Apunts complets d'Hannah Arendt. Format word.

1. 1
HANNAH ARENDT (1906 – 1975)
GUIÓ
1. Context polític, social i cultural.
2. Vida i obra.
a. Vida
b. Obra
3. Perspectiva política de H. Arendt.
a. Política i acció
b. Filosofia moral pública
c. Republicanisme cívic.
4. Totalitarisme. Els orígens del totalitarisme.
5. L’acció. La condició humana.
a. La condició humana
b. Treball, obra i acció
c. Acció i política.
6. El mal banal: Eichmann a Jerusalem.
7. Sobre la revolució.

2. 2
1. Context polític, social i cultural.
A Alemanya comença la Primera Guerra Mundial 1914 – 1918. La
derrota i capitulació alemanya significarà unes enormes
compensacions a les potències vencedores que suposarà un
greuge difícil de superar. Es parlarà de la generació perduda, la
generació d’entreguerres, dels milers i milers de persones que
podien haver aportat un gran potencial intel·lectual i artístic a la
humanitat.
El 15 de gener de 1919 són assassinats Rosa Luxemburg
(socialista) i Karl Liebknecht (fundador del partit comunista).
Als anys vint es donen ja mostres d’antisemitisme i d’una gran
insatisfacció social i política.
El 1920 es funda el partit
Nacionalsocialista Alemany dels
Treballadors, els Nazis, partit
d’extrema dreta carregat
d’antisemitisme i pangermanisme
que pretén aglutinar la massa
obrera per a la causa nacionalista.
1923 Hitler es detingut per intentar
un cop d’Estat. En els primers anys
trenta serà la primera força política i
assolirà el poder amb la figura
d’Adolf Hitler.

3. 3
Comencen les persecucions de comunistes i minories ètniques,
especialment de jueus. El règim totalitari extremarà les mesures i
posarà en marxa una maquinària de terror i extermini. Entrarà en
guerra el 1940 a Europa envaint països (Noruega, Dinamarca,
Països Baixos, Polònia...) Japó s’aliarà a Alemanya amb la
col·laboració italiana i espanyola, també entrarà en el conflicte
Estats Units i Rússia. La victòria aliada sobre els alemanys i
japonesos deixarà a Europa destruïda i dividida en dos blocs,
l’occidental dirigida per Estats Units, Anglaterra i França (liberal
capitalista) i l’oriental per la Rússia comunista. Japó rebrà les
conseqüències del llançament de dues bombes atòmiques per
Estats Units a Hiroshima i Nagasaki.
A Rússia el 1917 la Revolució bolxevic dirigida per Lenin es fa amb
el poder i enderroca el poder tsarista. Comença l’expansió i
annexionament de repúbliques formant la URSS. Després de la
mort de Lenin i de lluites intestines en el Partit Comunista es fa amb
el poderStalin des de 1936 – 1951 significant el final de la revolució
i l’establiment d’una dictadura i un règim totalitari, tot i seguir
mantenint la terminologia
revolucionària i el nom del partit
comunista. A partir d’aleshores el
món gairebé estarà dividit en dos
blocs antagònics dirigits per dues
potències: Estats Units el bloc
occidental representant el
capitalisme i la URSS el bloc de
l’est representant el comunisme.

4. 4
En ciència es desenvolupen les
dues grans teories de la física
contemporània: La Relativitat
d’Einstein i la FísicaQuàntica. En el
camp de la biologia és la
consagració definitiva del
darwinisme i avanços en medicina.
La tecnologia avança de manera
vertiginosa sobretot impulsada per
la tecnologia militar i comença la
cursa espacial.
En art seran les avantguardes i noves formes d’expressió com el
cinema. També esdevindrà un fenomen de masses com el futbol.
En Filosofia és manifesta una crisi de l’humanisme i un tornar a
plantejar-se el problema de l’home: Fenomenologia (Husserl),
Existencialisme (Heidegger, Jaspers, Sartre); Filosofia Analítica
(Bertrand Russell, Wittgenstein); el Neopositivisme, l’Escola de
Frankfurt i la seva Teoria Crítica de caire marxista; el pensament de
Karl Popper entre d’altres com Hannah Arendt. També apareixeran
corrents d’altres camps com l’estructuralisme, la psicoanàlisi, el
conductisme, escoles de sociologia com la de Chicago.
Heidegger Jaspers Sartre

5. 5
2. Vida i obra.
a) Vida.
Hannah Arendt, nascuda a Linden-Limmen, Hannover, Alemanya,
14 d'octubre de 1906 – mor a Nova York, Estats Units, 4 de
desembre de 1975. Pensadora política alemanya d'origen jueu, una
de les més influents del segle XX.
Va estudiar Filosofia amb Heidegger amb qui tindrà a més una
relació amorosa i que acabarà de manera bastant turmentosa degut
a l’afiliació nazi del mestre;i Jaspersque fou el seu tutor en la seva
tresi L’amor en sant Agustí i amic durant tota la seva vida.
Va començarde professora a la universitat però la privació de drets
i persecució a Alemanya de persones d'origen jueu a partir de 1933
la va obligar a emigrar a França però l’ocupació nazi d’aquest país
permeté la seva detenció i empresonament en un camp d’on pogué
escapar i emigrar definitivament als Estats Units. El règim
nacionalsocialista li va retirar la nacionalitat en 1937, pel que va ser
apàtrida fins que va aconseguir la nacionalitat nord-americana en
1951. Es va instal·lar a Nova York Va treballar, entre altres coses,
com a periodista i mestra d'escola superior i va publicar obres
importants sobre filosofia política, després serà professora de les
universitats de Berkeley, Princeton, Columbia y Chicago.
No obstant això, rebutjava ser classificada com a «filòsofa» i també
es distanciava del terme «filosofia política», preferia que les seves
publicacions fossin classificades dins de la «teoria política».
Malgrat tot, sovint continua sent estudiada com filòsofa, en gran part
a causa de les seves discussions crítiques de filòsofscom Sòcrates,
Plató, Aristòtil, Immanuel Kant, Martin Heidegger i Karl Jaspers, a
més de representants importants de la filosofia política moderna
com Maquiavel i Montesquieu .

6. 6
b) Obra.
 1929: El concepte del amor en Sant Agustí: Assaig d’una
interpretació filosòfica. Tesi doctoral, dirigida per Karl Jaspers.
 1948: Salvar la pàtria jueva.
 1951: Els orígens del totalitarisme.
 1958: Rahel Varhagen: vida d’una dona jueva.
 1958: La condició humana.
 1963 Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal.
 1961 Entre el passat i el futur. Vuit exer4cicis sobre la reflexió
política.
 1963 Sobre la revolució.
 1968 Homes en temps de foscor.
 1969 Article: Martin Heidegger, l’octogenari.
 1969 Crisis de la República.
 1970 Sobre la violència.
 1978 La vida de l’esperit.
 1978 The Jew as a Pariah: Jewish Identity and Politics in the
Modern Age.
 1982 Conferencies sobre la filosofia política de Kant.
 2002 Diari filosòfic 1950-1973.
 2003 Responsabilitat i judici.
 Hannah Arendt / Martin Heidegger: Correspondència 1925-1975
i altres documents dels llegats.
 Hannah Arendt / Karl Jaspers: Correspondència 1926-1969.
 Hannah Arendt / Mary McCarthy: Entre amigues.
Correspondència entre Hannah Arendt y Mary McCarthy.
 Assajos de comprensió. 1930 - 1954. 41 textos de diversa
extensió i procedència (articles, ressenyes de libres, conferències,
entrevistes...).
 Karl Marx i la tradició del pensament polític occidental.
3. Perspectiva política de H. Arendt.

7. 7
a) Política i acció.1 2
Perspectives de com veu Hannah Arendt la política: “Jo no sóc
filòsofa” és una manera de mostrar la seva perspectiva. La seva no
és la perspectiva filosòfica. No veu la política amb els ulls de la
filòsofa. Coneix la tradició filosòfica, però no veu la política amb els
ulls d’aquesta tradició.
El pensar (filosofia) significa un cert distanciament respecte de les
coses fenomèniques (els fets). Per a Arendt la tradició filosòfica és
un procés de distanciament del món de les aparences, una retirada
del món comú.
La política seria precisament allò fenomènic, el món de les
aparences, del que es manifesta entre els homes, no dels homes,
en l’espai “entre” que és l’espai públic. Els homes no són éssers
polítics, els zoon politikon d’Aristòtil, sinó que la política es dóna
“entre” els homes i per tant és quelcom exterior de l’home.
En la tradició filosòfica hi un distanciament de la filosofia respecte
de la política. El presoner de la Caverna de Plató fa la seva sortida
solitària, etc.
L’àmbit de la política és l’àmbit del comú, de les aparences.
Hannah Arendt prendrà com a imatge la natalitat no la mortalitat
(els mortals), els humans són “natals” precisament per ser la
natalitat l’aparèixer a l’existència, aparèixer és l’activitat pròpia i la
política és l’espai d’aparences. L’espai “entre” els individus és allò
que els separa però al mateix temps els relaciona i els posa en
comú, la imatge d’Arendt és la taula, la taula que ens separa també
ens relaciona. En aquest espai públic i comú tenen lloc les coses
que els homes veuen i senten.
Els totalitarismes són règims d’eliminació total i absoluta de la
política, eliminen l’espai “entre”, l’esfera pública. En els camps de
concentració no hi ha política, no és un espai comú polític, hi ha
amuntegament d’humans.
La Modernitat és la progressiva pèrdua de l’espai d’aparences, de
l’esfera pública.
1 Apunts de la conferència de Fina Birulés al urs Hannah Arendt. UIB 2011.
2 Filosofia i pensament. Ramon Alcoberro. La política a contrapel de Hannah Arendt.

8. 8
Tot això permet entendre perquè diu “jo no sóc filòsofa”.
Per a H.A. l’espai públic no és el Parlament, el Congrés, sinó que
l’espai públic està en les manifestacions de la societat, en els
àmbits de la protesta i els dissidents.
Política: Possibilitat de participació activa (acció) no és anar a votar.
Arendt rebutja l’«esquema intencional» de la tradició filosòfica i de
Jaspers i l’«esquema funcionalista» de la sociologia de l’Escola de
Xicago. Segons el primer, la política s’hauria de jutjar des de les
motivacions conscients de l’agent, fent-ne abstracció de les
circumstàncies concretes en què s’inscriu l’acció política. Segons el
segon, els humans mai no són lliures, sinó que estan determinats
per estructures socials bàsicament impersonals i cegues, cosa que
impossibilita el judici, especialment el moral.
L’alternativa a aquests dos esquemes per a Arendt és pensar la
política des de l’acció que constitueix «el món comú als homes».
L’acció és sempre política en la mesura en què s’inscriu en la “xarxa
de les relacions humanes».
L’acció és individual, però alhora demanda la concertació amb els
altres, perquè implica una pluralitat d’’actors, cadascun amb
interessos propis. (veure el concepte d’«acció» a l’apartat La
condició humana)
S’han d’assumir les responsabilitats i acceptar els riscos que
comporten les nostres accions, no actuar és actuar en política. No
s’hi val amagar-se en falsos pretextos com “la bona voluntat”,
“l’obediènciaa les ordres” o “compliramb el deure” (el primer deure
en política és ser conscients del valor dels deures)
El criteri polític és el de l’opinió o el judici, aquest és diferent del
coneixement objectiu (propi de la ciència) com de l’avaluació moral
fundada en valors que es pretenen eterns (propi de la Filosofia).
En política no estan en joc ni el saber ni la veritat, sinó el judici i la
decisió. El judici polític institueix un món comú i convoca a una
comunitat de ciutadans; la decisió ha d’estar fundada amb l’acord
comú amb els altres.

9. 9
b. Filosofia moral política.3
La tasca de reincorporar la filosofia moral al pensament polític té el
seu punt de partida en l’obra de Hannah Arendt. Tot un segle de
progrés de les ciències socials, especialment la Sociologia de
l’Escola da Xicago on s’evidenciaque tals ciències prescindeixende
tota consideració moral en les seves anàlisis. Així Arendt pren
consciència ha esdevingut un exercici positivista, conductista i
empirista, aliè a la condició essencialment moral dels éssers
humans. Aquest cientifisme era incapaç de comprendre res d’allò
que realment ens fa humans, és a dir, responsables.
Les ciències socials volien obtenir el caràcter de “ciència” emulant a
les ciències naturals i per això és feia ús d’una presumpta
imparcialitat ètica.
Per l’altra part, les ideologies que havien començat a aparèixer
després de la Gran Guerra fan ús d’un llenguatge que es pretén
moralista no sent més que vulgaritat ideològica que amaga el
feixisme i l’stalinisme.
Els grans precursors de la política i la sociologia com són
Maquiavel, Adam Smith, Karl Marx o Max Weber es veien
degradats.
Hannah Arendt restituí la fibra moral a la filosofia política mitjançant
un camí d’innovació en el qual es recollia de la tradició l’element de
preocupació moral essencial (a partir d’Aristòtil i sant Agustí per
exemple) però en una tasca heterodoxa, impacient i inclassificable.
Aquesta tasca arendtiana es composava d’elements i conceptes
trets de la sociologia alemanya, posicions fenomenològiques i de
l’existencialisme i es manifestava en el cultiu assagístic, el
periodisme, la història, l’amor a la llengua, etc. La inclassificabilitat
de l’obra que en resultà és llegendària, però “inclassificable” no és
el mateix que “desqualificable”.
Mètode: partir dels fets, després les teories.
3 Hannah Arendt: Una filosofia moral política.Salvador Giner.

10. 10
Per tal d’entendre-la cal retenir d’antuvi un element epistemològic
crucial que parteix de la seva època i els seus mestres, Husserl,
Heidegger i Jaspers. Tracti del que tracti, Arendt parteix dels fets,
les coses, els esdeveniments, mai d’una teoria prèvia general.
Aquest mètode fenomenològic li permeté arribar a conclusions tan
obvies com que la situació totalitària és la base del totalitarisme i
que en aquesta base s’identifiquen el nazisme i l’stalinisme.
No parteix d’una teoria, per exemple: l’imperialisme capitalista i
nacionalista, l’anarquisme llibertari, etc. per després comprovar com
es comportenels seus representants o institucions. L’important és el
fenomen que s’ha d’entendre i explicar, quan se l’identifica en un
altre temps i lloc serà possible la seva generalització, encara que
porti noms diferents.
Arendt estengué aquest criteri a processos a més del feixisme i
l’stalinisme, també a l’imperialisme liberal capitalista, el colonialisme
europeu...
La seva idea de bona societat (heretada d’Aristòtil i Agustí d’Hipona)
té la implicació de la seva filosofia moral pública. L’ètica moderna
havia derivat cap a una anàlisis dels dilemes morals individuals i de
bona conducta personal; per a Arendt el més important és que els
valors morals es trobin en l’esfera pública i puguin ser compartits
per la parla, pel diàleg que permet aquest espai, que és
precisament la política.
A partir d’Arendt, una filosofiapràctica (ètica) que concentri els seus
esforços sobre la moral de la modernitat i que identifiqui el deure
moral del nostre ordre cívic, polític i econòmic té més possibilitats
d’aportar quelcom en el terreny moral a la nostra vida comuna que
altres vies més orientades a l’individu i a la subjectivitat.
Vida comuna i no solament en comú, és una noció clau d’Arendt.
Els dilemes morals individuals tindran la seva consolació filosòfica,
però els nostres infortunis i desastres de la vida social, les
mancances de la democràcia, els estralls de la justícia, o la
barbàrie, tal volta puguin trobar algun remei en la filosofia política
pública, o de la vida comuna, en la restauració de la moral a la
filosofia política que és el que preocupà a Hannah Arendt.

11. 11
c) el republicanisme cívic.4
Tota república és democràtica, però no tota democràcia és
republicana. Arendt volgué mantenir sempre aquesta distinció entre
república i democràcia i en la
segonaadvertí un potencial per
a la demagògia, la manipulació
de
Ciutadania –per seducció,
propaganda o distracció
consumista— i la degradació de l’home lliure en home massa. Per
això Arendt es decanta cap a la tradició filosòficadel republicanisme
(Tucídides, Ciceró, Maquiavel, Tocqueville els pares de la pària
yankee...).
Hannah Arendt és, ho hem dit, inclassificable: bastant
existencialista, un poc fenomenològica, d’esquerres però un poc
conservadora, de dretes però molt progressista, jueva però
antisionista, universalista però relativista, etc. però del que no hi ha
cap mena de dubta és que és una republicana.
La filosofia política republicana contemporània té dues sendes que
porten a universos oposats:Una és la de Robespierre que porta a la
destrucció i al terror, fins i tot en nom de la llibertat, igualtat i
fraternitat. L’altra és la del republicanisme cívic, el qual és
compatible amb el liberalisme, el socialisme democràtic, a
l’igualitarisme participatiu.
L’amenaça inherent a tota democràcia no prové solament dels seus
enemics externs, sinó dels propis defensors de la democràcia: els
promotors autòctons de la domesticació de la ciutadania.
Davant la desconfiança democràtica Hannah Arendt s’aferrà a la
profunda convicció republicana de que l’home és capaç de
l’autogovern i mereixedor moral d’exercir-lo. Aquesta convicció
reposa en el principi universalment compartit per tots els
republicans: el de la confiança aristotèlica en la capacitat dels
homes per practicar la virtut política i la filia politiké, la concòrdia
civil o amor a la cosa pública (res publica), quan la seva condició
social li ho permeti.
4 Ibíd. Salvador Giner
Demagògia és una
idea política que consisteix a recórrer a
emocions (sentiments, amors, odis, pors, d
esitjos) per guanyar el suport popular ,
freqüentment mitjançant l’ús de la retòrica i
la propaganda.

12. 12
Per a Arendt, la constitució d’un espai públic compartit, de
ciutadania, constitueix la condició primera del republicanisme i de
democràcia. Les repúbliques realment existents, com la nord-
americana, restringeixen la sobirania cívica mitjançant la
desigualtat o exclusió ètnica (esclavitud dels negres) o fins i tot
l’extermini (com el dels indis de les praderes).
L’espai públic s’assoleix solament quan és materialment possible
l’accés materialment possible l’exercici de la fraternitat, única via per
l’exercici de l’acció (en sentit arendtià). Es tracta d’una acció
arrelada en el principi del comportamentracional dels homes lliures,
la qual cosa és absolutament distinta de qualsevol ideal imposat
que ens digui quin ha de ser el bé absolut.
La virtú republicana mana de l’home i no de la doctrina. Inclou la
preocupació perl’espaicomú. Per a Hannah Arendt la virtut cívica
és la forma primigènia de tota virtut.
Hannah Arendt defensael concepte de pluralisme en l’àmbit polític,
el qual és tracta més de pluralitat de pensaments que de pluralitat
de partits polítics,perquè pensa que només aquest, el pluralisme, té
el potencial de la llibertat i la igualtat política entre les persones.
Defensa la democràcia directa, la democràcia participativa i
manté una actitud crítica davant de la democràcia representativa.
Els “polítics” professionals de les democràcies representatives no
són els indicats per fer política tal com l’entén Arendt. És més, ells
són els qui priven als ciutadans de fer política.Actualment només es
pot fer en els marges de les democràcies, en els espais comuns de
protesta.
4. Totalitarisme. Els orígens del totalitarisme.5
5 Filosofia i pensament. Ramon Alcoberro. La política a contrapel de Hannah Arendt.

13. 13
En els tres volums de L’origen del totalitarisme estan bàsicament
dedicats a estudiar l’antisemitisme, l’imperialisme i el racisme,
des de la perspectiva de la radical novetat del fenomen totalitari.
Arendt intenta comprendre “que ha passat en el món” per explicar
aquesta monstruosa novetat del totalitarisme. És significatiu que
faci referència als “orígens” i no a les “causes”. Els orígens són
documentables, les causes resulten molt complicades d’esbrinar;
les causes dels fenòmens polítics són ideològiques en el sentit de
què permetensospitar de les aparences de les coses però mai cap
causa explica del tot el problema.
No es poden considerar causes del totalitarisme ni les ideologies
nacionalistes del s.XIX, ni el cientificisme darwinista, ni l’idealisme
filosòfic, malgrat que aquest fenòmens estan a la seva base.
En la tradició provinent de la Política d’Aristòtil, hi havia tres formes
bàsiques de governar rectament i les seves formes corruptes:
Monarquia / Tirania, Aristocràcia / Oligarquia i Politeia / Demagògia.
El totalitarisme és una forma nova, contemporània, sense
precedents; no s’assembla a cap dels tres models aristotèlics.
El totalitarisme és un sistema en què “la culpa i la innocència es
tornen nocions sense sentit” (Fina Birulés). En conseqüència,
només es pot ser executor o víctima.
Arendt insistí en què no l’interessava especialment la novetat del
fenomen,sinó la destrucció de les nostres categories de pensament
i dels nostres criteris de judici, que el totalitarisme provoca. Per
exemple: sempre hi ha hagut antisemitisme, però mai un intent
científic i sistemàtic d’anihilament de tot un poble. Al seu llibre
Assaigs de comprensió diu que el totalitarisme no és una qüestió de
nombre de morts; l’important cal cercar-ho en una altra banda:
«l’absurd ideològic que les va provocar,la mecanització de la seva
execució i la institució acuradamentprogramada d’un món moribund
en què res té sentit és el que no té precedents”.
El terror i la ideologia sónles eines bàsiques del totalitarisme. Amb
la unió de repressió (camps de concentració, extermini massiu...) i
propaganda ideològica (adoctrinament obligatori, politització de la
vida quotidiana, pensament únic, fanatisme...), es crea un clima
social d’una brutalitat extrema.

14. 14
No és ni relativista ni positivista,és un fenomennou que trenca amb
totes les categories prèvies i posa en qüestió la humanitat de
l’home. La bogeria de voler crear un “home nou”, un “home total”,
porta a la destrucció pura i simple de la humanitat «el totalitarisme
no tendeix a un regne despòtic sobre els homes, sinó cap a un
sistema en què els homes hi són de més”. En aquest sentit Arendt
defineix el totalitarisme com a «mal absolut» concepte que s’ha de
relacionar amb el de «banalitat del mal».
El fenomen totalitari es compartit per igual pel feixisme nazi que pel
comunisme stalinista, tot i tenir noms diferents, doctrines diferents i
ser contrincants a la guerra.
El totalitarisme obté el suport de les masses aprofitant les dificultats
econòmiques, el descontentament i el buit espiritual ( Crac del
29).
Gràcies a la propaganda i l’adoctrinament, es crea la ficció d’un món
perfecte, pur, ideal.
Es creen moviments i organitzacions que van alimentant la doctrina,
sovint paramilitars.
Instauren el partit únic dominat totalment pel líder carismàtic,
portador el pensament únic, és la doctrina.
L’ideal és crear una nova
humanitat, ja sigui a través del
concepte de raça (racisme) o el
de classe (proletària), però
anul·lant la individualitat.
S’exerceix un control total.
Exterminant qualsevol
dissidència, oposició o revisió de
la doctrina, amb mètodes violents, cruels i brutals. No hi ha lloc a la
crítica ni al qüestionament ni s’han d’esperar argumentacions
racionals que el justifiquin. Es crea un clima social on tothom és
considerat culpable mentre no es demostri la seva innocència.
S’estén a tots els aspectes de la vida: social, polític, econòmic,
cultural, intel·lectual, artístic, espiritual, etc.

15. 15
5. L’acció. La condició humana.6
La condició humana.
És significatiu que Arendt parli de la condició i no de la naturalesa
de l’home. La naturalesa humana existeix, però el que li interessa
no és aquesta qüestió sinó una anàlisi del que significa viure
políticament en una societat moderna.
El llibre té com objectiu, segons Arendt, definir què s’entén per
pensamentpolític en la modernitat i que es caracteritza per haver
posat en qüestió el sentit comú tradicional. De fet, segons Arendt,
fins l’arribada de la modernitat no es pot parlar pròpiament de
societat.
Amb la modernitat, l’activitat humana ha quedat absorbida pel
treball; les exigències del treball i de la producció s’han estès a tota
la societat i això ha tingut com a conseqüència una situació de
desolació humana (no confondre amb l’aïllament ni amb la soledat,
perquè ara l’home no pot estar mai sol). La modernitat social ha
implicat una profunda degradació de les condicions humanes
d’existència.
Treball, obra i acció.
En aquesta obra, Arendt distingeix, dins les diverses activitats
humanes, entre treball, obra (o producte) i acció (altres
traduccions posen: labor, treball i acció)
 El treball (labor) és l’activitat pròpia de l’animal laborans,
serveix per a la subsistènciade l’individu i de l’espècie. Pertany, per
tant, necessàriament a la vida humana, però no d’una manera
diferent a com ho fa en els altres éssers vius.
El treball (del llatí tripalium, una tortura per esclaus castigats), ens
apropa a als estrats biològics i, en conseqüència, no és una
condició de llibertat, sinó una coacció per conservar la vida.
El producte del treball són els béns de consum, allò que és
consumit.
6 Filosofia i pensament. Ramon Alcoberro. La política a contrapel de Hannah Arendt i altres fonts.

16. 16
Dimensió lligada a la necessitat,
per abastir les necessitats de la
subsistència de l’espècie. És una
activitat repetitiva, no deixa
rastres. Els seus productes estan
destinats a ser consumits i
desaparèixer:laborar-consumir és
el sempre repetitiu cicle de la vida
biològica. La seva no visibilitat repetitiva i apolítica. Sempre l’han fet
els esclaus i les dones. No importa qui el faci, només cal que el faci
algú.
L’animal laborans pot laborar en grup però no genera cap espai
comú, no produeix més que vida biològica.
A l’antiguitat el treball de l’home era per proporcionar aliments i
garantir la supervivència de l’individu, el treball de la dona era la
procreació i la supervivència de l’espècie.
La condició que li correspon és la vida mateixa, la vida biològica.
 L’obra (work)o producte, en canvi, és pròpia de l’homo faber,
ens apropa a l’artesania, al bon ofici, a l’art, a la construcció, i es
refereix a aquells productes que són
necessitats o usats (que tenen valor
d’ús).
«L’obra de les nostres mans, a diferència del
treball dels nostres cossos –l’homo faber que fa i
literalment obra sobre en contrast amb l’animal
laborans que treballa i es barreja amb-, fabrica la
interminable varietat de coses la suma de les
quals constitueix l’artefacte humà. Són
majoritàriament, però no exclusivament, objectes
d’ús i posseeixen la durabilitat que Locke
necessitava per establir la propietat, el valor que
Adam Smith necessitava per al mercat
d’intercanvi, i són testimoni de la productivitat, la qual Marx creia que era la
prova de la naturalesa humana. El seu ús adequat no en comporta la
desaparició i donen a l’artefacte humà l’estabilitat i la solidesa (...)»
Tota activitat que produeix coses perdurables. Dimensió per la qual
produïm coses entre les que habitem. Governada per la lògica del

17. 17
fins. Els productes del treball tenen durabilitat i estan destinats a ser
usats (no consumits). L’home faber és qui aconsegueix l’obra
exercint una certa violència sobre la naturalesa. El món creat així no
és encara un espai de llibertat, és producció—ús.
La condició que li correspon és la mundanitat.
 L’acció, per la seva banda, serveix per a la fonamentació i
conservació de la comunitatpolítica i crea les condicions per a la
continuïtat entre generacions i per a la història.
Es realitza en l’espai públic (com a l’àgora grega, que és el seu
referent principal), transcorre entre els individus i mostra, alhora, la
singularitat i la pluralitat de l’ésser humà. Sense acció, sense vita
activa, l’individu no serà
reconegut com a tal pels
altres.
El treball i l’obra es poden
donar en tiranies i en
sistemes polítics de
qualsevol casta, però
l’acció només pot florir en
la república, que fa
possible la participació
política. En aquest àmbit,
és política el pensament
que es troba màximament
a prop de l’acció; en l’espai
d’acció obert per la paraula.
L’acció, en Arendt, és exactament el contrari de la dominació.
Quan l’individu modern s’allunya de la política s’arriba al fenomen
de la societat de masses i s’accentua la tendència al despotisme.
Però això no significa que l’acció es confongui amb el pensament.
Arendt rebutja la tradició filosòfica en la mesura que sempre ha
subordinat l’acció al pensament. Però tampoc no està d’acord amb
els qui, en la modernitat, han considerat que el pensament s’havia
de dedicar a transformar el món, com ara Marx. Per això, entre la
tradició que va de Plató a Heidegger d’una banda i la que va de
Marx a les ciències socials contemporànies de l’altra, Arendt busca
un camí original. Altrament dit, Arendt elabora la seva obra contra la
filosofia política i contra la teoria social, i critica igualment les
concepcions platònica i aristotèlica, que entenien el pensament

18. 18
com a observació passiva, el cristianisme, que convertí la filosofia
en mera contemplació, i la modernitat, en què el pensament
serveix principalment a la ciència empírica.
Acció i política
Per tal d’explicar la política, Arendt rebutja al mateix temps
l’esquema intencional de la tradició filosòfica i l’esquema
funcionalista, propi de les ciències socials.
1.- Segons l’esquema intencional, la política hauria de ser jutjada
per les motivacions conscients de l’agent (tesi que fa abstracció de
les circumstàncies concretes en què s’inscriu l’acció política).
2.- Segons l’esquema funcionalista(propide les ciències socials),
els humans mai no són lliures, sinó que estan determinats per
estructures socials bàsicament impersonals i cegues; cosa que fa
impossible qualsevol judici (i especialment, qualsevol judici moral).
L’alternativa d’Arendt és pensar la política des de l’acció, que
constitueix el món comú als homes.L’acció és sempre política en la
mesura que s’inscriu en la xarxa de relacions humanes.
El món només es mostra habitable quan transcendeix el món del
treball [la mundanitat], això és quan apareix l’acció i la paraula,
sense intervenció de la matèria. L’únic que dóna sentit a les nostres
vides. Es distingeix per la seva llibertat constitutiva. No és qualsevol
forma d’activitat, sinó aquella que té a veure amb el gest i la paraula
(l’homo loquens). És aquí on insereix la “natalitat”. Per Arendt són
natals més que mortals.
La seva condició és la pluralitat, els homes i no l’Home.
És individual, però alhora que expressa la singularitat també
demana concertació amb els altres, perquè implica una pluralitat
d’actors, cadascun amb interessos propis. Arendt n’assenyala dues
característiques bàsiques, que deriven d’aquest fet:
- L’acció és imprevisible. L’acció és enormement fràgil i es
caracteritza per la impredictibilitat de les seves conseqüències.

19. 19
L’acció cau en una xarxa d’accions i reaccions no previsibles. d’aquí
l’absurd de teories politiques que pretenguin ser profètiques
- L’acció és irreversible. Té un caràcter d’irreversibilitat, un cop
iniciada una acció no podem tornar enrere, podem demanar perdó,
però no esborrar l’acció. D’aquí la necessitat d’una perspectiva
prudent i responsable. L’acció sempre posa més del que l’agent
havia previst perquè cau o esdevé en una xarxa de relacions.
Només quan l’acció ha arribat al seu final podem saber el seu
resultat.
Assumir les responsabilitats és acceptar incórrer en els riscos que
comporten les nostres accions (tant per acció com per omissió,
perquè en política el simple no actuar significa també actuar). No
s’hi val amagar-se en falsos pretextos com ara la bona voluntat,
l’obediència o el respecte al deure (perquè el primer deure en
política és ser conscients del valor dels deures i per tant ser lúcids
respecte a ells).
L’acció humana és inici “natalitat” (parentesc amb el concepte de
“voluntat” de Kant), capacitat de fer aparèixer el que és inèdit, allò
nou. És llibertat, començament.Només és acció si va acompanyada
de paraula, de discurs.
La societat contemporània està preocupada per les conseqüències
que pot tenir la labor destinada al consum, aquesta és la
característica de la societat contemporània, està organitzada com a
labor, tot està destinat a ser consumit ràpidament.
En la societat contemporània hi ha un desmesurat avanç natural en
termes de labor. Hi ha una reinterpretació actual de la labor. L’arrel
d’aquesta reinterpretació es troba en la transformació de la política
en economia.
H.A. tracta de demostrar que en la políticahi ha irreductibilitat: no és
una mera superestructura econòmica (Marx).
En la societat contemporània la invasió de la labor en termes
públics. L’economia moderna ha substituït la labor en el lloc que
ocupava l’obra i l’acció.És en el món obrer on pot tornar a aparèixer

20. 20
l’obra i l’acció. Els oficis ens classifiquen i condicionen i ens
allunyen de la llibertat.
En 1945 va escriure Culpa organitzada i responsabilitat universal:
(...) “La societat de cada època, a través de la desocupació, frustra l’home
humil en la seva activitat normal diària i en el seu autorespecte, el prepara per
a aquest últim estadi en el qual assumirà sense dir ni piu qualsevol funció, fins i
tot la de botxí.”
Per a H.A. l’espai públic no és el Parlament, el Congrés, sinó que
l’espai públic està en les manifestacions de la societat, en els
àmbits de la protesta i els dissidents.
Política: Possibilitat de participació activa (acció) no és anar a votar.
Treball Obra Acció
Propi de Homo laborans Homo faber Homo loquens
Producte Béns de
consum. Per a
ser consumits
Objectes d’ús.
Per a ser
usats.
Política.
Transmesa
Dimensió La necessitat L’habitabilitat Espai comú
d’acció
comunicativa.
«Natalitat»
Condició Vida biològica «Mundanitat» La pluralitat
Els homes no
l’Home.
http://www.youtube.com/watch?v=pfFwIuTckWw
http://www.youtube.com/watch?v=dXOnU8EUN10

21. 21
6. El mal banal: Eichmann a Jerusalem.7
Entre abril i juny de 1961, Arendt assisteix com a reportera de la
revista The New Yorker al procés que tingué lloc a Jerusalem contra
Adolf Eichman, un criminal de guerra nazi que havia estat segrestat
a Argentina, on s’amagava, pel servei secret israelià, el Mossad, i
que en el seu judici li suggereixla seva teoria sobre la banalitat del
mal. Diu Arendt:
«Fou com si en aquells darrers minuts (Eichmann) resumís la lliçó que la seva
llarga carrera de maldat ens ha ensenyat, la lliçó de la terrible banalitat del mal,
davant la qual les paraules i el pensament se senten impotents.»
Eichmann a Jerusalem és, doncs, un conjunt de cinc reportatges
realitzats per Arendt durant aquest procés i en edicions posteriors el
llibre inclou també, generalment, documents de la polèmica
produïda per la publicació, que permeten clarificar algunes de les
seves posicions.
Per a l’opinió pública del seu temps,el procés d’ Adolf Eichmann es
presentava sota la forma d’una alternativa maniquea. O el criminal
nazi estava mogut per una maldat diabòlica i per un odi antijueu
brutal, de manera que era culpable sense discussió possible, o era
simplement una peça d’un mecanisme que ell no controlava, en un
sistema burocràtic.
7 Filosofia i pensament. Ramon Alcoberro. Salvador Giner op.cit. Fina Birulés conferència sobre Hannah
Arendt a la UIB 2011.

22. 22
Arendt es troba, doncs, entre dues opcions i no pot sorprendre que
fos mal compresa per vells amics, com l’historiador del judaisme
Gershom Scholem. Eichmann havia estat segrestat pels serveis
secrets israelians (11 de maig de 1960) i transferit en secret a
Israel, violant exactament totes les lleis internacionals que es podien
violar en aquest cas. De fet, estava condemnat a mort molt abans
del judici i el llibre d’Arendt no es va poder publicar a Israel fins
1966.
En el seu interrogatori, Eichmann va
al·legar que ell simplement complia
ordres, amb una obediència de
cadàver, fet imprescindible en una
guerra que necessita disciplina; i fins i
tot va fer esment de Kant, afirmant que
tota la seva vida havia viscut sota els
preceptes de la moral kantiana, per
justificar la seva acció.
Per a Arendt, Eichmann no és culpable,
en un cert sentit, perquè, efectivament,
és cert que només complia ordres; i
perquè, efectivament també, era una peça menor, només
responsable del transport dels jueus, però no de cap solució final
(Arendt aprofita per revelar detalls no gaire edificants sobre la
col·laboració entre les autoritats dels Consells Jueus i la jerarquia
nazi a Europa oriental, un tema encara tabú en la mitologia sionista
d’ara mateix).
Com diu Salvador Giner, l’originalitat del text consisteix a mostrar
que: la majoria delshumans no són herois i que en l’ànim de molts
habita una inclinació a l’obediència maligna (...) El que Arendt
demostrà és com la mediocritat moral, la covardia dels febles i la
fàcil obediència rutinària és el que transforma la gent corrent en
mansos braços de la brutalitat i de la barbàrie totalitària
De què resulta culpable Eichmann? Doncs, simplement, de
«banalitat», de no haver entès res, d’haver deixat de pensar
mentre complia les ordres.Paradoxalment, hom pot ser culpable per
no haver sabut escoltar la pròpia subjectivitat, per no haver estat
capaç de jutjar, de pensar, per si mateix.

23. 23
La banalitatdel mal
És el concepte més conegutdel seu llibre sobre el procés Eichmann
i va provocar molts malentesos, que en certa manera encara
perviuen avui. En quin sentit es pot dir que el mal és banal, sense
disminuir en res la
seva
responsabilitat?
Segons Arendt el
zelós funcionari del
Tercer Reich
pretenia obrar amb
bona consciència,
complia amb el seu
‘deure’, complia
amb les lleis. Mitja
dotzena de
psiquiatres va
declarar també que Eichmann no era cap psicòpata, ni tan sols un
desequilibrat, i fins i tot un va considerar que la seva actitud
respecte a la seva família i amics era desitjable (sic).
Però quan Arendt parla sobre
banalitat, no pretén disminuir o
relativitzar el mal que havia fet
Eichmann. No hi ha dubte que havia
participat en l’Holocaust, però la
paradoxa és que la seva maldat ni tan
sols era demoníaca, sinó banal; és la
maldat de l’homenet insignificant que
compleix ordres estúpidament, sense
preguntar-se ni per on moment quin
sentit tenen aquestes ordres.
El mal absolut a què es refereix el llibre Els orígens del
totalitarisme,doncs,esdevingué possible, segons la reflexió que es
continua a Eichmann a Jerusalem,gràcies a que milions i milions de
persones exercienun mal banal,una absoluta incapacitat de pensar
des del punt de vista dels altres, un mal sense profunditat; un mal
simplement imbècil i que poden practicar sense cap mal estar
personal també els bons, els cultes i els kantians.

24. 24
Però també és banalque la gent no resisteixi al mal i es deixi portar
estúpidamenta l’escorxador,per comptes de lluitar. En aquest sentit
també els jueus cauen en l’àmbit de la banalitat del mal (i en primer
lloc els membres dels Consells jueus que creien possible negociar
amb Hitler, que elaboraven llistes de membres de la comunitat que
després servien a la Gestapo per portar els seus als camps de
concentració). Ja és d’imaginar que la tesi d’Arendt va caure com
una bomba a l’interior de la comunitat jueva internacional.
Alguns han vist en ell concepte de «banalitat del mal» una
desautorització de Kant que havia afirmat que la moralitat
consisteix en el compliment de la llei per pur respecte a la llei, la
qual cosa només demostra que no s’ha entès Kant.
Però el que Arendt ens ve a dir és que convindria que prèviament
ens preguntéssim si la llei és respectable o si complir-la ens
deshumanitza. Només les lleis respectables han de ser
respectades. Necessitaríem allò que Kant anomenà un judici
reflexionant,que avaluï les accions del món comú i assumeixi com
a guia de l’acció la facultat de judici que és el més propi dels
humans. Quan deixem de jutjar, quan ens situem en un una situació
de desinterès per la política, en tant que cosa pública, fàcilment
podem acabar en un mal banal que ens fa còmplicesde l’assassinat
en sèrie.
http://www.youtube.com/watch?v=OqbWOYO6bAg
Sobre la revolució (1963)
En aquesta obra, Arendt es demana sobre les causes de la
revolució i s’endinsa en la que ella considera la qüestió essencial,
l’establiment del regne de la llibertat per part de ciutadans
responsables. Amb aquest objectiu, compara la Revolució
Francesa i la Revolució Americana i, novament, situa allò polític
en el centre del seu pensament.

25. 25
Independència d’Amèrica Revolució francesa
Segons la seva tesi, la Revolució Francesa fracassà amb el Terror
de Robespierre, que havia intentat superar la misèria moral i crear
una societat igualitària, mentre que la Revolució Americana
aconseguí els seus objectius perquè, entre ells, la qüestió social no
era tan important. Per això la segona aconseguí fundar una
república lliure amb igualtat de drets polítics entre tots els
ciutadans.
El problema de la primera, en canvi, fou posar la creença filosòfica
en el progrés dins l’àmbit polític. Quan s’intentaren implementar les
idees filosòfiques en política, arribà el Terror. La república de
Robespierre va degenerar aviat en la negació de qualsevol
republicanisme cívic, mentre l’onada revolucionària nord
americana assolí un grau d’autodeterminació ciutadana de la vida
comú, de participació activa en l’àmbit públic que no es va donar a
França. Així com la Declaraciód’Independència dels EUA de 1776
responia al principide llibertat, la ConstitucióFrancesade 1791 es
fonamentava sobre la base d’un Estat nacional centralitzat, que
no donava més poder als ciutadans, sinó que els en treia.
La comunitat política que sorgeix d’aquest pacte conté la font del poder, que
flueix a tots aquells que hi pertanyen i estarien condemnats a la impotència fora
de la comunitat política. De forma contrària, l’Estat que sorgeix de l’aprovació
dels súbdits aconsegueix el monopoli del poder, que queda fora de l’abast dels
governats, que només poden sortir d’aquella impotència política si decideixen
trencar l’aparell de l’Estat (...).
Des de la perspectiva d’Arendt el que és decisiu és determinar en
quin sentit una o altra revolució va crear les condicions per a què la

26. 26
ciutadania busqués una vida activa pròpia d’éssers lliures i
responsables, una vida que entén la participació en la cosa pública
(res pública) com a manifestació de l’autonomia del ciutadà.
La simpatia que Arendt sent per la solució nord americana es basa
en aquest criteri. Arendt detecta un grau d’autodeterminació
ciutadana en la vida comuna, de participació activa en allò públic,
que no es troba en la França revolucionària; aqueta comportà una
intervenció emocional de les turbes i un frenesí que desembocà en
el Terror. La república de Robespierre degenerà aviat en la negació
de tot republicanisme cívic. L’acció pròpia de la vita activa portà
allà a l’inacció, el temor polític, a la proclamació buida de la virtú
patriòtica del ciutadà.
Sobre la revolució es potsintetitzar amb les següents idees:
a) El concepte de llibertat es distingeix nítidament de la ficció
alliberadora a la qual ens han acostumat totes les revolucions
modernes a partir de la Revolució Francesa.
b) El projecte central d’aquestes revolucions, que procura resoldre
la qüestió social per mitjans polítics està destinat a l’opressió,
les persecucions i l’exclusió d’aquells que s’interposen en el seu
camí, el camí de la doctrina revolucionària.
- La Revolució francesa fracassà con el Terror de Robespierre,
que intentà superar la misèria social y crear una societat igualitària
sobre una base moral, ideològica.
- La carència filosòfica en el progrés no s’ha de convertir en un
criteri en el àmbit polític, tal como en la Revolució francesa.
Precisamentla implementació d’idees filosòfiques fou el que el que
portà al govern del terror.
c) Una vertadera revolució ha de ser política i definir-se mitjançant
la instauració de la llibertat, entesa alhora com la implantació
d’un espai públic al qual accedeixin les persones sota un govern
limitat, garantia de drets i equilibri de poders.
- La Revolució americana pogué buscar objectius quasi
exclusivament políticaperquè la qüestió social no era tan candent.
D’aquesta forma fou possible fundar una república lliure, en la que

27. 27
el ciutadà tenia los mateixos drets que els altres en tots els
assumptes polítics.
- En la Revolució americana se materialitzaren los principis de
la separació de poders63
y el de la limitació del poder a través
del federalisme de repúbliques petites amb un poder central.