2. Història de les idees polítiques
2.1. La política en l'Antiguitat clàssica
2.1.1. Plató: els inicis de la Filosofia Política
2.1.2. La política d'Aristòtil
2.1.3. El món hel·lenístic i el romà
2.2. La filosofia Política en l'Edat Mitjana
2.2.1. L'agustinisme polític
2.2.2. Les dos espases i la querella de les investidures
2.3.. La Filosofia Política en l'Edat Moderna
2.3.1. El moment de Maquiavel
2.3.2. Les teories del contracte social
2.3.3. La pau perpètua de Kant
2.3.4. Dialèctica: la teoria política de Marx
2.3.5. L'utilitarisme
3. 2. Història de les idees polítiques
Les idees polítiques no han sorgit del no-res.
Tenen la seua història.
El coneixement de la història de les idees polítiques
conferix una “base de dades” per a orientar-se.
Conéixer la història de les idees polítiques
proporciona una cultura política necessària per a
enfrontar-se als problemes teòrics de hui i ajuda a
formar-se un criteri propi davant
dels problemes pràctics de la política.
4. 2.1. La política en l'Antiguitat clàssica
Es pensa en la Grècia clàssica quan es parla dels
orígens de la política.
La paraula “política” és grega, deriva de
“polis” – Ciutat.
La política va implicar argumentar l'ús del
poder, crear un espai de deliberació,
designació de representants i rendició de
comptes, en el que força es deixava
de costat i, en el seu lloc, s'erigia la
paraula.
5. La polis democràtica - Atenes - Segle V a.C.
Aplicació de tres principis fonamentals:
- La isonomia (igualtat davant de la llei),
- La isokratia (igualtat de poder)
- La isegoría (igualtat en l'ús de la paraula en l'àgora)
Eixa igualtat no és real.
No tots els que estaven en la ciutat eren ciutadans.
Ni les dones, ni els estrangers ni els esclaus ho eren.
Els sofistes sorgixen com a necessitat la democràcia, per a usar
bé la paraula i convéncer.
Es definien com a mestres de virtut i ciutadania.
6. 2.1.1. Plató: Els inicis de la Fil. Política
Primer gran teòric de la política (427-347 a.C.).
No va ser un partidari de la democràcia atenesa.
Rebuig per:
- Els seus orígens aristocràtics
- El judici a Sòcrates, el seu mestre
La Filosofia Política naix com una crítica radical a
la democràcia i al moviment dels sofistes que li
donava el seu suport.
7. Plató hereta l'intel·lectualisme moral de Sòcrates:
La virtut depén del coneixement.
El número, la regla de la majoria o la
comptabilització de vots en l'assemblea no podien
ser el criteri per a establir la veritat. Un havia de
pensar, fer ús de la raó, per a trobar les idees o
definicions de les coses.
Plató on la ciutat és governada per aquells que
tenen més coneixement, i no per
les opinions de la majoria.
8. 2.1.2. La política d'Aristòtil
Aristòtil (384-322 a.C.) va ser deixeble de Plató.
El saber teòric no és suficient: és necessari algun
tipus de saber pràctic = “prudència”:
Aplicar els principis generals
a les circumstàncies particulars
Molt més empíric.
“L'home és un animal polític per
naturalesa”.
El seu medi natural és la polis,
la civilització.
9. No hi ha una ruptura entre l'ètica i la política.
Ambdues pertanyen a les “ciències de les coses humanes”.
Les virtuts ètiques només es poden donar en la polis
El bon ciutadà en un règim bo serà un home bo.
La seva proposta política:
Trobar un terme mitjà entre els abusos democràtics
(el despotisme de la majoria pobra)
i els abusos de l'oligarquia (el despotisme de la minoria rica).
Açò es el que anomena “politeía”
És a dir: ciutadania.
On no hi ha una separació entre
els que governen i els governats.
10. 2.1.3. El món hel·lenístic i el romà
La polis clàssica ja estava desapareixent.
L'edificació del gran imperi d'Alexandre el Gran.
Epicur predicava l'abstenció davant dels
assumptes públics i el cultiu de l'amistat lluny de
les preocupacions i les passions pel poder.
L'arribada de la Filosofia a Roma
suposà un gran canvi en aquella
societat.
11. Marco Tuli Ciceró serà el primer representant de
la política a Roma amb la defensa de la “res
publica res populi”, açò és com “cosa” de tot el
poble.
Ciceró és un dels pares del republicanisme:
- Defén la llibertat
- No dominació per part de particulars
- Tots per igual a les lleis
- Garantia contra el despotisme.
12. En resum…
Els orígens clàssics de la Filosofia
Política són evidents. En la Grècia
antiga i en la Roma republicana, van
aparéixer les primeres reflexions filosòfiques
sobre la política.
La República de Plató va ser l'obra mestra d'este
període.
13. 2.2. La filosofia Política en l'Edat Mitjana
S'institucionalitza l'Església Cristiana.
S'ha arribat a parlar de “teologia política”
Teoria dels “dos cossos” dels reis medievals:
D'una banda, el cos mortal
D’altre cos immortal i avalat pel dret diví.
14. 2.2.1. L'agustinisme polític
Agustí d’Hipona: La Ciutat de Déu (llibre politic).
Reivindica l'esfera dels poders espirituals
enfront dels poders seculars.
L'home com a ciutadà i membre de dos ciutats:
- Una ciutat terrenal, on habita el cos.
L’Estat
- Una ciutat espiritual, pròpia de tots
els creients, La Ciutat de Déu, on
habita l'ànima.
15. El món seria l'escenari d'un combat entre el Bé
(la Ciutat de Déu) i el Mal (La Ciutat del Pecat).
En la història del món ambdues ciutats estan
mesclades,
En el Judici Final hi haurà una separació.
La teoria de la Ciutat de Déu
d'Agustín de Hipona va marcar
les bases de la relacions entre
Estat i Església.
16. 2.2.2. Les dos espases i la querella
de les investidures
Segle V – Es perfila una separació dels poders espirituals i
imperials.
Separació entre els poders de les “ànimes” (el papat en
tant que “poder espiritual”) i els poders que governeu
sobre els cossos (els anomenats “poders temporals”).
Cap home podia gaudir al mateix temps de l'imperium
(el poder polític) i del sacerdotium (el poder religiós).
La doctrina de les dos espases va impedir una
concentració excessiva de poder en una sola
instància o persona.
17. En resum
La Filosofia Política en l'Edat Mitjana,
com la filosofia en general durant
esta època, va representar un
compromís entre la fe cristiana i la raó.
L'agustinismo polític va tindre un
paper referencial durant segles.
18. 2.3. La Filosofia Política en l'Edat
Moderna
Enderrocament del pensament causat per:
- Desenvolupament de la ciència
- Descobriments geogràfics
- El home és el centre d’estudi
La RAÓ – El nou paradigma
- Recerca de la veritat
- Sense sotmetre's a les autoritats espirituals
La Filosofia Política no va ser aliena a estos canvis.
19. 2.3.1. El moment de Maquiavel
- Diplomàtic i de secretari de la República florentina.
- Observa maneres i estils diferents d'exercir el govern.
- De tot això, va eixir una obra revolucionària: El príncep
Llibre criticat per:
- Incloure ensenyances immorals
- Buidar la política de tot contingut ètic.
El llibre tracta de:
- Saber utilitzar els mitjans quan siga oportú.
- Com funciona realment la política i
- Desemmascarar la hipocresia dels governs.
20. - Per a Maquiavel la política és una lluita activa per
aconseguir el poder i la pràctica de les virtuts
tradicionals, en un context de conflicte i inestabilitat
política, pot portar al fracàs del polític i a la ruïna de
l'estat.
- Diu “El polític ha de ser mig home (fer ús de les
virtuts humanes tradicionals quan se'l puga
permetre) i mig bèstia
(saber fer ús de
l'astúcia i la força en
moments excepcionals).
21. 2.3.2. Les teories del contracte social
En quins casos ha d'haver-hi consentiment per
part del poble davant del govern i en quins casos
és just rebel·lar-se?
Esta qüestió de la legitimitat és pròpiament filosòfica.
Ací és necessari reflexionar sobre els drets i els deures de
governants i governats.
En la modernitat, els teòrics del contracte social oferixen
una doctrina que pretén respondre a esta qüestió des
d'uns arguments basats en un suposat pacte
entre els membres del cos polític per a
constituir l'estat civil.
22. 2.3.2.1. Hobbes: pessimisme
antropològic i absolutisme polític
1588-1679 : El primer a formular el contracte social
Parteix del que ell anomena “l'estat de naturalesa”.
En aquest estat no hi ha poder i cada un dels hòmens té
dret a tot el que pot aconseguir amb l'ús de les seues
pròpies forces (llei natural).
Hobbes sosté que “l'home és un llop per a
l'home” en l'estat de naturalesa.
Hi ha una guerra de tots contra tots, on
ningú està segur.
Els hòmens es mouen per instint d'autoconservació
i per por.
23. Això és insostenible.
S'han d’aconseguir unes mínimes garanties de pau.
Açò és el contracte social
Pacten una delegació de tot el poder al sobirà, amb
la qual cosa este serà l'encarregat de mantindre la
llei i l'orde dins del nou estat civil.
Es el anomenat “Leviatán”.
És el pas de l'estat de naturalesa a l'estat civil.
En resum, els súbdits han d'obeir al sobirà perquè
els assegura la pau i la conservació de les seues
propietats.
Es la justificació del absolutisme
24. 2.3.2.2. Rousseau: optimisme
antropològic i republicanisme civil
1712-1778 - L'home és bo per naturalesa.
El que ho corromp és la propietat privada i la societat.
L'home natural no te la necessitat d’associar-se políticament,
sinó haguera sigut per una determinació exterior:
l'escassetat, la falta de recursos. Això els ha obligat a
organitzar-se.
En el Contracte que ens proposa Rousseau, cada u es dóna a els
altres de manera que continua sent tan lliure com abans.
Es utilizar una voluntat general sense dominacions particulars
ni propietats
Tots es deuran al poder sobirà reunit en l'assemblea del
conjunt dels ciutadans.
26. 2.3.3. La pau perpètua de Kant
Proposa un govern representatiu.
Els governants han de retre comptes a la ciutadania.
Estableix una divisió de les funcions del poder per a evitar abusos i
despotismes.
Entén que el contracte social és un consentiment del poble cap al
govern.
La seua teoria més important referix a les relacions entre els Estats.
Estos es troben en una situació de guerra potencial al no haver una
instància arbitral superior que dirimisca els seus conflictes.
Proposta: Pactar unes federacions entre Estats en què no puga existir
cap guerra i s'aliaran per a donar-se suport mutu en cas de
necessitat defensa.
27. 2.3.4. Dialèctica: la teoria política de Marx
Hegel criticava el formalisme moral de Kant
Proposa una filosofia de la història en què la raó es va
fent conscient de si mateixa, però mai d'una manera
individual i unilateral, sinó seguint una evolució
col·lectiva a partir de grans moments i èpoques.
Marx acusa Hegel d'ideològic, de defendre els interessos
dels dirigents de l'Estat
La intenció de Marx és posar de cap per
avall la dialèctica hegeliana per a referir-la
a la realitat material.
28. Marx diu que els filòsofs s'han limitat a interpretar
el món, però del que de veritat es tracta és de
transformar-ho.
La filosofia de Marx es revolucionària
La història, segons Marx, es basa en la lluita entre
les classes socials, que es dividixen entre els
propietaris i els no propietaris. La revolució resol
el problema pràctic de l'explotació de l'home per
l'home.
Les seves idees estan expresades en un
manual que el partit comunista li va
encarregar:
“El manifest comunista”
29. El Manifest comunista
Les idees que el Manifest expressa són les següents:
- La història política i intel·lectual d'una societat
està determinada pel mode de producció i la
formació socioeconòmica que es deriva d'ell.
- Una vegada aparegudes les classes socials sobre la base de
la propietat privada i l'explotació, la història de les societats
ha sigut la història de la lluita de les classes explotadores i
les explotades.
- En l'actual societat moderna el proletariat és l'única classe
social l'emancipació del qual significarà l'emancipació de
tota la humanitat per mitjà de la revolució comunista:
l'abolició de la propietat burgesa, les classes socials i l'Estat.
30. 2.3.5. L'utilitarisme
Podem qualificar a l'utilitarisme com una teoria política
perquè es pot aplicar en este terreny.
L’objectiu ha de ser la maximització de la felicitat per al
nombre més gran possible de persones.
Una característica fonamental de l'utilitarisme és que
cada un compte per u: nega els privilegis a
determinades classes o estaments de la societat.
Segons Stuart Mill, hi ha valors, com la llibertat o la
tolerància, que són principis que s'han de protegir al
marge de possibles conseqüències.
31. En resum…
La Filosofia política en la modernitat
tendix a presentar-se d'una forma molt
més descriptiva.
Els grans ideals polítics continuen
tenint la seua importància, però atés que
l'aparença científica és signe de credibilitat
s'abandonen les exposicions més retòriques.
El contractualisme i l'utilitarisme són dos
exemples clars d'esta tendència
