1. LA VARIETAT BALEAR
Aquesta varietat es parla a les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera les quals
foren repoblades durant el segle XIII per parlants de la varietat oriental. Aquestes són
algunes de les seues característiques.
·Fonètica
Vocalisme tònic Vocalisme àton
/i/ /u/ /i/ /u/
/e/ ₔ /o/
ε /ͻ/
/a/ /ͻ/
- Supressió de la –r final de la major part part dels monosil·labs: cor>co
- Caiguda de –s- entre vocals: camisa>camia
·Morfologia
- Ús de l’article salat derivat del llatí ipse, ipsa, ipsum: es, sa, es, ses, so.
- 1a persona del present d’indicatiu sense desinència: cant
- La primera i la segona persona del plural dels verbs de la primera conjugació tenen les
desinències –am, -au: cantam, cantau
·Lèxic
- En el lèxic encara es mantenen molts arcaismes com ca (gos), al·lota (xica), ver
(veritat), sadoll (fart)
LA VARIETAT NORD-OCCIDENTAL
La varietat nord-occidental s’estén per Andorra, les comarques interiors de Catalunya,
la Franja de Ponent a l’Aragó, la Robera de l’Ebre i el nord de Castelló.
·Fonètica
- Tancament, algunes vegades, de e (quan està en contacte amb alguna palatal) en i:
ginoll, sinyor.
- Diftongació de la -o àtona inicial que es converteix en au-: aufegar-se, aulor.
·Morfosintaxi
- Ús de l’article masculí lo/los: lo pare, los amics

2. - Pronunciació amb una –e final de la 3a persona del singular d’alguns temps verbals:
tenia>tenie, tindria>tindrie
- Desinència –o en la 1a persona del singular del present d’indicatiu: canto, parlo
L’ALGUERÉS
L'alguerès és la varietat del català parlada a l'Alguer, ciutat de l'illa de Sardenya (Itàlia).
Té l'origen en els catalans que poblaren l'Alguer al segle XIV i s'hi va mantenir com a
llengua oficial fins el s. XVII. Els seus habitants catalanoparlants, uns 16.000, han
mantingut la llengua fins hui en dia, malgrat la pressió dels dialectes sards i de
l'oficialitat de l'italià.
A causa del seu isolament de la metròpoli i pels susdits contactes lingüístics, l'alguerès
ha seguit una evolució que, en l'estat actual, fa difícil la comunicació amb parlants de la
resta del domini, malgrat la seua indiscutible catalanitat.
·Fonètica:
- El sistema vocàlic tònic té set vocals; l'àton confon la o amb la u (curó 'color', culom) i
no té vocal neutra, de manera que sempre fa a ( nabot 'nebot', para - 'pare').
- Fa el canvi en r de la d intervocàlica i de la l intervocàlica, implosiva o agrupada amb
oclusiva (munera- 'moneda', vira -'vida', viureta -'violeta', curpa- 'culpa', ungra- 'ungla',
brau -'blau')
·Morfosintaxi:
- Primera persona del present d’indicatiu: desinència zero jo cant
·Lèxic:
- Molts italianismes: indiriz 'adreça', la Vèlgine 'la Verge', sècol 'segle', esvilupo
'desenvolupament' al manco 'almenys', estrega 'bruixa', indiriz 'adreça' fiera 'fira' pranzo
'dinar' al.lora 'llavors' ma 'però'.
EL ROSSELLONÉS
El català septentrional, també anomenat rossellonès, s'estén pel Rosselló, el Vallespir, el
Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya , comarques conegudes com "La Catalunya
Nord" però que pertanyen a França.
·Fonètica:
- Vocalisme: El vocalisme tònic presenta 5 sons i es caracteritza per l'ús d'un sol timbre,
d'obertura mitjana, de e i o, i el pas a u de la o tancada (llup 'llop', puta 'pota', cançu
'cançó',Canigú)

3. - -D- epentètica: Es perd la -d- epentètica en els grups n'r i l'r (tenre tendre, molre
moldre, penre pendre, venre vendre)
·Morfosintaxi:
- Possessius: Usa el llur col·loquialment (i és l'únic dialecte que ho fa) fins i tot en
femení plural (llures cases) i els possessius meu, teu, seu, en mots femenins (la teu
mare).
- Verb auxiliar: Verb SER usat com a auxiliar: som dit, s'és tallat un dit.
·Lèxic:
- Existència de gal·licismes: roba vestit, futell butaca, mem també, frauda frau. I
d’occitanismes: veire got, fedes ovelles , belleu potser, peirer paleta.