Relat d'Isabel Clara Simó

1. La minyona imaginària
L’Esther —amb hac— detesta les feines de la casa. Al principi, no. Tot era nou,
lluent i excitant. No es va plànyer de deixar la feina, tan avorridora com la casa i amb tot
de caps que aixequen la cella i desaproven tot el que una fa. Una vol ser eficient, però
mai no se sap com ser-ho. Una vol que l'aprovin, cada dia, quan surten bé les coses. Però
els caps només hi reparen quan hi ha algun defecte. L'Esther —amb hac— va planificar
moltes hores, amb en Ramon —els caps junts, fregant uns cabells els altres, fregant una
galta l’altra—, com s'ho farien per tirar endavant amb només un salari.
- Si retallem d'aquí i d'aquí... —feia ell.
- El menjar, rai. Només és car quan has de menjar fora de casa. Fet a casa, tot
s'aprofita... —feia ella.
Però ara ja no li agrada el tracte. Cada dia ha de fer el mateix. Com a la feina,
però aquí està sola. No pot fer broma ni gresca amb ningú; l'estona de l’esmorzar era
tan deliciosa!:
-L’has vist? Què? Que no? Que sí, dona, que sí! Porta alces a les sabates, l’Àngel!
Jo de seguida ho he vist, que estava més alt.
-Diuen que els baixets la tenen gran...
-Mentida. Jo vaig tenir un nòvio baixet, i sé de què parlo.
-No, no llarga, sinó grossa.
-Ah, això potser sí.
-Heu vist avui, els bucles que ens ha portat la Marta? Si es pensa que es lleva
anys, així!
-Si no fos pel blau dels ulls, que en porta tones, no se la veuria tan gran...
-I la panxa? A veure si no té panxa de vella, aquella!
-On vas anar dissabte? Vau anar al concert, finalment, amb l’Antoni?
-No va voler. Però hi vaig anar sola. Passo per llençar una entrada, però dues...!
-Sola? Que avorrit.

2. -Això és la versió oficial. Mira: em vaig plantar a la porta i vaig vendre la de
l’Antoni. Tenia les mans llargues, aquell, però era molt i molt simpàtic.
- I l’Antoni?
- Mira, ja corro a dir-li-ho! I a sobre, penedit de no haver-me acompanyat. Perquè
li he fet morros tota la setmana.
- Estàs feta una penques...!
- Mira, tia, «ojos que no ven»... m’entens? Si no em diverteixo ara, quan, eh?
L’Esther – amb hac – en fruïa, sense saber-ho. I dinar sense escarrassar-se amb
els fogons. I l’excitació d’estrenar un vestir, o uns pantalons, o unes arracades i mostrar-
l-ho al Ramon. I fer manetes. I sentir les mans d’ell a sota del vestit, cercant i burxant,
amb ànsia. I els petons càlids, i els pèls al pit d’ell, rinxolats i suaus, a sota la camisa.
Al principi, sí. Era una festa, quan arribava ell, i ella volia que li digués que estava
cansat i que s’estava tan bé a casa i que el sopar era boníssim i que quin goig, el piset
nou.
L’Esther – amb hac – té, però, imaginació. Ha provat amb la ràdio. Escombrar,
planxar, rentar, guisar, amb la veu estrident de la ràdio. Però és mentida, que la ràdio
faci companyia. S’ho han inventat els periodistes. La ràdio fa sentir sola la gent, això és
el que fa, sí senyor.
Va provar amb discos. Funcionava una mica: si era un bolero ràpid i sensual, la
feina alentia; si era un pasdoble atrevit i brillant, la feina corria de pressa, com si li fugís
de les mans. Però quan tens tan pocs discos, el truc es gasta. I ja no funciona.
Així va inventar una minyona. Ella seia i la minyona ho feia tot. Com que es
tractava d’una noia paradeta i amb poca decisió, l’Esther – amb hac – li ho havia d’anar
dient tot:
- Eli – la minyona es deia Eli, però no pas per Elisenda, ni per Elisa, sinó per
Elisabet-, ara renti els plats.

3. - «Sí, senyora».
Perquè l’Eli mai no es descuidava de dir-li senyora. Ni mai havia gosat parlar-li de
tu. Una noia paradeta. Molt eficaç, però.
Mentrestant, l’Esther – amb hac – seia a fer ganxet i a llegir el diari. És clar que
la feia de ganxet avançava poc – com que són dotze tovallons i les estovalles estan
voltades de tres fileres de randes, m’ho prenc amb calma, li deia a la Matilde, la seva
millor amiga, també casada de fresc, i amics ella i en Sergi d’en Ramon -, i del diari no
en treia cap profit. Però la feia de casa anava de meravella.
- Eli, ara la planxa. Vagi amb compte amb la camisa de seda del senyor. Si la hi
cremés, tindríem un disgust.
- «No passi ànsia, senyora.»
- Eli, ha escombrat a sota dels llits? Miri que ahir vaig veure un borralló. Si hi
ha alguna cosa que detesto, són els borrallons a sota els llits.
- Eli, va, espavili. Aquesta banyera està igualeta que ahir. No costa tant fer-hi
una ensabonada!
- «Sí, senyora, ara la frego.»
L’Esther – amb hac – feia la compra; per res del món hauria consentit que l’Eli
s’hi fiqués: veges què en saben elles de triar menjar. Pel mateix preu, pots tenir
tomàquets ben vermells i durs alhora o tots potinejats; pots tenir peix d’ulls lluents i
brànquies vermelles, o peix pudent. No, no: això ho havia de fer ella en persona. És clar
que, com que l’Eli era tan paradeta, quan tornava de la compra tota la casa estava com
l’havia deixada.
- Aquesta noia! – deia per a si mateixa, però prou fort perquè a l’Eli li servís
d’advertència.
- Eli: posi la verdura al foc. I compte no posi massa aigua. Ja sap que al senyor
ni li agrada la verdura rebullida, sinó al vapor.
En Ramon deia que la seva dona tenia unes mans de plata.

4. La Matilde també ho deia, quan venien a sopar ella i en Sergi.
- Realment, maca, t’hi deixes el fetge. Sembla que, per a tu, cada dia sigui
dissabte! No cal ser tan exagerats, tia! Deus acabar rebentada, al vespre!
L’Esther – amb hac – somreia i deixava dir. «Si ho sabessin, que jo no faig res de
res!»
Fer dissabte! I tant que en feia, veges si no perquè la volia, l’Eli! Ho tenia molt
ben repartit: dilluns, els armaris de la cuina; dimarts, els vidres del menjador; dimecres,
planxa; dijous, espolsar la catifa i posar cera al terra; divendres, les parets de la cuina i
la campana dels fogons; dissabte i diumenge, feia corrent, perquè hi havia en Ramon pel
mig i l’Eli no hi venia. I en Ramon volia sortir.
Després va complicar el pla: les cortines, un cop al mes; els poms de les portes,
un cop al mes; i coses així. Descansada com una reina.
- Eli, dona, encara no ha fet la galeria?
- «És que estava netejant la nevera per dintre, i té tants racons...»
- Vinga, no digui ximpleries. És que s’encanta, vostè. Ha de ser més espavilada,
dona...
Naturalment, no n’hi havia parlat a ningú.
Fins que anaren ella i la Matilde a un berenar. Era un berenar molt especial,
perquè era a casa el cap d’en Ramon i en Sergi. Les havia invitades la dona del cap, donya
Andrea, que els volia ensenyar uns tupperware ideals per la nevera i que estava
entossudida a vendre a les amistats. Les dones dels empleats eren terra abonada. N’hi
havia sis, de dones d’empleats.
Primer va venir el berenar.
Després els tupperware ideals per la nevera.

5. Meravellosos.
I tot el lot per sis mil pessetes, nenes!
- És regalat!
Parlant, parlant, totes plegades. Al començament estaven encongides, després
s’animaren. I la primera que va fer la comanda va tenir la idea que ara ja podien tractar-
la com a igual, a la dona del cap.
Confidències maritals i tot, es feren, les set dones.
I, de sobte, donya Andrea va parlar de la minyona:
- He tingut mala sort, jo, amb les minyones: sabeu que aquesta d’ara no en té
ni idea, de guisar? Tot li ho he de fer jo. Tot.
L’Esther – amb hac – es va sentir parlar i no es va adonar del que deia fins que va
ser tard:
- Si veiessis la meva! Li dic: «Dona, Eli, no recremi el sofregit!». I em diu que a
ella li han ensenyat a recremar-lo, que li dóna un puntet més gustós a
l’arròs...
-
No hi van reparar massa. Però la Matilde va obrir uns ulls com unes taronges.
L’endemà se li va presentar a casa.
- Em pensava que era la teva millor amiga. Em pensava que tu i en Ramon
anàveu escanyats. Així és que minyona i tot, eh? I en Sergi que li ha deixat al
teu Ramon quinze mil pessetes traient-se-les de la boca!
L’Esther – amb hac – es preguntava, davant l’envestida de l’amiga, com se’n
podia sortir, d’aquella.

6. No podia negar-ho: ho havia dit amb massa naturalitat, amb massa
espontaneïtat, per dir ara que era una bola per impressionar donya Andrea.
No podia dir que sí que en tenien de minyona, perquè la Matilde li ho diria al
Sergi i el Sergi li ho retrauria al Ramon.
Però, sobretot, sobretot de sobretot, no podia confessar, que era inventada, la
minyona. Això sí que no ho podia fer, de cap de les maneres. Primer morta.
Isabel-Clara Simó