3r ESO

1. Narrativa
3r ESO

2. La narrativa és el gènere que inclou els textos literaris que expliquen una història de ficció, ja sigui
basada en fets reals, ja sigui imaginària o fantàstica. En l’època antiga les narracions
èpiques s’escrivien preferentment en vers (poesia èpica). En són exemples les grans epopeies
gregues i llatines (la Ilíada, l’Odissea i l’Eneida). En l’actualitat les narracions s’escriuen en prosa.
Dins la narrativa cal destacar la narrativa popular, formada per relats anònims antics que s’han
transmès oralment de generació en generació.
1. Definició

3. 2.El tema i l’argument
 El tema és l’assumpte general de què tracta la història. Són temes freqüents de les narracions les
relacions familiars, l’amistat, l’enamorament, els conflictes socials, la injustícia, la guerra, la
delinqüència, la mort, etc.
 L’argument és l’esquelet de la història, és a dir, el conjunt de fets i accions que són essencials en
la narració. Així doncs, si ens encarreguen d’explicar l’argument d’una narració, el que hem de fer
és un bon resum de la història.


4. 3. Estructura de la narració
 Parlem d’estructura narrativa per referir-nos a les parts en què es pot dividir l’argument de la
narració. L’estructura tradicional d’una narració consta de tres parts:
 Plantejament
Part inicial de la narració. La seva funció és presentar el protagonista, situar-lo en
un ambient determinat i plantejar un problema que desperti la curiositat del receptor.
Una zebra de la sabana té molta set i decideix baixar a l’abeurador, però amb molta cautela: sap
perfectament que, en qualsevol moment, li pot aparèixer un lleó d’entre els matolls

5. Estructura de la narració
 Nus
Part central de la narració en què l’acció es complica i el protagonista s’esforça per aconseguir el
seu objectiu i superar els obstacles que se li presenten.
De cop i volta, apareix una lleona, que persegueix la zebra amb el seu instint assassí. La zebra
intenta despistar-la corrent a dreta i esquerra; després s’enfila per un terreny escabrós

6. Estructura de la narració
 Desenllaç
Part final de la narració en què es resol el problema central de la història.
Però aleshores apareix una segona zebra vella i coixa que corre menys. La lleona l’atrapa i li
clava les mandíbules al coll. La primera zebra s’ha salvat.
El desenllaç d’una narració pot ser obert o tancat. És obert quan el problema o conflicte plantejat en
la narració no queda del tot resolt i, per tant, la narració acaba amb un cert suspens. És tancat quan
el problema o conflicte plantejat queda totalment resolt, normalment amb un final feliç o tràgic.

7. 4. L’espai i el temps
 L’espai
Lloc on passa l’acció. Serà l’autor qui ens presentarà l’espai, per exemple, ho pot fer mitjançant la
descripció, al·ludint al paisatge o fent-hi referència. Podem trobar dos tipus d’espais narratius:
-L’extern: No s’especifica on transcorre l’acció, no està delimitada. Pot ésser en una poble, país,
paisatge... no ho sabem.
-L’intern:Té limitacions i un lligam estret amb el lloc on succeeix l’acció: un vagó d’un tren, un
vaixell, una habitació, un cotxe...

8.  El temps
Estem parlant de l’època en què transcorre l’acció, és a dir, si l’acció és present, passada o s’ha
d’esdevenir, en futur. També ve marcada per la seva durada. Per tant, el temps serà extern si amb la
lectura descobrim que els fets transcorren en una determinada època. El temps serà intern quan fa
referència a l’estona concreta en què passen els fets: els segons, les hores, els dies, les setmanes...

9. 5.L’ordre d’aparició dels fets
L’autor d’una narració pot decidir ordenar els fets de diferents maneres:
 Ordre lineal
Una narració presenta un ordre lineal quan els fets que es narren estan ordenats cronològicament. Per
exemple: naixement del protagonista, infantesa, adolescència, maduresa, vellesa i mort.
 Ordre no lineal
Una narració no presenta un ordre lineal quan els fets narrats no estan ordenats cronològicament. Per
exemple: maduresa del protagonista (in media res –’a la meitat de la cosa’–), salt enrere (flashback)
per explicar la infantesa i l’adolescència, retorn a la maduresa, vellesa i mort. O bé: vellesa del
protagonista i salt enrere per explicar tota la seva vida fins a arribar de nou a la vellesa (punt inicial).

10. 6.Els personatges
Els personatges són les persones ideades per l’escriptor que prenen part en l’acció de la història. En
les narracions fantàstiques també poden ser personatges els animals, els elements de la natura, els
robots, les divinitats, els dimonis, etc.
Els personatges es classifiquen en funció dels tres criteris següents:
 Segons la importància que adquireix el seu paper al llarg de la historia
 El personatge principal, que s’anomena protagonista; si hi ha un personatge que s’enfronta al
protagonista, s’anomena antagonista.
 Els personatges secundaris. Si el seu paper és de poca importància, s’anomenen figurants.

11.  Segons l’evolució que experimenta el seu comportament.
 Els personatges dinàmics, que van canviant a mesura que avança el relat.
 Els personatges estàtics, que sempre es comporten de la mateixa manera.
 Segons la profunditat psicològica amb què els presenta el narrador
 Els personatges rodons, que apareixen descrits de manera detallada, principalment pel que fa al
seu caràcter, els seus pensaments, les seves reaccions.
 Els personatges plans, que apareixen descrits de manera esquemàtica o superficial. Quan
encarnen un model de conducta fixat per la tradició, s’anomenen arquetips (l’heroi, l’antiheroi,
el somiador, el realista…); si encarnen un grup social, s’anomenen tipus (el soldat, el lladregot, el
criat…).

12. 7. El discurs
La veu narradora pot adoptar diferents tipus de discurs per explicar els
esdeveniments i cedir la veu als personatges amb tècniques o estils diferents. Les
intervencions dels personatges aporten molta informació al lector sobre el
desenvolupament dels fets. Alhora, com que mostren la percepció, els pensaments i
l’actitud de cada personatge, en revelen la personalitat i l’evolució.
 Estil narrat. El narrador diu amb les seves pròpies paraules el que passa, sovint
resumint les paraules dels personatges sense que en puguem llegir cap
intervenció literal, és a dir, sense que en puguem sentir la veu.

13. El discurs
 Estil directe. El narrador transcriu exactament les paraules dels personatges,
indicant-nos quin d’ells parla en cada moment. Fa servir un verb introductori (dir,
exclamar, afirmar...) seguit d’un trencament de l’oració marcat generalment per la
puntuació (dos punts) i per un canvi de paràgraf amb guió inicial. El verb
introductori també pot aparèixer com a incís dins de l’oració o intervenció literal del
personatge.
En Pere li va dir: "Vindré cap a les 8".
―No!... On vas a parar! Ja hauràs fet tard, a aquesta hora! ―va fer ella, alarmada

14. El discurs
 Estil indirecte. El narrador explica en tercera persona què han dit els
personatges, però no ho reprodueix literalment. Ho fa mitjançant un verb
de paraula o pensament (dir, assegurar, preguntar...), seguit de la
conjunció que i d’una subordinada. Les paraules del personatge es
manifesten en la proposició subordinada que depèn del verb introductori.
Això provoca canvis com el temps verbal, els pronoms personals, els
determinants, etc.
En Pere li va dir que vindria prop de les 8. I ella li va respondre que
aleshores ja seria massa tard.

15. – Estil indirecte lliure. És una varietat de l’estil indirecte en què s’elimina el
nexe que i s’introdueixen les paraules del personatge directament després
del verb introductori (dir, murmurar, cridar...).
Quan ella va sentir que en Pere arribaria a les 8, es va alarmar. Com
podia dir una cosa així, en Pere? Que s’havia begut l’enteniment?
Però... que no sabia que els estarien esperant des de les 7h? Era
incorregible, aquest noi! Què el podria fer canviar? Ella ja n’havia desistit.
El discurs

16. El discurs
 El monòleg interior dona pas al corrent de sensacions i pensaments, sense
organització prèvia ni ordenació lògica, tal com flueixen del món interior del
personatge. S’expressen directament, sense mediació del narrador, en frases
d’una sintaxi simple, sovint entretallada, amb les repeticions, omissions i
associacions subjectives pròpies del flux de consciència del personatge.
El pare… no el va ser… No ho sé… qui era… que va entrar… allà dins… No me’n
recordo…Molta gent… molta gent… Tots me guaitaven, amb uns ulls més
badats!… com unes òlibes… (Caterina Albert, La infanticida)

17. 8. Tipus de narrador
La primera cosa que fa l’autor d’una narració és decidir la veu narrativa, és a dir, qui
narrarà la història. Per tant, ha de triar entre les opcions següents:
8.1Narradorextern
Percep l'obra com una realitat que li és aliena, evidentment no coincideix amb cap dels
personatges de la narració. Aquesta mena de narrador es coneix amb el nom
d'heterodiegètic. La característica més destacada que té és l'objectivitat, manté,
doncs, un paper totalment allunyat d'una visió parcial, no pretén influir en els fets i
només es dedica a descriure’ls.

18. Els diversos tipus de narradors externs a l'obra són:
 El narrador omniscient
Té una visió àmplia i panoràmica del conjunt del que narra. Sap tot el que passa dins
de la narració; té una mena d'ull global, amb una visió de 360 º respecte no solament
del present sinó del futur i del passat; coneix tots els sentiments dels personatges i,
per tant, domina tota l’acció i la informació de la narració.
 Narrador extern o observador.
“Tramita" la informació únicament a partir del que veu o sent. No pot reproduir
informació -per tant pensaments- si els personatges no la diuen directament en
presència seva.

19. 8.2 narrador intern.
El narrador esdevé intern –també conegut amb el nom
d’homodiegètic- quan és un personatge o un protagonista de la
història. La narració es fa, sobretot, en primera persona i els fets
s’interpreten subjectivament. Fixem-nos, doncs, que hem fet un gir en
la manera d'observar els fets.
Entre els diversos tipus de narradors interns hi ha:
 Narrador protagonista o autodiegètic: narrador en primera persona
en què el protagonista apareix com a responsable de la seva pròpia
història. És aquí on pot aparèixer el monòleg interior.

20.  Narrador testimoni. El narrador queda al marge del relat; és a dir no és el protagonista
d’allò que explica sinó que és un personatge secundari que ens explica les trifulgues
d’aquest protagonista. Podríem trobar un clar exemple d’aquest narrador testimoni en el
cas del noi Meravelles que acompanya en Batman o bé el doctor Watson que acompanya
en Sherlock Holmes. El detectiu no sap més que el lector, i igualment li passa al noi
Meravelles. Tots dos testimonien el que fa el personatge principal.
El narrador testimoni utilitza la primera persona. És una narració objectiva de l’escenari,
tot i que els fets són descrits subjectivament. De vegades aquets narrador testimoni no
participa dels fets sinó que ens els explica o els llegeix mitjançant cartes.

21. 9. Els gèneres narratius
Els textos narratius es poden classificar en diversos gèneres i subgèneres:
9.1 Narrativa curta.
 Contes tradicionals
 Faula: narració breu protagonitzada per animals o éssers inanimats que té com a finalitat
transmetre un ensenyament moral (moralitat).
 Rondalla: narració popular, normalment de caràcter fantàstic, que té com a objectiu entretenir
els infants.

22.  Llegenda: narració breu, generalment de caràcter popular, d’aparença més o menys
històrica, però amb elements fantàstics.
 El conte literari
Una narració en prosa que explica una història fictícia o inspirada en fets reals.
El terme literari s’usa per indicar que és obra d’un autor (literat) que de manera
intencionada ha construït un relat, a diferència dels contes tradicionals i populars, que són
anònims i de tradició oral. L’autor o l’autora d’una narració és la persona que l’escriu, però
no s’ha de confondre amb la figura del narrador, que és la veu que explica la història.
Sol tenir una successió de fets senzilla o esquemàtica, sense atenció als detalls. Pot anar
directament als fets sense preàmbuls o donar una visió parcial o fragmentària d’una
història, centrant-se en un aspecte, mentre que d’altres queden indefinits, perquè no són
significatius o resulten innecessaris per comprendre’n el sentit.

23.  Els recursos expressius estan al servei de la concisió i el fil narratiu sovint condueix el lector a una
reflexió. Podem afirmar que una de les característiques del conte o relat literari, la brevetat,
queda equilibrada o compensada per la intensitat de contingut.

24.  Narrativa llarga (novel·la)
 Novel·la d’aventures: gènere caracteritzat pel viatge i les aventures en terres remotes, amb
episodis inquietants.
 Novel·la de cavalleries: gènere medieval que neix al voltant del món dels cavallers que lluiten per
una dama i pels valors cristians.
 Novel·la de ciència-ficció: gènere que explora indrets possibles des del punt de vista científic,
però encara no imaginables com a reals.
 Novel·la gòtica: gènere que desenvolupa històries de terror en escenaris truculents i carregats de
misteri.

25.  Novel·la negra: gènere que tracta de la corrupció i de la violència institucional.
 Novel·la realista: gènere que narra una història donant-hi una ambientació que la fa molt pròxima
a la realitat.
 Novel·la psicològica: gènere que aprofundeix en el caràcter, els sentiments i l’evolució psicològica
dels personatges.
 Novel·la rosa: novel·la de caràcter sentimental i que se centra generalment en els problemes
amorosos d’una parella. Acaba sempre amb un final feliç.