1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: Condueix amb seguretat
MÉS FORTA QUE EL DESTÍ
Deu i clarejant. El vent grimpant com una enfiladissa d’emocions. Para. Atén. Pensa. Pensar?,
fluir… Evadir-me dels meus pensaments sense pensar-ho. Velocitat i adrenalina són
directament proporcionals. El marcador al meu favor, o això crec. Avanço sense paüra, per què
témer? Centelleigs abrasadors sumats a la calor corporal d’algú que forma part dels darrers
moments més afables que romanen a la meva memòria. A la vegada un fred lògic però
inexplicable estarrufa cada porus de la meva pell. La paradoxa de la ineptitud i de les
conseqüències. Nou. Al cim però amb el cap baix a posteriori. Plou als meus ulls per la manca
de protecció i l’excés d’inconsciència. Rius, miro enrere. Ric. Petits detalls que em donen vida.
Dos segons i mig no són rellevants. Davant no hi ha perill. Espera, vaig errada. Descontrol
controlat amb un parell de zig-zags. Augmenta la freqüència cardíaca i es contrauen els vasos
sanguinis. La sort del desig i el malson de l’oblit. Ja està. Sóc una conductora diligent. Un punt
al marcador de la confiança. Tornem-hi. Vuit. Deixo enrere una bona nit. Recordar-la em
dibuixa un somriure que prové del no-res. Encara a hores d’ara en queden restes notables que
van en augment, però no importa. Conductora àgil capaç de tot. No és ni el primer ni l’últim cop.
Era un senyal, allò? És igual. “Jugar amb foc i acabar cremant-se”, no és més que un tòpic. Jo
visc tranquil•la dins la meva galàxia. Tot allò que no és conegut per la pròpia experiència no
m’asfixia. Demà ja és diumenge. A estudiar bioquímica... En realitat no em desagrada, però sé
que el meu cos no m’ho permetrà. Set. Espera. Ja no sento escalfor. El meu company de
batalla ha estat derrotat. Freno; incoherentment, he de reconèixer. Símptomes: arcades;
comprensible. Suma-li un al teu estat, resta’m capacitat visual, divideix les distàncies i multiplica
els riscs. Descansa i beu aigua, que el trajecte de la vida és llarg i ple de sots i sospirs
inaudibles, però traïdors. Para de balancejar-te i de recolzar-te sobre un balancí. Asseu-te, però
no a terra. Som-hi, seguim recarregant el baül d’allò que cada cop és més possible. Sis.
Aguanto el pes sobre la meva espatlla. Perdo records d’allò que he viscut fa tan sols dues
hores. Per què marxen? Jo els hi dic que es quedin però no em fan cas... El meu estat ha
canviat, però ells no. Ara no em serveixen. Miro endavant. Prou ja de desconcerts, el front ja no
és tan nítid. On queden els rajos de sol ardents? M’envolta una atmosfera freda i insuportable...
Calma. Respira i recorda: conductora impecable. Cinc. Ja queda menys; meitat del trajecte.
L’adrenalina comença a esvair-se. Concentra’t. Direcció Mataró, no cap altra. Les cames
pesen... Els braços són dòcils i els ulls ja no ploren perquè no els hi queden llàgrimes. El vent
segueix onejant, però no crec que sigui una excusa afí al meu balanceig. El front i el futur es
desdibuixen com un núvol, com la boira que cobreix la meva ànima exageradament perduda en
aquest moment. Quatre. La mare no està conforme. Sempre és ella qui tira del meu fil quan em
sento dèbil. De fet m’ha costat convèncer-la per sortir avui... És algú que tira des d’amunt de
l’escala per tal d’elevar-me però la que em dóna un cop de mà quan necessito tocar de peus a
terra. Sap que no m’agrada ser cap titella de les agulles del rellotge. Ens enfadem mil cops
perquè és l’única cleptòmana de la meva llibertat i d’aquells somnis que, ara per ara, cada cop
em pertanyen menys. Em recorda que ella no espera que neixi lligada a prejudicis, sinó que
prefereix que corri salvatgement fins trobar algú exactament igual, que pugui córrer a la meva

2. vora sense mantenir una confortable distància. Mama... vull arribar a casa, com m’ho faig?
Tres. En realitat potser jo no volia pujar i començar a fer moviments bruscs contínuament.
M’impulsen i em pressionen. Accedeixo. Ells ho fan sempre... Per què jo no? “Saps que ets
oposada als seus pensaments”, em dic. Ho sé. El fet és que ho sé. Però ells no. Ni ho sabran.
No veig bé... Sempre he pensat que la gent idèntica no és la que destaca. La multitud es fixa
en aquells disconformes i amb ganes d’alterar la societat començant per ells mateixos. La vida
és molt més que per ser insignificant, així penso jo. Per què no segueixo el meu propi
exemple? Em costa... Em costa cada cop més. Adrenalina, on pares? Dos. Mòbil. Vull recordar-
li a l’Àlex que ho he passat bé. Què m’ho impedeix? Per un moment deixo l’orgull de banda...
Aprofitem-ho doncs. Partidària total de no repetir les mateixes nits... Aquest cop era diferent.
Canvia cansada per còmoda i freda per tíbia. Utòpic, inversemblant i irreal. És increïble com
allò infravalorat pot prendre un valor totalment insospitat. No vull perdre-ho. Abandono els
pensaments. Miro al front, borrós, per cert. Distracció parcial, però desgraciadament suficient.
Derrapo i perdo el control. Conductora confiada. Perdo a la meva ànima bessona que ja no em
dóna escalfor i em deixa tremolant. Un. Intento arrossegar-me cap a aquell telèfon mòbil que tot
i l’impacte, sembla tenir part de consciència. Truco. Cobertura nul•la. No hi ha senyal, i menys
una resposta. M’arrossego. Cobertura mínima. “No corris amor. Prefereixo que arribis tard a
que no arribis. Un petó ben fort. Mama”. Retorçada. Sobre els meus peus, la meva pell i la
meva sang. Esgarrapada, gotejant l’ànima al terra o a les copes de la nit. Perduda. Somiadora.
Incauta. Coherent? Algun cop. Sensata? Poques vegades. Nuada i ara anul•lada. Zero i
fosqueja.