... El pacte no pot eixir d’uns elements comuns i, per a una societat acostumada a subvencionar i protegir colombaires, carreters, paranyers i taurins, els animals no entren dins d’aquests elements. En aquesta societat que ha justificat i justifica pràctiques com les becerrades d’Algemesí, la batalla de rates del Puig o la solta d’ànecs del Port de Sagunt, el PSPV serà la paret assegurada fins a una determinada latitud nord, on quasi tot serà paret. En realitat, i lamentablement, el pacte #alavalenciana és una cuirassa, és la paret. En relació amb els fets de València, el Pau Belda (membre del Consell Ciutadà Autonòmic de Podem) ens ho explicava molt clarament: “fer política amb l’estret marge que tenim significa bàsicament prioritzar unes poques polítiques sobre altres –escollir bé les guerres que es donen”. També ens explicava que, en aquest context, el patiment dels animals importa poc perquè nosaltres, les persones animalistes, aportem “poc potencial de canvi”. Segons l’expert en pactes, no som més que “un xicotet reducte d’alguna tribu” front a la “molta gent que viu els bous al carrer com una part important de les festivitats a casa nostra”. Adornat tot plegat amb una definició de l’hegemonia altra vegada a través del consens, en mans de bonhomioses persones amb “l’habilitat de neutralitzar tot el potencial antagònic de les seues pròpies visions”, tot s’acaba reduint a vots...