3. Las nereides acuiten als tritons i junts s’encarrellen per la pedra cercant la gran cargola que a dalt, corona el conjunt. Una molsa humida els hi embruta el rostre, el pit i les mans L'aigua va degotant, cascadejant gota a gota, sobre l'estany del parc silenciós i descuidat. Abandonat Pujant des de el cercle de la barana, i rasant a penes a frec d'aigua, hi ha llessamins florits i frondoses heures i en aquest atapeït i espès fullam que mig penja, si hi entrelluca un bavós llimac que va deixant el seu rastre tornassol en el verd Jo estic assegut, un xic enllà en el banc aquell. Recordes ?
4. Fulles seques i mig podrides cobreixen tot el terra semblen mig arrossinades per la gebra, Vaig ben vestit però un fred humit i una boira somorta que m'envolta i atrapa, sol, aquí, sense companyia, avorrit Capvespre i fineix la claror del dia No....no, gent, no. No hi estic còmode I no, no me'n vaig, no, m'hi quedo i m'hi obligo. Què espero ? Què espero, preguntes ? I jo què sé ! Si tan se val De sobta, el llimac es transforma en gat i ell que si, tot miolant sol·lícit i caranqué, amb moviments romanxols va apropant-se És negre i li ressalten els ulls grocs, vol refregar-se’m als baixos dels pantalons, marruix, encorbat i cua dreta, espera i em mira Corresponent el valiment de la bestiola, tracto d'acariciar-lo i el gest ni em queda començat
5. De fit a fit miro l'estany rar. Una mà surt de darrera mostrant-me un ventall rococó i una perruca femenina dels temps de Maria Antonieta Qualcú crida el meu nom i d'allí, em tira pedretes i vine... vine... vine... ! De sobta, el gat es transforma en libèl·lula, l'insecte, fent ràfegues intermitents, ara acostat, ara allunyat, voleteja al meu entorn, giragonsant enganxós amb el seu peculiar barbull Molest tracto de lliurar-me de tan imprevist acost i el gest ni em queda començat. De fit a fit miro l'estany rar Una mà surt de darrera i m'assenyala una rebregada cuixa de vedet del Paral·lel seguidament apareix l'altre mà esgrimint una ombrel·la japonesa Qualcú crida el meu nom i d'allí, em tira pedretes i vine... vine...vine...!
6. De sobta, la libèl·lula es transmuta en fulla de plàtan la qual despresa de la branca, es desploma de l'arbre i planejant, planejant em cau a sobre. Però malgrat un instint reflex que em descol·loca, de resquitllada, arriba de ple a fregar-me el rostre i per eixarm, a l'instant desapareix. Ai, ves ! És truc o jo no ho sé, doncs al ensems, trobo als llavis, el tacte de la carn i l’aire és com una amant abraonada sobre mi en la travada forta d'un petó de passió Barroerament, sense manies, i... amenaçant l'ordre moral que m'han inculcat, hom em palpa els genitals, ho noto Sento la matusseria d'una llengua turgent furgant dintre meu, ultrapassant el darrer segell forçant qualsevol resistència, adéu-siau la ultima virtut. El llot de l'estany put, i jo m'ofego és nauseabund i càlid, tou i mòrbid i jo no puc evitar la presència del llimac llefiscós
7. Rebutjant el barruf que m'enquimera tracto d'apartar-me i el gest ni em queda començat. De fit a fit miro l'estany rar Una mà surt de darrera sostenint per un dels peus, el trípode d’una antiga cambra fotogràfica de magnesi, L'altra mà aguanta un vestit de bany d’època juntament amb una rosa mística que un vent va desfullant Sembla tot a punt per a una escena muda d'en Charlot Crida el meu nom i d'allí em tira pedretes i vine... vine... vine......! Repeteix la cantarella de les granotes de l'estany i jo, ja m’ho sento infernal com una cremor de dins, igual. Ara del darrera pugen molts coets, xisclant i un rera l'altre, espeteguen dalt del cel i van sobreposant-se palmeretes fantàstiques de colors Criden el meu nom a cor, moltes i moltes veus
8. Alentides les cares gelades de la pedra dels tritons i les sirenes fan ganyotes estrafetes d'escarni i burla. Una suor neguitosa em rellisca front avall i tinc fred i tremolo. Quines basques ! Del darrera em llencen als peus uns sostenidors de senyora i unes ulleres de sol un mocador perfumat i una barra pintallavis una sabata de taló alt i una cadeneta d'or I ara, ella, ja no crida el meu nom ara esclata en rialles Com pesa aquesta rialla mortificant com pesa i com fa mal aquesta presència sense nom
9. I entre la boira, les fulles van caient mica en mica, ara una, ara l'altre van caient les fulles sobre el terra I jo, no me’n vaig, encadenat aquí que és de dins i ben meu la boira, l'estany, la pesantor, jo i... Tu Lilith , senyora de la nit, perquè, perquè m'estimares així.. ? No saps que els arbres resten nusos al final de la tardor just quan irremeiablement, arriba el fred i l'hivern Ramon (1964)
