Agulla 65

L’ A G U L L A Juny 2009 - Any XIV - Número 65 Consumint la vida Immediatesa, excés i malbaratament. Són alguns trets del consumisme que s’ha apropiat de la nostra cultura, de la nostra forma de viure i d’entendre el món. Afectats per l’opulència –d’uns quants, no pas de tots– vivim dins uns quants miratges: que els nostres recursos són il·limitats, que ens mereixem tot allò que tenim, que els nostres desitjos són el mateix que les nostres necessitats i que allò que fem no té conseqüències, és a dir, no ens fem responsables de com això afecta la vida de moltes persones. Per acabar-ho d’arrodonir, descobrim que consumir desvetlla avidesa: mai no en tenim prou. Tot plegat ens fa més feliços? Més solidaris? Anem veient que no. Certament aquesta és una visió esbiaixada de tot plegat. Amb les nostres tendències consumistes conviuen també altres afanys: de justícia, de solidaritat, d’utopia, que s’expressen de moltes maneres a través d’organitzacions ben diverses. Però el consum s’ha convertit en una mena d’ideologia molt vivencial i poc formulada que comporta moltes contradiccions. D’una banda amb els seus valors ens hem embolicat en una crisi de dimensions desconegudes produint objectes de necessitat qüestionable amb un alt cost de recursos naturals i amb l’explotació i la precarietat de moltes persones, i endeutant-nos per obtenir-los. I de l’altra esperem del consum que ens en tregui amb mesures també immediates, excessives i que comporten un malbarament de recursos i un empitjorament de les condicions ambientals, com els ajuts públics a la compra d’automòbils, en el cas de Catalunya amb escassa sensibilitat pel medi ambient. Però potser el més greu és com el consum afecta la nostra manera de relacionar-nos amb les persones. Relacions d’un sol ús (per no dir d’utilitzar i llençar), enlluernadores en l’aparença, satisfactòries inicialment en el plaer i en la novetat però allunyades d’allò que ens acaba omplint de sentit. L’amor, l’amistat demanen temps per construir-se i per madurar, demanen gratuïtat i generositat, no eludeixen els moments de patiment, acompanyen sovint en la impotència, fan confiança, esdevenen fidels. I són a l’abast de qualsevol persona sigui quina sigui la seva edat, procedència, situació, estatus social. Faríem bé de reivindicar-ho. Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

L’Agulla Sumari Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari Butlletí de reflexió i diàleg Veure, mirar 03 ¡Nena! ¡Que nos tiran las casas baratas! J. Sánchez Any XIV. Número 65 juny 2009 04 Una llei electoral per lluitar contra la distància entre polítics Periodicitat: i ciutadans. T. Comín i S. Cormenzana. cinc números l’any. 06 Eivissa. Q. Cervera Subscripció anual: 10 € 07 Un “GIM” a Viladecans. M. Solé Grup promotor: jaume Botey la palmera i la font joaquim M. Cervera Salva Clarós 08 La parròquia, lloc de vida cristiana. J. Soler Llopart Kitty Guirao 09 Esdevenir un altre Crist. P. Queralt Maria-josep Hernàndez 10 A Poblenou de Pineda de Mar hem obert un menjador de Tere jorge josep Lligadas Càritas. R. Masachs josep Pascual Mercè Solé amb entitat (i experiència) Coordinació: josep Lligadas 12 El Bou i la Mula. A. Dresaire Compaginació: Mercè Solé 13 Puntades Dibuixos: Montserrat Cabo 15 per airejar el cervell Capçalera: Mercè Gallifa La FE DE CADA DIA Imprimeix: Multitext, S.L. 16 Els salms, per mirar cap a Déu. J. Lligadas D.L.: B - 41803 - 97 Adreça: Gran Via de les Corts Bon Catalanes, 942, 5-1 08018 Barcelona Correu electrònic: agulla.revista@telefonica.net Telèfon: 93.308.37.37 (josep Pascual) Bloc: estiu! http://punxo.blogspot.com Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic. Butlleta de subscripció Amics, Nom i cognoms: ____________________________________________ Us faig saber que desitjo fer NIF: ____________________________________________________ el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del Adreça: _________________________________________________ compte que us indico. Població: ______________________________________ CP: _____ Atentament, Telèfon: _________________________________________________ Firma Correu electrònic: __________________________________________ 2 Entitat - Oficina - Control - Compte o llibreta

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... ¡Nena! ¡Que nos tiran las casas baratas! Juanjo Sánchez preu del lloguer era de “veinte barri que ha estat el seu segell duros”. D’aquí el sobrenom de d’identitat. Recordo amb afecte “cases barates”. Tot i estar de manifestacions per aconseguir lloguer, la gent se les va anar semàfors, un ambulatori, un arreglant per compte propi. De poliesportiu, un centre cívic, i fet el lloguer de les cases, s’ha tot el que fos necessari per a la anat heretant familiarment. En millora col·lectiva. Això marca, moltes d’aquestes cases han i de quina manera! Ningú dels viscut famílies de fins a set que conec i que s’han criat en membres. I tot, en els seus 40 aquest ambient, és indiferent a La frase que dóna títol a aquest metres. la injustícia i a l’arrogància. Ser article ha estat pronunciada del “Buenpas” et marca per tota La mancances d’espai i higiene durant dècades pels veïns la vida. es van suplir amb molt d’enginy. del barri del Bon Pastor de La majoria van construir una A poc a poc la gent va anar Barcelona. De fet un servidor, terrassa al petit pati interior prosperant i després d’arreglar- que ja supera la quarantena, ha aconseguint un nou espai per se la caseta amb molt d’esforç, sentit i viscut tot tipus de teories estendre la roba i a sota un servei van estalviar per comprar-se conspiratòries sobre el futur de per poder encabir una dutxa fins un cotxe. Els 600 i els 850 ens les cases barates. Cada vegada aleshores desconeguda. Però van robar l’espai vital de què que algun enginyer, topògraf o el veritable espai vital era el gaudíem i uns anys més tard regidor del districte es passejava carrer. Es vivia tant o més fora l’heroïna, ens va acabar de pels carrerons del barri el rumor que dins. A l’estiu era habitual treure d’uns carrers que ja no s’estenia porta per porta com la trobar famílies senceres sopant al eren lliures de pors i perills. Les pólvora: ¡Nena! ¡Que ens tiren carrer o prenent la fresca. Festes portes es van començar a tancar, les cases barates! populars, revetlles, banderetes malgrat que durant molts anys la Jo m’he criat en una d’aquestes de paper liles, vermelles i premissa era passar sense trucar. cases que superen per molt poc els grogues. Sí, molt vermell, molt Tot i que la cosa ha millorat 40 metres quadrats. Construïdes obrer i sobretot molta gent força, encara queden alguns al 1929 per albergar els emigrants humil. És aquesta senzillesa de carrers de les cases barates que que van arribar a Barcelona la seva gent, la que va impregnar s’han convertit en una mena de per l’Exposició Universal i que la meva infància i adolescència. “guetos” d’ètnia gitana sovint malvivíen en unes barraques La riquesa del compartir una vinculats a problemes socials escampades per tota la ciutat. sèrie de valors per uns carrers i estrucutrals importants. Un Es van construir diversos nuclis lliures de pors i perills. Això va equip de TV3 va retratar no fa d’habitatges, i l’últim que queda crear un barri unit, reivindicatiu, gaires setmanes aquesta situació en peu, no per molt de temps, és que ha aconseguit tot el que en un “30 minuts” dedicat a l’IES el del Bon Pastor. Són cases d’una té (inclòs el metro a punt per Cristòfor Colom ubicat en aquest sola planta agrupades en illes de inaugurar-se) amb molt d’esforç sector. El seu títol tan desfortunat 12 i amb uns carrers estrets que i dedicació. El seu aïllament “Visc a les Cases Barates”, recorden els pobles andalusos. provocat per la deixadesa de les donant a entendre que la totalitat Són propietat del Patronat administracions i la seva situació de tots els veïns de les cases i Municipal de l’Habitatge de geogràfica, envoltat de polígons per extensió del barri vivien Barcelona, sempre han estat industrials per tots cantons d’aquesta manera, ha provocat de lloguer amb uns preus molt populars. En els anys setanta, el menys pel riu Besòs, han creat un caràcter de pertinença al una onada d’indignació mai vista fins ara al barri. De sobte, 3

aquell esperit de pertinença que el previst en menys d’un any van caure al carrer Bassella. No semblava adormit s’ha despertat es podrà mudar al seu nou pis. vaig poder evitar acostar-me a en forma de moviment unànim. Evidentment que el barri ja no contemplar l’enderrocament. La mateixa directora de TV3 serà el que era, però la vida dels No era l’únic. Molts veïns que Mònica Terribas es va veure habitants de les cases tampoc. havien corregut per aquell en l’obligació, juntament amb Abandonen la precarietat per carreró s’amuntegaven per fer el defensor del telespectador, passar a gaudir un pis que duen fotos, vídeos o simplement mirar de reunir-se amb l’Associació somiant molts anys. El preu que com queia la casa que els havia de Veïns del barri i demanar es paga, és acabar amb la vida de vist néixer. disculpes pel tractament poble que comportava el tipus Aviat la meva infància dormirà informatiu. Aquest esperit de construcció, però jo crec, en els fonaments d’uns pisos combatiu, el sentiment d’orgull, sincerament, que fa temps que que busquen millorar la vida la humilitat i la solidaritat, és això ja s’havia perdut. dels habitants d’un barri que l’herència que ens deixen les Farà uns dos anys que mentre se senten orgullosos de la seva cases barates. visitava a la meva mare, una història. Però les coses canvien, no sé si veïna va treure el cap per la porta per bé o per mal, però canvien. i va cridar: “¡Nena! ¡Que ens La meva mare encara viu a la tiren les cases barates! “. Aquest Juanjo Sanchez treballa en un estudi creatiu de mitjans audiovisuals “seva” casa barata. Si tot va sobre cop sí que era cert. Les primeres Una llei electoral per lluitar contra la distància entre polítics i ciutadans Toni Comín i Sonia Cormenzana “Crec que els polítics tenen en partits, les institucions i la classe compte el que pensa la gent”. política. Segons l’últim Baròmetre Però no una llei electoral d’Opinió Política, publicat el qualsevol, òbviament. Un sistema febrer del 2009, 7 de cada 10 electoral servirà per restaurar els catalans es mostren més aviat en ponts entre ciutadania i política desacord amb aquesta afirmació. a condició que: El 48% de la població creu que cap partit no pot donar una 1. A condició que doni més resposta adequada als principals capacitat de decisió als problemes que té actualment electors. Com? A través Catalunya. Les dades, extretes de llistes “obertes” o, per de l’enquesta que fa el Centre dir-ho tècnicament, llistes d’Estudis d’Opinió (CEO), desbloquejades amb vot quantifiquen l’allunyament de preferent. Es tracta que dins la la ciutadania respecte a la classe llista d’un partit, els electors dels diferents partits i que política. Hi ha alguna manera puguin triar els candidats disposi d’una base de dades de superar aquesta percepció que més els agradin. accessible i ordenada on generalitzada? Fer una nova llei 2. A condició que fomenti la hi hagi tota la informació electoral no serà una panacea, transparència, per mitjà necessària per comprovar sens dubte, però pot ajudar a d’una Sindicatura Electoral si aquests compromisos 4 lluitar contra la desafecció dels electors respecte del sistema de que reculli de manera fiable els compromisos electorals han estat complerts o no. Es tracta que els ciutadans

que reguli les eleccions al seu signatures, el Parlament haurà Parlament. de debatre aquesta proposta. Paradoxa: d’una banda, Els ciutadans, doncs, per mitjà reivindiquem reiteradament de la ILP tenen l’oportunitat més autogovern; de l’altra, no d’aprofitar la feina iniciada exercim una de les competències pels partits, i retornar-la al més importants de què disposem. Parlament amb la legitimitat Quina competència més afegida que suposen les 50.000 important, per a una comunitat (o més) signatures. És hora de política, que dotar-se de les regles reivindicar des de la ciutadania del joc bàsiques del sistema l’exercici de l’autogovern en una democràtic, és a dir, el sistema matèria que només depèn del electoral? Han passat quasi 30 nostre Parlament. Per reforçar la anys i no hem estat capaços de legitimitat del sistema polític cal puguin fer, per si mateixos, fer la nostra llei electoral. una Llei Electoral de Catalunya. Si d’avaluadors de l’acció de aquesta es presenta al Parlament Tanmateix, els partits no estan govern i que aquests hagin en forma d’ILP evidenciarà la sent, per ara, capaços de culminar de fer un millor rendiment maduresa de la ciutadania: per els seus propis treballs i elaborar de comptes. recuperar la seva responsabilitat la llei que el país té dret a tenir. 3. A condició que fomenti Per això, des de CpC, hem decidit i actuar amb tots els instruments la proximitat i la igualtat posar la ciutadania en acció: que que té a l’abast, per millorar la del vot. Es tracta que les siguin els propis ciutadans i qualitat de la democràcia, per circumscripcions siguin més ciutadanes els qui elaborin una restaurar els ponts, avui massa petites, com per exemple, proposta de llei electoral i que malmesos, amb la política. les vegueries. I que els vots la proposin al Parlament. Per Toni Comín i Oliveres és Responsable de les diferents vegueries això, hem endegat una Iniciativa d’Acció Política de CpC i Sonia tinguin un valor similar (i Cormenzana és Cap de comunicació de Legislativa Popular (ILP): si CpC no, com passa ara, en què els aconseguim un mínim de 50.000 vots de les províncies més www.lleielectoral.cat poblades valen la meitat que els de les províncies menys poblades). Imaginar la tarda amb nous acords 4. A condició que intenti i fer que el vers flueixi en pau lluitar contra l’abstenció. com el silenci, tan ric i necessari Podríem tenir un Parlament i amb tants colors, si ets tu qui el vols. que reflectís el grau de Reconstruir els mots i cercar la pregària participació? Podríem tenir que no confon, que clarifica, un Parlament amb una que fa que el dolor propi que ens és incomprensible part dels escons variables, ens renovi la mirada al qui pateix, que creixés o disminuís en que fa que cada error que hem fet en el camí número d’escons en funció sigui més comprensió per qui s’equivoqui avui. de la participació. Redreçar els camins fets, i, si cal, reinventar-los, Totes aquestes són les idees instar l’essència humana que tenim que inclou la proposta de Llei a caminar malgrat els dubtes, electoral que promou Ciutadans a avançar pel Canvi. Idees que de fet es estimant sempre, somiant sempre desprenen, en bona mesura, dels i a expressar sense cap por treballs que el propi govern i els el que sentim propis partits han encarregat, del cor endins. els darrers anys, per intentar que Catalunya deixi de ser Assuavir els dies i fer-los més plàcids. l’”anomalia”, l’”excepció”. En Cicatritzar els vespres on hi ha hagut dolor. efecte, Catalunya és l’única I sentir pau Comunitat Autònoma i l’únic per donar pau. 5 país del món que no disposa Maria-Josep Hernàndez d’una llei electoral pròpia

Eivissa Quim Cervera Sant Agustí, Sant Jordi, Sant Josep, Sant Joan, Sant Carles i el port i la muntanya de Sant Miquel, on et retrobes amb la flora de pins, alzines i fruiters de Fa uns 20 anys que vaig a Eivissa la setmana de qualsevol poble de la Mediterrània? I les esglésies Pasqua. Hi viu en germà i la meva cunyada amb totes elles ben emblanquinades, la majoria del XVII el seu fill que li sóc padrí i li porto la “mona”. El que són a la vegada senzilles, i com “castells” ben primer any hi vaig anar a léstiu i el meu germà fotogènics? I les cales de lóest: Es Molí, Es Torrent, em va dir que per poder conèixer l’illa bé i amb Tarida, Bassa, dÉn Bou? I límpressionant illot tranquil·litat era millor una altra època. Com més dÉs Vedrà on hi va fer “niu” el mig esbojarrat Pare fa que hi vaig més racons nous i bonics descobreixo Palau fundador de les carmelites missioneres? I i se’m fa més difícil descriure uns paisatges i una el mercat artesà de les Dàlies? I el mirador al bell gent amb molta complexitat. mar que hi ha a lÁjuntament de la ciutat vella? Eivissa és plena de platges, de cales grans i I els carrerons de lántiga ciutat on es van refent petites totes elles amb diferent encant. I es coneix cases per part dártistes i arquitectes, enmig dels menys l’illa muntanyosa, a línterior, al nord, habitants d´ètnia gitana? on descobreixes la gent més autòctona, més El que és més curiós també a Eivissa són els “normal” i paradisos tant o més bonics que els diferents tipus de gent que hi conviuen: pagesos de la vore del mar. A tothom li sona a més de la de sempre, turistes, obrers del serveis sobretot del ciutat dÉivissa, Sant Antoni, la llarga platja dén turisme, artistes, aventurers que s´han passejat per Bossa, i la pintoresca Santa Eulàlia, el “mercadillo” tot el món i ha trobat en la illa el seu “paradís” dártesans dÉs Canar, abans més o menys perdut, hippies de 60 o 70 anys que, ja avis i hippies, ara cada cop més “turístic” i semblant àvies, segueixen empeltats en les flors i la natura, als dáquí. Molta gent coneix Eivissa, sobretot per immigrants de temporada i els estables de tota les discoteques famoses (Pacha, Amnesia...), els cultura i religió... Tots troben encant en aquesta illa hotels, les festes “desmarxades”, els discjokeis, les que “cap serpent”, ni ”cap verí” no hi ha pogut fer modes estranyes i esnobs, els espais cada cop més estada, gràcies a la protecció del déu “Bes” (dón es destrossats per les “colles” sobretot anglosaxones creu que ve el nom dÉivissa). de “turisme tirat”, que no respecten ni els arbres (sovint els han de replantar). Quan hi vaig, per I obrint una finestra, per deixar que hi entri aire fresc lábril, vas observant com els paletes, pintors i désperança cal esmentar especialment les ganes electricistes van restaurant, per a la temporada que hi ha per part de cada vegada més gent de totes que ja sóbre (de maig a octubre), els apartaments, les edats, tant d’un color polític com d’un altre, de boleres, parcs, mini-golfs, bars, comerços de platja, recuperar l’Eivissa màgica, acollidora, respectuosa agències, restaurants, etc., fets de cartró-pedra, per amb la gent, amb l’entorn. És un moviment que va a poder seguir-los reparant lány següent. Hi ha començar, enfront de tota la bogeria especuladora, tota una part de l’illa que sássembla al paisatge amb el “Salvem ses Salines” de per allà els vuitanta de les pel·lícules nord-americanes en ple desert on i que s’ha anat consolidant fins a les darrers accions sóbren espais per al lleure, enmig de gasolineres, de “No volem autopistes” de fa poc mes d’un tallers, grans magatzems amb arquitectures que any (l’illa, per la prepotència dels Matutes, està quasi no mereixen ni ser qualificades de “lletges”, oberta pel mig, com una ferida, amb una autopista perquè són una “taca” enmig de la bellesa natural. inacabada). Mobilitzacions així no s’havien vist mai a Eivissa. Gent que demana una consciència Però, i lÉivissa de les Salines (que donen identitat mediambiental, estètica i sostenible per tal de fer ja des dels fenicis i romans, i encara donen sal)? 6 I la dels poblets del centre tan ben arreglats i agradables com són: Santa Gertrudis, Santa Agnès, l’Eivissa que enamora, més perdurable. Quim Cervera és capellà i sociòleg

Un “GIM” a Viladecans Mercè Solé No és un nou mètode gimnàstic ni una beguda. Un “GIM” és un “Grup d’Interacció Multicultural”que neix com a conseqüència dels cursos de gestió multicultural que s’han dut a terme a la ciutat, organitzats per la Confederació d’Associacions de Veïns i promoguts pel Consell Municipal de la Convivència. De fet el primer curs va tenir una vuitantena de persones (alguns tècnics municipals, molts membres d’entitats, estudiants universitaris, persones interessades en general) formant-se un cop per setmana durant nou mesos. Això va permetre, a part de compartir experiències i d’adquirir coneixements, anar formant un grup cohesionat que no s’ha limitat a escoltar, sinó que ha intentat posar en marxa algunes de les iniciatives suggerides en el curs, amb els criteris apresos. Certament posar en pràctica allò que s’aprèn i amb les contradiccions, èxits i fracassos que comporta, és engegar un procés (fer que la gent es conegui, es una bona manera d’avançar. formi i tingui iniciatives pròpies i independents) La segona part del curs ha consistit en un seminari que es converteix en autònom i que a la llarga de cinc setmanes, sobre aspectes pràctics del treball enriquirà el mateix Consell de la Convivència i multicultural, en què han participat unes vint contribuirà a cohesionar la ciutat. Això significa persones ja formades anteriorment. també una major maduresa del grup. El pas següent, proposat per la CONFAVC ha estat De fet, llevat d’un parell d’excepcions, les organitzar-nos com a entitat, una entitat vinculada a associacions de veïns de Viladecans no han la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans mostrat gaire interès pels temes multiculturals, o que actuï a la ciutat i que estigui coordinada amb si l’han mostrat sovint ha estat d’una manera ben altres “Gims” que han seguit un procés similar i intencionada i políticament correcta però sense que han nascut a diferents lloc de Catalunya per concreció. La vinculació amb el GIM i el suport compartir experiències, reptes i recursos. Crec que de la CONFAVC sens dubte contribuiran, encara la proposta conté elements ben interessants. que sigui lentament o amb alguns desencontres, a anar situant de debò el tema multicultural dins del En primer lloc, és un luxe crear un grup de treball moviment veïnal. amb persones motivades i ja formades sobre un tema a voltes complex. Malgrat tot, les primeres reunions costen. Cal anar agafant confiança, resituar-se en un nou context. Fins ara moltes d’aquestes persones col·laboraven Però hi ha elements que ja de per si són molt amb el Consell Municipal de la Convivència, el qual positius com el fet que ja ara formen part del grup té un ritme pausat, propi d’aquest tipus de consell, persones gitanes, marroquines, llatinoamericanes, i depèn molt de la sensibilitat i bona disposició un objectiu perseguit pel Consell de la Convivència del consistori. Un canvi polític, de sigles o de però que fins ara no s’ha fet realitat. Tant de bo voluntat, pot acabar amb aquest tipus d’activitat. funcioni. Ja us ho explicarem. Constituir-lo en entitat és d’entrada una pèrdua Mercè Solé és treballadora social per al Consell, però a la llarga és una garantia d’estabilitat i de futur. Per a mi ha estat una bona tasca municipal, de les que prestigien la política, 7

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La parròquia, lloc de vida cristiana Només fa un any i mig que sóc Josep Soler Llopart a la parròquia de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, i això fa que no pugui parlar de gaires realitats perquè tot just estic entrant-hi. D’altra banda porto implicat en el món parroquial des de l’any 1970: fins a l’any 82 de seminarista i vicari a la parròquia de la Sagrera i del 82 fins el 2007 de rector: primer a la parròquia del Bon Pastor de Barcelona i després a les de Santa Gemma, Sant Antoni i Sant Enric simultàniament a l’Hospitalet i Esplugues. A la vegada he estat molt implicat als moviments de la JOBAC, JOC i ACO assumint responsabilitats en la consiliaria diocesana dels moviments i sempre acompanyant com a d’enterrar-la i sorgeixi una i mil bullir l’olla, a tocar aquells consiliari diferents grups, algun vegades amb nova vida. Per això ressorts que creïn animació, no des de l’any 1973 fins ara. He en la parròquia he trobat Jesús. es pot fer res si no aconseguim viscut tot això, m’hi he implicat la implicació positiva, suggerint En aquest sentit, jo puc dir que la intensament i puc dir que ha i per això estar obert, i la sento parròquia m’ha fet experimentar estat la meva vida. sobretot com la il·lusió perquè i m’ha tocat a fons, allò que en La parròquia ha estat per mi un els moviments tenim molt clar. cada persona se senti tocada lloc on he sentit que es movien Així: la parròquia m’ha donat el i trobi el seu lloc. També és el moltes coses i a la vegada també contacte amb els pobres, m’ha moment d’encetar processos on he tingut la sensació que la fet experimentar que l’evangeli o de saber-los captar quan ja vida s’aturava. Ja es veu que en la tocava a aquell a qui mai no havia estan en marxa, prestar-nos a parròquia les coses no són lineals, arribat, trobar-me amb gent acompanyar-ne sense posar entren en contradicció, avancen molt diversa i que no entraven condicions prèvies... I això avui però també retrocedeixen, en els meus plantejaments, i crec que és la crida que tenim, s’obren portes immenses i també experimentar que hi havia un perquè hem de reconèixer que les veus tancar, hi ha una línia camí possible, m’ha endinsat no sabem cap on anem, com han de futur però a la vegada la veus en el camí de l’espontaneïtat de ser els espais i els moments de que es perd... podríem dir que i del fer gratuït... A la vegada vida cristiana. com la vida mateixa. els moviments m’han ajudat La parròquia ens suggereix unes Segurament aquesta és la clau a valorar bé tot això, a buscar quantes coses: portes obertes, per valorar la parròquia, que marcs de referència que ens com més millor; racó on un sempre hi és, com la vida, i fessin avançar. pugui trobar o fer el seu procés; la trobem al costat de la vida. Ara que sóc en un tornar a espai on trobar la palanca que Potser per aquí podem arribar començar, i per tant que estic amb faci sortir d’un mateix; lloc on a entendre que una institució els ulls ben oberts per endevinar, trobar algú; experimentar el goig 8 tan antiga com és l’església, ens sorprengui, quan ja estem a punt apreciar i fer camí, sento la parròquia com una crida a fer de comptar amb altres, de fer projecte, de sentir el gust d’allò

Esdevenir que he arribat a compartir; en definitiva, fer comunitat. I com a significativa l’eucaristia, centre de la vida a la parròquia i on jo l’experimento com enlloc, un altre Crist encara que sembli estrany. Perquè Pim Queralt a la parròquia l’eucaristia és lloc de diversitat a molts nivells: de persones, de moments, de Per al P. Chevrier (1826-1879), motivacions, de manera de posar- fundador del Pradó, ser deixeble s’hi... I per això és el lloc de sentir i ser apòstol són inseparables. El que estem caminant junts, quan camí que ens porta a ser veritables sembla el contrari, ja que això no deixebles ens portarà a esdevenir és exactament: “tots pensem el “un altre Crist”, per tal que tothom mateix”, “ho fem tot molt bé” i pugui conèixer Jesucrist a través “tothom està molt amatent”. És el nostre, del nostre dinamisme lloc que em refereix a la Paraula vital. En altres paraules, tenir de Déu i que no és exactament “ja l’experiència de Pau, l’apòstol per tinc clar què em demana Déu”, i excel·lència: “Ja no sóc jo qui visc; per tant lloc de conversió que no és Crist qui viu en mi “(Ga 2,20). és “ja sóc sant”; és trobada amb Jesús que m’ha convocat, també En definitiva, l’apostolat és quan no en tinc ganes; és lloc de alhora finalitat i conseqüència del resar, que és deixar que ell faci; discipulat. i és crida a la responsabilitat L’experiència original i la perquè m’encamina per un pedagogia espiritual de Chevrier, espai on hi són els altres i això es fonamenta en el que s’anomena ho he experimentat quan certes l’Estudi d’Evangeli. Si Jesucrist és persones han trobat el seu lloc i el nostre Mestre i nosaltres volem semblava que no n’hi havia per a ser els seus deixebles, podem elles. aprendre-ho TOT contemplant Jo a la parròquia sempre m’he el TOT que Ell va viure, va dir i trobat movent-me, trobant noves va fer enmig de la gent senzilla motivacions, valorant les coses del seu temps. I, Chevrier, posa també un accent especial en els tres d’una altra manera, no sentint misteris fonamentals de Jesucrist. Primer l’Encarnació –el Pessebre–, que estic perdent el temps i que suposa assumir la condició de l’home i triar-la en la pobresa i educant-me en la paciència de humilitat. Segon la Creu, viscuda com a expressió del lliurament creure en el procés que cada total per amor al Pare i als homes i pas (pasqua) cap a la Vida. I tercer persona necessita. I mai no he l’Eucaristia, possible per l’Encarnació i per la Pasqua, que és donació sentit que la parròquia en la qual total com a expressió de l’Amor Gratuït de Déu. jo estava era la millor. Però la Chevrier deia als seus col·laboradors: “No pareu de repassar en el vostre condició ha estat implicar-m’hi cor aquests grans misteris de nostre Senyor: el Pessebre, la Creu i l’Eucaristia. sense posar condicions, jugant En el Pessebre, aprendreu a despullar-vos de tot i a viure en la pobresa i totes les cartes, que mai ningú l’oblit del món i de les coses de la terra. En la Creu, aprendreu a sofrir, a fer no pensés que volia treure’n cap penitència i a morir a vosaltres mateixos: sofrir i morir amb nostre Senyor. profit per afavorir altres realitats En l’Eucaristia, aprendreu a conèixer la gran caritat de nostre Senyor, que d’església, sabent apreciar el que ens dóna el seu cos, la seva ànima, la seva divinitat, i aprendreu a estimar els es donava i buscant nous camins, vostres germans i a sacrificar-vos per ells com Jesucrist”. “jo sóc de la parròquia”. No sé Els deixebles doncs, hem de tenir constantment els ulls fixats en cap on ha d’anar la parròquia Jesucrist per contemplar-lo i aprendre a viure estimant i servint els en el futur però del que n’estic nostres germans: “Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho segur és que per a mi i per a les feu també vosaltres” (Jo 13,15). persones amb qui comparteixo la vida de parròquia, aquest és el L’estiu de 1866, Chevrier va anar, com solia fer, a fer recés una casa meu lloc de vida cristiana feta en de pagès a Saint-Fons, prop de Lió. Aquell cop va anar-hi amb comunitat. Josep Soler Llopart és capellà dotze infants pobres acollits a la casa del Pradó i un d’ells, que esdevingué sacerdot, va explicar molts anys més tard com aquella 9

casa plena d’eines del camp i destinada als animals com la Creu convergeixin cap a l’Eucaristia, el es va transformar. Chevrier va triar la quadra per sagrament de l’Amor. Així es dibuixa un camí de capella i van posar el nen Jesús en la menjadora seguiment de Jesús, que no és voluntarisme ni dels animals. Després hi va fer unes inscripcions exigència ideològica, sinó resposta lliure a la seva a la paret que encara avui podem veure i que invitació i desig interior per “esdevenir bon pa” pels constitueixen el que anomenem “Mural de Saint- altres i deixar-se “menjar”, consumir, en el servei Fons”. Allà sintetitza com aquests tres misteris de apostòlic. la vida de Jesucrist han de ser els trets definidors En definitiva, viure el dinamisme de l’Amor de del veritable cristià, tant pel que fa a l’estil de fer Jesús que ens farà humils i senzills, capaços de com a la manera de ser, per d’esdevenir “un altre descentrar-nos de nosaltres mateixos i de donar- Crist”. nos del tot sense defugir les conseqüències del En la tradició del Pradó, les tres etapes del mural pecat del món. Ens anima la certesa de que si ens de Saint-Fons són també expressió dels consells “mantenim en el seu amor” (cf. Jo 15, 9), si circula evangèlics viscuts al servei de l’evangelització dins nostre aquesta saba vital i vigorosa com circula dels pobres; vocació en la qual també els laics hi en un arbre de debò, donarem naturalment fruits participen. La Pobresa es vincula amb el Pessebre, bons, abundants i duradors arreu, com el Pare ens l’Obediència amb la Creu i la Castedat amb ha confiat de fer (cf. Jo 15, 16). l’Eucaristia. Ara bé, quan Chevrier ho plasmà en la “Que n’és, de bonic, però, si n’és, de difícil! Només caseta de Saint-Fons, l’Eucaristia quedà situada en l’Esperit Sant ens ho pot fer entendre! Que el puguem el centre – i una porta, sense porta, ens dóna entrada rebre abundosament!” a la capella. La perspectiva fa que tant el Pessebre Pim Queralt i Capdevila és membre de l’institut secular del Pradó A Poblenou de Pineda de Mar hem obert un menjador de Càritas Ramon Masachs Diu que els budistes donen molta importància als pobres. Tan importants són els pobres per ells que la seva salutació en comptes d’un bon dia, és aquesta: “Has menjat?”. I a casa seva sempre tenen arròs fet i al portal de la casa un got i aigua per si passa un pobre. Els cristians als pobres també els donem una importància cabdal en la nostra preveient que anava per llarg, i càrregues familiars, fills... ens atenció. Hi esmercem molts constatant que augmentaven les va començar a angoixar el que esforços en molts àmbits per peticions d’ajuda i les angoixes nosaltres hi podíem fer. atendre les seves necessitats. entre els immigrants per no Sabíem que en podíem fer una poder fer front a les despeses i era un menjador, però només Per què un menjador? familiars, i que en segon lloc pensar-ho ja ens venia pell de començaven a demanar ajuda gallina sense que ningú s’atrevís Des de Càritas ja feia un temps algunes famílies de les que en a manifestar-ho. que ens anàvem plantejant diem “normalitzades” i que mai quin tipus d’ajuda podíem fer Davant, però, el neguit que s’havien trobat en una situació a les famílies que no arribaven 10 a final de mes. Avui, immersos en aquesta crisi econòmica i d’atur i, per tant, en situació precària davant hipoteques, ens suposava atendre aquest augment d’angoixes, de

Després de tres mesos de demandes i davant la intensitat funcionament que anava prenent la crisi i per la durabilitat que podia tenir... ens Els usuaris ens vénen derivats vàrem tirar a dins l’olla i la vam dels serveis d’acollida de tot començar a fer bullir. tipus. Volem que els qui vénen estiguin connectats en algun dels Engegar la màquina Serveis per fer-los un seguiment. Poblenou és un barri que està Ara ja passen de 25 persones a situat al Maresme al costat de dinar cada dia. Som un equip de Calella i de Pineda. Sabíem que voluntaris per servir el menjador una cosa així no la podíem fer organitzats en cinc equips de sols i vam proposar la idea a treball de dilluns a divendres; altres entitats del barri i dels tenim uns 70 apadrinaments voltants i també a possibles de dinars (entre 5 i 40 euros col·lectius d’immigrants que els mensuals); hi ha entitats que ens podia interessar el menjador: han fet donacions per col·laborar; així va néixer la idea amb les unes 11 fleques que ens donen el tres Càritas, dues comunitats de dinars, col·laboracions de pa, ens donen la fruita... i hem de musulmanes, tres associacions fleques... Comencen a ploure els dir que no hem tingut mai cap d’africans i evangelistes. voluntaris i ja no podem tirar problema amb els usuaris. enrere ni adormir-nos massa en Ens van passar moltes idees aquest projecte. Ens hi posem de Ens en sortirem? pel cap, des de fer bullir ple i al cap de tres mesos obrim Dificultats sempre n’hi ha: literalment l’olla cada dia a el menjador. No només oferim poder posar-nos d’acord tanta altres possibilitats. Una ens va menjar a qui pot passar gana gent diversa i no sempre els anar bé: un càtering, per la seva sinó també a aquelles persones mateixos servint el menjador; senzillesa i la rapidesa amb què que viuen soles i els va bé una el compromís dels voluntaris podíem posar-lo en marxa. mica de companyia. A això ens que no defalleixi; acollir sense hi ajuden aquelles persones ser paternalista; poder finançar- Posada en marxa voluntàries que venen a dinar nos a la llarga; ...tot un repte. Comencem a donar veus que al menjador ajudant a fer més Esperem que sí. volem començar un menjador “normal” i no “estigmatitzar” Ramon Masachs és capellà de Càritas i que necessitem el menjador només en un tipus parroquiapoblenou@telefonica.net voluntaris, apadrinament determinat de persones. Mitjà i missatge en el viatge papal a Terra Santa “(...) Ja és prou coneguda la sentència que diu que “el mitjà és el missatge”. És a dir, que el mitjà a través del qual ens arriba un missatge no és un simple element exterior, sinó que fa cos amb el missatge que ha de transmetre fins al punt que ell es converteix en el missatge que arriba als receptors. En el cas que ens ocupa, el missatge que el papa vol donar, la imatge que vol oferir, és el d’un pelegrí que visita uns llocs sants. El mitjà a través del qual arriba és un viatge oficial amb la parafernàlia de costum. Però, ¿són aquesta mena de viatges el mitjà adequat per fer arribar el missatge que el papa vol donar, la imatge que vol oferir? ¿O bé amb tota la seva prosopopeia, hi interfereixen de tal manera que missatge i imatge arriben deformats als receptors? És fàcil carregar els neulers als periodistes, als polítics, als governs, que en fan una lectura interessada i esbiaixada... No seria però sobrer preguntar-se, si la condició actual del papa, cap d’Estat, i tot l’embalum dels seus desplaçaments internacionals, no és una font insuperable d’ambigüitats. En definitiva, doncs, ¿no caldria revisar el mitjà perquè estigui de debò al servei del missatge? Una altra mena de viatges, si us plau!” Josep M. Totosaus (“El Pregó”, 15 de maig de 2009) 11

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) El Bou i la Mula Albert Dresaire pessebre: aspectes teològics, artístics, simbòlics i culturals que vam fer a la Universitat de Barcelona l’any 2006. El pessebre és un món. Aquest és un dels lemes Tenim, també, l’objectiu de promoure el debat al que guien el treball del col·lectiu pessebrista El Bou voltant del pessebre. Si estimem aquesta tradició i la Mula. Un col·lectiu que el formem persones de i volem que segueixi viva, cal saber-la renovar, procedència diversa que tenim en comú la fascinació repensar-la i donar-li nous llenguatges que l’apropin a i l’estima cap aquesta tradició nadalenca. El pessebre la nostra societat. Ens entristeix veure com iniciatives és un món i aquest convenciment ens va portar a engrescadores (i profundament tradicionals!) com crear, aviat farà 10 anys, el col·lectiu d’opinió, recerca eren els pessebres que fa uns anys es feien a la plaça i difusió del pessebre El Bou i la Mula. Va ser el 4 de Sant Jaume de Barcelona, van ser bandejades per de setembre de 1999 al monestir cistercenc de Santa polítics ineptes i per pretesos defensors de la tradició Maria de Solius. Des d’aleshores hem portat a terme que l’única cosa que aconseguiran és quedar-se ells una llarga llista de projectes, tots ells dirigits a complir sols, fent el pessebre. I ens entristeix constatar com, els objectius que, d’entrada, ens vam marcar. en nom d’un mal entès laïcisme, es nega la possibilitat de fer el pessebre a algunes escoles. En la mesura de El primer d’aquests objectius era promoure la recerca les nostres possibilitats hem intervingut en aquests i sobre el pessebre. El pessebre és una tradició molt altres debats al voltant del pessebre i, en definitiva, arrelada a casa nostra, amb una llarga història al hem fet articles, llibres, conferències... sempre darrere, i que ha generat al seu voltant un important amb l’objectiu de mostrar la riquesa del pessebre i patrimoni cultural, artístic i etnològic; però malgrat d’avançar en el seu coneixement i gaudi. això, pràcticament no existeixen estudis seriosos que aprofundeixin en els diferents aspectes d’aquesta I el darrer dels nostres objectius el formulem així: tradició. El pessebre, pel seu caràcter familiar (tot “Celebrar el pessebre”. És a dir, que tota la feina que fem i que amb una important dimensió social) potser com a col·lectiu no pot oblidar mai el seu component ha quedat oblidat pels estudiosos davant d’altres lúdic que, d’altra banda, és un dels trets intrínsecs tradicions amb menys seguiment. Per això el nostre del pessebre. Ens ho passem molt bé fent el pessebre, col·lectiu ha promogut diversos treballs de recerca, estudiant-lo i donant-lo a conèixer, i transmetre aquest entre els quals val la pena destacar la catalogació “passar-s’ho bé” és una de les fites que ens marquem. d’una col·lecció de figures de pessebre (prop de Els darrers anys hem creat un espai a internet que 3.000 peces!) dins de l’IPEC (Inventari del Patrimoni incorpora, entre d’altres apartats, un bloc d’informació Etnològic de Catalunya). i opinió sobre el món del pessebre. I ens plau constatar Un altre objectiu de la nostra entitat és fer difusió com aquest espai s’ha convertit en la referència del pessebre. I difusió no només vol dir animar principal sobre el món del pessebre a Catalunya, on tothom a fer el pessebre, o donar-ne a conèixer la fins i tot s’hi adrecen les institucions oficials per a història, sinó sobretot mostrar totes les possibilitats qüestions relacionades amb el pessebrisme! que ens ofereix. Fer el pessebre no només és una Ja haureu notat que som entusiastes del pessebre magnífica oportunitat de realitzar una activitat que i que mai no pararíem de parlar-ne. Però cal cloure aplegui tota la família, sinó que té un gran potencial aquesta presentació i ho fem amb un fragment de per treballar la fe en un grup de catequesi o reunir la introducció del llibre Per Nadal, el pessebre: “Fer diverses generacions d’una entitat en un projecte el pessebre és un moment per aturar-se, enmig dels comú. Al llarg d’aquests 10 anys hem recollit diverses atabalaments quotidians, i crear a casa, o al carrer, experiències sobre el valor pedagògic del pessebre o a l’església, o en una residència de persones amb i per nosaltres ha estat molt important donar-les a dificultats, o a qualsevol altre lloc, una presència conèixer. Ho hem fet amb diversos treballs (alguns amable i propera del Nadal. Amb tot el que té de força dels quals han estat guardonats) i amb llibres com cristiana, i amb tot el que té, també, d’humanitat apta ara Fem el pessebre (Barcelona, La Galera, 2003) o Per i comprensible per a tothom”. Nadal, el pessebre (Barcelona, CPL, 2005). Dues fites del nostre col·lectiu que més ens satisfan són l’espai 12 de ràdio sobre el pessebre que vam realitzar durant diverses temporades a Catalunya Cultura i el curs El Ens podeu trobar a: www.elbouilamula.net info@elbouilamula.net

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades E L TREN DELS SOMNIS. Un antic E L CO 2 DE LA CHAMPIONS. vagó de tren, ara restaurat, recull les Segons s’ha informat, més de vivències i objectes dels qui vam arribar 15.000 persones van viatjar des de a Catalunya als anys 50, 60, i 70 amb Barcelona cap a Roma en 65 vols aquest mitjà de transport Entorn a mig milió de “charter” per veure en directe la final de la persones procedents d’altres punts d’Espanya, “Champions” entre el Barça i el Manchester van fer servir el tren que els havia de portar a United. Se n’han escrit moltes pàgines de Catalunya, especialment a l’àrea de Barcelona, diari i moltes hores de ràdio i de TV. Sembla per poder treballar. Al tren li dèiem el Sevillano, mentida que d’una cosa que només dura pel seu punt d’origen, i es convertia en el Catalán 90 minuts se’n pugui estar parlant tant i quan prenia rumb al Sud. Ara es pot visitar un dels tant, repetint mil vegades el mateix sense vagons restaurat i que recrea en el seu interior cansar la gent. En canvi, no s’ha sentit com devia de ser, en aquells temps, a partir dels parlar de la petjada ecològica que ha deixat testimonis de les persones que van haver de l’esdeveniment, i això que aquest és una viatjar cap a un destí que desconeixien i carregats tema rellevant per al futur de tots plegats. la majoria de vegades amb les poques pertinences Unes senzilles operacions aritmètiques i el menjar i beguda que calia per passar vint-i- permeten conèixer que els charter van quatre hores i de vegades més i tot dins d’aquest emetre 3.300 tones de CO2 pel cap baix. vagons. Ara es pot visitar en el Museu d’Història No tindrien importància si no fos que hi de la Immigració a Catalunya, ja que forma part ha una crisi climàtica provocada per un de l’exposició permanent d’aquest senzill museu excés d’emissions de carboni a l’atmosfera. situat en una antiga masia dins el municipi de Sant Que la crisi encara poc perceptible per la Adrià del Besòs. No hi trobareu grans i originals majoria de ciutadans es manifesta amb un obres d’art, però sí la part més humana i oblidada provat augment de la temperatura mitjana del que va representar, per a tants de nosaltres, del planeta, i que el transport amb mitjans l’èxode massiu i dur de la llarga postguerra a mecànics, l’aviació molt especialment, n’és Espanya. Ernestina Ródenas responsable màxim. Algú pensarà: vaja amb l’aixafa guitarres del S canvi climàtic i els seus consells d’economia de ER LLEVAT DINS LA MASSA. Aquest guerra! Ja sé que hi ha determinades passions ha estat el lema del IX Consell de l’ACO, que no atenen a raons, i el Barça n’és una. que ha tingut lloc a Lleida, per decidir Ignorar les raons és un caprici i un luxe que les prioritats del moviment, tant en els es permeten els satisfets, és a dir aquells que temes de fons que volem tractar col·lectivament paguen els bitllets del seu vol “low cost” amb en els propers tres anys, com en aquells aspectes un crèdit ambiental que no podran retornar a organitzatius que cal millorar i posar al dia per les generacions futures: als seus fills i néts. anar-nos fent cada dia més corresponsables de El metabolisme de les economies d’arreu ha l’ACO i d’una Església que volem especialment convertit el turisme de masses en un gran atenta a tot allò que afecta la gent que pateix, en negoci, obviant però la seva insostenibilitat des el nostre entorn proper i en el món sencer. I això del punt de vista del flux energètic. Un Airbus per dos motius, perquè el clero diocesà sensible a A320 ple pesa 77.000 kg. Globalment mirat aquests temes va molt estressat i tendeix a ser una l’expedició blaugrana va elevar 5.000 tones a espècie en extinció i, perquè, caram, de l’Evangeli 10.000 metres d’altura i les va traslladar prop de es desprèn que és responsabilitat de tots no només 2.000 km (anar i tornar). En aquesta operació el compromís tal com l’entenem a l’ACO (polític, es va gastar energia en quantitats que el cicle sindical, veïnal, en entitats i organitzacions...) natural trigarà uns quants milers d’anys per sinó l’anunci explícit de la Bona Nova de Jesús. tornar a tenir disponible com a combustible, Malgrat tots els estereotips, l’Església és plural i però el viatge es va fer en escassament 24 té presència en ambients molt diversos. Encara hores. Algú dirà “pecata minuta”, cada dia recordo l’expressió de Joan Coscubiela quan el es veuen coses pitjors. Doncs qui no vulgui vam convidar a prendre part en una taula rodona reflexionar-hi està en el seu dret. Tot sigui pel del 50 aniversari del moviment: “Ostres, sí que hi Barça! Salva Clarós conec gent, aquí!”. Doncs això. Mercè Solé 13

E L L BARÇA I TV3. Començo amb una declaració LISTES ENGANYOSES. Ja de principis: sóc del Barça i m’agrada molt que són molts els que diuen que guanyi el Barça. I continuo amb una lloança: el el sistema de llistes tancades Barça d’aquest any ha transmès a la gent una controlades pels aparells colla de valors positius, el primer dels quals és el fet mateix dels partits són un fre a la participació de tenir un entrenador civilitzat, raonable, capaç de fer democràtica i impedeixen que la servir el seu cervell de manera adequada. Però, després gent es pugui sentir més implicada d’aquestes dues afirmacions inicials, he de dir que aquest en la vida política. Deu ser veritat. any, per primer cop a la meva vida, no tenia del tot clar si Però el que segur que és veritat és volia o no que el Barça guanyés la Champions. I el motiu és que, si a sobre de ser llistes tancades, molt simple: tota la campanya desmesuradíssima que els s’amaguen els candidats que les mitjans de comunicació, encapçalats per TV3, ens van estar formen, la cosa ja no ofereix dubtes: muntant els dies previs al partit, histeritzant el personal, exigir a la ciutadania un acte de fe intentant fer-nos creure que ens hi anava la vida, posant en uns determinats candidats sense en mans del Barça el futur de la pàtria... Ja em perdonareu, dir quins són, és una esplèndida però TV3 va actuar amb el més pur estil franquista. I em manera d’incitar al “ja s’ho faran” sap greu per la Mònica Terribas, que quan la van nomenar que cada cop està més estès entre la directora vaig creure que era una sort tenir al capdavant de població. la televisió pública una persona culta i bona professional. Doncs es veu que no. Escalfar la gent d’aquesta manera no Perquè és així com han actuat, en és propi d’una persona culta ni d’una bona professional. aquestes darreres eleccions europees, I que no em diguin que sóc un purità i que, com que això igual com en altres d’anteriors, el és el que vol la gent, no tenim dret a privar-los-en. Perquè, PSC, ICV i ERC. Tu anaves a la taula efectivament, a molta gent li agrada el Barça (i, ja ho he dit, jo on hi havia les paperetes dels partits, entre ells), però una cosa és respondre a aquesta demanda, i i et trobabes múltiples llistes, totes una altra inflar-la fins a l’infinit, més enllà de tota raó. Quina molt llargues, excepte les d’aquests pena, la nostra televisió pública! Josep Lligadas tres partits, que incloïen poquíssims noms. Miraves la del PSC, i veies que l’encapçalava el López Aguilar i, en segon lloc, hi anava la Maria Badia. I enlloc no es deia que realment V OTAR CAL·LÍGULA. És la sensació que em fan els la Maria Badia anava quarta, de electors italians, amb tots els respectes, que voten manera que, perquè sortís, abans pel seu Berlusconi. Ja sé que comparar Cal·lígula havien de sortir dos candidats i Berlusconi és una brutalitat potser injustificable. més, un dels quals era, per cert, la La veritat és que l’associació d’idees m’ha vingut per l’afició benvolguda Magdalena Álvarez. de Berlusconi a les orgies i a les excentricitats. Encara no I això, per què? Doncs perquè els ha fet cònsol el seu cavall ni el seu cotxe, però potser tot partits d’un àmbit determinat tenen arribarà. I va fent mans i mànigues per obtenir tot el poder a dret a posar a la papereta només els base de comprar els grans “constructors” d’opinió (mitjans candidats del propi àmbit. El PSC, de comunicació i equips de futbol) i de canviar les lleis tanmateix, encara, posen qui és el per fer-se-les a mida i poder continuar abusant del diner cap de llista. Perquè ICV, ni això. La públic en benefici propi. Sedueix polítics europeus (gràcies llista l’encapçala el Raül Romeva, a això hem pogut conèixer l’exprimer ministre txec “al amagant que ell no és realment el desnudo”, que diuen) i s’aprofita de les ganes de pujar de primer de la llista, sinó que abans les fèmines del seu entorn. Es fa seves causes que li resultin hi ha el Willy Meyer, d’Izquierda rendibles políticament i indolores econòmicament com la Unida. I a ERC sí que posen el cap de la defensa (¿?) de la vida d’Eluana Englaro. Paguen les de llista, perquè és seu, però en canvi seves factures els immigrants i els pobres, l’educació, els amaguen gent d’altres partits d’altres jutges que intenten fer honestament la seva feina... I la gent el continua votant, cosa que em fa pensar que realment llocs d’Espanya que també hi van. cap alternativa és capaç d’engrescar la gent i ni tan sols Ja em perdonaran, però d’això se’n d’unir tots els partits amb voluntat democràtica per tal diu enganyar la gent. I la gent, com d’aconseguir una política mitjanament higiènica. Deu ser més l’enganyin, més menysprearà la un reflex de com vivim nosaltres, d’allò que ens compromet política. Per cert, cal dir que CiU, que i d’allò que ens motiva. D’allò que valorem i d’allò que passa també hauria pogut seguir el mateix desapercebut. Un reflex de la nostra mirada, dels nostres criteri, no ho ha fet i ha posat la llista 14 valors, dels nostres costums.Mercè Solé sencera: felicitats! Josep Lligadas

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell europeu d’accidents laborals i que, per tant, cal aprofitar tots els mitjans sindicals i legals per garantir la seguretat dels treballadors. Mercè Solé Memòries I. De l’esperança a la Haissa. Història d’una tragèdia desfeta (1920-1939). Josep Benet. obrera en el tardofranquisme. Edicions 62, Barcelona 2008. Emili Ferrando. Ediciones Josep Benet, cristià, catalanista, Carena, Barcelona 2009. Die Schöne Müllerin (La bella advocat, historiador, polític, el Semblaria una mica precipitat molinera). Franz Schubert. senador més votat a les primeres això de recomanar un llibre Matthias Goerne, baríton, eleccions democràtiques... es- que no he tingut temps de Cristoph Eschebanch, piano. criu els seus records des de la llegir, només de fullejar. Però Harmonia Mundi, 2009. infantesa a Cervera, passant el cert és que Emili Ferrando, És el segon enregistrament per l’escolania de Montserrat, militant de la GOAC, mestre i que Goerne fa d’aquest cicle de continuant per la Federació de historiador, em mereix tota la vint cançons de Schubert. El Joves Cristians i acabant amb confiança. La Haissa era una lied és segurament un gènere l’anada el front i la recuperació empresa de Badalona que va musical molt minoritari i poc de les ferides que allà va rebre. patir un incendi el 17 de maig espectacular: no requereix I ho fa explicant què en pensa de 1974 en el qual van morir sis grans veus ni grans proeses de les coses que van passant, i persones. Haissa no comptava vocals. És lluny, doncs, de polemitzant, quan s’escau, amb amb cap mesura de seguretat l’espectacle operístic, per dir- altres versions amb les quals per als treballadors, que es van ho d’alguna manera. És una no està d’acord. Perquè el llibre trobar assetjats pel fum i per música d’una gran intimitat té dos atractius simultanis: per les flames sense possibilitat i proximitat (Schubert la feia una banda, la magnífica crònica de trobar sortides. En el seu pensant en la seva colla d’amics, dels fets que l’autor ofereix enterrament es va produir un que es trobaven periòdicament gràcies a la seva memòria, el intent de manifestació que va a casa de l’un o de l’altre per seu arxiu i la seva capacitat de acabar amb càrrega policial. fer música). Demana intensitat documentar-se; i per l’altra, Tota una època, un moment i delicadesa a l’hora de cantar l’esperit polèmic amb què va d’efervescència sindical i política i, en aquest cas, té la gràcia decidir escriure el llibre, pel seu que donaria pas poc després a la de connectar amb melodies desacord amb els plantejaments transició democràtica. Ferrando populars dins d’un moviment amb què es duen a terme les reconstrueix la vida a la fàbrica romàntic encara primerenc. accions actuals de recuperació i al barri a partir d’entrevistes de l’anomenada “memòria amb familiars dels qui van morir, Matthias Goerne ha cantat molt a democràtica”, especialment en veïns i antics treballadors a part Catalunya, per sort nostra. És un el que es refereix al tractament de la documentació recopilada. dels habituals de la Schubertiada dels molts esdeveniments de Vilabertran. I canta d’una Un esforç important de lamentables que tingueren lloc manera extraordinària, al més recuperació de la memòria en territori republicà. El llibre pur estil d’un dels seus mestres: històrica dels treballadors i de fa de molt bon llegir. I és una Dietrich Fischer-Dieskau. En la ciutat de Badalona. Que ens important aportació per a anar fi, si us agrada Schubert, us hauria de servir per recordar ampliant la mirada respecte al agradarà. Si no coneixeu l’obra, nostre complex i difícil passat. Josep Lligadas que encara avui Espanya és al capdamunt del “rànquing” és una magnífica introducció. Mercè Solé 15

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia Els salms, per mirar cap a Déu Josep Lligadas Ara que som a final de curs, a punt d’iniciar passo per barrancs tenebrosos no tinc por de l’estiu, aquesta pàgina final ve amb ganes de res, perquè us tinc vora meu”), o perquè parlen mirar cap a les coses fonamentals. I no hi ha de Déu però fent-lo sentir molt a prop (“Tasteu cap altra cosa més fonamental que Déu, o sigui i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç aquell que mirarem cap a Déu. I ho farem des d’una que s’hi refugia”). I ho fan amb un llenguatge eina específica que hi pot ajudar d’una manera poètic, que fa aixecar els ulls més enllà de la especial: una eina que són paraules antigues de quotidianitat, del nostre camí a ras de terra, i pregària, que fan posar els ulls i els sentiments fan veure que al cor de la vida, al cor d’aquesta en aquell que dóna sentit a tot. quotidianitat, hi ha una presència intensa, Sabem prou que precisament, era aquesta profunda i viva. mirada cap a Déu el que donava sentit a tot A vegades, els salms expressen sentiments que el que Jesús deia i feia. El que fa que Jesús són els nostres sentiments mateixos, i lliguen bé parli i actuï de la manera com ho va fer, és amb el que experimentem en aquell moment. perquè vivia tota la seva vida com un diàleg En canvi, altres vegades expressen sentiments permanent amb Déu, intentant descobrir a cada diferents (sentiments d’angoixa quan nosaltres pas quin era l’estil de persona que Déu volia. estem contents, o al revés): no està gens És a dir: que Jesús vivia la seva unió amb Déu malament, quan passa això, perquè així ens com a fonament de tot, i a partir d’aquí anava fem nostres els sentiments dels altres, de tots descobrint els camins que calia seguir. I el seu els que estan preocupats quan nosaltres vivim missatge va ser fer-nos descobrir que els camins feliços, o dels que experimenten la joia quan de Déu eren els de l’amor, els de l’alliberament, nosaltres patim. De fet, la pregària va més enllà els de la recerca de la igualtat entre tothom... de l’estricta experiència personal... Altres creients, també omplerts de Déu, no han I encara, de tant en tant, trobem en els salms sabut descobrir aquests camins i han cregut que un llenguatge que, en sentit estricte, no és gaire el que Déu volia eren coses que no resulten gaire cristià: per exemple, malediccions contra els humanes. Però a Jesús, aquest omplir-se de Déu enemics, pròpies d’una època i una religió que li va portar a oferir-nos el més esplèndid projecte Jesús ens va convidar a purificar. Però llavors d’humanitat. Per això creiem en ell... es tracta d’entendre aquests “enemics” en un Doncs bé. Dit tot això, jo el que voldria altre sentit: tot el mal que, de tantes maneres, remarcar en aquesta pàgina és que, realment, fa malbé el nostre món o a nosaltres mateixos... és molt important omplir-se de Déu tal com O, per què no, qualsevol problema o dolor Jesús n’estava ple. I a això pot ajudar-hi molt empipador que no sabem com resoldre. la pregària dels salms. De fet, aquesta era la Una bona eina, sens dubte. La podem fer pregària que tot bon israelita coneixia i feia servir de per lliure, és a dir, agafant de tant en servir, i per tant és la que feia servir Jesús tant un salm i resant-lo, o bé de manera més mateix. O sigui que no estarà gens malament organitzada, amb la pregària de Laudes o de imitar-lo. Vespres que forma part del patrimoni eclesial i Els salms ens fan mirar cap a Déu. O bé perquè que es pot trobar en diverses publicacions. Però en dir-los ens hi adrecem directament (“Ni quan en tot cas, val la pena provar-ho i, a poc a poc, anar-hi entrant. El retall Hi ha gent que llegeix per no haver de pensar Georg Cristoph Lichtenberg

Agulla 65

by agulla on Jun 08, 2009

Accessibility

Upload Details

Usage Rights

Statistics

Agulla 65 — Document Transcript