Segons els acords de la UNESCO, el patrimoni cultural immaterial identifica valors que han de perdurar, que han de passar d’una generació a l’altra i reforçar els sentiments d’identitat de les persones i els grups entre ells, amb el seu entorn i la natura i amb la seua història. L’organisme internacional adverteix que han de ser compatibles amb els drets humans, que han de servir al respecte mutu entre individus i comunitats i no han d’anar contra un desenvolupament sostenible. Al País Valencià, les institucions taurines han volgut disfressar de patrimoni cultural a preservar la tortura dels bous a places i carrers. Una lectura del reglament estatal d’espectacles taurins ens permet entendre el que entenen per cultura, per respecte dels drets més elementals que també tenen els altres animals, per allò que han de ser uns valors a transmetre a les noves generacions...

1. Cultura sense tortura, patrimoni de la humanitat.
En memòria de Xelín, el cavall que morí ahir a Sevilla. I de Titánico, Tinajero, Viborilla,
Incansable, Emocionado i Ingenioso, els 6 bous que mataren a la plaça. I d’Entretenido II i
Lento, els sobrers1. I de tots els animals que han patit, pateixen i patiran a una plaça de bous.
Per qui és a fora, però al seu costat. Per tota la gent que acabarà amb això.
http://www.facebook.com/media/set/?set=a.323544251047392.74298.134591976609288&type=1
https://plus.google.com/u/0/108765868907483609873/post
Segons els acords de la UNESCO, el patrimoni cultural immaterial2 identifica valors que han de
perdurar, que han de passar d’una generació a l’altra i reforçar els sentiments d’identitat de les
persones i els grups entre ells, amb el seu entorn i la natura i amb la seua història. L’organisme
internacional adverteix que han de ser compatibles amb els drets humans, que han de servir al
respecte mutu entre individus i comunitats i no han d’anar contra un desenvolupament sostenible.
Al País Valencià, les institucions taurines han volgut disfressar de patrimoni cultural a preservar la
tortura dels bous a places i carrers. Una lectura del reglament estatal d’espectacles taurins3 ens
permet entendre el que entenen per cultura, per respecte dels drets més elementals que també
tenen els altres animals, per allò que han de ser uns valors a transmetre a les noves generacions.
Els bous mascles no viuran a les deveses més de 6 anys. El negoci és el negoci i,
normalment, patiran el seu destí poc després de tindre l’edat establerta, que és de 4 anys si han
estat elegits per a corregudes de bous i de 2 si van a morir a les corregudes a cavall o a les de jònecs.
Els espectacles taurins on participa gent que no és professional, com els bous al carrer, han de
comptar amb una autorització específica per a fer servir animals de més de 2 anys (articles 45 i 46
del reglament).
La seua “sort” els persegueix des de que naixen. Genets amb llargues vares anomenades garrotxes
els assetgen al camp i els tomben per a comprovar les seues reaccions, i són sotmesos a la tienta a
recintes tancats on, suposadament, mostren la bravura que els pot permetre arribar als 4 anys.
Aquesta perspectiva de negoci està reservada pels “millors”, molt pocs. Del rebuig de ‘tienta’ trien
els lots d’individus de 2 anys que moren com a jònecs, els que es van als bous al carrer o els que són
torturats amb 1 any o fins i tot menys a espectacles com les becerrades cadafaleres
d’Algemesí o a les escoles taurines. Els xiquets i xiquetes poden començar a matar aquests
vedells a partir dels 14 anys (art. 92). Els animals que tenen defectes a les banyes, de naixement
Plaça de bous de la Maestranza de Sevilla. Fira d’Abril, matinal del diumenge, 29.04.2012, 18a de l’abonament de
temporada. Ordre del dia dels bous de Bohorquez.
http://www.plazadetorosdelamaestranza.com/index.php/noticias/sorteo/687-orden-de-lidia-de-los-toros-de-ferminbohorquez
2 Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial. París, 17 d'octubre del 2003.
http://www.unesco.org/culture/ich/doc/src/00009-CA-PDF.pdf
llistat altres idiomes: http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?lg=es&pg=00102
3 Reial Decret 145/1996, de 2 de febrer, pel qual es modifica i dóna nova redacció al reglament de espectacles taurins.
BOE número 54 de 2/3/1996, pàgines 8401 a 8421 (21 p.).
1

2. o per què se les han estellades o trencades, entren en aquests lots4.
Pel que fa a les femelles, una part és destinada a la cria. Moltes acaben a l’escorxador quan han
fet els 4 mesos, com els mascles que mai xafaran una plaça. Algunes també pateixen als
espectacles taurins, i una part acaba les escoles taurines i els espectacles de joneguers novells, on
no tenen la més mínima oportunitat de defensar-se.
Quan arriba el dia, els sotmeten a un llarg viatge a dins de calaixos individuals on no es poden
moure, per a evitar moviments i colps que podrien trencar les preuades banyes (art. 49.2). A la
plaça de bous, els tanquen a prop dels cavalls que utilitzaran els seus botxins, els bous esquellers
que els oferiran tranquilitat amb la seua presència quan calga i de les mules que els arrossegaran.
Als corrals, els sotmeten a un reconeixement veterinari que només ha d’establir si valen el preu
pagat per ells (art. 55.1), i que es repetirà poc abans de ser abocats a la plaça per comprovar que no
han patit cap minva (art. 56.1).
De nou, els observen individus que volen preveure la seua
actitud a la plaça i que estableixen lots que adjudicar, per
sorteig, als toreros (art. 59.1). No tarden en rebre el
primer colp amb la divisa, el primer guarniment de vius
colors que claven a la seua carn, la primera eina de tortura que
els fa sagnar5. Resten als corrals, on tot el que passa fins al
moment de la correguda queda entre els bous i els seus
captors.
No es poden manipular les banyes del animals per a corregudes
de bous i de jònecs picades. Per a les corregudes a cavall i de
jònecs sense picadors, es pot fer sense arribar a la clavilla
òssia (l’os viu) i amb la supervisió d’una persona veterinària (arts. 47 i 48.2). La llibertat per a
manipular les defenses del bou és total a la resta d’espectacles, i fins i tot obligatòria quan
intervenen individus de més de 2 anys (art. 48.3).
El reglament no fa cap referència i, per tant, no estableix cap limitació, a altres possibles
“manipulacions” com l’ús de drogues i productes químics o els maltractaments físics, per a que els
bous isquen a la plaça afeblits i estabornits. Només es penalitza la presentació d’un bou
manifestament inútil per a la lídia, per patir defectes ostensibles o adoptar conductes que
impedisquen el normal desenvolupament d'aquesta (art. 84.1). Segons la norma, s’han de
mantindre les aparences.
Els aboquen a martiri a un circ romà a través de la foscor de túnels que semblen que ofereixen una
eixida en forma de llum cegadora. Prompte descobreixen
que no és un camí de fugida, que és una rampa de crits i
sorolls estranys totalment tancada. Al seu davant tenen un
torero i la seua quadrilla de banderillers, picadors i mossos
(art. 70.2) ben entrenats i organitzats, amb experiència per
a aprofitar tots els avantatges que els dona l’espectacle. Es
pot veure envoltat pel torero i fins a 3 dels seus ajudants
(art. 71.2): ha començat el que ells anomenen el primer terç.
El primer engany deixarà clar tot el que pot donar de si
aquesta dansa. Si un reglament prohibeix una pràctica, és perquè cal fer-ho: crida l’atenció la de
tapar el cap del bou amb el capot per a aconseguir que tope contra la barrera o els refugis
§48.1. Els animals bornis, amb banyes estellades que conserven part de la punta (despitorrados) o que les han perdut
(escobillados) no podran ser torejats en corregudes de bous. Podran ser-ho en novillades picades, a excepció dels
bornis, sempre que s'incloga en el mateix cartell de la festa i amb caràcters ben visibles l'advertència: «Rebuig de
tempta i defectuoses». Un bou borni (bizco) no té les banyes simètriques: cadascuna a la seua banda, una és més alta que
l’altra.
5 §59.5. Tots els caps de bestiar que es toregen en places de primera i segona categoria portaran les divises
identificatives de la ramaderia, que tindrà les següents mesures: seran de doble arpó de 80 mm de llarg, dels quals 30
mm seran destinats al doble arpó, que tindrà una amplada màxima de 16 mm.
4

3. (burladeros, art. 71.3), que es sanciona amb una falta lleu penada amb multa de 30 a 150€6.
Ell s’intentarà defensar i trobar una fugida, i pensarà que els capots i la muleta que es mouen
davant els seus ulls són els més perillosos, els que l’han encerclat i no li deixen trobar lloc segur.
Fins al final, pensarà que els humans no tenen la culpa, i fins i tot buscarà la seua protecció.
Només alguna vegada, entendrà que hi són al darrere.
Li xuclaran tota la seua força amb la pica, una llança que li claven des d’un cavall i que està
pensada per a trencar la seua musculatura, per a fer brollar la sang sense parar7. Està prohibit que
el picador bloquege la fugida del bou si considera que encara no ha acabat amb ell, o remoga la
llança a dins de la ferida per a fer més mal (li diuen barrinar). Si ho fa, rebrà tot el pes de la llei
amb una falta lleu que el deixarà sense canvi a les butxaques (art. 72.4).
A una plaça de primera categoria, els bous han de rebre la pica, com a mínim, dues
vegades. A la resta de places, el torero pot decidir acabar amb la tortura després de la primera
(art. 72.6). Si la presidència considera que el bou no ho aguantarà,
el pot condemnar amb el mocador roig (art. 69.2) a rebre les
banderilles de càstig, anomenades banderilles negres8 (art. 75).
L’animal no pot arribar sencer al segon terç: cada individu té
reservats dos parells d’aquests estris (art. 62.3).
Al terç de banderilles, els toreros fan de cavallers i es cedeixen el
protagonisme els uns als altres. Li clavaran a l’animal un
mínim de dos parells d’aquests arpons9, quasi sempre els
tres de rigor (art. 76.1). Moltes vegades, en rebre la fiblada, el
bou es tornarà enrere cercant qui li fa mal, alçarà el cap amunt i
s’oblidarà del banderiller, que podrà fugir més tranquil.
Amb el bou ferit i cridant, començaran el tercer terç. Els toreros
tenen fins a 10 minuts per a abusar de l’engany abans d’entrar a
matar ( art. 80.1). El bou ha de morir travessat per una llarga
espasa anomenada estoc10, patint una llarga agonia. Els toreros
haurien d’aprofitar el seu impuls i el del bou en envestir, encertar a clavar l’espasa als hoyos de
agujas per a evitar la columna vertebral per l’esquerra o per la dreta, tallar en sec venes i artèries
principals i generar una mort relativament ràpida. Això no sol passar: la major part de les vegades
que encerten a clavar l’estoc a fons, es desvia de la trajectòria i perfora els pulmons, el diafragma, el
fetge… El bou encara s’està ofegant amb la seua sang quan li tallen les orelles o, fins i tot, quan les
mules l’arrosseguen cap als corrals.
Sovint, claven l’estoc a mitges perquè se’ls escapa de la ma o perquè topen amb l’os. Han de traure
Llei 10/1991, de 4 d’abril, sobre potestats administratives en matèria d’espectacles taurins, art. 17. Segons l’article 13,
la falta prescriu si no s’obre el procediment de sanció en els termini de 2 mesos, i la sanció també prescriu si no s’aplica
en el termini dels 2 mesos després d’haver-se resolt.
http://www.boe.es/aeboe/consultas/bases_datos/doc.php?id=BOE-A-1991-8266
7 §64.1. Les piques (puyas) tindran la forma de piràmide triangular, amb arestes o talls rectes, d'acer tallant i punxant i
les seues dimensions, apreciades amb l’esquadra, seran: 29 mm de llarg en cada aresta per 19 d'ample a la base de cada
cara o triangle; estaran proveïdes a la base de un límit de fusta, coberta de corda encolada de 3 mm d'ample en la part
corresponent a cada aresta, 5 mm a comptar del centre de la base de cada triangle, 30 mm de diàmetre a la base inferior i
60 mm de llarg, acabada en una creueta fixa d'acer, de braços en forma cilíndrica, de 50 mm des dels seus extrems a la
base del límit i un gruix de 8 mm (annex III).
§64.2. La vara en la qual es munta la pica serà de fusta de faig o freixe, lleugerament bombada, havent de quedar una
de les tres cares que formen la pica cap amunt, coincidint amb la part convexa de la vara i l'escaire en posició
horitzontal i paral·lel a la base de la cara indicada.
§64.3. El llarg total de la garrotxa, és a dir, la vara amb la pica ja col·locada, serà de 2,55-2,70 m.
§64.4. En les corregudes de jònecs picades s'utilitzaran piques de les mateixes característiques, però es rebaixarà en 3
mm d'altura de la piràmide.
8 §63.2. En les banderilles negres o de càstig, l'arpó, en la seua part visible, tindrà una longitud de 8 cm i una amplada de
6 mm. La part del arpó de la qual ix la punta de fixació serà de 61 mm, amb un ample de 20, i la separació entre el
terminal de la punta de fixació i el cos del arpó serà de 12 mm. Les banderilles negres tindran el pal amb una funda de
color negre amb una franja en blanc de 7 cm a la part mitjana.
9 §63.1. Les banderilles seran rectes i de material resistent, amb empunyadura de fusta de faig o freixe, amb una
longitud de pal no superior a 70 cm i d'un gruix de 18 mm de diàmetre. Introduït en un extrem hi haurà el arpó, d'acer
tallant i punxant, que en la seua part visible serà d'una longitud de 60 mm, dels quals 40 mm seran destinats a la
punta de fixació (arponcillo), que tindrà una amplada màxima de 16 mm.
10 §66.1. Els estocs tindran una longitud màxima d'acer de 88 cm des de l'empunyadura a la punta.
6

4. l’espasa clavada i tornar a provar (art. 80.2) amb rapidesa, per a evitar els avisos i el fracàs de no
matar el bou (art. 81). Han de vèncer la temptació d’intentar prémer l’espasa clavada a mitges, o de
ferir l’animal amb qualsevol altra eina (art. 80.1) De nou, cometrien falta lleu (art 8o.3).
Al toreig a cavall, la proesa consisteix en clavar banderilles. Els executors poden fer servir fins a
tres parells, a més de 3 banderilles de càstig11 (art. 88.5). Poden elegir entre les específiques
d’aquesta modalitat, curtes12 i llargues13, i les que són idèntiques a les toreig a peu14. Han de matar
sense baixar del cavall i amb les banderilles de mort15 (art. 88.5), dotades d’un arpó molt més gran.
Les estocades i les banderilles de mort es poden anar repetint i fer eterna l’agonia del bou. El
reglament permet que, una vegada s’haja clavat correctament l’estri de mort, es puga optar per
matar amb l’estoc de rematada, conegut com a descabello16 (art. 80.4), que s’ha de clavar entre les
banyes d’un animal quasi immobilitzat pel dolor, per a trencar la medul·la espinal. Les errades
contínues i els seus crits de patiment poden seguir fins que, destrossat, deixe caure el cap sobre el
terra. És aleshores quan intentaran acabar la faena amb el cop de gràcia17 o, encara pitjor, aprofitar
que ha perdut el sentit per a amagar l’infern als corrals, on serà víctima dels ganivets dels
matancers, que el començaran a esquarterar quan encara és viu.
El mite del bou indultat ens parla d’aquell que, a les places de 1ª i 2ª categoria, ha suportat totes
les fases de la lídia, pica i banderilles incloses, amb excel·lent comportament i bravesa. Serà
indultat amb l’esperança de que puga ser semental que done fama a la seua ramaderia i preserve la
puresa de la raça. Com si fora un gladiador romà, per a rebre el mocador taronja (art. 69.2) ha de
ser aclamat pel públic, reconegut pel seu rival a mort i acceptat per qui el va vendre (art. 83.1), que
haurà de compensar qui el va comprar (art. 83.5).
Les circumstàncies són excepcionals, però no
aconsegueixen que el circ renuncie a la sang.
Show must go on: el torero ha d’entrat a
matar amb una banderilla, una més que el bou
s’emportarà clavada (art 83.2). També es simularà
l’entrega de les orelles i la cua, si el torero és
“mereixedor” dels records (art. 83.4). És molt difícil
que, amb les ferides patides, les millors cures
veterinàries aconseguisquen salvar un bou indultat.
No passa res: com tots els altres, quan deixa la plaça
és història.
Un bou que, quan li claven el ganivet a l'escorxador,
alça el cap i torna a demanar el que és seu, el que li
han furtat. El treballador ni tan sols reacciona, per
la força de la costum.
És el mateix pels bous que, a l’altre extrem, són
considerats indignes del circ. El mocador verd
de càstig (art. 69.2) establirà l’eixida dels esquellers,
que el portaran als corrals (art. 84.2) per a que, fora
de la vista de la gent, siga conduït fins a
l’escorxador de la plaça. Corre la mateixa sort el
bou “denunciat” pel torero per haver estat torejat
abans, perquè un bou no pot saber el que el torero
§67.1. les piques de càstig seran d'un llarg total de 1,60 metres i la llança estarà formada per un fibló (cubillo) de 6
cm de llarg i 15 de fulla de doble tall per vedells i 18 cm per als bous, amb un ample de fulla en ambdós casos de 25 mm.
A la part superior del fibló portarà una creueta de 6 cm de llarg i 7 cm de diàmetre en sentit contrari a la fulla del pica.
12 §67.4. En les corregudes de piques, les banderilles curtes tindran una longitud de pal de 18 mm de diàmetre per 20 cm
de llarg amb el mateix arpó que les banderilles llargues, podent ser de fins a 35 cm. Les banderilles roses consistiran en
un cap de fins a 20 cm de llarg amb un arpó de 8 mm de gruix.
13 §67.2. Les banderilles llargues (farpas) tindran la mateixa longitud que les piques, amb un arpó de 7 cm de llarg per 16
mm d'ample.
14 §63.3. Les banderilles utilitzades a en el toreig a cavall tindran les característiques que assenyala l'apartat 1
d'aquest article, i el pal pot tenir una longitud màxima de 80 cm.
15 §67.3. Les piques de mort tindran les següents mesures màximes: 1,60 m de llarg, fibló de 10 cm, i les fulles de doble
tall, 60 cm pels vedells i 65 pels bous, amb 25 mm d'ample.
16 §66.2. L’estoc de rematada (descabello) anirà proveït d'un límit fix en forma de creu de 78 mm de llarg, compost de
tres cossos: un central o de subjecció de 22 mm de llarg per 15 d'alçada i 10 de gruix, bisellades les seues arestes, i dos
laterals de forma ovalada de 28 mm de llarg per 8 d'alçada i 5 de gruix. El límit ha d'estar situat a 10 centímetres de la
punta de l'estoc.
17 El reglament no defineix les característiques del ganivet curt conegut com a puntilla, que s’utilitza per a intentar
seccionar la medul·la o destrossar el bulb raquidi.
11

5. sap (art. 84.3). Només si els esquellers fallen en la seua tasca, i el bou atemorit decideix romandre
a la plaça, serà matat davant dels ulls de tothom, amb l’estoc de matar o directament amb el de
rematar (arts. 81 i 84.4).
A l’escorxador acaben els bous morts, els moribunds, els rebutjats (art 84.5) i els sobrers que ningú
recorda. També és la fi dels bous als espectacles on fan creure que no els maten, com els que
utilitzen al toreig còmic especialment pensat per a xiquets i xiquetes. El reglament diu que no se’ls
pot infringir danys cruents ni matar a l’arena, però que s’han de sacrificar quan acaba l’espectacle
(art. 90, punt 2). Segons el reglament, a les festes taurines populars, els bous no han de patir
maltractament ni patiment “injustificat” davant del públic (art. 91, punt 5) però han de ser matats
discretament, per a tranquilitat del públic (punt 6). Els únics bous vius són a mans dels
ramaders i són el futur del negoci. Un bou venut és un bou mort, d’una manera o
altra.
Quelcom així no representa un factor d’apropament, intercanvi i entesa entre els éssers humans18.
Si, es tracta d’un conjunt d’usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques, amb els
instruments, objectes, artefactes i espais que els són inherents, amb una llarga història. Però,
afortunadament, les comunitats i els grups als que suposadament representen no els reconeixen
com a part integrant del seu patrimoni cultural, perquè la majoria rebutja el sacrifici al circ d’algú
que no deixa de demanar clemència, que no deixa de cridar de dolor fins que se li escapa l’últim alè
de vida.
Puntilla.
18
Això no és cultura. Això no és patrimoni. Si la història ens ha
deixat com a herència un espectacle de tortura i matança, és
hora de llançar a reciclar tots els seus usos, representacions,
expressions, coneixements i tècniques, amb els seus estris de
tortura. És hora de deixar espai als bons valors i fomentar un
desenvolupament cultural sostenible. És hora que els que fan
negoci amb els nostres impostos i a costa del patiment de
pacífics herbívors sàpiguen que no tenen cap pretext creïble,
cap justificació acceptable.
Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO.