2. 1-Contextualització ·Neix a Barcelona, 1884 ·Màxim representant de la poesia del Noucentisme ·Primera etapa modernista <<príncep dels poetes>> ·S. XX ·Mor a Brussel·les, 1970 ·Exili a Mèxic i Bèlgica ·Familia petitburgesa
3. 2-Tema - Idealització del país on ell voldria viure-hi i fer-se vell(Catalunya). Bèlgica és la referència en quan a cultura, armonia, civilitat i equilibri, elements que ell voldria que es trobessin a Catalunya.
5. ·Quatre parts: Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres guarnides d’arços, d’oms i de pereres; viure quiet, no mai assenyalat, en una nació de bones gents plegades, com cor vora de cor ciutat vora ciutat, i carrers i fanals avançant per les prades. I cel i núvol, manyacs o cruels, restarien captius en canals d’aigua trèmula, tota desig d’emmirallar els estels. M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i d’hospitalitats, amb flors ardents, magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats. I tot sovint, vora un portal d’església, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb presents de la terra, amb molt de tot per a tothom. Una ciutat on vagaria de veure, per amor de la malenconia o per desig de novetat dringant, cases antigues amb un parc on nien ombres i moltes cases noves amb jardinets davant. Hom trobaria savis de moltes de maneres; i cent paraigües eminents farien —ai, badats— oficials rengleres en la inauguració dels monuments. I tot de sobte, al caire de llargues avingudes, hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys per a l’amor, la joia, la solitud i els planys. De molt, desert, de molt, dejú, viuria enmig dels altres, un poc en cadascú. Però ningú no se’n podria témer en fent sa via. Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, ben a recer, de brollador ben clar, amb peixos d’or que hi fan més alegria. De mi dirien nens amb molles a la mà: — És el senyor de cada dia. 5 10 15 20 30 35 40 45 25 1·Fa una descripció de la natura i paisatge ideal. 2·Expressa el desig de com haurien de ser els components i valors de la societat. 3·Ens fa una idea de com hauria de ser la ciutat ideal en quan elements arquitectònics. 4·La ciutat ideal estaria absenta de imprevistos. 1 2 3 4
7. Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres guarnides d’arços, d’oms i de pereres; viure quiet, no mai assenyalat, en una nació de bones gents plegades, com cor vora de cor ciutat vora ciutat, i carrers i fanals avançant per les prades. I cel i núvol, manyacs o cruels, restarien captius en canals d’aigua trèmula, tota desig d’emmirallar els estels. M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i d’hospitalitats, amb flors ardents, magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats. I tot sovint, vora un portal d’església, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb presents de la terra, amb molt de tot per a tothom. Una ciutat on vagaria de veure, per amor de la malenconia o per desig de novetat dringant, cases antigues amb un parc on nien ombres i moltes cases noves amb jardinets davant. Hom trobaria savis de moltes de maneres; i cent paraigües eminents farien —ai, badats— oficials rengleres en la inauguració dels monuments. I tot de sobte, al caire de llargues avingudes, hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys per a l’amor, la joia, la solitud i els planys. De molt, desert, de molt, dejú, viuria enmig dels altres, un poc en cadascú. Però ningú no se’n podria témer en fent sa via. Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, ben a recer, de brollador ben clar, amb peixos d’or que hi fan més alegria. De mi dirien nens amb molles a la mà: — És el senyor de cada dia. 5 10 15 20 25 30 35 40 45 12 A 12 B 12 B 12 A 10 A 10 C 12 B 12 C 12 B 10 D 12 E 10 D 10 - 12 F 12 - 12 F 12 G 12 H 13 H 10 G 8 H 10 - 13 I 12 - 8 I 8 J 12 J 10 K 12 L 13 K 13 L 8 M 12 L 11 M 14 - 13 N 13 N 8 O 12 O 4 O 11 J 12 J 10 - 10 J 12 - 8 J 46 versos repartits en quatre estrofes. Els versos presenten diferents tipus de rima: Rima consonant, assonant i lliure. Versos alexandrins(6+6). Art major.
8. Si/ fo/ssin/ el/ meu/ fat/ les/ te/rres/ es/tran/ge/ res , m’a/gra/da/ri/a/ fer/-me/ vell/ en/ un/ pa/ís on/ es/ fil/trés/ la/ llum,/ g ri/sa i/ gro/ga, en/ som/rís, i hi/ ha /gués/ pra/des/ amb/ ulls/ d’ai/gua i/ amb/ vo/re/ res guar/ni/des/ d’ar/ços,/ d’oms/ i /de/ pe/re/ res ; viu/re/ qui/et,/ no/ mai/ a/sse/nya/lat, en/ u/na/ na/ci/ó/ de/ bo/nes/ gents / ple/ga/ des , com/ cor/ vo/ra/ de/ cor/ ciu/tat/ vo/ra/ ciu/tat, i /ca/rrers/ i/ fa/nals/ a/van/çant/ per/ les/ pra/ des . I/ cel/ i/ nú/vol,/ ma/nyacs/ o/ cru/els, res/ta/rien/ cap/tius/ en/ ca/nals/ d’ai/gua/ trè/m u/l a, tota/ de/sig/ d’em/mi/ra/llar/ els/ es/tels. 5 10 12 A - F 12 B - M 12 B - M 12 A - F 10 A - F 10 C - M 12 B - F 12 C - M 12 B - F 10 D - M 12 E - F 10 D - M
10. Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres guarnides d’arços, d’oms i de pereres; viure quiet, no mai assenyalat, en una nació de bones gents plegades, com cor vora de cor ciutat vora ciutat, i carrers i fanals avançant per les prades. I cel i núvol, manyacs o cruels, restarien captius en canals d’aigua trèmula, tota desig d’emmirallar els estels. M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i d’hospitalitats, amb flors ardents, magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats. I tot sovint, vora un portal d’església, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb presents de la terra, amb molt de tot per a tothom. Una ciutat on vagaria de veure, per amor de la malenconia o per desig de novetat dringant, cases antigues amb un parc on nien ombres i moltes cases noves amb jardinets davant. Hom trobaria savis de moltes de maneres; i cent paraigües eminents farien —ai, badats— oficials rengleres en la inauguració dels monuments. I tot de sobte, al caire de llargues avingudes, hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys per a l’amor, la joia, la solitud i els planys. De molt, desert, de molt, dejú, viuria enmig dels altres, un poc en cadascú. Però ningú no se’n podria témer en fent sa via. Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, ben a recer, de brollador ben clar, amb peixos d’or que hi fan més alegria. De mi dirien nens amb molles a la mà: — És el senyor de cada dia. 5 10 15 20 30 35 40 45 25 · Personificació · Anàfora · Enumeració
11. 6-Conclusió A través d'aquest poema Carner reflexiona sobre el país ideal que havien somiat els noucentistes i que mai es va poder portar a terme. Apunta l'ideal de país europeu, modern, civilitzat i culte, que és Bèlgica, país on viu exiliat però que esdevé la transposició del país ideal imaginat i projectat durant el primer terç del segle XX a Catalunya. Un somni que la guerra civil havia destruït.
