Guimerà terra baixa

1. EL TEATRE
És la representació en un escenari i davant d'un públic (espectadors) de fets imaginaris
mitjançant uns personatges que dialoguen, a partir d'un text escrit per l'autor.
-És literatura destinada a ser representada.
-La paraula no és mai l'únic element que hi intervé, sinó que va acompanyat d'altres
elements (llum, vestuari, decorat, música i, sobretot, personatges).
-És un espectacle; per tant, és una activitat pública, col·lectiva, no privada.
-Elements que hi intervenen:
Text: Principal (diàlegs). Es divideix en Actes i Escenes.
Acotat (indicacions de l'autor per a representar l'obra)
Actor-Personatge: Es comunica mitjançant el diàleg, el monòleg i l'apart.
Escenografia: decorats, llums, vestuari, maquillatge, renous, música.

2. SUBGÈNERES TEATRALS
La tragèdia.
Tracta de conflictes entre entre el protagonista, que sempre fracassa, i el destí advers (els déus, la
fatalitat, la maldat). Planteja assumptes elevats (la mort, el sentit de la vida, el deure) i serveix per
a reflexionar-hi. El llenguatge és culte i de to greu, elevat.
La comèdia.
És un subgènere teatral que té l'objectiu de divertir l'espectador mitjançant l'humor i l'enginy.
Sol presentar conflictes quotidians de forma lleugera que tenen un desenllaç feliç. Tendeix a
satiritzar actituds i comportaments socials amb una finalitat moralitzadora. El desenllaç sol ser
feliç. Utilitza un llenguatge poc formal, de vegades col·loquial.
El Drama.
És una forma intermèdia entre tragèdia i la comèdia. Presenta un conflicte d'abast humà, en què
l'individu s'ha d'enfrontar a la societat i al moment històric en què viu, que se sol resoldre de
manera tràgica i dolorosa.
-Melodrama:
Comèdia sense humor. Trama sensacionalista amarada de sentimentalisme. El desenllaç sol ser
feliç i sol satisfer les expectatives morals i emotives de l'espectador.

3. ÀNGEL GUIMERÀ I JORGE

4. BIOGRAFIA D'ÀNGEL GUIMERÀ I JORGE (1845- 1924)
1845: Neix a Santa Cruz de Tenerife.
1853: Es trasllada a Catalunya. Estudia a Barcelona.
1870: amor contrariat. Es trasllada a Barcelona.
1871: Funda el setmanari La Renaixença. Es convertirà en diari i
el dirigirà.
1875: accèssit als jocs Florals per Indíbil i Mandoni, poema narratiu
1877: Mestre en Gai Saber
1879: Primera obra dramàtica: Gal·la Placídia.
1895: President de l'Ateneu i de la Unió Catalanista.
1904: Nominat 17 vegades al Premi Nobel..
1909: Homenatge multitudinari.
1911: membre numerari de l'IEC
1924: mor a Barcelona

6. DÉU PERDONA
Al davant del manicomi
hi ha aturada molta gent,
esperant a un pobre frare
que es diu si ha perdut lo seny.
Lo carruatge ve que vola,
i el frare al lluny ja se'l sent:
-Germans meus, quina alegria!
Germans meus, ja no hi ha infern!-
Riu la gent i s'esvalota,
que entre la pols ja se'l veu
abocar a una portella
cridant, los braços al cel:
-Déu perdona, Déu perdona!
S'ha ablanit lo mateix Déu,
i amb una llàgrima sola
ha apagat lo foc etern!-
La gent poruga es fa enrera
quan del carruatge l'han tret;
hi ha dos frares que l'aguanten:
lo manicomi és obert.
Mes ell al portal s'atura
i diu de cara a la gent:
-Jo ho he vist, i no és mentida!
No hi ha infern! Ja no hi ha infern!
Han caigut ses negres voltes,
sols hi ha cendra i tot és fred;
los damnats riuen i canten,
de genolls és Llucifer.
Àngels i diables fan colla;
ja no hi ha just ni pervers;
los botxins són amb los martres;
los cristians amb los jueus.
Adam i Eva entre els braços
tenen a Caí i Abel;
Jesús ha besat a Judes,
i Judes com plora amb ell!-
Mes los dos frares per força
se l'han endut del carrer,
i el portal del manicomi
s'ha tancat amb un gemec.
I en anar-se'n la gentada
hi ha qui riu indiferent,
hi ha qui abaixa el front i pensa,
hi ha qui amb espant fa la creu.
Ia dintre del manicomi
anys i més anys que se sent:
-No sóc boig, que Déu perdona!
No hi ha infern! Ja no hi ha infern!

7. AGONIA
Fum de l'infern per l'éter giravolta,
gavells de llamps flamegen l'amortallada volta,
los crits de ràbia afoguen la parla dels canons;
les torres esfondrades s'esvaeixen,
sobre la carn febrosa les bombes se parteixen
i a dolls corre llisquenta la sang de les legions.
Trona en Berwich: -Amunt, aigles de guerra!
-Visca la Pàtria! Enrera! -fan estremint la terra
tot rebramant ferotges, les catalanes gents;
i ses destrals, que negra sang degoten,
brunzen i als fronts altívols dels granaders s'encloten,
clapant les pedres rònegues amb los cervells bullents.
-Mori en Felip, l'afront de Catalunya!-
Déu salvi a Barcelona! La llibertat s'allunya:
corbs de Castella i França traspassen els baluards!
-A n'ells! -Fins los bressols deixen les mares,
l'altar dels sacrificis los capellans i frares...
Fins sembla que panteixi la terra dels fossars!
I estén la nit sa glassa funerària.
Baix de sos plecs apila feresta, sanguinària,
muntanyes de cadavres la mort arreu, arreu;
i sonen les campanes llastimoses,
i cruixen les espases dintre les carns febroses
i un crit immens s'aixeca d'imprecacions a Déu.
Dels bronzes a les roges flamarades
se veuen famolenques xiclar esvalotades
les aus rapinyadores creuant lo cel de plom,
i els ferits catalans, boigs de rabiesa,
cercant enemics cossos i en l'última bravesa
clava'ls en les entranyes lo ferro fins el pom.
Oh nit d'esglaiadora recordança!
Sobre ton cor exhala, perduda l'esperança,
l'últim sospir la pàtria dels cavallers, dels pros!
L'afront, l'amagui eixa foscor tan trista!
Si un llamp a tots per sempre nos apagués la vista!
Oh! mai tornés a l'albada per llumenar los jous!...
I esclata el sol! I s'alça Barcelona
perduda en mar de flames! Sa veu per tot ressona;
tan sols Déu calla, i es mor la santa llibertat!
De sobte apar la terra esmortuïda.
Per tot silenci i calma. Senyera maleïda,
clavada en los cadavres, bateix la immensitat!
Ai Pàtria, és la mortalla de tes glòries!
Sos furs, los privilegis que et daren les victòries,
en braços de tes víctimes traspassen cels roents!
D'avui seràs lo joc d'eixes nissagues;
cadenes feixugantes estriparan tes llagues;
les flors dels cementiris t'arruixaran d'encens!
I el monarca que els vicis engendraren,
l'odiós Felip, lo monstre que un jorn foragitaren
les infernades timbes dels fréstecs Pirineus,
se nodrirà amb la sang de tes ferides,

8. OBRA
1) Tragèdia romàntica (1879-1890):
-Decasíl·lab blanc, -època remota, -personatges heroics/nobles
1883: Judith de Welp, 1888: Mar i cel. 1890: Rei i monjo
2) Drama realista (1890-1900):
-Prosa, -època contemporània, -personatges corrents i realistes.
1890: La festa del blat (violència anarquista; la censura, però també la injustícia que la provoca)
1893: En pólvora (Vaga tèxtil. Anàlisi simplista de les causes i solucions ideals)
1894: Maria Rosa, 1897: Terra Baixa, 1900: La filla del mar
3) Intents modernistes/ comèdia burgesa/ retorn als orígens (1901-1924)
1901: Arran de terra, 1906: L'aranya, 1907: La santa espina
1918: Al cor de la nit 1917: Indíbil i Mandoni

9. IDEOLOGIA:
*Els protagonistes, gent senzilla del poble, solitària o marginal, mostren un
comportament de caire èpic, en contrast amb una massa anodina i mesquina.
*Només la bondat és la solució dels conflictes nacionals, socials o polítics.
*La violència no és solució, sinó l’amor redemptor.
*Els personatges més marginats per la societat són els més nobles.
*Ideologia conservadora: No hi ha Nietzsche (moral individual) ni Marx
(influència dels doblers o la propietat) ni Freud (sexe o inconscient)
Repercussions de la biografia en la seva obra:
-Fill natural: naixement irregular (Marta).
-Pervingut: complex de mestís.
-Amor frustrat: idealització de la dona
TERRA BAIXA
-Estrena: 1896. Barcelona: 1897.
-Traduït a 15 llengües. Terra baixa: 30 anys ininterromputs. Broadway: 3
muntatges entre 1903-36
- Sis pel·lícules (Marta of the Lowlands, 1914) i 2 òperes: La catalane i Tiefland
(Eugen d’Albert). Puccini (Tosca, Bohème)

10. Filmografia basada en Terra baixa
· 1907. Tierra baja. Espanya. Direcció:
Fructuós Gelabert. Diorama, 20 min., muda, b/n,
35 mm.
· 1913. Tierra baja. Argentina. Direcció: Mario
Gallo. Llargmetratge, muda, b/n, 35 mm.
· 1914. Marta of the lowlands. Estats Units.
Direcció: J. Searle Dawley. Paramount.
Llargmetratge, muda, b/n, 35 mm.
· 1922. Tiefland. Alemanya. Direcció: Adolf
Edgard Licho. Llargmetratge, muda, b/n, 35
mm.
· 1940/1944. Tiefland. Alemanya. Direcció:
Leni Riefenstahl. Tobis. Llargmetratge, b/n, 35
mm.
· 1950. Tierra baja. Mèxic. Direcció: Miguel
Zacarías. Diana films. 95 min. b/n, 35 mm.

12. PERSONATGES
-Personatges positius: marginats o no corromputs per la societat: Nuri, Tomàs,
Manelic, Marta.
-Simbolisme nominal: Manelic, Tomàs, Xeixa, Mossèn, Perdigons
-Manelic: símbol de rebel·lia i alliberament (feudal).
Etapes: saber la veritat; fugir sol; fugir amb na Marta; enfrontament Sebastià.
-Sebastià: antagonista. Inepte com a amant, propietari i amo
-Marta: submisa, sentiment de culpabilitat. Només podrà redimir-se amb un amor
autèntic i pur
-Nuri: innocència activa
-Xeixa: rectitud ètica
-El poble: sotmès, covard, gregari i llagoter.
-TEMES:
-Possessió amorosa
-Rebel·lió contra la injustícia
-Conflicte social: la propietat de la terra
-La confrontació de l’individu i la societat

13. SÍMBOL TERRA BAIXA
-Degradada i decadent (moral, economia i demografia)
-Estèril
-Ambient desolat:
Tancat/ clos/ claustrofòbic
Presència de la mort
Riure forçat, fals, burlesc
Mentida i xafarderia
Terra alta:
-Solitud, ideal, pura, natura. El bon salvatge.
FAULA ZOOMÒRFICA
-Símbols: Llop-Pastor-Ovella
-cabrit (Manelic), granoteta de pluja(Marta), escorpit
-Manelic és un producte natural sorgit del món animal

14. REALISME I ROMANTICISME
-Societat actual
-Vida quotidiana
-Personatges corrents, classes baixes
-En prosa
-Concepció idealista i irracional
-Predomini dels sentiments sobre la raó
-Estil retòtic i expressiu, grandiloqüent
ESTIL:
-Mescla dialectal. Registre anterior a la reforma fabriana.
-Alguns arcaismes, dialectalismes i barbarismes que no dificulten la comprensió.
•Monòlegs: lirisme exacerbat. Estil romàntic: Figures retòriques. Imatges plàstiques,
potents, intenses, efectistes.
•Diàlegs dramàtics: Frases curtes, admiracions, punts suspensius = dramatisme,
violència, passió.
•Diàlegs quotidians: estil col·loquial, prosaic, planer, realista.
•Acotacions: actituds i psicologia dels personatges.
• Estructura:
Manelic, l'únic que no sap el secret = provocar-ne compassió.
• Ideologia: Concepció social utòpica i paternalista = conservadora.
Anàlisi poc rigorosa dels problemes historicosocials.

15. MARTA (sanglotant rabiosa): M'han tractat com a una pedra dels
camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata'm! Mata'm!
MANELIC (subjectant-la, plorant): Marta! Marta!... Si jo no et puc matar,
no, perquè t'estimo, Marta! T'estimo! I t'estimava des d'a­llà dalt, al
pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant­te. I t'he
estimat encara més al venir a trobar­te, pobre de mi, davallant a salts,
com l'aigua dels cims a ajuntar­se amb l'ai­gua de la mar, que diuen que
és amarganta! Que ho siga, d'a­marganta; que ho siga: ella atrau com tu
m'atraus a mi; perquè et desitjo i t'estimo, Marta! (Ella es vol desprendre
d'ell amb energia bregant.) I ara més, ara més; per... perquè no ho sé el
perquè, ni em fa el saber­ho! Perquè m'has enganyat potser; perquè he
sen­tit la calor de la teva sang; perquè t'he respirat a tota tu tot jo! I
mira, per mi no hi ha lleis d'ací baix ni res que m'aturi, que els llamps i
les mestralades m'han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar­te i
mossegar­te fins a l'ànima, i estrenye't en mos braços ofegant­t'hi en
ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a
fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de
tu i amb tu, i contra tothom, de la terra. (La té a ella en sos braços mig
desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l'emporta ràpid a l'altra
banda en sos braços.) I ara que me la vinguen a pendre! Ira de Déu! Que
vinguen!

16. MANELlC (interposant-s'hi): Que ara ho veurà li has dit?
Ara ho veu-rem nosaltres!
MARTA (abraçant-s'hi): Manelic!
MANELlC: Marta!
SEBASTIÀ (que ha retrocedit): Tu aquí? Per on has
entrat?
MANELlC: Per on entraves tu! Per la teva porta d'amo i
de lladre! Doncs què et pensaves? T'he espiat i t'he seguit.
Arrossegant-me he arribat a la paret i m'hi he arrapat amb
els dits i amb les ungles!... I ja sóc aquí!... I ja estem sols!
I ja estem cara a cara! SEBASTIÀ: Vés-te'n d'aquí, o si
no...!
MANELlC (rient): Que me'n vagi! Se creu que encara
em mana a mi, al que ho aguanta tot! Això es pensa, això,
Marta! Doncs no; que ja tot s'ha trasmudat aquí dintre, que
ara el qui mana sóc jo. I ara ho veuràs si sóc l'amo!
SEBASTIÀ: L'amo, tu? Espera't, doncs! (Intentant anar a
obrir la porta.)
MARTA (comprenent-ho): Manelic!
MANELlC (corrent a la porta): No t'escapes! Covard!
T'he dit que sols jo i tu! Que vinc per ella, que és meva. I
que vinc per tu; com
que vinc a matar-te!
SEBASTIÀ: A mi!... Tu a mi?
MANELlC: A tu! A tu!
SEBASTIÀ: És que jo també sé matar homes!
MANELlC: I jo llops! Aquí la tens, la Marta! No la
volies? Aquí la tens! A endur-se-la el qui puga, que amb
sang se guanya! (Tra-ient-se un ganivet.)
SEBASTIÀ: Ah, covard, que véns armat!
MANELlC: Del cor més... més que tu; del braç no, ni em
cal, que l'ar-ma em sobra. (Llençant-la a terra.) Té:
mira-la.
MARTA (corrent al Manelic): Què fas!
MANELlC (apartant-la): Aparta't! I ara ja estem iguals.
Què esperes?
SEBASTIÀ: Doncs t'has perdut, que et mataré!...
(Corrent a agafar el ganivet que és a terra.)
MARTA: Ah!
MANELIC (posant-hi el peu a sobre): No, això no! Au,
corre, agafa'l ara!
SEBASTIÀ (retrocedint): Maleït sia jo!
MANELlC: No hi has sigut a temps! (Riu feréstec.)
Doncs ara tot s'ha acabat per tu! (Tirant-se a sobre del
Sebastià.) A morir ara! MARTA: Oh, Déu meu!
SEBASTIÀ: Jo! A tu et mataré!
MANELlC (tenint-lo agafat pel coll): Defensa't, si pots,
covard! Defensa't.
SEBASTIÀ: Ma gent! Aquí!
MANELlC: Crida els gossos de presa! Crida'ls!
SEBASTIÀ: M'ofego!
MARTA (caient agenollada): Reina Santíssima!
MANELlC: Ni pots defensar-te! Ni en saps! Ni et
valdria! Què em fa? Té, more't, i more't de cara an ella!
(Llençant-lo de cara a la Marta. )
MARTA (alçant-se esglaiada): Ah! Jesús!
MANELlC: Aquí el tens... l'amo! (Pausa. Corre després
a obrir la porta.) Tothom aquí! Veniu! Tothom aquí!

17. 1.Feu un resum d’aquest fragment. [1 punt]
2. Indicau el recursos lingüístics i literaris emprats en aquest fragment de Terra
baixa per crear tensió, dramatisme i violència. Cal analitzar-hi, per tant, les
figures retòriques, la sintaxi, el lèxic, els signes de puntuació, etc. i explicar
quin efecte provoquen en el lector. [3 punts]
3. Explicau en quines etapes es pot dividir el conjunt de les obres dramàtiques
de Guimerà i les característiques de cadascuna d’aquestes etapes. [2’5 punts]
4.Explicau els diversos sentits metafòrics o connotatius que es poden atribuir a
la Terra alta i a la Terra baixa. Quina relació tenen aquests dos llocs simbòlics
amb els orígens urbans de na Marta, segons la concepció ideològica de
Guimerà? [2 punts]
5.Autor, repercussió, contingut i característiques formals de l’oda “La Pàtria”.
[1’5 punts]

18. MANELIC: Doncs sàpigues que sí que és molt, això! Que... cada nit venia el llop al ramat i
cada matí hi havia un gos pernes enlaire i faltava una ovella o un moltó... que allò em
damnava! (S'ha anat calmant.) I això durà... qui sap­ lo... el que durà. Fins que una vetlla
em poso a l'aguait darre­ra d'un roqueter vora l'escorranc seguit pel llop quan venia. (Ella
s'hi va interessant.) Doncs... afigura't jo aquella nit quines orelles! Lo Carro anava passant,
passant allà al cel. I ja eren les dotze, i ja era la una. I escolto, escolto... Els esquellincs,
l'aigua de la neu fosa que s'escorria, l'airet de la matinada, i el Carro allunyant­se,
allunyant­se... Quan de cop sento fressa i trepig, i fent un bot com un diable, el llop me
passa per sobre flairant fort, que la vaig sentir al coll la seva bufera, i els cabells se'm
posaren de punta, i aquí dintre uns cops més forts que m'o­fegaven!... Tot d'una, a la jaça
quins udols i lladrucs i belar esgarrifós de les ovelles. I jo quina ràbia a mi mateix per no
ha­ver­lo envestit, el lloparro! I no sé com va ser, que em planto al mig del camí per a on
havia de passar el lloparro... I a l'entornar­­se'n la bestiassa amb l'ovella al morro,
s'entrebanca amb mi, i jo amb ell, i m'hi abraono, i li clavo tota aquesta fulla endintre. I ell
corrent o rodolant rostos avall, i jo amb ell; arrapats l'un a l'al­tre; mossegant­lo jo an ell i
ell a mi, i udolant los dos, més que ell jo cent vegades, com dues feres salvatgines. (La
Marta l'escol­ta amb interès creixent, i ell passa de la feresa a l'entendriment.) I... a
l'endemà em desperto, o vaig tomar a viure, que no ho sé encara, al fons d'un torrent, entre
pastors que em socorrien, i al mig de l'ovella morta i del llop mort també, que a aquestos sí
que no els retornà la vida.

19. ANÀLISI DEL REGISTRE D’UN FRAGMENT DE TERRA BAIXA (Acte primer, Escena XII)
RESUM: Cada nit ve el llop i se’n du una ovella. Un dia en Manelic l’espera a l’aguait;
finalment, ja de matinada, es presenta, però no és capaç d’escometre’l. Sent els gemecs de les
ovelles i, quan torna el llop pel camí, l’ataca i el mata. En Manelic cau malferit al fons d’un
torrent, on el socorren uns pastors.
CANAL: Escrit. Ordenat i no espontani. Pseudo­col·loquial.
Col·loquialismes:
­Redundàncies: sí que és molt, això
­Punts suspensius:
­Frases incompletes: i això durà...
­Frases en suspens per crear intriga: escolto, escolto...
­El·lipsis per crear silencis expectants: i... a l’endemà
­Polisíndeton: a tota l’obra.
­Repeticions: allunyant­se, allunyant­se
­Hipèrbatons: que la vaig sentir al coll, la seva bufera
­Exclamacions: qui sap lo!
­Augmentatius: lloparro
­Diminutius: airet
­Anacoluts: I jo quina ràbia a mi mateix
­Dialectalismes: bufera, jaça

20. NIVELL DE FORMALITAT: Molt Elevat
­Ordre dels fets per crear intriga, expectació
­Lèxic molt precís: roqueter, fressa, trepig, flairant, abraono
­Figures retòriques:
­ Metonímia: quines orelles, l’ovella al morro
­Comparacions: Com un diable, com dues feres
­Hipèrbole: cops que m’ofeguen, vaig tornar a viure
­Sintaxi: frases curtes juxtaposades o copulatives
TEMA: General, excepte dialectalismes i col·loquialismes per donar versemblança.
PROPÒSIT: Subjectiu: 1a. Pers., diminutius, figures retòriques, connotació.
­FUNCIÓ: Poètica
­TIPUS DE TEXT: Retòric.

21. OBRA LITERÀRIA (Teatre, Terra baixa)
Entretenir (reflexionar,etc.) És una obra de ficció
Ha de commoure (riure, plorar,
etc.) amb intenció estètica
Però ha de ser versemblant
Romanticisme
(Concepció romàntica de la vida,
dels sentiments, de les relacions
humanes. Idealització de les
relacions amoroses)
Realisme
(Context quotidià, versemblant,
contemporani)
Figures retòriques Col·loquialismes
Registre literari Però registre pseudo-col·loquial EFECTES
Repeticions:tensió, intensitat,
dramatisme
Anàfora 14
Al·literació 15
Metàfora 9, 16, 17, 34, 39
Hipèrbole 18, 19
Antítesis 19, 20, 21
Metonímia 15
Repeticions
Admiracions
Exclamacions
Punts suspensius
Hipèrbaton
Anacolut
Intensificadors:10,17,20,21
Dramatisme
Versemblança
Dinamisme
Passió
Idealització (embelliment de
la relació amorosa)
SINTAXI TIPUS DE LLENGUA
Polisíndeton:17,18
Falses subordinades amb QUE o SI: 4,40,38
Juxtaposició (passió,violència)
Frases incompletes:13
Elisions:33,37
Dialectalismes:
amarganta,siga,atrau,ací,vull,
estrenye't,pendre,aixís,lo,se
Arcaismes: mos,sos,
Barbarismes: lo, al pujar

23. Guimerá contra Pérez Galdós. Gana Benavente
La Academia Sueca rechazó al escritor catalán
L. G. - Madrid - 18/11/2007
La literatura española había comenzado con buen pie su relación con el Nobel. El primer premio con el apellido del filántropo
sueco se concede en 1901. Y tres años después, recae en un español, José Echegaray, que lo comparte con el francés
Frédéric Mistral. Entre los candidatos de la época están León Tolstói, Émile Zola, o Heinrik Ibsen. Pero Echegaray es un autor
de éxito internacional. En los dos informes que solicita la Academia Sueca sobre él, queda constancia de que despertaba
pasiones. En Suecia su obra lleva 20 años en las librerías, y la revista literaria Ny Svenski Tiedskrift ha dedicado largos ensayos
a su producción. Lo único que lamentan los suecos es la ausencia de "personajes femeninos fuertes, al estilo de los de
Shakespeare". Pero lo achacan a la realidad social española, en la que las mujeres carecen de protagonismo.
El Nobel a Echegaray estimula al mundillo literario español, de donde parten numerosas propuestas en años sucesivos. Pero,
para desesperación de los suecos, muchas son claramente antagónicas. A partir de 1907 pugnan por alzarse con el Nobel
Ángel Guimerá, nacido en Tenerife de padre catalán, que escribe en ese idioma, y arrolla en los juegos florales, y el erudito
Marcelino Menéndez Pelayo. A partir de 1912, irrumpe en las listas otro español, Benito Pérez Galdós, presentado por la Real
Academia Española. Su rivalidad con Guimerá, apoyado por la Academia de las Bellas Letras de Barcelona, dará muchos
quebraderos de cabeza a los suecos.
En 1916, el entonces secretario permanente de la institución, Harald Hjärne, se decanta por Pérez Galdós. De la obra de
Guimerá destaca elementos de interés, pero encuentra "difíciles de entender sus metáforas fantásticas". Además, Hjärne no es
partidario de dar un premio de tanto prestigio a una persona "que defiende una cultura separatista y localista". Eso sin contar
con que sería interpretado como un espaldarazo al nacionalismo catalán. Algo que no quieren los suecos. Hjärne no tiene
dudas literarias tampoco entre Guimerá y Galdós. Se queda con este último, considerando que "representa mejor a la literatura
española". El autor de Los episodios nacionales merece varios informes del Comité Nobel, que alaba sus esfuerzos por dejar de
lado su opinión personal "para dar testimonio a través de su obra de la realidad social del país". Cuando todo apunta a que el
duelo puede resolverse a favor de Pérez Galdós, las cosas se tuercen.
Pese a la recomendación de Hjärne, que solicita para Galdós el Nobel, el español no lo consigue ni en 1916 ni en 1917. Para
entonces, es ya un anciano medio ciego, y su nombre desaparece de las candidaturas. La Academia de las Bellas Letras de
Barcelona es más constante. Guimerá sigue siendo su candidato hasta su muerte, en 1924. Son 17 años seguidos de
candidaturas al Nobel. Un verdadero récord, sobre todo por la falta de resultados. Un dramaturgo de 56 años, Jacinto
Benavente, que se define a sí mismo como un "burgués inquieto", se lo arrebata en 1922.
La valía de Benavente, propuesto inicialmente, en 1921, por 22 de los 36 miembros de la RAE, y por un personaje tan famoso
como la actriz María Guerrero, es aceptada enseguida por el Comité Nobel. Quizá pesa el juicio de la crítica que coloca La
malquerida a la altura de los dramas de Shakespeare. La otra gran obra de Benavente, Los intereses creados, se ha paseado
por los escenarios de Estados Unidos, Alemania y media Europa.
Su teatro es considerado como de "crítica social". El entonces secretario permanente de la Academia Sueca, Kart August
Hegberg, resume el entusiasmo que despierta con esta frase: "Hay muchas opiniones respecto de su obra escénica, pero nadie
ha podido negar su fantástico talento". Entre Benavente y el siguiente Nobel español transcurrieron 34 largos años.

28. Mon/ cor/ es/ti/ma un/ ar/bre!// Més/ vell/ que/ l'o/li/ve/ra, 6+6
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer. 6
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per trona l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.
.

29. 2.-Corregiu totes les errades que trobeu a les frases següents. (3 punts)
Quan s’hi va acostar el captaire, no va suportar la idea de donar-li almoina i el va eludir. En
veure que s’hi acostava, no el va voler avançar, sinó que es va acomiadar ràpidament del
taxista i,
sense cap motiu, es va tranquil·litzar i se’n anar rient ingènuament sense haver de passar-li pel
costat.
L’esdeveniment més immediat que va ocórrer simultàniament a la topada del tramvia va ser
l’arribada de l’ambulància en assabentarse de l’accident.
Una altra vegada es va arruïnar perquè varen augmentar instantàniament la resta de taxes
aèries, l’interès dels crèdits i fins i tot la inflació, la qual cosa va fer que espenedís
de la seva inversió.
Àngel Guimerà, en lloc d’identificar-se amb la ineptitud d’en Sebastià, prefereix projectar-
se en l’il·lús Manelic, mentre s’oblida que és sobretot na Marta el personatge més humiliat i
indefens.