visita comença puntualment.

2. - Passin, passin a la primera estança si em fan el favor – diu la dona de la guixeta que fa, també, de
guia.
- Wait, wait! Come on Stella! Hurry up!
I així és com la Dafne i l’Stella, dues turistes britàniques jubilades s’incorporen amb pressa al grup. S’as-
semblen. Semblen germanes, pensa el Javi. Tant bon punt les dues anglosaxones s’afegeixen a aquest pe-
culiar grup, la visita comença. Només entrar a la primera sala en Javi comença a notar comportaments es-
tranys en quasi tots els membres de la visita, el grup de xinesos ni tan sols escolten a la guia, ells van pel
seu compte, l’Alba Prats és molt tímida i es queda a tots els racons de la sala o en el seu defecte s’asseu
en alguna cadira ben còmoda. L’estrafolari Don Anselmo no para de mirar el rellotge de butxaca, i de fer
tocs al terra amb el seu bastó de fusta de roure amb un mànec d’un color més aviat daurat. L’arqueòleg té
un comportament ben peculiar i no para de mirar i tocar totes les coses de la sala, mira els quadres per
darrere, obre tots els calaixos dels mobles, s’asseu i ràpidament es torna a aixecar, mira sota la moqueta...
Sembla realment que busqui alguna cosa. Les dues britàniques no paren de xerrar, més aviat sembla que
discuteixin però com en Javi només “xepurreja” l’anglès no entén la seva conversa. Als deu minuts aproxi-
mats de la visita la guia va demanar al francès si podia deixar aquella enorme motxilla ja que no parava de
donar cops a la gent i a les pertinences del castell, ell va afirmar i se’n va anar a guardar-la a uns armariets
situats a escassos metres d’on estava situat el col·lectiu de visitants. Després de 10 minuts va tornar a
aparèixer. De Molay es va diculpar pel seu retard amb una excusa poc creïble:
- perdonin pel meu retard he tingut problemes amb l’armariet.
Després d’aquest incident la visita va prosseguir. Poc temps després l’estudiant d’història va haver d’aban-
donar la visita perquè havia de contestar un trucada emergent molt important. Va aïllar-se a la sala veïna
durant 10 minuts ben bons, i va tornar desencaixada i nerviosa. La dues ancianes van demanar a la guia si
les podia excusar perquè havien d’anar al reservat van dir rient per sota el nas, naturalment la guia els ho
va indicar perquè no es perdessin. Moments més tard van apereixer les dues londinenques però van arribar
tant tard que vaig pensar que fins i tot s’havien perdut o que les indicacions de la guia no eren correctes
però tots sabem com són les persones d’aquesta edat... La visita resultava una mica tediosa per la petita
Maria, perquè semblava estar força cansada. Em va demanar si podien anar a la botiga dels records, ell va
assentir amb el cap i la va portar cap allà, alhora Don Anselmo va demanar si també el podien excusar per-
què tenia una important reunió hi havia de marxar abans.
La visita a la botiga va ser divertida. La Maria xafardejava amb cura tots els objectes de “merchandising” i,
al final, no vaig poder resistir-me a comprar-li una una espasa de fusta amb el mànec folrat de pell com la
dels autèntics templers.
-Corre Marieta, corre! Hem de tornar amb el grup de la visita...
Només arribar em vaig adonar que n’havia passat una de grossa, la guàrdia civil era allà!

3. - Hola me presento: soy el Sargento Torres y he venido a resolver este desaguisado.¿ Y usted?, ¿me
puede decir quién es usted? ¡Méndez, tome nota! Va dir a un noiet llarguarut i poca-traça que
l’acompanyava.
- Alguien ha robado el “Trap” va continuar el Sargento amb posat de magnificiència científica.
-Se refiere al “Drap Sagrat” un drap que guardaven els templers des de fa milers d’anys- va corregir
l’ajudant.
- Méndez!- Va exclamar el guàrdia - la foto!- va bramar-li al noi. I aquest, va mostrar la fotografia de
l’objecte desaparegut que jo i la Maria ja havíem vist a les postals de la botiga.
En aquell moment, tots els integrants de la colla vam quedar confinats dins el castell com a sospitosos del
robatori, inclòs Don Anselmo que ja no va ser a temps de sortir. I així em vaig veure revivint una novel·la de
misteri de les que tantes vegades havia llegit.
En les properes dues hores el Sargento i el seu ajudant van interrogar tots els participants d’aquella dan-
tesca situació. Un per un, vam anar passant per l’oficina de direcció i vam anar relatant la nostra estança al
castell i informacions sobre els altres turistes.
Quan em va tocar el torn de l’interrogatori vaig agafar fort la mà de la Maria i vam pujar el tram d’escala que
ens separava de l’oficina ara convertida en una comissaria.
- Papa...i què ens preguntaran? Preguntes per saber si hem escoltat a la guia? Ens posaran nota? va
preguntar-me la Maria que no tocava ni quarts ni hores i seguia distreta amb la seva joguina nova.
- Pues bueno, caballerete… ya sólo nos queda usted…que es tarde y la parienta me espera con una
guiso de lentejas con chorizo. Así que, arreando. Vaya confesando que hay prisa. ¡Méndez! Tome
nota de la confesión del delito y observe el buen hacer de un profesional con 40 años al servicio de
nuestra patria.
En veure les capacitats mentals del paio que tenia davant, vaig haver de pensar ràpid: o bé feia per manera
de resoldre el cas, o d’allà jo en sortia emmanillat. A més, l’alta auotestima del Sargent feia impossible que
la resolució del cas avancés correctament.
- Tiene usted antecedentes penales?
- No
- Está usted divorciado?
- Si
- Mmmf algo habrá hecho... va farfullar l’agent.
- ¿Cómo dice?!! Vaig bramar indignat
- No nada. Bueno, cuénteme su visita con todos los detalles que recuerde. ¡Méndez! ¡Apunte!

4. Vaig començar a relatar amb cura i precisió tots i cadascun dels moments, les entrades i sortides dels
components del cas amb una exactitud mil·limètrica i vaig donar detalls de personalitats, retalls de conver-
ses i altres detalls que em van semblar rellevants.
Mentre l’ajudant Méndez prenia nota diligentment, el Sargento s’escurava els queixals amb un escurradents
i escoltava amb dubtós interès.
Tots i cadascú podríem haver robat el Drap Templari però només un ho havia fet i a aquelles alçades, jo ja
sabia qui era.
El Sargento decidit es va posar en peu. –Bueno! ¡Ya está bien de tanto devaneo! Reunirlos a todos en la
sala de abajo. Va ordenar.
Un cop tots reunits a baix ens van fer posar en renglera. El sargento va adreçar-se al François, el primer en
abandonar el grup. La seva acusació es va desmuntar quan el director del museu va comprovar que les
pertinences del científic es van guardar a l’armariet número 4. L’única que tenia un pany espatllat que s’en-
callava una mica. Per tant, l’absència de més de 10 minuts va quedar justificada. Descartat, doncs, en Fra-
nçois.
A continuació, el Sargento es va acostar a Don Anselmo. Aquest va mirar-lo per sobre de les ulleres amb
aires de superioritat. –¿Y dónde iba usted con tanta prisa por salir de aquí, si puede saberse? Però Don An-
selmo tenia una mobilitat força reduïda sense el seu bastó i de seguida va comprovar-se que no hauria po-
gut accedir al lloc on s’exposava l’objecte robat.
Un cop descartat, el comte va estirar-se amb dignitat la seva camisa i va enclastar-se el barret amb una
mirada desafiant al Sargent.
Li va tocar el torn a l’Alba Prats.
-Vaya, vaya... tenemos aquí una ladronzuela con la mano larga...¿dónde escondes el maldito “trap”?
- Yo, bueno...yo no... i l’Alba va posar-se molt nerviosa i va esclatar en un plor desconsolat. He recibido una
llamada y he tenido que ausentarme unos minutos.
-Si bueno claaarooo, claaarooo... ¡unos minutos que bastan para robar, supongo!
-Señor...sargento... si me permite... quizás podríamos comprovar la duración de la llamada de Alba. Vaig
apuntar com a intent de salvar a la pobra Alba d’aquella acusació absurda.

5. Efectivament, la comprovació de la trucada va descartar l’estudiant d’història que seia abatuda i desconso-
lada en un racó de la sala.
-Ves Méndez? Siempre hay que hacer las com-pro-ba-cio-nes requeridas. Lo que yo te decía. Hay que ser
profesional.
-Pero Sargento...
-¡Prosigamos! ¡No se ande con rodeos!
Les següents víctimes de l’interrogatori poc coherent del sargent eren el grup de xinesos.
- Seguro que estos chinos han venido a robar nuestro “trap” para hacer millones de copias de él- va
retreure el guàrdia civil.
- Pero sargento, los chinos no han abandonado el grupo en ningún momento- va afirmar en Javi
- Eso és verdad sargento- va reafirmar la guia
- Bien lo que yo suponia- va dir amb un to de superioritat el sargent
Les següents van ser les dues jubilades britàniques
-Mi perspicaz mente me dice que estas dos pobres ancianas no pueden ser, así que, Méndez déjelas
marchar-
- Me temo sargento que ellas dos son las verdaderas culpables de este crimen, si no me cree mire
debajo de su abrigo-
El sargent li va fer cas i va mirar sota l’abric d’una d’elles i allà hi va trobar el famós drap robat.
En escassos moments va arribar el cotxe patrulla que es va endur a les dues anglosaxones detingudes.
- Otro caso resuelto por el fabuloso Sargonto Emiliano Torres. Él solito resolvió este complicado caso-
anava cridant el incompetent sargent per les sales del castell.
Finalment en Javi va poder tornar a casa els seus pares amb la seva filla que s’havia adormit.