1. ESCULTURA BARROCA

2. ART BARROC: CONTINGUTS Arquitectura i urbanisme Itàlia: Maderno, Bernini i Borromini. El palau del poder: Versalles (Le Vau, Mansart, Le Brun. Le Nôtre). Espanya de la plaça major al palau borbònic (Fernando Casas y Novoa, i germans Chirriguera). Escultura Gian Lorenzo Bernini. La imatgeria espanyola: Gregorio Fernández, Juan Martínez Montañés, Alonso Cano i Pedro de Mena. Pintura Italiana: Caravaggio. Flamenca i holandesa: Rubens i Rembrandt, Frans Hals i Veermer. La pintura espanyola: Ribalta, Ribera, Zurbaràn i Murillo. Velázquez.

3. ESCULTURA BARROCA

4. Cronologia Neix s. XVI Segle XVII 1ª ½ s. XVIII

5. Escultura: Característiques Tendència a la representació humana. Els temes principals són religiosos: vides i martiris de sants, verges, la Passió de Crist... També s’utilitzen els temes mitològics i retrats. Materials nobles (marbre). En Espanya, fusta policromada. Dinamisme: línies i composicions corbes, moviment exagerat..., figures amb vestimentes que semblen agitades pel vent (més volum i plecs). Equilibri inestable de les representacions. Realisme. Dramatisme, expressivitat dels sentiments i emocions, teatralitat. No equilibri, ni simetria: tensió. Artistes principals: En Italia, Bernini En España: Gregorio Fernández, Pedro Mena, Salzillo...

6. ESCULTURA BARROCA EN ITÀLIA GIAN LORENZO BERNINI (1598-1680) Autoretrat

7. Gian Lorenzo Bernini fou un consumat retratista. Retrat d’una jove Bust del cardenal Escipió Borghese Marbre, 78 cm. (1632, el seu mecenes abans dels papes Urbà VIII, Innocenci X i Alexandre VII). Lluís XIV (1665)

8. LLUÍS XIV (1665) GIAN LORENZO BERNINI Bust realitzat durant una visita a França. Representa el cabells a la moda de l’època. Abundants plecs que donen dinamisme a l’escultura i generen un contrast lumínic de caràcter pictòric. El gest digne d’un monarca, distant i impertorbable.

9. David apareix tensant la fona per atacar Goliat. El dinamisme queda emfatitzat per la composició piramidal amb varis punts de vista. DAVID (1619, 1’70m) GIAN LORENZO BERNINI

10. La tensió i el drama no queden reduïts tan sols al seu cos, sinó que es transmeten a l’espectador, que queda inclós dins de la composició. A destacar el gest de ràbia en l’expressió de David.

11. DAVID (1619, 1’70m) GIAN LORENZO BERNINI

12. EL RAPTE DE PROSERPINA (1621-22) Marbre (2’95 m) GIAN LORENZO BERNINI Tema inspirat en la Metamorfosis d’Ovidi. Grup escultòric que presenta una clara visió frontal, que no limita la multiplicitat dels punts de vista.

13. Gian Lorenzo Bernini Rapte de Proserpina (Plutó i Proserpina) (1621-22, Marbre, 2’95 m) Grup escultòric de caràcter violent i dinàmic, mostra la resistència de Proserpina al rapte de Plutó, creant diferents textures, segons la posició de les figures.

14. Té un marcat caràcter moralista, contraposant la brutalitat de Plutó a la bellesa de Proserpina, el vici a la virtut, expressant els estats anímics i els diferents comportaments psicològics.

15. APOL·LO I DAFNE

16. A P O L· L O I D A F N E Autor: Gian Lorenzo Bernini Cronologia: 1622-1625 Altura: 2’43 m Material: Marbre blanc Tema  Mitologia: una història de les Metamorfosis d’Ovidi Gran dinamisme i expressivitat  contrast d’emocions

17. APOL·LO I DAFNE (1622) GIAN LORENZO BERNINI Inpiració en l’Apol·lo de Belvedere de Leocares. Composició realitzada en relleu, està plena de dinamisme. La nimfa Dafne es transforma en llorer a punt de ser atrapada per Apol·lo.

18. APOL·LO I DAFNE (1622) GIAN LORENZO BERNINI El crit d’horror de Dafne i el rostre perplex d’Apol·lo mostren un contrast d’actituds i i d’emocions, els “ afecti” . Caràcter moralitzant: el premi a la virtut i a la virginitat.

20. Apol·lo s’abalança sobre Dafne

21. Cabells en moviment. Gran expressivitat i contrast entre Apol·lo i Dafne.

23. El papa Urbà VIII li encarregà 4 nínxols, per a decorar els 4 grans pilars torals que sustenten la cúpula de Miquel Àngel, amb la finalitat de reduir la seva massa i fer-los més diàfans i, també, per mostrar les santes relíquies conservades en Sant Pere (la seva adoració s’emmarca dins el clima de la Contrareforma i la Guerra dels 30 anys). Les relíquies eren: fragment de la creu, la llança amb la que Longino obrí el costat a Crist, el drap de la Verònica i la creu de Sant Andreu. Bernini dissenya les 4 estàtues monumentals: Santa Elena (mare de Constantí), Sant Longinos, la Verònica i Sant Andreu, però tan sols va esculpir aquesta, entre 1629 i 1638, i fa més de 3 m). SANT LONGINOS (1629, 4’50 m) GIAN LORENZO BERNINI

24. Representa la plenitud de l’estil Barroc, obra commovedora, que incita a la devoció (segons els principis del Concili de Trento). Sant Longinos està consternat en descobrir que Jesús era realment el Fill de Déu. La figura obr els seus braços, violentament, creant un eix que es tanca per la llança. El seu rostre molt expressiu i els plecs en moviment creen sensació de clarobscur (recorda al Laocoont trobat en 1506). SANT LONGINOS (1629, 4’50 m) GIAN LORENZO BERNINI

25. BALDAQUÍ DE SANT PERE (1624-1633)

26. Càtedra “Petri” de Bernini i "Glòria“ (trona de Sant Pere)

27. CÀTEDRA DE SANT PERE (1657-1666) GIAN LORENZO BERNINI Realitzada de marbre blanc i estuc daurat. Es tracta d’un altar, dins el qual es troba la càtedra de Sant Pere. Es troba situada a l’absis principal de la Basílica de Sant Pere del Vaticà.

28. CAPELLA CORNARO (1645-1652), en Santa Maria de la Victòria

29. Detall dels cardenals Cornaro, en la paret dreta

30. CAPELLA DEL CARDENAL FEDERICO CORNARO, en Santa Maria de la Victòria (Roma). Èxtasi de Santa Teresa

31. EXTÀSI DE SANTA TERESA (1645-1652)

32. Es representa l’escena amb recursos pictòrics, per tant, no estam davant una escultura tradicional, sinó que Bernini ens fa partíceps de l’escena religiosa: una escultura, tractada pictòricament i emmarcada dins un context arquitectònic. Utilitzà la pintura, l’escultura i l’arquitectura, a les que va afegir el recurs lumínic natural, creant un espai teatral tot envoltat per la llum. Cercant uns efectes escenogràfics els més reals possibles, va cobrir la volta de la capella Cornaro amb una imatge molt real del cel. ÈXTASI DE SANTA TERESA (1645-1652) GIAN LORENZO BERNINI

35. ÈXTASI DE SANTA TERESA (1645-1652) GIAN LORENZO BERNINI

37. ÈXTASI DE SANTA TERESA (1645-1652) GIAN LORENZO BERNINI

38. Gian Lorenzo Bernini Font del Quatre Rius, Plaça Navona (1651, Innocenci X)

39. Gian Lorenzo Bernini Font del Quatre Rius, Plaça Navona (1651, Innocenci X)

40. Gian Lorenzo Bernini Font de Tritó, Plaça Barberini (1624-1643)

41. Gian Lorenzo Bernini Sepulcre funerari d’Urbà VIII (1627-47) El Papa Urbà VIII, erudit i coleccionista, va iniciar en 1639 la construcció del seu propi mausoleu, concebut com un monument d’autoglorificació. Aquest disseny data de 1628, i situa el sepulcre en un nínxol de Sant Pere. El pontífex està sedent en la seva càtedra i beneint sobre la seva tomba, mentre que al seu costat es troben les al·legories de la Caritat i de la Justícia. No segueix el model habitual de sepulcres papal, que consistia en un arc triomfal on, en la part central, es situava la figura agenollada del pontífex. Aquest presenta una composició piramidal, dins la qual l’únic motiu de caràcter funarari és el sarcòfag. Bernini utilitza, en la realizació del sepulcre, marbre blanc i de colors, jaspe, bronze i bronze molt daurat, realitzant la figura del pontífex en bronze, i el sepulcre en pòrfid obscur, colors pur del dol.

42. * La figura d’Urbà VIII el mostra al món orgullós com un emperador, coronat amb la tiara i amb un gest arrogant. * La composició és piramidal i espectacular. El projecte el va suggerir el mateix papa: concebut com un monument a la fama pòstuma, surt del sarcòfag la figura de la Mort que escriu en la cartel·la el títol (una al·legoria de la Fama). * Les figures de les virtuts són d’una gran perfecció tècnica, i semblen reals (responen al neohumanisme que va caracteritzar el papa i a Bernini). * Dues abelles fan referència a l’escut dels Barberini. Gian Lorenzo Bernini Sepulcre funerari d’Urbà VIII (1627-47)

43. Guglielmo Della Porta Sepulcre de Paulo III Farnesio (1549 i 1575)

44. Gian Lorenzo Bernini Sepulcre funerari d’Alexandre VII (1671-1678) És un dels darrers treballs escultòrics de Bernini en Sant Pere del Vaticà. Presenta canvis en la concepció del sepulcre papal. Recorda la composició del sepulcre d’Urbà VIII , però és més complex, amb quatre al·legories de composició profunda. Les al·legories fan referència (d’esquerra a dreta) a la Caritat, la Veritat, la Prudència i la Justícia.

45. Gian Lorenzo Bernini Sepulcre funerari d’Alexandre VII (1671-1678) El pontífex no està representat amb posat arrogant, sinó de genolls, humilment i sense tiara. Sota ell es troba la porta d’una de les sagristies de Sant Pere, que simbolitza, en sentit dramàtic i espacial, l’entrada en el Més Enllà. Porta que està assenyalada per la Mort, no amb intenció de preservar la Fama, com en el Sepulcre d’Urbà VIII , sinó que aquesta du un rellotge d’arena, recordant la seva omnipresència.

46. Gian Lorenzo Bernini Sepulcre funerari d’Alexandre VII (1671-1678) Detall de la Veritat

47. Gian Lorenzo Bernini Sepulcre funerari d’Alexandre VII (1671-1678) Detalls al·legories (d’esquerra a dreta): la Caritat, la Veritat, la Prudència i la Justícia.

48. Gian Lorenzo Bernini Sepulcre funerari d’Alexandre VII (1671-1678) Detall: memento mori

49. APOL·LO I LES NIMFES (1666-1673) FRANÇOIS GIRARDON

50. SEPULCRE DE RICHELIEU (1675-1694) FRANÇOIS GIRARDON

51. MONUMENT EQÜESTRE DEL GRAN ELECTOR DE SAXÒNIA (1689-1703) ANDREAS SCHLÜTTER

52. BARROC EN ESPANYA

53. BARROCO EN ESPAÑA

54. ESCULTURA BARROCA ESPANYOLA: IMATGERIA Juan Matínez Montañés Crist de la Clemència Gregorio Fernández Crist Jacent Pedro de Mena Magdalena Penitent Alonso Cano Immaculada

55. Pedro de Mena Magdalena Penitent Gregorio Fernández Crist Jacent Característiques generals Temàtica quasi exclusivament religiosa, tan sols a la Cort n’hi haurà escultura monumental. Absència de temes mitològics i profans. Es continua realitzant retaules, on apareixen figures exemptes i, algunes vegades, en baix relleu. També es fa cadiram de cor i els famosos passos de Setmana Santa. Decadéncia de l’escultura funerària. Material més emprat és la fusta, seguint la tradició hispana. Al llarg d’aquest període s’abandonarà la tècnica de l’estofament; i posteriorment es policromarà.

56. Juan Matínez Montañés Crist de la Clemència Pedro de Mena Sant Francesc d’Assís Característiques… … generals Per extremar el realisme de les figures s’utilitzen postissos: cabells reals, corona real, ulls de cristall, llàgrimes de cera, etc. Es creen imatges, en les que es realitzen amb minuciocitats caps, cares, mans i peus, i se les vestia amb roba real. Els artistes aconsegueixen l’expressió dels sentiments en les figures: dolor, angoixa, mort, èxtasi. La finalitat de les escultures és suggerir una profunda emoció religiosa en l’espectador, en consonància amb l’espirit de la Contrarreforma catòlica, de la qual Espanya és gran defensora. La teatralitat barroca alcança, amb la imatgeria espanyola, la seva màxima expressió.

57. GRANS ESCOLES Escola castellana: realisme violent i patètic. Gregorio Fernández (1576 -1636) Escola andalusa: realisme classicista. Juan Martínez Montañés (1568 -1649) Múrcia: els preludis del Rococó Francisco Salzillo (1707-1783)

58. GREGORIO FERNÁNDEZ ESCOLA CASTELLANA (Valladolid i Madrid) Es caracteritza pel realisme violent de l’escultura religiosa, exalçant el dolor i el patetisme.

59. La Pietat amb els dos Lladres (1616 per a la cofraria de Ntra. Sra. de las Angustias de Valladolid) Museu Nacional d’Escultura (Valladolid) Detall del pas del Descendiment (1623-1624)

60. Gregorio Fernández (1576-1636) Pietat i Crist jacent Principal representant de l’Escola vallisoletana. Magnífic policromador, les seves obres tenen un gran realisme violent i una gran perfecció anatòmica en els cossos, matitza la duresa dels osos, la tensió dels músculs, la blanor de la carn o la suavitat de la pell.

61. Gregorio Fernández (1576-1636) Pietat

62. Gregorio Fernández (1576-1636) Crist jacent

63. EL CRISTO DE EL PARDO Gregorio Fernández Crist Jacent d’El Pardo (1615) Plasmació del dolor y la crueltat, amb abundància de sang; realisme feridor i efectista, casi teatral.

64. Gregorio Fernández Crist jacent Fusta policromada

65. Gregorio Fernández Pietat

66. Gregorio Fernández Ecce Homo Figures de fort modelat anatòmic Ecce Homo de la Catedral de Valladolid (1612-1613) Crist nugat a la columna Convent de Santa Teresa de Valladolid (vers 1615)

67. Gregorio Fernández Ecce Homo Crist nugat a la columna Convent de Santa Teresa de Valladolid (vers 1615)

68. Gregorio Fernández Detalls del Crist de la Llum (1631-1636)

69. Juan Matínez Montañés Crist de la Clemència Alonso Cano Immaculada Escola andalusa Encara que també és realista, empra un realisme més clàssic i seré. Predomina, en aquesta escola, la tècnica de l’ estofament . Cal distingir dos centres creadors : Sevilla: Martínez Montañés i Juan de Mesa. Granada: Alonso Cano y Pedro de Mena.

70. Juan Matínez Montañés Crist de la Clemència Catedral de Sevilla (1603) Se’l representa viu, i es defuig de l’exageració. Imatge realista, però una mica idealitzada, desprén una gran serenitat. S’ha reduït la presència de la sang. El modelat anatòmic és més suau i equilibrat. Tot resulta, en aquesta obra, més exquisit i “agradable”.

71. * Únic pas processional seu. * És una imatge patètica i va influir en els seu deixable Juan de Mesa. Juan Martínez Montañés El Nazareno, El Jesús de la Passió de l’església del Divino Salvador (Sevilla, 1619)

73. Juan Martínez Montañés Retaule del monestir de Sant Isidor del Camp (Santiponce, Sevilla) L’adoració dels pastors La Verge i Sant Josep presenten al Nin Jesús als pastors que l’adoren, mentre uns àngels contemplen l’escena. Serenitat clàssica.

74. Juan de Mesa

75. Alonso Cano Verge de l’oliva (vers1630) Alonso Cano San Juan de Dios Verge d’influència de Montañés, però el bell rostre és el seu propi segell.

76. Alonso Cano Immaculada Concepció (1655) Catedral de Granada Fragilitat, delicadesa, finesa, dolçor i bellesa, la caracteritzen, amb les mans en actitud piadosa, els peus sobre un núvol d’àngels (a la manera pictòrica) i la figura i el rostre casi infantil. Modelat en forma de fus.

77. Pedro de Mena (1628-1688) Sant Francesc d’Assís (1663) Catedral de Toledo ESCOLA DE GRANADA S’aparta de l’elegant serenitat de les figures de Cano. Escultures d’un penetrant ascetisme, de gran intensitat realista i apassionades expressions de concentració interior.

78. MAGDALENA PENITENT (1664) PEDRO DE MENA Museu Nacional d’Escultura (Valladolid)

79. De peu, la Magdalena penitent contempla místicament la creu que sosté en les seves mans. Gran virtuosisme en la talla, aconseguint magnífics efectes realistes en el tractament de les qualitats. Pedro de Mena Magdalena Penitent

80. FRANCISCO SALZILLO MÚRCIA (1707 - 1783)

81. És l’artista del passos de Setmana Santa. Combina els grups escultòrics amb gran mestria i li dóna un gran valor emocional als personatges, per als qual utilitza a models del poble per a les seves figures processionals. Espontaneïtat i arraigament popular en els Betlems que imita dels pesebres napolitans. Dolçor i elegància amb tonalitats pastels i vivacitat de color. Francisco Salzillo Oració a l’hort

82. FRANCISCO SALZILLO (1707-1783) ORACIÓ A L’HORT (1752, pas processional) El siglo XVIII i el gust rococó.

83. LA SAGRADA FAMíLIA

84. BETLEM

85. APRESSAMENT (1765) Conjunt i detalls de Sant Pere derribant a Malco, i El bes de Judes.

86. EL SOPAR

87. SANT JOAN

88. José Churriguera Retaule de Sant Esteban de Salamanca. Recàrrega decorativa: estil xurrigueresc .

89. Altres artistes de l’escultura barroca en Espanya Giambologna: retrat eqüestre en bronze de Felip III, Plaça Major de Madrid Pietro Tacca: retrat eqüestre de Felip IV, Plaça d’Orient de Madrid.

90. PINTURA BARROCA Comença …