1. http://puntviladecans.blogspot.com
puntviladecans@telefonica.net
Viladecans
Punt de trobada 15 de juny 2007
1Any 1
Publicació independent d’informació i opinió
Per trobar-nos
Aquestes pàgines que tens al davant volen ser un espai de trobada per a la gent
de Viladecans per compartir idees, per parlar de les coses que passen, per pensar
els problemes, per empènyer els canvis que cal fer, per reflexionar sobre el que
ens preocupa, per promoure objectius i projectes que valguin la pena.
Ara que comença un nou cicle en el govern de la ciutat, una colla de gent hem
cregut que era un bon moment per engegar aquesta nova eina de comunicació.
Ho fem des de les ganes de treballar per una ciutat i un món de dones i homes
iguals, que tingui com a objectiu una major qualitat de vida per a tothom, amb
més atenció als que més en necessitin, amb més respecte al medi ambient, amb
més solidaritat, amb més cohesió, amb més esperit col.lectiu, amb més partici-
pació, amb més valoració de totes les històries, personals i col.lectives, antigues
i noves.
I ho fem amb ganes de ser un espai obert on tothom hi pugui escriure, sense cap
més límit que la bona educació, i amb disposició perquè qualsevol idea, qualse-
vol debat, qualsevol proposta o reivindicació, hi pugui ser rebuda.
Cada mes, entorn del dia 15 (amb l’excepció del mes d’agost, que farem vacan-
ces), rebreu per correu electrònic aquesta publicació. Amb ganes que sigui un
bon estímul per a tots, per ajudar a construir un Viladecans del qual cada dia
puguem sentir-nos més orgullosos.
Sumari Equip de redacció
Anna Besora
3 Convivència entre cultures. Maria Comas M. Carmen Castellano
Maria Comas
3 El meu pobre i abandonat carrer. Josep
Encarnació Garcia
Josep Lligadas
Asunción Polaina
Lligadas V. Miguel de la Rubia
4 De l’oblit a la memòria. Miguel de la Rubia Mercè Solé
La distribució d’aquest butlletí
4 Retrat trist d’un Sant Jordi assolellat. M. es fa per correu electrònic. Si
no desitgeu rebre’l només cal
Victòria Herrero que ens ho comuniqueu. I si
5 Parelles lingüístiques: un petit pas. Josep voleu que li enviem a un amic
o amiga vostres, feu-nos arri-
bar la seva adreça. Gràcies.
Ginjaume
6 La façana de la Torre Modolell. Jaume
El nostre correu electrònic:
Lligadas V. puntviladecans@telefonica.net
7 Revisar l’economia dels partits: fer més El nostre bloc:
creïble la política. Mercè Solé http://puntviladecans.blogspot.com

2. Algunes coses a tenir en compte...
Per rebre (o no) la revista
• Aquesta revista s’envia per correu electrònic, gratuïtament, a un ampli nom-
bre d’adreces.
• Si coneixes algú que no la rebi i creus que val la pena que pugui rebre-la,
només has d’enviar-nos la seva adreça electrònica a l’adreça de la revista (punt-
viladecans@telefonica.net) i la hi enviarem.
• També, si coneixes algú que no tingui correu electrònic i creus que li agra-
daria llegir-la, imprimeix-la-hi i fes-la-hi arribar, que segur que li faràs un bon
servei.
• Si te l’hem enviada i no tens ganes de continuar rebent-la, només has de co-
municar-nos-ho a l’adreça de la revista i deixarem d’enviar-te-la.
Per enviar-nos col·laboracions
• Si vols enviar articles per publicar, pots fer-ho a l’adreça electrònica de la re-
vista. Tingues en compte que no han de sobrepassar les 40 ratlles, o les 550 pa-
raules. I tingues en compte també que perquè un article surti el dia 15, l’hem de
tenir el dia 1; si no, sortirà el mes següent. Tots els articles han d’anar signats.
• Si en comptes d’un article vols enviar-nos un tema o un problema que creguis
que val la pena tractar, pots fer-ho igualment i mirarem de tractar-lo. I igual-
ment pots enviar-nos suggeriments i comentaris del tipus que sigui.
Per consultar-la a internet
• Disposem d’un bloc a internet. L’adreça és: http://puntviladecans.blogspot.
com. Ho hem fet pensant que és una forma ben senzilla que tothom pugui con-
sultar els continguts dels articles, tant antics com actuals. Ara bé, si voleu fer-nos
qualsevol comentari o enviar-nos alguna col·laboració, us demanem que ens la
feu arribar, signada, a la nostra adreça electrònica (puntviladecans@telefonica.
net). Quan surti la revista, la hi inclourem, i també al bloc.
Les catifes de Corpus d’enguany. Carrers Jaume Abril i Àngel Guimerà. El colom és un homenatge a Rafa Osuna
Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007

3. Convivència entre cultures
A
l’última edició de la Fira de Sant Isidre, positiva. Iniciatives com aquesta s’haurien de fo-
dins la Mostra d’Entitats, a la parada mentar molt més per part de tots i especialment
de la Federació d’As- dels polítics, que penso que
sociacions de Veïns no estan fent prou a favor de
de Viladecans es va convidar la convivència entre diferents
a compartir espai a Al-Nour, cultures.
associació de magribins de la El curs sobre multiculturali-
nostra ciutat, perquè mostres- tat que actualment s’està fent
sin una mica dels seus costums a Viladecans crec que és una
i cultura; entre altres coses, tot- bona eina per desfer tòpics i
hom qui volia podia tastar el estereotips tan arrelats en la
bon te que havien preparat per nostra societat. Tenir més co-
obsequiar els visitants. neixement de totes les cultu-
D’aquesta manera es volia de- res ajuda a veure-les sota un
mostrar la normalitat entre ciu- altre prisma i per tant pot ha-
tadans de diversa cultura i fo- ver-hi una millor convivència
mentar la convivència, i l’experiència va ser molt entre tots, siguem d’on siguem.
Maria Comas
El meu pobre i abandonat carrer
F
a pena la situació de deixadesa i abandó estat com aquest. I un altre, un veí que afirmava
en què es troba, des de fa ja molt de temps, que potser caldria organitzar alguna mobilització
el carrer del Pare Artigas, amb les seves veïnal per exigir que el carrer s’arregli.
voreres estretes, bonyegudes, a trossos ai- El cas del meu carrer, lamentablement, no és únic a
xecades, i amb les baixades dels guals que impe- Viladecans. Però com que és el que jo visc
deixen poder-hi circular amb pau. Passar-hi cada dia, per això l’explico aquí. També
amb un carro d’anar a comprar és cada dia, quan vinc de treballar, passo
tot un exercici de malabaris- amb l’autobús per davant del Cúbic,
me, i m’imagino que si un hi i em pregunto per què a Viladecans
va amb un cotxet de nen petit tenim tanta afició a les obres faraò-
encara és pitjor. I per a la gent niques d’utilitat dubtosa i en canvi
gran, i per a qui tingui proble- en tenim tan poca a facilitar la vida
mes a les articulacions, circular quotidiana de la gent. I també pen-
per aquesta muntanya russa tan so que potser sí que deu ser molt
desmanegada resulta una tortu- important fer campanyes dient
ra. De fet, per a molts, la solució que Viladecans ens ha d’agradar.
és circular per la calçada, amb tot Però jo, la veritat, preferiria que
el perill que això comporta. en comptes de gastar-se els di-
Recentment un parell de veïns m’han ners dient-me que Viladecans
comentat la situació, i tots dos amb in- m’ha d’agradar, es gastessin
dignació notable. Un és una dona que en fer-me’l realment més
ha vingut a viure al carrer i que abans agradable.
vivia al barri de la Florida de l’Hospitalet,
Josep Lligadas V.
que no és precisament cap meravella urba-
nística, i que em deia que com era possible
que Viladecans tingués carrers en tan mal
Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007

4. De l’oblit a la memòria
A
l llarg dels últims anys, s’ha accelerat Hem de conèixer i recuperar els valors democràtics
una de les tasques pendents de la nos- vulnerats pel cop d’estat del 6 que va donar peu a
tra democràcia i del període de la tran- una guerra fratricida i a la posterior repressió d’una
sició, la de la recuperació de la nostra dictadura feixista i sanguinària, i que hauríem de
història recent i en concret, la del període de la mantenir-ho a la memòria col·lectiva perquè no tor-
Guerra Civil Espanyola. Un període oblidat du- nin a succeir fets com aquests.
rant molts anys i que últimament ha estat motiu Cada cop s’estan fent més iniciatives, lleis, memo-
per escriure molts llibres, alguns d’ells fets pels rials i mocions arreu, per reconèixer el paper dels
escriptors més rancis del moment (César Vidal, que van lluitar, van ser engarjolats o van patir la
Pío Moa...) que fan d’aquest episodi històric una repressió franquista. És a dir, el reconeixement dels
visió dretana i demagògica del que va succeir. que van defensar la legalitat democràtica republica-
Enfront del que afirma el PP i el seu entorn de dre- na i la llibertat.
tes, de que més val oblidar i no remoure el passat, A Viladecans, també es va fer una moció, que em-
plaçava l’ Ajuntament a procedir a treure la simbo-
logia franquista (plaques amb el jou i les fletxes i
alguns noms de carrer) com s’ha fet a molts llocs de
la nostra geografia, a homenatjar els lluitadors an-
tifranquistes i a reconèixer el paper dels brigadistes
internacionals. La moció que es va aprovar per una-
nimitat encara està pendent de complir. És necessari
conèixer el paper que van jugar els personatges del
moment i que avui donen nom als nostres carrers. I
s’ha de treballar perquè aquesta moció no caigui a
l’oblit, i que permeti començar un camí a la nostra
ciutat de recuperació de la memòria i homenatge
i reparació moral a la gent que va lluitar per la lli-
recordar, restablir, rehabilitar, condemnar són al- bertat.
guns dels mots que ha de suggerir aquest procés de
recuperació de la memòria. Miguel de la Rubia
Retrat trist d’un Sant Jordi assolellat
C
orre, corre, plega ja gairebé tothom ha plegat hi ha
de la feina que és Sant 00 persones, potser n’hi hau-
Jordi! S’ha de respi- ran passat un miler en tot el dia!
rar i viure l’ambient Què fem, ens quedem? Sembla
del carrer, la gentada que baixa que després faran alguna cosa,
i puja, s’atura a les paradetes i hi ha un escenari. Sí, és clar, ens
demana la rosa –“La més bo- quedem, on hauríem d’anar,
nica que tinguis, eh?”– i fulleja fora d’aquí sols és d’abril,
els llibres abans de triar i fa cua però no és Sant Jordi. L’actu-
per pagar. Anem a la Plaça de la ació ha estat bé, oi? Sí, tornem
Vila, vaja, només hi ha una mi- a casa. Sí, tornem. Ui!, sembles
núscula paradeta amb uns pocs trista. Sí, estic profundament
llibres, la gent no hi fa rotlla- xivarri, som-hi! Ah, és clar, estan entristida. A Viladecans, al meu
na precisament. Anem cap a la aquí, una paradeta d’un partit i poble, sols el sol ha escalfat els
rambla passant pel barri antic, LA paradeta de LA llibreria sí, carrers avui, com cada any, com
vaja, ni roses ni llibres, bé, sí, la som 67.000 habitants i 1 llibreria el proper.
floristeria de la rambla. Gent? La pròpiament dita. Quin ambient,
eh? Igual en aquesta hora que Maria Victòria Herrero
de qualsevol altre dia. Ui!, sento
Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007 4

5. Parelles lingüístiques:
un petit pas
F
a un parell o tres de setmanes em vaig iniciar en això de ser
un “voluntari per la llengua”, una persona que dedica part
del seu temps lliure a compartir conversa amb un descone-
gut o desconeguda no catalanoparlant que vulgui aprendre
a parlar en català. Resulta que Catalunya és pionera al món amb
aquesta mena d’iniciativa de foment de l’ús d’una llengua minorità-
ria, una manera desinteressada de posar un petit gra de sorra en la
seva supervivència. Més de set milions de persones parlen avui en
dia el català, una llengua que juga contra un món globalitzat, on no-
més t’entenen en anglès, i amb un Estat espanyol que,
lluny de protegir i difondre les quatre llen-
gües oficials, només dóna cobertura, prestigi
i prioritat al castellà.
L’experiència resulta molt gratificant: coneixes
un nou company o companya, que difícilment
hauries conegut d’una altra manera, i te n’ado-
nes que la llengua, al final, esdevé un simple
vehicle per establir una comunicació rica, que
els dos interlocutors nodrim mútuament amb
les coses que ens passen o que hem fet aquella
setmana. Podríem dir que (malgrat el símil poc
animalista) matem dos ocells d’un sol tret, perquè d’alguna manera esta-
bleixes una nova amistat i, de passada, dónes un cop de mà a una perso-
na que té interès en augmentar el seu coneixement i ús de la llengua.
Quan em vaig proposar fer-me voluntari vaig pensar que probablement
hauria de conversar amb una persona nouvinguda, procedent d’algun
país de fora de la Unió Europea i que estaria en un procés molt primari
d’aprenentatge. Però com sol passar a la vida, del que t’esperes... tot el
contrari. La meva sorpresa va ser descobrir que la meva parella lingüís-
tica era una jove d’una trentena d’anys, nascuda aquí, de tota la vida,
però que pel seu entorn familiar i d’amistats no havia tingut mai fins ara
la necessitat de desenvolupar-se en català. Tota una lliçó de realitat per
constatar com l’ús social de la llengua està reculant, especialment entre
els joves, i m’atreveixo a apuntar que amb més intensitat a l’àrea metro-
politana.
No cal ser un setciències ni un doctor en filologia catalana per adonar-se
d’aquest panorama poc optimista, el retrocés és evident al carrer i està
reforçat per una presència gairebé testimonial als mitjans de comunica-
ció de masses, a les novetats editorials, als cinemes, en l’etiquetatge dels
productes o en l’àmbit judicial. Tot això només fa que fer-me reflexionar
sobre la importància de donar nous passos, per petits o insignificants
que ens semblin, de cara a reconduir aquestes sinèrgies, per exemple els
mals costums que tenim molts catalanoparlants de canviar de llengua
cada vegada que algú se’ns adreça en castellà. Crec que les parelles lin-
güístiques ajuden a contrarrestar aquests mals i, de passada, fomenten la
cohesió social que a ciutats com Viladecans bona falta ens fa.
Josep Ginjaume
Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007 5

6. La façana de la Torre Modolell
C
oneixem, arreu, molts La senyora Modolell va morir el que ja és ple de copets que fan
edificis singulars o 1915, cedint al poble de Viladecans que es vegi la trampa.
monuments, que amb la seva torre-palau i des del 190 Si encara teniu ganes de continuar
els pas dels anys s’han és la seu de l’Ajuntament. observant, fixeu-vos en la pedra
convertit en símbol i representa- Dit això, ara toca que ens fixem vermella de la torre central i de
ció de la ciutat que els acull, els en les darreres la resta de la planta
seus ciutadans se’n senten orgu- “accions de man- baixa de la façana. Ho
llosos i tot plegat ajuda a la cohe- teniment” de la heu vist? En lloc de
sió de la ciutadania, tan necessà- façana. Acosteu- netejar la pedra l’han
ria pel progrés de la comunitat. vos i observeu els pintat! Qualsevol dia,
A Viladecans tenim tres símbols, arcs de les portes a algú se li acudirà
les tres torres, i de totes tres, la de la Cooperati- que a la Torre del Baró
torre Modolell, seu de l’Alcaldia, va Agrícola i de li fa falta una mà de
és la més representativa. Símbol la Sindicatura de pintura i ens pinten la
de Viladecans per excel.lència, i Greuges. Amb el façana de vermell.
orgull dels viladecanencs. pas dels anys, els A Viladecans tenim
Magdalena Modolell va encarre- blocs de pedra una Plaça de la Vila
gar, a finals del segle XIX, la cons- es van anar ero- realment admirable,
trucció d’un palau d’estil moder- sionant. I sabeu presidida per dos
nista a l’entorn de l’antiga torre com ho van so- magnífics edificis,
central, i el resultat és aquest fan- lucionar? Doncs la Torre del Baró i la
tàstic edifici, que avui podem amb ciment, sí, Torre Modolell, que
contemplar a la nostra Plaça de la amb ciment i pintat de vermell al sorprenen els nostres visitants
Vila, simulant una fortalesa me- damunt. Als llocs normals, i això per la seva bellesa. Malgrat que
dieval i construïda en part amb tots ho sabem, el que fan és treu- algú hagi qualificat el nostre edi-
pedra vermella de la pedrera del re el bloc de pedra danyat i subs- fici més emblemàtic de “cartró
Calamot de Gavà. tituir-lo per un altre. pedra”, els viladecanencs ens
El llibre “Modernisme a l’entorn Ara fixeu-vos en el sòcol que vo- sentim orgullosos dels nostres
de Barcelona” de Raquel Lacuesta reja tot l’edifici. Abans era també símbols i per tant, cal que l’admi-
i Xavier González, editat el 006 de pedra vermella, i ara vés a sa- nistració hi actuï amb rigor i res-
per la Diputació de Barcelona, li ber quina mena de guix o ciment tauri amb dignitat els elements
dedica una plana com a “edifici hi han posat, però es que a més de la façana recuperant la seva
més representatiu de l’època mo- a més ho han fet tan malament, pedra vermella original.
dernista a Viladecans”. Jaume Lligadas V.
José Pérez León, una significativa cançó dels “Tigres del Norte”
El era un hombre de campo Cuando llegó a la frontera nadie escuchó aquellos gritos de auxilio
oriundo de Nuevo León con Willy se entrevistó y la puerta no quiso ceder.
tenia apenas 19 años era el pollero mas afamado
Uno por uno se fueron cayendo
su nombre: José Pérez León. y astuto de la región
y asi falleció el buen José.
Le dijo Pepe hoy estás de suerte
Tenia un primo lejano
mañana te cruzo yo... Y se fue, y se fue
que de mojado se fue
a cruzar el cielo con sus ansias de crecer
al poco tiempo le envió un telegrama La madrugada de un viernes
se fue, sin saber
diciendo ven pronto José. en una vieja estación
que ya su esposa un hijo suyo iba a tener
20 inocentes pagaban su cuota
Pues un trabajo le habian encontrando pobre José.
entre ellos José Pérez León
piscando algodón como él.
y sin dudarlo a todos subieron Asi termina la historia, no queda más que contar
Y se fue, y se fue en el interior de un vagón. de otro paisano que arriesga la vida
ahogando en llanto en el adiós y que muere como ilegal
El tren cruzó al otro lado
con su mujer de aquel José que mil sueños tenía y que a casa
casi 7 horas después
se fue, sin saber jamas volverá...
fue cuando el aire empezó a terminarse
que de ese viaje ya jamás iba a volver
y ya nada pudieron hacer
pobre José.
Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007 6

7. Revisar l’economia dels partits:
fer més creïble la política
L
’abstenció ha esdevin- En primer lloc les economies dels partits es van fent grans. No em
gut la veritable prota- diversos partits –també a nivell sembla que un, en accedir a un
gonista d’aquestes dar- local– haurien de ser públiques i determinat lloc de treball, s’hagi
reres eleccions. Hi ha transparents, com ho són les de de comprometre a fer un dona-
mil i un motius (des de la man- les entitats que demanen sub- tiu. S’ha de comprometre a tre-
dra i l’individualisme per part vencions. Perquè les quotes dels ballar en una determinada línia
de molta gent, la manca gene- afiliats solen ser una part irrisòria i ha d’estar ben qualificat. D’una
ralizada d’hàbits participatius dels ingressos dels partits, en re- altra, perquè de vegades els par-
i democràtics, la poca conscièn- lació als ingressos que provenen tits busquen generar més llocs de
cia que el benestar de les per- de subvencions institucionals, i confiança que els estrictament ne-
sones concretes depèn de me- per tant de diners públics. Cal- cessaris, no tant per la feina a fer,
sures polítiques i de dotacions dria preguntar-se també pel total sinó pels ingressos que aquests
pressupostàries), però un d’ells del pressupost i el motiu pel qual generen. I encara sovint aquests
segurament és la manca de cre- sembla que els partits necessiten llocs de confiança estan sobreva-
dibilitat dels partits polítics, molts més diners per funcionar lorats econòmicament per com-
sobretot dels que tenen l’opor- que qualsevol altra entitat. pensar l’aportació que el treballa-
tunitat de governar, tinguin el Quan es parla de finançament del dor ha de fer al partit. ¿No seria
color que tinguin. La sensació partit sol pensar-se en les donaci- molt més clar que l’aportació que
que els recursos públics s’uti- ons de grans grups de poder però reben els grups municipals s’in-
litzen en benefici partidista i no jo crec que convindria també re- crementés de forma transparent
de la població és cada vegada visar altres pràctiques que penso i es rebaixés el sou dels càrrecs
més gran. Jo crec que els partits que generen efectes perversos. electes i de confiança?
farien bé de plantejar-se unes Una és el costum que els càrrecs I finalment molts d’aquests càr-
quantes coses. polítics i de confiança aportin recs de confiança dediquen bona
part del seu sou. Això, que va part dels seus esforços al partit
néixer com una pràctica generosa i no pas a l’ajuntament que els
i solidària, té els seus inconveni- paga amb diner públic.
ents. D’una banda perquè de fet En fi, són –al meu parer– males
una cosa és una relació laboral pràctiques (en alguns llocs, en
i una altra un donatiu que es fa alguns partits, perquè no tothom
voluntàriament. Són qüestions actua amb aquests criteris) a re-
molt diferents, sobretot quan els visar. No estaria gens malament
l’adopció de codis ètics en relació
a aquestes i a d’altres matèries,
i consensuades per tots els par-
tits, ja que difícilment un les pot
adoptar si no les adopten també
els altres. Altrament fa la sensa-
ció que qui té accés al diner pú-
blic estableix unes regles del joc
diferents per a si mateix que per
als altres. Per quan un codi ètic
d’actuació política?
Mercè Solé
Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007 7

8. Los inicios del Poblado Roca
Cuando llegamos a Viladecans, en el Poblado Roca que cuando llegué a Viladecans, lo hice con zapatos
había muy poca cosa. Cuando queríamos comprar te- de tacón, pero visto lo visto me tuve que adaptar rápi-
níamos que ir a comprar en la plaza del Ayuntamien- damente. Me quité los zapatos y comencé a caminar.
to del pueblo. Algunas veces, también llegamos a ir Cuando llegué aquí no vi una gran diferencia entre
al mercado de Gavá, en la calle de Sant Pere. Aquí, mi familia y una familia de aquí. Mis
no había nada. Los bloques y “prou”. Había los suegros eran catalanes catala-
barracones de los solteros, donde ahora está nes, hijos de Gracia, y mi
el campo de la petanca. Los barracones marido también. La única
se construyeron de obra y se pusieron “charnega” que entró
donde dicen que había habido una an- en esa familia fui yo.
tigua masía. Allí, estaban los come- A mí, me pregunta-
dores. Pero por aquel entonces no ban quién era yo
había ni mercado, ni médicos… El y respondía son-
único médico que nos atendía esta- riendo: “charnega”.
ba en el pueblo. Nosotros teníamos Yo me hice mucho
al Montfort y al Sacristán. Después con la gente de
llegaron otros. aquí pero siempre
El piso donde vivimos, a lo primero me ha dado mucha
era de alquiler. Nos lo ofreció la fá- vergüenza hablar el
brica. Pagábamos unas 150 pesetas catalán aunque lo en-
al mes. Aquello que pagábamos era tiendo. A veces, cuando
mucho. En aquella época ganábamos muy veo una persona que ha-
poco. Primero, nos dieron una planta baja en bla catalán y cambia al caste-
uno de los primeros bloques, pero resulta que allí llano por mí, le digo: “Tú, sígueme
habían vivido unos gitanos y se lo habían llevado hablando el catalán, que yo te entiendo”.
todo. Se habían llevado las tuberías y había mucha Lo que pasa es que mi marido, mi cuñada y mi cu-
humedad. ñado, en lugar de hablarme el catalán siempre, me
En el segundo piso tuvimos agua desde el principio hablaron en castellano; al contrario de mis suegros,
pero no había luz. Lo que hicimos para conseguir co- que siempre se dirigieron a mí en catalán. Cuando mis
rriente fue cogerla de los postes de la calle. Y así, hijos eran pequeños me atrevía a hablarles en cata-
con cables, nos pasábamos la luz de un vecino a otro. lán, pero luego, claro, me pasaba al castellano.
Así, casi estuvimos un año, con la luz prestada de los Carmen Álvarez
sitios. Tampoco teníamos alcantarilla. El pozo negro
del bloque lo teníamos detrás. El olor que subía hasta (Del llibre Vint històries de vida, compilat per Xavier Calderé i
las ventanas era horrible. El suelo del Poblado estuvo publicat el passat mes de gener per l’Ajuntament de Viladecans.
mucho tiempo levantado, con obras y tierra. Recuerdo Un llibre que sens dubte val la pena tenir i llegir)
Si nos dejan…
Un documental rodado en Barcelona por inmigrantes sin papeles y que ha merecido
diversos premios en los festivales en los que se ha presentado. Con una leve ironía, la
vida diaria de muchas personas en situaciones más que diversas: trabajos precarios,
controles policiales por el color de la piel, vivir sin agua corriente y sin electricidad… En
este contexto tener nacionalidad española pero apariencia extranjera no ayuda. Tampo-
co hablar catalán. Puede más el prejuicio.
Un documental que nos ofreció el Curso de Gestió Multicultural que se está haciendo
en el IES Torre Roja. El documental puede adquirirse en si_nos_dejan@hotmail.com.
Si os animáis, podemos organizar un pase colectivo. Sólo tenéis que dirigiros a nuestra
publicación.
“Si nos dejan”, DV de 74’ de duración. Dirección y producción: Ana Torres. Guión: Pauli-
na Zoboli y Ana Torres. Música: Arturo, La máquina del sabor, León Gieco, Manu Chao.
Viladecans, punt de trobada - Núm. 1 - Juny 2007