Píram, tisbe, Romeo, Julieta, Sant Valentí

1. REMEI BALDÓ

2. En temps de la reina Semíramis
no hi havia a tota Babilonia un
jove més bell que Píram, ni una
donzella més formosa que Tisbe.
Vivien amb els seus pares en
cases contigües i la proximitat va
anar unint els joves fins que
l’amistat es transformà en amor.
Ells desitjaven casar-se, però les
seues famílies, que estaven
enemistades, s’oposaven. Ningú
va poder evitar que l’amor
cremara amb la mateixa
intensitat en els seus cors. Ells
conversaven amb mirades i
senyes.

3. En el mur que separava les dues
cases hi havia una escletxa en la
qual ningú s’hi havia fixat abans,
però que els amants prompte
descobriren. Tan sols la veu podia
travessar una via tan estreta i els
tendres missatges passaven d’un
costat a l’altre a través del clavill.
Un dia, després de lamentar la
seua sort, acordaren que a la
nit,quan tot quedara en silenci,
fugirien sense ser vistos. Quedaren
en un famós monument que
s’alçava als afores de la ciutat, la
tomba de Ninus. Qui arribara
primer esperaria l’altre sota una
morera que estava a la vora d’una
font.

4. Quan arribà la nit,
Tisbe, sense que la
seua família se
n’adonara, va eixir de
casa cautelosament; es
cobrí el cap amb un
vel, arribà fins al
monument i s’assegué
sota l’arbre. Mentre
estava allà a soles, va
distingir, a la tènue
llum de la lluna, una
leona que, traent
encara fum per la boca
després d’haver caçat,
es dirigia a la font
assedegada.
Tisbe va fugir en veure-la, buscà refugi en una cova propera i, en la seua
fugida, deixà caure el vel. La lleona, després de beure en la font, tornà cap
al bosc. El vel caigut en l’herba cridà la seua atenció; l’agafà i l’esgarrà amb
la boca, l’embrutà de sang i l’abandonà altra vegada.

5. Píram, que s’havia
retardat, arribà
aleshores al lloc de la
trobada. Quan va
vore les petjades de
lleó en la terra,
empal·lidí. Va pensar
que la seua estimada
havia mort en les
garres del lleó,va
recollir el vel i el cobrí
amb les seues
llàgrimes:"També la
meua sang tacarà
aquesta tela”, va dir;
a continuació, va
traure l’espasa i se la
clavà en el cor.

6. La sang que
brollà de la
ferida va
tenyir de
roig les
blanques
mores de
l’arbre; va
penetrar en
la terra i va
arribar fins
a les arrels,
de manera
que el color
roig va
ascendir pel
tronc fins
als fruits.

7. En eixe moment, Tisbe, tremolant
encara de por, però no volent
defraudar el seu estimat, s’acostà amb
precaució i buscà ansiosament el jove,
desitjosa de contar-li el perill del qual
havia escapat .Quan arribà al lloc, va
vore que el color de les mores era
diferent. Pensà que s’havia equivocat
d’arbre. Encara dubtava, quan
descobrí, moribund encara, un cos en
terra que agonitzava..
S’esglaià i de seguida va
reconéixer el seu estimat. Va
pegar un crit, es colpejà el pit i
abraçà el cos de Píram
exànime mentre vessava
llàgrimes sobre la ferida i
besava els seus llavis freds.
Cridà a Píram i, quan aquest la
sentí, obrí els ulls per tornar-
los a tancar immediatament.

8. Ella va vore el seu
propi vel tacat de
sang i la funda de
l’espasa buida. Ho
comprengué tot.
"Has mort per la
teua mà i per la
meua causa", va
dir, “jo també puc
ser valenta i el meu
amor és tan gran
com el teu. Et
seguiré i la mort,
l’única que ens
podia separar, no
evitarà que em
reunisca amb tu.
I vosaltres, els nostres pares desventurats, no negueu mai la nostra
voluntat unànime. Ja que l’amor i la mort ens han unit, permeteu que
reposem en una sola tomba. Que els teus fruits, arbre, conserven sempre
la marca de la nostra sang i que això servisca per a recordar-nos sempre".

9. En el s. XVI l’escriptor anglés
Shakespeare, basant-se en
aquest relat de les
Metamorfosis d’Ovidi, escriu la
tragèdia de Romeo i Julieta,
situada en la ciutat italiana de
Verona, on una parella
d’enamorats pertanyents a dos
famílies enfrontades, els
Montagú i els Capulets, es
casen d’amagat, però acaben
morint tràgicament, com Píram
i Tisbe. Només la mort dels
amants acabarà amb la rivalitat
de les dues famílies.

10. Romeo i Julieta en el cinema

11. Amb la festivitat d’aquest sant es relaciona la festa dels enamorats, que se celebra
el 14 de febrer. Hi ha una llegenda que explica que sant Valentí és patró dels
enamorats perquè la seva diada coincideix amb el moment de l’any en què les aus
comencen a aparellar-se. En tot cas, tenim constància que ja se celebrava a partir
del segle XV a Anglaterra i a Escòcia, on es feia coincidir amb l’inici de la
primavera.
Però qui era aquest tal Sant Valentí?
Sant Valentí era un sacerdot que exercia a Roma durant el segle III. En aquell
moment, governava Claudi II, qui va decidir prohibir la celebració de matrimonis
entre joves, perquè creia que els solters sense família eren millors soldats, ja que
no tenien tants lligams. El sacerdot Valentí no va estar gens d'acord amb la
mesura i va començar a casar parelles d'amagat. Quan l'emperador va saber-ho,
va ordenar la detenció del sacerdot Valentí. Va ser empresonat i executat el 14 de
febrer de l'any 270.
Sant Valentí