2. VOCABULARI (1)
• Broncospasme
– reducció de la llum de bronquis i
bronquíols.
• Broncodilatadors
– fàrmacs que dilaten la via aèria.
• Bronquiectàsies
– dilatacions irreversibles de bronquis
terminals i alvèols.
• Dispnea
– sensació de dificultat respiratòria.
No sempre respiratòria.
3. VOCABULARI (2)
• Emfisema pulmonar
– destrucció de bronquíols i alvèols. Hi ha dispnea,
hiperreactivitat bronquial i hiperinsuflació
pulmonar.
• Hemoptisi
– sang amb la tos.
• Hiperreactivitat bronquial
– predisposició al broncospasme.
• Hipòxia
de la [O2] a sang arterial.
• Hipercàpnia
de la [CO2] a sang arterial.
4. VOCABULARI (3)
• Insuficiència respiratòria
– qualsevol situació en què el sistema
respiratori és incapaç de mantenir un
intercanvi de gasos en sang arterial
correcte. Pot ser:
• aguda: l’intercanvi de gasos previ era
correcte.
• crònica: l’intercanvi previ és incorrecte,
però tolerat.
• crònica reaguditzada: la situació varia
augmentant la hipòxia i/o hipercàpnia i
per tant precipitant la dificultat
respiratòria.
5. INTERROGATORI AL PACIENT (1)
• Al·lèrgies
• Hàbits tòxics
– tabac
– enolisme
– drogues
• Antecedents laborals:
– riscos d’intoxicació amb MM PP
– minaires, mecànics, treballadors
en fàbriques de fluorescents,
frens, uralita..., agricultors:
granges, conreus de cereals...
6. INTERROGATORI AL PACIENT (2)
• Antecedents patològics
– càrdio-vascular, pulmonars, diabetis mellitus,
cirurgia recent o allitament prolongat, psiquiàtrics:
crisi d’ansietat o de pànic
– aconseguir informes previs.
• Medicació que està prenent.
• Malaltia actual
– dispnea?
– ha passat altres vegades?
– sobtada o evolutiva?
7. FISIOPATOLOGIA
RESPIRATÒRIA (1)
• Insuficiència respiratòria, dispnea i
dificultat respiratòria no són
sinònims, però s’utilitzen
indistintament (incorrectament).
• Insuficiència respiratòria
– dada de laboratori:
• paO2< 60 mm Hg (hipòxia) i/o
paCO2> 50 mm Hg (hipercàpnia).
• Dispnea
– és un símptoma i per tant subjectiu.
8. FISIOPATOLOGIA
RESPIRATÒRIA (2)
• Dificultat respiratòria
– conjunt de signes:
• aleteig nasal
• estirada traqueal
• retracció m. intercostals i
supraclaviculars
• respiració tòraco-abdominal
– sense capacitat d’oxigenar la sang o
eliminar CO2. No sempre és pulmonar:
• via aèria superior
• central
• via aèria inferior
– aguda, crònica o crònica reaguditzada.
9. INSUFICIÈNCIA RESPIRATÒRIA
CRÒNICA REAGUDITZADA (1)
• Les causes són: malalties pulmonars, alteracions
toràciques i malalties neuro-musculars.
• Els malalts desenvolupen mecanismes de
compensació, tolerant situacions d’hipòxia i/o
hipercàpnia.
• Quan l’equilibri es trenca es produeix la
insuficiència respiratòria crònica reaguditzada.
• La causa més freqüent és la descompensació de
l’MPOC.
10. INSUFICIÈNCIA RESPIRATÒRIA
CRÒNICA REAGUDITZADA (2)
• El concepte MPOC engloba (entre
altres):
– bronquitis crònica: tos amb esput
diaris 3 m/any, durant més de 2 a.
– emfisema pulmonar: destrucció dels
alvèols amb facilitat per col·lapsar-
se. Tòrax en forma de bóta.
• El pacient descompensat tindrà:
de l’esput i de la dispnea habitual,
alteracions del son, cefalea i dels
edemes.
• Dificultat respiratòria depenent de la
severitat de la descompensació.
11. CRISI D’ASMA (1)
• Crisis agudes,
habitualment sense
símptomes previs causats
per hiperreactivitat de
tràquea, bronquis i
bronquíols davant
estímuls que provoquen
broncospasme i de la
producció de moc.
12. CRISI D’ASMA (2)
• S’inicia amb tos seca i
dispnea.
• Sorolls respiratoris típics:
sibilants (xiulets),
perceptibles des de fora.
• Quan un asmàtic deixa de
xiular pot ser per
empitjorament (no surt prou
aire perquè xiuli).
• Dificultat per parlar seguit.
13. SÍNDROME
D’HIPERVENTILACIÓ
• Taquipnea sense causa que la justifiqui. Hi ha una
eliminació excessiva de CO2 que provoca
alteracions de l’equilibri àcid-base.
• El pacient tipus és jove, pateix nerviosisme o crisi
de pànic, es mareja, té sensació de formigueig al
voltant de la boca, a mans i peus que acaba amb
contracció muscular. Pot tenir dolor toràcic atípic.
• La nostra actitud, després de descartar signes de
dificultat respiratòria i falta d’O2, serà
tranquil·litzar-lo i ajudar-lo a controlar la
respiració.
• Poc a poc aniran remetent els símptomes .
14. PULSIOXIMETRIA
• Mesura el percentatge d’hemoglobina (Hb)
oxidada en sang arterial mitjançant
espectres lumínics.
• L’Hb rica en O2 és vermella brillant i la
pobre en O2 és vermella fosca.
• Amb un diode emissor de llum en un
extrem i un receptor en l'altre, l'aparell
mesura l'absorció espectrofotomètrica i
dóna un càlcul de la SpO2.
15. PULSICOXIMETRIA
• Mesura el percentatge de
carboxiHb.
• Funciona per principis molt
similars al de la pulsioximetria
• És molt útil per valorar a persones
afectades per fum d’incendis i per
tant per decidir si cal o no trasllat
hospitalari. Malgrat això no és
material de les ambulàncies de
SVA (si del GEM de Bombers)
16. ACTUACIÓ DAVANT EL
PACIENT AMB DISPNEA (1)
• Posició del pacient:
– conscient: semiassegut o assegut amb
les cames penjant.
– inconscient i respiració espontània:
PLS.
– en aturada respiratòria: decúbit supí
per fer maniobres.
• Descordar les robes que l’angoixin.
• Suport psicològic.
• Repòs físic absolut.
17. ACTUACIÓ DAVANT EL
PACIENT AMB DISPNEA (2)
• No demorar el trasllat
• Tenir disponible el material per SVB.
• Els objectius són: , reconèixer la
hipòxia per començar
l’oxigenoteràpia.
• Revalorarem constantment l’estat
del pacient per reconèixer la
bradipnea i l’aturada respiratòria.
