Conferència Sr. Aguilar

1. Conferència Sr. Aguilar
Primerament, el senyor Aguilar ha posat en context la pesca del segle XXI respecte la
que es practicava al passat. Actualment, la pesca és molt major que la que es duia a
terme a principis del segle XX. Aquest increment ha vingut donat per la millora en les
tecnologies durant els últims cent anys i va arribat a un sostre de 100 milions de tones
peix a l’any durant els anys 90. Un dada encara més preocupant és el fet que, en
proporció, ara s’inverteix molt més esforç i recursos en aconseguir les mateixes tones
de peix que fa 20 anys. Per acabar l’introducció, el senyor Aguilar ha explicat que la
pesca és l’última i única activitat recol·lectora que encara fa l’ésser humà i, per
desgràcia, una de les més nocives.
Aquesta tragèdia ecològica (nom que li han donat els especialistes) ve definida per
diferents factors i causes, les quals podem dividir en dos grans grups:
Problemes intrínsecs de la pesca
En aquest apartat hi podem trobar principalment l’agressivitat dels mètodes de pesca.
Un clar exemple d’això és la pesca de ròssec, que consisteix en arrastrar una xarxa pels
fons marins per atrapar tot tipus de peix i originant uns danys col·laterals
incommensurables a la biodiversitat dels fons marins. Un altre tipus de xarxa molt
perjudicial és l’anomenada xarxa a la deriva. Aquestes últimes són xarxes flotants de
grans dimensions que atrapen moltes espècies de poc interès comercial i que, en cas
de trencar-se, van a la deriva matant tot allò que s’hi enreda.
Un altre factor inclòs en aquest grup és la poca especificitat d’algunes pesqueres.
Aquest problema contraresta un efecte positiu conegut com extinció comercial. Tal
fenomen es dona quan l’estoc (quantitat de certa espècie que és possible pescar) de
certa espècie comercial disminueix tant que els preus es disparen i la demanda
disminueix. D’aquesta manera, el pescador deixa d’explotar aquell tipus de peix i la
població d’aquest es restableix. Si les pesqueres són poc específiques, però, a l’hora de
pescar i pesquen molts tipus de peix diferent la seva economia es pot sustentar en
aquestes altres especies, i no deixen de sobreexplotar certa zona, extingint les més
damnificades.
Problemes relacionats amb la gestió governamental
En aquest apartat hi trobem problemes com la tragèdia dels bens comuns. Aquest
concepte defineix el fet que les pesqueres es beneficien dels bancs de peix de les
aigües internacionals però no han de pagar els perjudicis que causen (de fet ningú ho
fa) al medi. Per solucionar això s’han aprovat diverses normes a tot el món, però el seu
compliment només es pot controlar als oceans i mars del primer món. És per això que
moltes pesqueres (més del 20%) pesquen il·legalment en aigües del Índic, etc... on les
autoritats europees no poden arribar. Una conseqüència addicional d’aquesta pràctica

2. és que s’han de pagar forces de l’exèrcit perquè vigilin que no siguin atacades per
pirates. L’ injustícia d’aquest fet és palesa. També es fa difícil la recol·lecció de dades
de pesca per part d’aquestes embarcacions i no es pot fer un seguiment ajustat de la
situació dels estocs de cada espècie arreu del món
Un altre inconvenient mediambiental de la pesca llunyana és el fet que han de
congelar la pesca que envien cap als seus països mercat. Això significa que, per
guanyar espai, només s’aprofita la part més profitosa econòmicament parlant,
llançant-se la resta. En els taurons, per exemple, això significa conservar només l’aleta.
A més, durant els últims any els països pobres s’han convertit en les piscifactories
d’occident, devastant les seves àrees costeres i deixant-los amb tots els ecosistemes
marins destruïts. És el preu que la societat dels països rics paga, moltes vegades
inconscientment, per tal que espècies com les gambes siguin més barates als seus
mercats.
Conclusió
Finalment, les autoritats europees són les culpables de gran part d’aquesta destrucció
ecològica quan donen subvencions monstruoses al sector pesquer perquè ocupi un alt
percentatge de gent de les poblacions pesqueres. Altrament, el negoci de la pesca
seria improductiu en termes econòmics i moltes pesqueres plegarien, fent possible la
regeneració progressiva dels mars.
En conclusió, podem afirmar que la pesca és una xacra per a la biodiversitat i una
activitat destructiva amb poques previsions de millora. Aquests mals pronòstics es
reflexen en casos com l’Atlantic Down, el pesquer més gran de l’història. L’enorme buc
va col·lapsar (situació que es dona quan només es pesca el 10% del que es va arribar a
pescar en el seu temps de màxima explotació) ell sol gran part dels estocs de
Mauritània, de on el varen expulsar, i va camí de fer el mateix a Perú.
Per acabar, una dada que al grup ens ha fet pensar molt: la pesca col·lapsarà
completament l’any 2048 i a partir de llavors tot el peix vindrà de piscifactories (molt
més car i de menys qualitat).
Solució
Malgrat que el Sr. Aguilar ha admès que el monstre de la pesca té difícil solució, al
nostre grup n’hem buscat algunes. Per començar, és indispensable el control sobre la
pesca i sense aquest requisit bàsic no es pot construir una recuperació per el senzill fet
que no s’haurà aturat la destrucció.
Un cop aquest nivell s’hagi assolit s’hauria de començar a considerar l’ús cada cop
major de piscifactories. La pesca comercial està ja condemnada i no faria cap bé de
prolongar aquesta situació d’agressió al mar més de l’ estrictament necessari.

3. Aquest temps vindria determinat per el que es trigui en fer el canvi cap a la cria
artificial de peix. Òbviament no totes les espècies serien criades així i s’haurien de
destriar aquelles amb les quals és possible i ecològicament respectable de fer-ho o de
les que no.
Finalment, s’haurien de fer servir mètodes molt selectius per pescar les espècies
salvatges que no es criessin artificialment.
Roger Vargas
Lluís Camprubí
Gerard Roch