Relat de Bernat Joan

1. La Caputxeta Verda
Quan la mare li va donar el cistell a la Caputxeta Verda, aquesta va voler fer unes
quantes comprovacions abans de passar-ho directament a l’àvia. La Caputxeta era ben
conscient que la societat de consum per un cantó, i els costums ancestrals del camp
eivissenc per l’altre, havien atenallat completament la seua mare, que a la fi de comptes
ja no sabia què s’empescava. “És capaç, va pensar la Caputxeta amb molt bon seny,
d’haver-li posat qualsevol cosa, i la pobra àvia en podria arribar a patir les
conseqüències”.
Amb la consciència creada a través d'una dura militància (ja d'un parell d’anys)
en el Grup d'Ornitologia Balear, la Caputxeta va anar escampat per dalt la taula de la
cuina tot el contingut de la cistella, i mentre l'esbarrejava els ulls li anaven creixent, fins
a esdevenir unes autèntiques taronges.
Com pertoca seguint el guió estricte del conte tradicional, entre nosaltres, la
mare de la Caputxeta li enviava a l’àvia les següents coses: una botella de llet, una
sobrassada, una gerreta de mel, un pastís i un pa.
"Per Gaia, excelsa mare de tots!", es va exclamar la nena: "ma mare vol
assassinar la seva progenitora! Per començar li ha posat una botella de llet de vaca
acabada de munyir. No s'ha preocupat, no, de comprar una miqueta de llet desnatada,
que no té greix però conserva tot el seu, calci, sinó que fins i tot lí ha posat llet munyida
directament, sens pasteuritzar ni res. Aquesta llet té tants gèrmens, bacteris i virus de
totes classes que pot enviar directament a la tomba un autèntic regiment d’àvies. Si la
mare hagués tengut una miqueta de paciència i n'hagués fet uns iogurts, hauria donat
un resultat una mica més saludable. Però, d'aquesta manera, aquesta botella de llet
constitueix una autèntica bomba de rellotgeria per a la salut de l'àvia. Si la mare li
tengués una miqueta més consideració, s'ho pensaria dues vegades, abans d’enviar-li
aquesta botella de verí, però no, com que l'àvia, pobreta!, ja és vella, a tothom tant li
fot. Per això sembla com si volgués que la mati ja directament... potser ho fa sense mala
intenció, però Déu n’hi do!”

2. La Caputxeta, per tant, esperonada per la seua tendència salutífera, va aparcar
la llet, que quedà totalment descartada. La col·locà dalt els fogons, i es pensà durant un
moment si en podia fer alguna cosa. Finalment va deduir que si no li convenia a la
majora, tampoc li devia convenir a ningú més. Agafà tot el contingut de la botell i l’abocà
a les clavegueres. Va somriure, satisfeta de la seua capacitat de decisi6. Si no hi fos ella,
per tenir cura de l'àvia!
Empesa per l’obra ja començada, i que la nena considerava completament
imprescindible, va passar al segon producte que hi havia dalt la taula de la cuina: una
sobrassada. La Caputxeta es va mirar aquell tros de carn crua mesclada amb xulla i
adobada amb espècies, col·locada dins l’envoltori d'un budell de bou i se li varen regirar
els budells (seus). Li va fer tant de fàstic, aquella mena de lligassa de colesterol, que
s'acostà a la pica i, fent unes quantes allargassades de coll, va vomitar les dues fulles de
lletuga que s'havia pres per esmorzar, amanides amb oli de les garrigues i
acompanyades d'una infusió de camamil·la. Verd, oli i infusió acompanyaren la llet
sencera per pasteuritzar en el camí comú de totes les desferres abandonades al
clavegueram.
- Bes! - digué la Caputxeta.
Després del sotrac, la nena es va asseure, amb les cames encreuades i els ulls
tancats. Col·locà les seues mans endavant i les va tancar suaument. Va esperar una
estona, que les vibracions de Gaia li pujassin fins al moll dels ossos, que la deixassin
completament impregnada. Quan considerà que el seu karma havia millorat prou, tornà
a obrir els ulls, i respirà durant una estona com li havia ensenyat el gran gurú Haami
Swaananda, a qui havia conegut a Sant Miquel, després de convèncer la mare que
assistís a un curset de relaxació que el gurú hi impartia.
No acabada encara de convèncer, i empesa en part per una certa olor de vòmits
que encara hi havia dins la cuina, va buscar una mica d'encens. En trobà amb flaire de

3. llimona, una casta molt tranquil·litzant i que ajuda qui l'olora a retrobar-se amb el seu
jo més íntim.
Amb l'encens cremant, el ioga fet, la respiració en ordre i el karma en bona
posició, la 'Caputxeta va sentir que les vibracions havien millorat sensiblement.
La seua força de voluntat havia augmentat considerablement. S'acostà al
colesterol embudellat. "Mira que si l'àvia s'arriba a menjar això!", s'exclamà la nena.
“Amb una quarta part de tot això n'hi ha prou per obturar-li les coronàries i enviar-la
directament cap a l'altre barri. Si l’àvia fos rica, pensaria malament de ma mare, però
amb prou feines la pensió li dóna per subsistir. I la casa on viu és llogada. En aquestes
circumstàncies no entenc per què la mare ha de tenir cap interès a voler matar-la. No
m'ho puc explicar”.
Tot l’odi de la Caputxeta es va centrar damunt aquella sobrassada. Reconeixia
que tenia un bon color, i fins i tot l 'oloreta que desprenia podia ser mitjanament
temptadora, però la Caputxeta estava ben segura que els éssers humans, per naturalesa,
no són carnívors. Si fóssim carnívors, hauríem desenvolupat una dentadura
extraordinària, com els lleons o els tigres, i tendríem unes urpes més consistents. Un
animal com nosaltres no pot ser carnívor de cap manera. I, doncs, si no som carnívors,
devem ser herbívors. A la Caputxeta no li cabia dins el cap els omnívors. No li quadraven
aquestes espècies indefinides que no saben de què van ni què velen en la vida.
Amb tot, la Caputxeta no era una vegetariana radical, sinó més aviat moderada.
Per exemple, ella consentia a menjar-se una lletuga, encara que cruspint-se-la eliminàs
de la faç de la terra un ésser viu complet. Alguns amigues de militància político-
ideològica l'havien intentat convèncer que només menjàs coses que no fossin un ésser
viu complet (algunes fruites, branques d'arbusts, etc), però la Caputxeta considerava
que, sense haver de depredar-ho tot, l'ésser humà també es podia permetre algunes
llicències envers la Natura. Gaia ens ho dóna, Gaia ens ho pren, solia dir-los la nena, tota
plena de convenciment.

4. Sense pensar-s'ho més, la Caputxeta Verda va recollir el budellam infecte i el va
llançar dins el poal de les escombraries biodegradables. "No només li acab de fer un
favor a l'àvia", va pensar “si no la hi hagués portat però l'hagués deixada per dalt la taula,
segur que la mare o el pare, o fins i tot en Tito, haurien acabat cruspint-se-la, amb
l'aportació de greix totalment innecessària que això hauria suposat. A més,
probablement, a causa d'aquesta alimentació totalment inadequada, haurien estimulat
la seua agressivitat, de manera que ens haurien sotmès, en qualsevol moment, a una
d'aquestes discussions innecessàries i terribles".
Un cop s'hagué desempallegat del colesterol ambulant, la Caputxeta Verda
concentrà la seua mirada en la gerra de mel. Aparentment, la mel no li podia fer cap
mal, a l'àvia; era més aviat inofensiva, i presa amb moderació - així ho entenia tothom -
podia ser bona per a la salut. Però la Caputxeta coneixia perfectament eIs hàbits de
l’àvia. Sabia que moltes coses que per a ella mateixa podrien constituir una medicina
per a I’àvia eren directament un verí. Ja ho diu la dita: la diferència entre la medicina i
el verí està precisament en la dosi. La Caputxeta sabia que l’àvia era golosa,
extremadament llaminera. Aleshores, amb quina intenció li devia haver posat la mare
una gerreta de mel? Què volia? Que l’àvia, al cap de pocs dies, estàs amb el sucre a tres
mil? Que li agafàs un atac i es quedàs cega o invàlida per a la resta de la seua vida?
De cap manera: per tenir cura que això no pogués passar mai de la vida hi havia
la néta, ben formada en hàbits dietètics. Perquè no fes mal a ningú, va agafar la gerra
de mel i la va escalfar dalt el fogó, perquè es liquàs. Tot seguit, va abocar la mel a
l’aigüera i va escurar la gerra, per dur-hi, per exemple, aigua en taula.
Mirant el pa que havia escollit la mare, la Caputxeta Verda es posà frenètica.
Havent-hi pa integral, que conserva totes les seves propietats i no fa mal a l’estómac, la
mare havia escollit – no faltaria més! – un panàs blanc, amb tot de farina processada,
amb l’excés de gluten que això implicava. Agafà el pa i sense pensar-s’ho dues vegades,
el va abocar a les escombraries.

5. El pastís ni se’l va mirar. Una mescla de mantega (és a dir greix animal, el pitjor
que hi pot haver per a una anciana), farina processada (un excés de gluten que, a un
nadó o a un major, el pot enviar directament a la tomba, així de clar!), sucre blanc (de
ben segur que ni tan sols s’haurien preocupat que el sucre fos mitjanament decent,
morè i de canya, com toca...), i uns quants colorants i conservants (pràcticament tots
cancerosos, com hi ha món!) era enviada a l’àvia.
“Per enviar-li tot això” va pensar la nena, “ja li hauria pogut posar directament
una pistola i unes quantes bales dins el cistell. S’hauria suïcidat d’una manera més ràpida
i no hi hauria patit tant”:
La Caputxeta, de tota manera, era ben conscient que els seus progenitors havien
nascut en una època fosca, en què la consciència ecològica brillava per la seva absència.
No es tractava, doncs, de discutir res amb ells, sinó, directament, d’endreçar tots els
torts que, innocentment, solien fer. Momentàniament, la nena s’enfrontava amb la
cistella completament buida. Acudí al rebost i hi col·locà dins una lletuga (cultivada per
ella mateixa a l’hort de casa, sense cap tipus de producte químic, amb algun cargolet
per assegurar-ne la comestibilitat), unes quantes fulles de bleda (exactament en les
mateixes circumstàncies), un parell de prunes i un parell de préssecs. Tot plegat feia el
mateix embalum que els verins que hi havia posats abans. La Caputxeta, doncs, va tapar
el cistell amb un canemàs de colorins i va sortir de casa tota contenta. En ser a l'entrada
es va trobar la mare, que hi arriba va corrent.
- Espera, Caputxeta, que encara li he de posar una cosa més a l'àvia. La Caputxeta
Verda va tremolar.
- Mira - continuà la mare, entrant i sortint del rebost -, hi pots afegir aquest tall
de cansalada viada. És molt bona i serveix per reforçar. Li vendrà bé, a l'àvia...
La Caputxeta, ja pràcticament insensibilitzada al fàstic que li produïa tot el que
fossin cadàvers, va agafar el tros de cansalada i se'l va emportar agafat, sense col·locar-
lo dins el cistell. Tanta por li feia que ho acabàs contaminant tot!

6. "Ara li acaba de posar mig quilo més de colesterol pur, conservat en un quart de
quilo de sal. Seria perfecte: amb el colesterol se li embossarien les canonades i amb la
sal se li constrenyerien i li pujaria la tensió arterial. Demà de matí l'àvia seria a l’altre
món!".
Passat el primer revolt, la Caputxeta Verda va veure el que li semblà, a primer
cap d'ull, un ca. “Ja està!'”, va pensar, "aquest sí que és carnívor". I li donà el tall de
cansalada. El llop (ja deveu haver suposat que aquest era el camuflat cànid) es va cruspir
la cansalada d'un sol mos, i es va llepar els morros amb fruïció. Si un tros de porc salat
era tan bo, com seria la carn fresca segura que li proporcionaria la Caputxeta!
- Bon dia, nena la va saludar el llopàs-, i gràcies per la cansalada.
- Bon dia, senyor ca - va respondre la nena-, i de res. Tu ets el meu germà, i tots
som harmònics amb I 'univers.
Veient la bona predisposició de la nena, el llop li va proposar que fessin una cursa
fins la casa on vivia l’àvia, a veure qui hi arribava primer. El llop, no calia si no, va fer
trampa. Va córrer pel camí més curt i va arribar abans a casa de l'àvia. Anava a menjar-
se-la, però l'àvia era molt vella i -estava més seca que un bacallà. Per això va preferir
col·locar-la (amb Ja boca convenientment tapada i les extremitats convenientment
fermades) dins un armari. Un cop feta aquesta operació, el llop es va vestir amb la roba
de l’àvia i es va col·locar dins el llit.
En arribar la Caputxeta Verda, va trucar a la porta.
- Passa, passa, Caputxeta -va dir el llop, des de dins la cambra de l'àvia. tot
estrafent a veu.
- Que no et trobes bé, àvia? - va dir la Caputxeta, des de la porta, mentre
començava a entrar.
- No, últimament, no em trob gaire bé. Passa, nena, passa...
- -Espera un moment, que t’he portat algunes cosetes. Les deixaré a la cuina.

7. Les va deixar i va entrar a la cambra de l’àvia.
- Mare meua! – s’exclamà la Caputxeta- quina vida portes per haver-te quedat
així?
El llop, mig transtornat per aquella qüestió, se la mirà amb ulls esbatanats, i no
respongué.
- M'has de contar com has pogut arribar a això! -va imperar com ella sabia, la
Caputxeta.
- Trobes que tenc els ulls massa grans? - preguntà el llop, com volent-li llevar
importància.
- Tens els ulls de no haver dormit en una setmana. Se't veuen venes
sangonoses per tot arreu, i les pupil·les s’han reduït a un tamany insignificant.
Que has estat bevent, àvia?
- No, no... - s'apressà a respondre el llop -, ja saps que jo només bec aigua.
- Fas bé de dir-ho, i sé que no ets mentidera, que si no pensaria que has tornat
a agafar el porró.
- T'ho jur per tot el que més m'estim, que fa més de quinze anys que sóc
completament abstèmia.
La Caputxeta Verda tornà a la càrrega inquisitiva.
- I aquestes orelles tan grosses, d'on surten?
- Trobes que les tenc molt grosses? – preguntà el llop.
- Oi tant! - respongué la Caputxeta-. Això pot ser una premonició de la gota. I
de gota només se'n pateix si un abusa de la carn. Has abusat de la carn, àvia?
- No, no, només he menjat algun tall de pernil, per alegrar el pa amb tomàquet.
- Doncs no l'hauries d'alegrar tant, el pa amb tomàquet. Més valdria que
menjassis només el fruit de la terra, en comptes de mesclar-hi llonses de
cadàver porcí. No m’agraden gens, aquestes orelles - va continuar la
Caputxeta-, haurem de cercar-hi algun remei.
- I el nas, que trobes? -preguntà el llop, ja una mica mosquejat.

8. - Massa gran, també -va respondre la Caputxeta . Això també seria un indici
que ens vendria a indicar que et passes amb la beguda.
El llop ja començava a treure foc pels queixals.
- I a les mans, els trobes res?
- Se t’han fet grans i deformes a causa de l’arteriosclerosi, però tota la culpa la
tens tu, per no menjar d’una manera més sana i ordenada.
El llop esbufegà, sense voler, com a acte reflex.
- A més - continuà la Caputxeta -, deus estar malament del cor i dels pulmons.
Que no ho veus, com no pots mantenir una conversa normal sense haver
d'anar sospir amunt sospir avall?
- I la boca - preguntà e llop, mentre aquesta se li feia aigua-, què me'n dius, de
la boca?
- L'alè et put - va respondre la Caputxeta, empesa per una bafarada d'alè de
llop-, i també és un signe que tens l'estómac malament. Si tenguéssis
l’estómac bé no se't notaria l’alè ni el més mínim...
El llop anava a dir allò d' “és per menjar-te millor”, molt adequat a les
circumstàncies, quan un caçador, que havia sortit en obrir-se la veda del porc senglar,
passava per prop de casa de l'àvia i va veure indicis que trobà sospitosos. "Ja tornam a
tenir el llop aquest que es vol cruspir la Caputxeta", es va dir el caçador a si mateix, i,
amb l'escopeta parada, entrà dins la casa.
El caçador va disparar contra el llop, però el llop, avesat a aquesta circumstància,
va botar per la finestra cametes ajudau-me, i al cap d'un segon ningú ja no sabia què se
n'havia fet.
La Caputxeta es va mirar el caçador amb cara d’indignació.
- Per què li dispares a l'àvia, bandit?

9. - No és l'àvia -li respongué el caçador-: és el llop. Obre l'armari i veuràs on és,
la teua àvia.
Efectivament, la Caputxeta Verda va obrir l'armari i hi va trobar l'àvia,
emmordassada i lligada de mans i peus. Tot refusant l'ajut que li oferia el caçador, la va
desfermar i la va renyar per la seua manca de previsió.
- Però filleta, jo només he pogut pegar-li una bastonada, al llop - es va disculpar
la majora.
Més li hauria valgut no dir res. En saber que l’àvia havia atacat un animal protegit
per la llei, la Caputxeta Verda es va posar feta una fúria li va dir de tot. L'àvia, amb els
ulls negats de llàgrimes, procurava no escoltar-se-la.
- I vostè -li va dir al caçador-, vagi's preparant, perquè li caurà el pèl això que
ha intentat fer.
La cosa va acabar com el rosari de l'aurora. La Caputxeta es va enfadar moltíssim
amb l’àvia, va escridassar la mare en tornar a casa i va partir cap al poble. Anà
directament al jutjat de guàrdia i va denunciar el caçador.
Actualment, la Caputxeta continua militant activament dins Moviment Verd, és
feliç i se sent amb el karma expansiu; la mare s’ha fet vegetariana (però d’amagat, quan
la Caputxeta Verda és a l’escola, es cruspeix algun tros de pa amb sobrassada, o alguns
ous amb bacó); el llop ha canviat de bosc (més val una mica menys de protecció i una
mica més de llibertat, ha pensat i ha fugit de les forests protegides); i el caçador està
complint condemna per haver intentat carregar-se una espècie protegida i per haver
espantat una majora indefensa i una nena amb una escopeta carregada.
Ah! L’àvia cria malves. La desnutrició va fer el seu camí...
Bernat Joan