El mes d’abril, la gent de la pesca a Paita (regió de Piura, Perú) inicià una vaga indefinida que fou recolzada per altres sectors. Reclamaven l’establiment d’una quota de captures de lluç al voltant 14.000 tones anuals , en lloc de les 8.600 que s’havien fixat el desembre de 2011 (...).El desenvolupament a gran escala de la indústria pesquera respongué a la demanda generada pels EUA durant la II Guerra Mundial. Les conserves i de peix i el fetge de bacallà i de bonítol pescat a les costes peruanes alimentaren les tropes entre fins a 1945. Després de la guerra, l’abundància de captures obrí nous mercats i l’expansió continuà fins que, amb la guerra de Corea, la producció arribà al seu zenit. Els negocis globals, però, tenen unes aixetes que obren i tanquen unes poques mans dels països rics: el 1958, els EUA imposaren una taxa del 40% a les conserves pesqueres i la indústria peruana patí el seu primer enfonsament...

1. Trencar el mar.
Fa 500 anys, la civilització agrària dels inques fou capaç d’alimentar una població semblant o
tal vegada superior a la de l’actualitat, perquè acceptà la seua geografia i la dominà
tecnològicament i era ama d’una gran biodiversitat ecològica.
Antonio Ramírez Castillo, exdirector executiu del Fons Nacional pel Desenvolupament Pesquer
del Perú (FONDEPES).
Tenim la capacitat d’eliminar la fam del planeta en la nostra generació, només necessitem la
voluntat política per a fer-ho.
John Fitzgerald Kennedy. Discurs al Congrés Mundial d’Aliments. Washington, 1963.
El mes d’abril, la gent de la pesca a Paita
(regió de Piura, Perú) inicià una vaga
indefinida que fou recolzada per altres
sectors. Reclamaven l’establiment d’una
quota de captures de lluç al voltant 14.000
tones anuals1, en lloc de les 8.600 que
s’havien fixat el desembre de 2011. Els talls
d’accessos i carreteres foren reprimits per la
policia, un manifestant morí a causa d’un
impacte al cap, i prop de 30 persones més
patiren ferides de diversa consideració2.
Finalment, la quota quedà fixada en 14.7oo
tones anuals3.
Amb la mesura inicial, es pretenia “protegir
l’espècie” del lluç de la total desaparició als
mars de Perú. La gran flota, però, esgotà ràpidament aquest contingent de pesca i abocà moltes
persones a l’atur i la fam. Perú, com molts altres de l’hemisferi sud, és un país amb molta gent
pobre i que pateix pobresa, desnutrició i fam, malgrat la seua riquesa en recursos.
El desenvolupament a gran escala de la
indústria pesquera respongué a la demanda
generada pels EUA durant la II Guerra
Mundial. Les conserves i de peix i el fetge de
bacallà i de bonítol pescat a les costes
peruanes alimentaren les tropes entre fins a
1945. Després de la guerra, l’abundància de
captures obrí nous mercats i l’expansió
continuà fins que, amb la guerra de Corea, la
producció arribà al seu zenit.Els negocis
globals, però, tenen unes aixetes que obren i
tanquen unes poques mans dels països rics: el
1958, els EUA imposaren una taxa del 40% a
les conserves pesqueres i la indústria peruana
patí el seu primer enfonsament.
La indústria reductora o de consum indirecte4
prengué la iniciativa. Fa negoci transformant
el peix en una farina estàndard o FAQ (Fair
Average Quality) que conté un mínim del 65%
1 RPP Noticias, 18.04.2012, Pescadores iniciarán paro y cierre de puerto en Paita. http://www.rpp.com.pe/2012-04-
18-pescadores-iniciaran-paro-indefinido-y-cierre-de-puerto-en-paita-noticia_473182.html
2 Perú 21, 26.04.2012, Un muerto y 26 heridos en violento paro de pescadores.
http://peru21.pe/2012/04/26/actualidad/paita-enfrentamiento-entre-pescadores-y-policia-deja-11-heridos-2021727
3 Perú 21, 27.04.2012, Gobierno aprueba norma a favor de pescadores de Piura.
http://peru21.pe/2012/04/27/actualidad/gobierno-aprueba-norma-favor-pescadores-piura-2021804
4 Fish Information & Services Espanya, 30.04.2012, Menos anchoveta para la indústria reductora.
http://fis.com/fis/worldnews/worldnews.asp?monthyear=&day=30&id=51804&l=s&special=&ndb=1%20target=
Vaixell de pesca d'anxoves al Perú.
Descàrrega.

2. en proteïnes, un 12% de greixos i una humitat del 10%. Aquesta farina, amb els olis de peix, és
matèria primera dels pinsos amb els que s’alimenten els animals esclaus de la indústria de la
carn, els lactis, els ous o la piscicultura. És una producció que consumeix grans quantitats
d’energia i genera moltes deixalles; a més, la indústria d’explotació d’animals a terra consumeix
una mitjana superior a 3kg de farina per cada kg de carn que obté.
Les seues víctimes, al mar del Perú, foren les anxoves. El seu ritme de depredació és tan intens
que no tardà en generar problemes de tot tipus: primer fou la caiguda dels preus de la farina a la
meitat, el 1960, per l’excés d’oferta; després, la corrent d’El Niño5 del 1962 s’afegí a la extracció
sense límit i, juntes, buidaren el mar. Quan es tornà a repetir el mateix fenomen, el 1973, es
produí el segon enfonsament i la indústria en ruïnes fou nacionalitzada.
Les corrents portaren grans bancs de sardines, que havien desaparegut de les costes del primer
productor mundial de conserves: Sud-Àfrica. Es convertiren en el nou objecte de depredació i,
amb capitals dels EUA, es tornà a impulsar la indústria de la conserva fins que la pesca
industrial sud-africana s’aconseguí recuperar. 1983: tercer ensorrament, segon de la indústria
conservera.
El següent pas fou la liberalització de la pesca d’anxoves, que havia estat reservada a les
empreses nacionalitzades: des de 1984, els capitals privats competeixen amb força front un
sector públic envellit, i tots dos han capturat sense treva. La indústria reductora ha pescat
milions i milions de tones, eufemisme que amaga els milers de milions d’individus arrossegats
per les xarxes, fent servir una immensa flota que és capaç de capturar totes les anxovesque hi ha
al mar de Perú i un 70% més, i que ha funcionat a ple rendiment malgrat que la producció de
farina i oli de peix dobla el que pot col·locar als mercats.
Dipòsit de descàrrega a una planta industrial de Chimbote (província de Santa, Perú). És el principi del procés
industrial de la farina de peix.
Aquesta història de la pesca a tot el món. No és un manà que pot salvar de la fam pobles i
nacions sobiranes d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania, lliures dels controls imposats per
l’imperialisme econòmic del nord i de l’amenaça de les grans flotes com l’espanyola que,
encapçalades per grans vaixells factoria, recorren el món i buiden els seus mars. És,
5 http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Niño

3. senzillament, una forma de depredació que pot tindre diverses intensitats i mans executores,
però que mai pot deixar de ser depredació: abans que El Niño provoque l’enèsim enfonsament
de la seua indústria, ja s’han eliminat pràcticament les sardines, els lluços, els bonítols i les
anxoves dels mars del Perú. Actualment, la població d’aus marines representa un 5% de la que
hi havia a la zona principis dels 19606.
Si la flota té unes dimensions insostenibles, s’han de desballestar vaixells i les persones que hi
treballaven han de trobar noves ocupacions. Si s’ha de centrar en garantir aliment directe per
a la població que pateix fam, com proposen algunes veus, sobren tots els vaixells dirigits al
consum indirecte, a la indústria que tritura peixos que es mengen els animals esclaus de les
granges per a que se’ls mengen les persones que poden pagar tota eixa aberrant cadena. En
qualsevol cas, seguirà fent el que ha fet sempre: surar sobre un ecosistema que es trenca cada
vegada que les seues xarxes ixen a la superfície plenes d’individus que s’ofeguen; trencar el mar
una i altra vegada, reclamar més quotes de pesca.
Si, la solució la trobaren els inques fa molt de temps. Està en els fruïts de la terra, perquè
l’agricultura és capaç de produir aliments vegetals per a una població fins i tot molt superior a
l’actual. Són aliments com els cereals, les llegums, les verdures i hortalisses o les fruites que,
amb totes les seues varietats i a través dels seus derivats, cobreixen les necessitats nutricionals
de l’espècie Homo sapiens. Si els animals de la indústria de la carn, dels lactis i dels ous no es
mengen els aliments que generen els camps, a més dels peixos del mar, hi ha menjar de sobra.
Les formes d’explotació animal, a més de ser èticament insostenibles, converteixen grans
quantitats del menjar que produeix la terra en una producció càrnica escassa i amb preus
inassumibles per la majoria de la població mundial. Fins i tot es mengen gran part de la
depredació dels mars. L’alternativa és una alimentació vegana, justa amb la resta d’humans i
respectuosa amb els drets dels altres animals a la vida, a la llibertat i a la integritat.
Només fa falta voluntat política dels governs i voluntat personal de totes aquellespersones
privilegiades que poden elegir què menjar.
6 Ramírez Castillo, Antonio, Hambre y pesca en el Perú II. A Agencia IPI, 14.12.2006, http://www.a-
ipi.net/article144368.html