SlideShare a Scribd company logo
1 of 20
SALVADOR ESPRIU
   ANTÍGONA

                  Salvador Espriu i Castelló
                  (1913 - 1985)




                  Antígona i Polinices (1825)
                  de Jean Pierre Norblin
CONTINGUTS


–Salvador Espriu. Vida i obra.................. 3

–El mite d’Antígona. Antecedents......... 10

–L’Antígona d’Espriu............................. 13

–Annexos............................................. 20
SALVADOR ESPRIU
                  “EL POETA DEL POBLE”
Salvador Espriu va néixer a Santa
Coloma de Farners en 1913, de pare
notari i d’una àmplia cultura, i de mare
tímida, discreta i molt religiosa. La
situació econòmica de la família els
permeté tenir una casa d’estiueig a
Arenys de Mar, d’on eren originaris. El
jove Salvador era juganer i entremaliat,
però de petit va agafar, amb els seus
quatre germans, el xarampió; la seva
cura fou molt lenta, havent de passar
molt temps al llit. Dos anys més tard el
seu germà gran, Francesc, va morir a un
tràgic accident al port d’Arenys.          Salvador Espriu a la seva biblioteca
Aquestes morts i la seva
                                                  malaltia li van canviar la
                                                  vida. Passà a ser un noi
                                                  delicat, obligat a passar
                                                  llargues temporades a casa.
                                                  A causa d’això va convertir-
                                                  se en un amant de tot tipus
                                                  de literatura, però sobretot
                                                  devorava llibres d’història
                                                  antiga i de temes religiosos.

L’any 1930, amb disset anys, es va matricular a la Universitat de Barcelona
per realitzar les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Allà va fer gran amistat
amb l'escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel. En aquell temps la vida
universitària, cultural i política era molt activa i ell comença a escriure
novel·les curtes i alguna obra de teatre. Tot i que treia unes notes
immillorables en les dues carreres, que feia paral·lelament, li agradaven
molt més les lletres que el dret. La literatura l’enganxaria definitivament...
En 1931 va participar en un creuer
d’un mes i mig per la Mediterrània,
organitzat per la seva Universitat. El
viatge el va acostar més als clàssics i
va despertar la seva passió per
Grècia i la seva mitologia i Egipte i
l’egiptologia. A l'esclat de la guerra,
Espriu va interrompre els seus
estudis de Lletres Clàssiques, amb
unes poques matèries per acabar.

Va ser mobilitzat però no el van enviar a primera línia pel seu estat de
salut. Va fer de mestre. Va seguir escrivint per evadir-se de l'entorn. La
guerra el va fer caure en una profunda crisi espiritual; a més, aquell mateix
any va morir el seu amic Rosselló-Pòrcel. Amb l'entrada de les tropes
franquistes a Barcelona va veure la mort de la Catalunya somiada, en la
línia dels Noucentistes, i un mes després va escriure la peça teatral
Antígona, per parlar del tema clàssic de la lluita entre germans, la qual cosa
ell considerava que havia passat amb Catalunya i amb Espanya.
El seu pare va morir a 1940 i la seva notaria
                                      es va traspassar. Espriu va entrar a
                                      treballar-hi per poder fer-se càrrec de la
                                      família. La feina no li agradava gens i
                                      gairebé no li deixava temps per llegir o
                                      escriure. Es va quedar en el despatx durant
                                      vint anys, que ell descriu com "els més durs
                                      i amargs de la meva vida".

                                      En aquella època en què molts escriptors
                                      van passar-se al castellà, Espriu es va
                                      mantenir fidel al català. A més, es va
                                      decantar per la poesia com a mètode
                                      d'expressió, ja que era més fàcil de publicar
                                      en estar menys controlat per la censura
                                      franquista. Fruit d'aquestes dues idees,
Portada del llibre d’Edicions 62 de   crea el mite de “Sinera”. Perdudes totes les
l’ANTÍGONA de Salvador Espriu...      il·lusions, només l'espera la mort.
Entre 1947 i 1948 escriu la peça teatral Primera Història d'Esther, amb un
llenguatge molt ric i treballat per mostrar la riquesa que es perdria si el
català desapareixia. Espriu, en aquesta època, va participar en la vida
cultural clandestina de la de la immediata postguerra. En 1950 mor la
seva estimada mare i ho va sentir molt, n’estava molt unit. L’obra
posterior sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el
que ell estima acabarà desapareixent i caient en l'oblit. Aquí la seva
poètica es converteix en una meditació sobre la mort.

Espriu es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però afirmava que se
sentia atret per la religió. I de fet va voler morir catòlicament, per
respecte a la seva mare, i durant les dècades dels cinquanta i seixanta
anava a missa a Arenys. El 1960 apareix La pell de brau, llibre de poemes
que tractava la situació de Catalunya sota el jou franquista, que tingué
una acollida molt bona entre els joves intel·lectuals, que van agafar uns
quants versos del llibre com a símbols de la resistència. El llibre no fou
mai censurat, malgrat que contenia la frase "No pot escollir príncep qui
vessa sang". El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres
de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de
Sinera. Al llarg de la dècada dels 60 li passa una cosa completament
inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions
de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble, el poeta del poble.
Els vint anys finals de la seva vida els passa
escrivint, revisant constantment les seves
obres i comprometent-se amb la llibertat i
contra la dictadura, cosa que va fer que li
vigilessin la correspondència. Espriu feia
correccions constants a les seves obres, ja que
"buscava un català modern", lliure de mots
cultes i medievalitzants. A partir de 1969 se’l
va proposar per al premi Nobel de Literatura,
que no li fou concedit per pressions
polítiques, i el 1972 rebé el Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes. Va renunciar a la
concessió de la Cruz de Alfonso X “El Sabio”.

L'any 1979 patí un infart i la seva salut es va
agreujar. A partir de l'any 1980 començà a
rebre tot un seguit de distincions i honors, i
continuà escrivint fins a la seva mort. Va morir
la tarda del divendres 22 de febrer, a l'edat de
72 anys. La capella ardent s'instal·là al Palau
de la Generalitat. En un acte multitudinari, el
dia 23, va ser enterrat al cementiri d‘Arenys
de Mar, la seva estimada “Sinera”.
SALVADOR ESPRIU
                               OBRA COMPLETA
1931: El Dr. Rip         1949: Les cançons    1957: Evocació de          1969: Tarot per a
1932: Laia               d'Ariadna            Rosselló-Pòrcel i altres   alguna titella del
1934: Aspectes           1951: Mariàngela     notes                      teatre d'Alfanja
1935: Ariadna al         l'herbolaria         1960: La pell de Brau      1978: Una altra
laberint grotesc               Tres soreres         Sota la fredor       Fedra, si us plau
     Miratge a Citerea   1952: Anys                 parada d'aquests     1980: D'una vella i
1938 Letizia             d'aprenentatge             ulls                 encerclada terra
     Fedra                     Les hores      1963: Obra poètica:        (alguns poemes seran
     Petites proses            Mrs Death      Antologia                  incorporats a Per a la
     blanques            1954: El caminant    Llibre de Sinera           bona gent)
1939: Antígona           i el mur             1967: Per al llibre de     1981: Les roques i el
1943: Historia antiga    1955: Final del      Salms d'aquests vells      mar, el blau
1946: Cementiri de       laberint             cecs                       1984: Per a la bona
Sinera                         Les hores      1968: Aproximació, tal     gent
1948: Primera història         Antígona       vegada el·líptica, a
d’Esther                       (revisió)      l'art de Pla Narbona
EL MITE D’ANTÍGONA
                                 Antígona




Soldats
de Tebes




                           Polinices
El mite d’Antígona és una de les trames principals
                            de la literatura clàssica, en el qual es contraposen i
                            s’enfronten dues maneres de veure EL DEURE, per
                            un costat el civil, amb el país i les seves lleis, i per
                            altre costat el familiar i humà. La principal obra
                            literària que s’hi ha basat és l’obra homònima del
                            grec Sòfocles (442 aC), però n’hi ha hagut d’altres,
                            com la d’Espriu (1939) o la del francès Jean Anouilh
                            (1942) També se n’han composat òperes i ballets.

                             En essència, l’argument de la trama és aquest: la
  Antígona de F. Leighton    jove Antígona, filla d’Èdip, té dos germans: Etèocles
i Polinices, que lluiten constantment per aconseguir el tron de Tebes tot sol, ja
que el comparteixen a causa d’una maledicció llençada pel seu pare Èdip, i
això no satisfà cap dels dos; l’havien de compartir per torns, però en un
moment donat Etèocles decideix quedar-se al poder després d’un dels seus
períodes. Llavors té lloc la guerra i Polinices demana ajut a Argos, ciutat rival, i
torna amb un exèrcit per reclamar allò que és seu. La guerra acaba amb la
mort de tots dos en la batalla final, cadascú a mans de l’altre, tal com marcava
la profecia. Aleshores, Creont, oncle d’ambdós, esdevé rei de Tebes i
dictamina que, per haver traït la seva pàtria, Polinices no serà enterrat
dignament i serà deixat als afores de la ciutat a expenses dels corbs i els
gossos. Cal tenir en compte que els honors fúnebres eres importantíssims per
als grecs perquè en cas de no fer-los, l’ànima del difunt quedava condemnada
a vagar eternament. La valenta Antígona decideix llavors enterrar el seu
germà (l’altre ho havia estat ja amb tots els honors) i així es rebel·la contra el
seu oncle (alhora futur sogre, perquè estava promesa amb el seu fill Hemó)

La desobediència d’Antígona li comporta ser condemnada a mort, en concret
ser sepultada amb vida, però ella ho evita penjant-se. Després Hemó, en
veure morta la seva promesa, intenta matar el seu pare i fracassa, suïcidant-se
tot seguit, i quedant abraçat a la difunta Antígona en el seu túmul funerari.
Eurídice, esposa de Creont, se suïcida també en saber que el seu fill és mort.
Aquestes tràgiques morts provoquen un profund sotrac en Creont, qui
finalment, massa tard ja, se n’adona del seu error: preferir mantenir la seva
sobirania i el seu poder absolut enfront dels valors religiosos i familiars. La
profecia que deia que Tebes seria destruïda queda, per tant, complida.
L’ANTÍGONA D’ESPRIU
Salvador Espriu escriu la seva versió del mite d’Antígona en només una
setmana, immediatament després d’acabada la Guerra Civil, a 1939. És
tota una resposta al resultat de la mateixa, a la derrota de la societat civil
catalana. L’autor realitza una adaptació en què la variant principal és la
lectura política que li dóna, per sobre de la reflexió clàssica dels actes
humans i com afecten la societat, i que representa un ressorgir de la
consciència col·lectiva catalana.

Es tracta d’una obra molt simbòlica en
la qual no és tan important l’evolució
psicològica dels personatges com el
que representen en l’acció, tant les
actituds com les qualitats humanes: el
poder, la raó, la voluntat, la venjança,
la noblesa, l’odi, el sacrifici, etc.
Espriu simplifica la trama; prescindeix
de certs personatges, se n’inventa
alguns i se centra en d’altres que
l’ajuden a transmetre allò que vol
deixar clar, motiu pel qual l’escriu.
L’obra és crucial, a més, perquè a
través de la seva versió del mite
clàssic, l’autor basteix un discurs de
resistència, cívic i polític, adreçat a la
col·lectivitat, al poble català que ha
quedat orfe de país i de referents en
1939. L’obra, per tant, serà clau en
l’obra posterior d’Espriu i marcarà de
manera definitiva tota la literatura         Màscares de teatre clàssic, amb què
                                            sortien antigament els actors a escena
catalana de la postguerra. Altrament,
com veurem tot seguit, els personatges són tots ells arquetips, tal i com ho
eren a les obres clàssiques; per tant, a cadascun d’ells li correspondrà, a part
d’un protagonisme en el desenvolupament de la trama, unes característiques
i un perfil molt marcats. Són, doncs, models positius i negatius.
El tema principal que es tracta a l’obra i que a Espriu li interessa més que cap
altre, donada la comparança del mite amb la situació catalana i per extensió
espanyola de postguerra, és que els vençuts també tenen dret a ser honorats,
i no només els vencedors. Tothom, doncs, hauria de tenir els mateixos drets.

                                   Al mite clàssic es presenta el mateix
                                   problema però Espriu el reprèn tot actua-
                                   litzant-lo. Per al poder tirànic, en aquest
                                   cas per a Creont, és crucial honorar els ven-
                                   cedors (a l’obra, simbòlicament, els nacio-
                                   nals) i esborrar per complet la memòria
                                   dels vençuts (a l’obra són, simbòlicament,
                                   els republicans) i per això la iniciativa
                                   d’Antígona (a l’obra, simbòlicament, l’espe-
                                   rit català de resistència, de justícia i de
                                   seny) Els personatges, doncs, com a qual-
                                   sevol obra de teatre, interactuaran uns per
                                   facilitar els propòsits de la protagonista,
                                   altres per impedir-l’hi.
ELS PERSONATGES
ANTÍGONA: germana d’Ismene, Etèocles i Polinices, filla d’Èdip i Iocasta. És
valenta, noble, moralment superior a la resta, i amb un sentit extrem de la
responsabilitat i dels valors de la família i el deure. Està contra tota classe
d’injustícies. Està disposada a sacrificar-se pel seu poble perquè amb ella
finalitzi la maledicció que pesa sobre Tebes. Representa a l’obra els valors
positius, eterns i inalterables de Catalunya.

ISMENE: germana d’Antígona i els altres dos. És indecisa i oblidadissa;
representa, doncs, el dubte i la inacció, ja que és incapaç d’imitar l’actuació
de la germana. Representa la por d’actuar dels que callen i deixen fer.

CREONT: germà de Iocasta i oncle d’Antígona. Busca regnar per tots els
mitjans, i no dubta a provocar el combat entre els dos nebots que es
disputen el tron perquè morin i quedar-s’hi ell. És astut, fred i calculador.
Busca constantment l’opinió adulant dels seus consellers, i sempre imposa la
seva voluntat. Representa el poder absolut que no dubta en condemnar la
seva neboda a mort. Espriu, a l’obra, l’identifica clarament amb Franco.
EURÍDICE: esposa de Creont, és un personatge neutre, encara que és més
negatiu que no pas positiu; és, doncs “digna” muller seva. També es mostra
com intuïtiva, poc temorosa dels déus i en certa manera estulta i nècia. Fa, a
més, de punt d’equilibri entre els personatges d’Euriganeia i Astimedusa.

ASTIMEDUSA: és una de les dues nodrisses dels quatre fills d’Èdip i Iocasta.
Representa l’esperit positiu, l’optimisme, i és incrèdula davant dels mals
averanys de Tirèsias. Confia en la salvació de la ciutat fins al final.

EURIGANEIA: és l’altra nodrissa de la casa reial i representa l’esperit negatiu,
el pessimisme. En té motius: ha perdut els seus fills a la guerra i per això no
espera ja res bo de ningú. A més, el dolor li fa perdre la memòria.

TIRÈSIAS: és un vell cec que fa d’endeví. Per a ell, sempre és de nit i de nit fa
les seves prediccions més exactes. Com és intel·ligent, sovint fa prediccions
que agraden als poderosos, la qual cosa li fa gaudir d’un cert estatus però
també fa que molts dubten de les seves visions. Tanmateix, és un
personatge angoixat per les circumstàncies i es mostra indefens, ja que
depèn dels demés perquè el guiïn. No s’implica en els fets que passen per
por a la reacció del poderós Creont.
EUMOLP: és un esclau deforme que fa de bufó a la cort i que, curiosament,
és l’única ajuda de què disposa Antígona per dur endavant els seus plans.
Ningú no el respecta, tret d’Antígona, així que l’ajuda perquè ella sempre
l’ha tractat amb consideració. Sap que pot costar-li la vida, però prefereix la
mort a seguir sent esclau sota els designis d’un rei tirà. A l’obra Espriu
l’identifica amb els que ho tenen tot perdut, excepte la dignitat. Espriu, a
més, parla per boca d’Eumolp i s’hi identifica molt. Ve a ser un alter ego seu.
No apareixia al mite original ni a l’obra de Sòfocles, és invenció d’Espriu.

EL LÚCID CONSELLER: personatge també inventat per l’autor i introduït a
l’última versió revisada, representa el punt de vista d’Espriu vint-i-cinc anys
després d’acabada l’obra, quan ha sobradament comprovat l’evolució i la
consolidació del règim franquista. L’adjectiu “lúcid” és irònic. El personatge,
com el seu autor, dubta, és crític i es distancia clarament dels personatges.

EL PRÒLEG: veu introductòria, presenta l’acció i els personatges i ens aporta
els antecedents necessaris per entendre-ho tot plegat.

ALTRES: apareixen altres personatges menors (consellers, soldats, etc.) que
tenen importància en la trama però no tant per a allò que Espriu busca.
ESTRUCTURA, TEMPS I ESPAI DE L’OBRA
PREFACI: va ser escrit l’any 1947 però no va ser publicat fins 1955. Revisat
l’any 1964 i 1967. En ell mostra, de manera essencial, el seu desig que el
poble no estigui dividit entre vencedors i vençuts. Mostra també la humilitat
del savi i cita altra versió de l’obra, la de Jean Anouilh, així com el seu amor
per la cultura i la literatura clàssiques i per la pau, la justícia i la reconciliació.

PRIMER ACTE: després del pròleg, en el qual se’ns explica els antecedents de
l’acció que tindrà lloc, aquesta comença de tarda, dins del palau reial de
Tebes, abans de l’atac a la ciutat en el qual s’enfrontaran els dos germans

SEGON ACTE: l’acció té lloc de nit, als afores de la ciutat, on jeu el cos sense
vida de Polinices i on Antígona desafia la llei civil. Ajudada d’Eumolp i sota la
mirada i els advertiments de Tirèsies, intenta donar sepultura al seu germà.

TERCER ACTE: l’acció té lloc de nou a l’interior del palau de Tebes, a la
matinada, on es resol la trama i Antígona és condemnada. Els personatges
tornen al lloc inicial, en un conscient moviment cíclic.
ANNEXOS

Entrevista a Salvador Espriu feta per Joaquim Maria Puyal a
TVE-Catalunya (1984)
http://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/voste-
pregunta-amb-salvador-espriu/707618/

Pàgina de Lletra-UOC sobre Salvador Espriu:
http://www.escriptors.cat/autors/esprius/

Treball d’alumnes sobre Antígona i la Guerra Civil
http://femliteratura.posterous.com/la-guerra-civil-a-
antigona-treball-de-meritxe

More Related Content

What's hot

Característiques del modernisme
Característiques del modernismeCaracterístiques del modernisme
Característiques del modernismeyovima70
 
La PlaçA Del Diamant SíMbols
La PlaçA Del Diamant   SíMbolsLa PlaçA Del Diamant   SíMbols
La PlaçA Del Diamant SíMbolsElena Gimenez
 
Feliçment, jo sóc una dona (1).ppt
Feliçment, jo sóc una dona (1).pptFeliçment, jo sóc una dona (1).ppt
Feliçment, jo sóc una dona (1).pptMariaShahzadi4
 
Lo pi de formentor
Lo pi de formentorLo pi de formentor
Lo pi de formentorjoanmolar
 
Cant de novembre
Cant de novembreCant de novembre
Cant de novembrejoanmolar
 
A la mare de deu de montserrat
A la mare de deu de montserratA la mare de deu de montserrat
A la mare de deu de montserratjoanmolar
 
El cant de la senyera joan maragall aida gilbert linares 2.2
El cant de la senyera  joan maragall aida gilbert linares 2.2El cant de la senyera  joan maragall aida gilbert linares 2.2
El cant de la senyera joan maragall aida gilbert linares 2.2joanmolar
 
Comentari l'esposa parla de Joan Maragall
Comentari l'esposa parla de Joan MaragallComentari l'esposa parla de Joan Maragall
Comentari l'esposa parla de Joan MaragallBiannyIbaezRodrguez
 
Comentari de Avui les fades i les bruixes s'estimen Maria Mercè MArçal
 Comentari de Avui les fades i les bruixes s'estimen Maria Mercè MArçal Comentari de Avui les fades i les bruixes s'estimen Maria Mercè MArçal
Comentari de Avui les fades i les bruixes s'estimen Maria Mercè MArçalJanaUrpina
 
Lit anàlisi de la plaça del diamant 1 RODOREDA
Lit anàlisi de la plaça del diamant 1 RODOREDALit anàlisi de la plaça del diamant 1 RODOREDA
Lit anàlisi de la plaça del diamant 1 RODOREDAjoanpol
 
A muntanya despres tempestat
A muntanya despres tempestatA muntanya despres tempestat
A muntanya despres tempestatjoanmolar
 
Miquel martí i pol, l'elionor
Miquel martí i pol, l'elionorMiquel martí i pol, l'elionor
Miquel martí i pol, l'elionorjoanmolar
 
Historia de la Filosofia
Historia de la FilosofiaHistoria de la Filosofia
Historia de la FilosofiaPepe Cornet
 
Comparació Plató Nietzsche
Comparació Plató NietzscheComparació Plató Nietzsche
Comparació Plató NietzscheDaniel Fernández
 
Cant dels joves
Cant dels joves Cant dels joves
Cant dels joves joanmolar
 

What's hot (20)

Característiques del modernisme
Característiques del modernismeCaracterístiques del modernisme
Característiques del modernisme
 
La PlaçA Del Diamant SíMbols
La PlaçA Del Diamant   SíMbolsLa PlaçA Del Diamant   SíMbols
La PlaçA Del Diamant SíMbols
 
Feliçment, jo sóc una dona (1).ppt
Feliçment, jo sóc una dona (1).pptFeliçment, jo sóc una dona (1).ppt
Feliçment, jo sóc una dona (1).ppt
 
Lo pi de formentor
Lo pi de formentorLo pi de formentor
Lo pi de formentor
 
Cant de novembre
Cant de novembreCant de novembre
Cant de novembre
 
John Locke: l'estat de naturalesa
John Locke: l'estat de naturalesaJohn Locke: l'estat de naturalesa
John Locke: l'estat de naturalesa
 
Antígona
AntígonaAntígona
Antígona
 
A la mare de deu de montserrat
A la mare de deu de montserratA la mare de deu de montserrat
A la mare de deu de montserrat
 
El cant de la senyera joan maragall aida gilbert linares 2.2
El cant de la senyera  joan maragall aida gilbert linares 2.2El cant de la senyera  joan maragall aida gilbert linares 2.2
El cant de la senyera joan maragall aida gilbert linares 2.2
 
Comentari l'esposa parla de Joan Maragall
Comentari l'esposa parla de Joan MaragallComentari l'esposa parla de Joan Maragall
Comentari l'esposa parla de Joan Maragall
 
Cant del retorn
Cant del retornCant del retorn
Cant del retorn
 
Comentari de Avui les fades i les bruixes s'estimen Maria Mercè MArçal
 Comentari de Avui les fades i les bruixes s'estimen Maria Mercè MArçal Comentari de Avui les fades i les bruixes s'estimen Maria Mercè MArçal
Comentari de Avui les fades i les bruixes s'estimen Maria Mercè MArçal
 
Lit anàlisi de la plaça del diamant 1 RODOREDA
Lit anàlisi de la plaça del diamant 1 RODOREDALit anàlisi de la plaça del diamant 1 RODOREDA
Lit anàlisi de la plaça del diamant 1 RODOREDA
 
A muntanya despres tempestat
A muntanya despres tempestatA muntanya despres tempestat
A muntanya despres tempestat
 
Miquel martí i pol, l'elionor
Miquel martí i pol, l'elionorMiquel martí i pol, l'elionor
Miquel martí i pol, l'elionor
 
Cims borrascosos
Cims borrascososCims borrascosos
Cims borrascosos
 
Historia de la Filosofia
Historia de la FilosofiaHistoria de la Filosofia
Historia de la Filosofia
 
Terra baixa
Terra   baixaTerra   baixa
Terra baixa
 
Comparació Plató Nietzsche
Comparació Plató NietzscheComparació Plató Nietzsche
Comparació Plató Nietzsche
 
Cant dels joves
Cant dels joves Cant dels joves
Cant dels joves
 

Similar to ESPRIU & ANTÍGONA

Similar to ESPRIU & ANTÍGONA (20)

Sergio i Jose (Salvador Espriu)
Sergio i Jose (Salvador Espriu)Sergio i Jose (Salvador Espriu)
Sergio i Jose (Salvador Espriu)
 
Salvador Espriu
Salvador EspriuSalvador Espriu
Salvador Espriu
 
POWER POINT SALVADOR ESPRIU
POWER POINT SALVADOR ESPRIUPOWER POINT SALVADOR ESPRIU
POWER POINT SALVADOR ESPRIU
 
Poesia de postguerra 4rt D
Poesia de postguerra 4rt D Poesia de postguerra 4rt D
Poesia de postguerra 4rt D
 
Ainoa martin
Ainoa martinAinoa martin
Ainoa martin
 
Literatura dels anys 60. Salvador Espriu
Literatura dels anys 60. Salvador EspriuLiteratura dels anys 60. Salvador Espriu
Literatura dels anys 60. Salvador Espriu
 
Presentació Poesia Postguerra
Presentació Poesia PostguerraPresentació Poesia Postguerra
Presentació Poesia Postguerra
 
Treball catala pp
Treball catala ppTreball catala pp
Treball catala pp
 
Poesia de postguerra
Poesia de postguerraPoesia de postguerra
Poesia de postguerra
 
Pere Quart
Pere QuartPere Quart
Pere Quart
 
Salvador Espriu
Salvador EspriuSalvador Espriu
Salvador Espriu
 
L A P O E S I A
L A   P O E S I AL A   P O E S I A
L A P O E S I A
 
Power point de catala salvador espriu
Power point de catala salvador espriuPower point de catala salvador espriu
Power point de catala salvador espriu
 
El teatre català dels anys 20 als anys 70
El teatre català dels anys 20 als anys 70El teatre català dels anys 20 als anys 70
El teatre català dels anys 20 als anys 70
 
Literatura de postguerra (ii)
Literatura de postguerra (ii)Literatura de postguerra (ii)
Literatura de postguerra (ii)
 
Andreea
AndreeaAndreea
Andreea
 
80 plomes
80 plomes80 plomes
80 plomes
 
80 plomes
80 plomes80 plomes
80 plomes
 
Jordi fons
Jordi fonsJordi fons
Jordi fons
 
Antologia de la poesia catalana
Antologia de la poesia catalanaAntologia de la poesia catalana
Antologia de la poesia catalana
 

ESPRIU & ANTÍGONA

  • 1. SALVADOR ESPRIU ANTÍGONA Salvador Espriu i Castelló (1913 - 1985) Antígona i Polinices (1825) de Jean Pierre Norblin
  • 2. CONTINGUTS –Salvador Espriu. Vida i obra.................. 3 –El mite d’Antígona. Antecedents......... 10 –L’Antígona d’Espriu............................. 13 –Annexos............................................. 20
  • 3. SALVADOR ESPRIU “EL POETA DEL POBLE” Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners en 1913, de pare notari i d’una àmplia cultura, i de mare tímida, discreta i molt religiosa. La situació econòmica de la família els permeté tenir una casa d’estiueig a Arenys de Mar, d’on eren originaris. El jove Salvador era juganer i entremaliat, però de petit va agafar, amb els seus quatre germans, el xarampió; la seva cura fou molt lenta, havent de passar molt temps al llit. Dos anys més tard el seu germà gran, Francesc, va morir a un tràgic accident al port d’Arenys. Salvador Espriu a la seva biblioteca
  • 4. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar la vida. Passà a ser un noi delicat, obligat a passar llargues temporades a casa. A causa d’això va convertir- se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot devorava llibres d’història antiga i de temes religiosos. L’any 1930, amb disset anys, es va matricular a la Universitat de Barcelona per realitzar les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Allà va fer gran amistat amb l'escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel. En aquell temps la vida universitària, cultural i política era molt activa i ell comença a escriure novel·les curtes i alguna obra de teatre. Tot i que treia unes notes immillorables en les dues carreres, que feia paral·lelament, li agradaven molt més les lletres que el dret. La literatura l’enganxaria definitivament...
  • 5. En 1931 va participar en un creuer d’un mes i mig per la Mediterrània, organitzat per la seva Universitat. El viatge el va acostar més als clàssics i va despertar la seva passió per Grècia i la seva mitologia i Egipte i l’egiptologia. A l'esclat de la guerra, Espriu va interrompre els seus estudis de Lletres Clàssiques, amb unes poques matèries per acabar. Va ser mobilitzat però no el van enviar a primera línia pel seu estat de salut. Va fer de mestre. Va seguir escrivint per evadir-se de l'entorn. La guerra el va fer caure en una profunda crisi espiritual; a més, aquell mateix any va morir el seu amic Rosselló-Pòrcel. Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona va veure la mort de la Catalunya somiada, en la línia dels Noucentistes, i un mes després va escriure la peça teatral Antígona, per parlar del tema clàssic de la lluita entre germans, la qual cosa ell considerava que havia passat amb Catalunya i amb Espanya.
  • 6. El seu pare va morir a 1940 i la seva notaria es va traspassar. Espriu va entrar a treballar-hi per poder fer-se càrrec de la família. La feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps per llegir o escriure. Es va quedar en el despatx durant vint anys, que ell descriu com "els més durs i amargs de la meva vida". En aquella època en què molts escriptors van passar-se al castellà, Espriu es va mantenir fidel al català. A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era més fàcil de publicar en estar menys controlat per la censura franquista. Fruit d'aquestes dues idees, Portada del llibre d’Edicions 62 de crea el mite de “Sinera”. Perdudes totes les l’ANTÍGONA de Salvador Espriu... il·lusions, només l'espera la mort.
  • 7. Entre 1947 i 1948 escriu la peça teatral Primera Història d'Esther, amb un llenguatge molt ric i treballat per mostrar la riquesa que es perdria si el català desapareixia. Espriu, en aquesta època, va participar en la vida cultural clandestina de la de la immediata postguerra. En 1950 mor la seva estimada mare i ho va sentir molt, n’estava molt unit. L’obra posterior sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el que ell estima acabarà desapareixent i caient en l'oblit. Aquí la seva poètica es converteix en una meditació sobre la mort. Espriu es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però afirmava que se sentia atret per la religió. I de fet va voler morir catòlicament, per respecte a la seva mare, i durant les dècades dels cinquanta i seixanta anava a missa a Arenys. El 1960 apareix La pell de brau, llibre de poemes que tractava la situació de Catalunya sota el jou franquista, que tingué una acollida molt bona entre els joves intel·lectuals, que van agafar uns quants versos del llibre com a símbols de la resistència. El llibre no fou mai censurat, malgrat que contenia la frase "No pot escollir príncep qui vessa sang". El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Al llarg de la dècada dels 60 li passa una cosa completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble, el poeta del poble.
  • 8. Els vint anys finals de la seva vida els passa escrivint, revisant constantment les seves obres i comprometent-se amb la llibertat i contra la dictadura, cosa que va fer que li vigilessin la correspondència. Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que "buscava un català modern", lliure de mots cultes i medievalitzants. A partir de 1969 se’l va proposar per al premi Nobel de Literatura, que no li fou concedit per pressions polítiques, i el 1972 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va renunciar a la concessió de la Cruz de Alfonso X “El Sabio”. L'any 1979 patí un infart i la seva salut es va agreujar. A partir de l'any 1980 començà a rebre tot un seguit de distincions i honors, i continuà escrivint fins a la seva mort. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a l'edat de 72 anys. La capella ardent s'instal·là al Palau de la Generalitat. En un acte multitudinari, el dia 23, va ser enterrat al cementiri d‘Arenys de Mar, la seva estimada “Sinera”.
  • 9. SALVADOR ESPRIU OBRA COMPLETA 1931: El Dr. Rip 1949: Les cançons 1957: Evocació de 1969: Tarot per a 1932: Laia d'Ariadna Rosselló-Pòrcel i altres alguna titella del 1934: Aspectes 1951: Mariàngela notes teatre d'Alfanja 1935: Ariadna al l'herbolaria 1960: La pell de Brau 1978: Una altra laberint grotesc Tres soreres Sota la fredor Fedra, si us plau Miratge a Citerea 1952: Anys parada d'aquests 1980: D'una vella i 1938 Letizia d'aprenentatge ulls encerclada terra Fedra Les hores 1963: Obra poètica: (alguns poemes seran Petites proses Mrs Death Antologia incorporats a Per a la blanques 1954: El caminant Llibre de Sinera bona gent) 1939: Antígona i el mur 1967: Per al llibre de 1981: Les roques i el 1943: Historia antiga 1955: Final del Salms d'aquests vells mar, el blau 1946: Cementiri de laberint cecs 1984: Per a la bona Sinera Les hores 1968: Aproximació, tal gent 1948: Primera història Antígona vegada el·líptica, a d’Esther (revisió) l'art de Pla Narbona
  • 10. EL MITE D’ANTÍGONA Antígona Soldats de Tebes Polinices
  • 11. El mite d’Antígona és una de les trames principals de la literatura clàssica, en el qual es contraposen i s’enfronten dues maneres de veure EL DEURE, per un costat el civil, amb el país i les seves lleis, i per altre costat el familiar i humà. La principal obra literària que s’hi ha basat és l’obra homònima del grec Sòfocles (442 aC), però n’hi ha hagut d’altres, com la d’Espriu (1939) o la del francès Jean Anouilh (1942) També se n’han composat òperes i ballets. En essència, l’argument de la trama és aquest: la Antígona de F. Leighton jove Antígona, filla d’Èdip, té dos germans: Etèocles i Polinices, que lluiten constantment per aconseguir el tron de Tebes tot sol, ja que el comparteixen a causa d’una maledicció llençada pel seu pare Èdip, i això no satisfà cap dels dos; l’havien de compartir per torns, però en un moment donat Etèocles decideix quedar-se al poder després d’un dels seus períodes. Llavors té lloc la guerra i Polinices demana ajut a Argos, ciutat rival, i torna amb un exèrcit per reclamar allò que és seu. La guerra acaba amb la mort de tots dos en la batalla final, cadascú a mans de l’altre, tal com marcava
  • 12. la profecia. Aleshores, Creont, oncle d’ambdós, esdevé rei de Tebes i dictamina que, per haver traït la seva pàtria, Polinices no serà enterrat dignament i serà deixat als afores de la ciutat a expenses dels corbs i els gossos. Cal tenir en compte que els honors fúnebres eres importantíssims per als grecs perquè en cas de no fer-los, l’ànima del difunt quedava condemnada a vagar eternament. La valenta Antígona decideix llavors enterrar el seu germà (l’altre ho havia estat ja amb tots els honors) i així es rebel·la contra el seu oncle (alhora futur sogre, perquè estava promesa amb el seu fill Hemó) La desobediència d’Antígona li comporta ser condemnada a mort, en concret ser sepultada amb vida, però ella ho evita penjant-se. Després Hemó, en veure morta la seva promesa, intenta matar el seu pare i fracassa, suïcidant-se tot seguit, i quedant abraçat a la difunta Antígona en el seu túmul funerari. Eurídice, esposa de Creont, se suïcida també en saber que el seu fill és mort. Aquestes tràgiques morts provoquen un profund sotrac en Creont, qui finalment, massa tard ja, se n’adona del seu error: preferir mantenir la seva sobirania i el seu poder absolut enfront dels valors religiosos i familiars. La profecia que deia que Tebes seria destruïda queda, per tant, complida.
  • 13. L’ANTÍGONA D’ESPRIU Salvador Espriu escriu la seva versió del mite d’Antígona en només una setmana, immediatament després d’acabada la Guerra Civil, a 1939. És tota una resposta al resultat de la mateixa, a la derrota de la societat civil catalana. L’autor realitza una adaptació en què la variant principal és la lectura política que li dóna, per sobre de la reflexió clàssica dels actes humans i com afecten la societat, i que representa un ressorgir de la consciència col·lectiva catalana. Es tracta d’una obra molt simbòlica en la qual no és tan important l’evolució psicològica dels personatges com el que representen en l’acció, tant les actituds com les qualitats humanes: el poder, la raó, la voluntat, la venjança, la noblesa, l’odi, el sacrifici, etc.
  • 14. Espriu simplifica la trama; prescindeix de certs personatges, se n’inventa alguns i se centra en d’altres que l’ajuden a transmetre allò que vol deixar clar, motiu pel qual l’escriu. L’obra és crucial, a més, perquè a través de la seva versió del mite clàssic, l’autor basteix un discurs de resistència, cívic i polític, adreçat a la col·lectivitat, al poble català que ha quedat orfe de país i de referents en 1939. L’obra, per tant, serà clau en l’obra posterior d’Espriu i marcarà de manera definitiva tota la literatura Màscares de teatre clàssic, amb què sortien antigament els actors a escena catalana de la postguerra. Altrament, com veurem tot seguit, els personatges són tots ells arquetips, tal i com ho eren a les obres clàssiques; per tant, a cadascun d’ells li correspondrà, a part d’un protagonisme en el desenvolupament de la trama, unes característiques i un perfil molt marcats. Són, doncs, models positius i negatius.
  • 15. El tema principal que es tracta a l’obra i que a Espriu li interessa més que cap altre, donada la comparança del mite amb la situació catalana i per extensió espanyola de postguerra, és que els vençuts també tenen dret a ser honorats, i no només els vencedors. Tothom, doncs, hauria de tenir els mateixos drets. Al mite clàssic es presenta el mateix problema però Espriu el reprèn tot actua- litzant-lo. Per al poder tirànic, en aquest cas per a Creont, és crucial honorar els ven- cedors (a l’obra, simbòlicament, els nacio- nals) i esborrar per complet la memòria dels vençuts (a l’obra són, simbòlicament, els republicans) i per això la iniciativa d’Antígona (a l’obra, simbòlicament, l’espe- rit català de resistència, de justícia i de seny) Els personatges, doncs, com a qual- sevol obra de teatre, interactuaran uns per facilitar els propòsits de la protagonista, altres per impedir-l’hi.
  • 16. ELS PERSONATGES ANTÍGONA: germana d’Ismene, Etèocles i Polinices, filla d’Èdip i Iocasta. És valenta, noble, moralment superior a la resta, i amb un sentit extrem de la responsabilitat i dels valors de la família i el deure. Està contra tota classe d’injustícies. Està disposada a sacrificar-se pel seu poble perquè amb ella finalitzi la maledicció que pesa sobre Tebes. Representa a l’obra els valors positius, eterns i inalterables de Catalunya. ISMENE: germana d’Antígona i els altres dos. És indecisa i oblidadissa; representa, doncs, el dubte i la inacció, ja que és incapaç d’imitar l’actuació de la germana. Representa la por d’actuar dels que callen i deixen fer. CREONT: germà de Iocasta i oncle d’Antígona. Busca regnar per tots els mitjans, i no dubta a provocar el combat entre els dos nebots que es disputen el tron perquè morin i quedar-s’hi ell. És astut, fred i calculador. Busca constantment l’opinió adulant dels seus consellers, i sempre imposa la seva voluntat. Representa el poder absolut que no dubta en condemnar la seva neboda a mort. Espriu, a l’obra, l’identifica clarament amb Franco.
  • 17. EURÍDICE: esposa de Creont, és un personatge neutre, encara que és més negatiu que no pas positiu; és, doncs “digna” muller seva. També es mostra com intuïtiva, poc temorosa dels déus i en certa manera estulta i nècia. Fa, a més, de punt d’equilibri entre els personatges d’Euriganeia i Astimedusa. ASTIMEDUSA: és una de les dues nodrisses dels quatre fills d’Èdip i Iocasta. Representa l’esperit positiu, l’optimisme, i és incrèdula davant dels mals averanys de Tirèsias. Confia en la salvació de la ciutat fins al final. EURIGANEIA: és l’altra nodrissa de la casa reial i representa l’esperit negatiu, el pessimisme. En té motius: ha perdut els seus fills a la guerra i per això no espera ja res bo de ningú. A més, el dolor li fa perdre la memòria. TIRÈSIAS: és un vell cec que fa d’endeví. Per a ell, sempre és de nit i de nit fa les seves prediccions més exactes. Com és intel·ligent, sovint fa prediccions que agraden als poderosos, la qual cosa li fa gaudir d’un cert estatus però també fa que molts dubten de les seves visions. Tanmateix, és un personatge angoixat per les circumstàncies i es mostra indefens, ja que depèn dels demés perquè el guiïn. No s’implica en els fets que passen per por a la reacció del poderós Creont.
  • 18. EUMOLP: és un esclau deforme que fa de bufó a la cort i que, curiosament, és l’única ajuda de què disposa Antígona per dur endavant els seus plans. Ningú no el respecta, tret d’Antígona, així que l’ajuda perquè ella sempre l’ha tractat amb consideració. Sap que pot costar-li la vida, però prefereix la mort a seguir sent esclau sota els designis d’un rei tirà. A l’obra Espriu l’identifica amb els que ho tenen tot perdut, excepte la dignitat. Espriu, a més, parla per boca d’Eumolp i s’hi identifica molt. Ve a ser un alter ego seu. No apareixia al mite original ni a l’obra de Sòfocles, és invenció d’Espriu. EL LÚCID CONSELLER: personatge també inventat per l’autor i introduït a l’última versió revisada, representa el punt de vista d’Espriu vint-i-cinc anys després d’acabada l’obra, quan ha sobradament comprovat l’evolució i la consolidació del règim franquista. L’adjectiu “lúcid” és irònic. El personatge, com el seu autor, dubta, és crític i es distancia clarament dels personatges. EL PRÒLEG: veu introductòria, presenta l’acció i els personatges i ens aporta els antecedents necessaris per entendre-ho tot plegat. ALTRES: apareixen altres personatges menors (consellers, soldats, etc.) que tenen importància en la trama però no tant per a allò que Espriu busca.
  • 19. ESTRUCTURA, TEMPS I ESPAI DE L’OBRA PREFACI: va ser escrit l’any 1947 però no va ser publicat fins 1955. Revisat l’any 1964 i 1967. En ell mostra, de manera essencial, el seu desig que el poble no estigui dividit entre vencedors i vençuts. Mostra també la humilitat del savi i cita altra versió de l’obra, la de Jean Anouilh, així com el seu amor per la cultura i la literatura clàssiques i per la pau, la justícia i la reconciliació. PRIMER ACTE: després del pròleg, en el qual se’ns explica els antecedents de l’acció que tindrà lloc, aquesta comença de tarda, dins del palau reial de Tebes, abans de l’atac a la ciutat en el qual s’enfrontaran els dos germans SEGON ACTE: l’acció té lloc de nit, als afores de la ciutat, on jeu el cos sense vida de Polinices i on Antígona desafia la llei civil. Ajudada d’Eumolp i sota la mirada i els advertiments de Tirèsies, intenta donar sepultura al seu germà. TERCER ACTE: l’acció té lloc de nou a l’interior del palau de Tebes, a la matinada, on es resol la trama i Antígona és condemnada. Els personatges tornen al lloc inicial, en un conscient moviment cíclic.
  • 20. ANNEXOS Entrevista a Salvador Espriu feta per Joaquim Maria Puyal a TVE-Catalunya (1984) http://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/voste- pregunta-amb-salvador-espriu/707618/ Pàgina de Lletra-UOC sobre Salvador Espriu: http://www.escriptors.cat/autors/esprius/ Treball d’alumnes sobre Antígona i la Guerra Civil http://femliteratura.posterous.com/la-guerra-civil-a- antigona-treball-de-meritxe