Agulla 83

364 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
364
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
3
Actions
Shares
0
Downloads
2
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Agulla 83

  1. 1. L’ A GU L LA Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntadaFebrer 2013 - Any XVIII - Número 83CorrupcióLa corrupció ha passat al primer pla de l’actualitat, amb més força que mai. Mentre els ciutadansestem preocupats per la feina, per no perdre l’habitatge, per arribar a final de mes, hi ha unadimensió paral·lela a la nostra, on les preocupacions són unes altres: enriquir-se impunement ifora de la legalitat i mantenir-se al poder polític, per, tot fent el cercle, assegurar-se més impunitati més enriquiment, a costa de la pobresa cada cop més severa dels que no estem en aquestadimensió. És la fórmula del capitalisme: l’enriquiment desmesurat d’uns, que es creuen perdamunt del bé i el mal, i l’empobriment progressiu dels altres. A més, tot això es fa normalmentdisfressat de legalitat (que no moralitat), però quan es traspassa a la il·legalitat, òbviament,la situació s’agreuja. Per exemple, el cas Bárcenas: tenir milions i milions a Suïssa és il·legal sis’evadeixen així impostos, però tenir tants milions, encara que els tingui a Caja Madrid, tambéens ha d’escandalitzar. Que un individu s’apropiï de tants diners ja és, de fet, un escàndol.També ens podem preguntar qui o què hi ha al darrere del fet que es destapi un cas com aquesto que ara se n’esbombin tants en els grans mitjans. Qui hi surt guanyant? Per què ara, i no fauns mesos? Qui ho ha provocat? Coincideix amb el cas Urdangarín, un altre escàndol majúsculque fa trontollar una institució que no és democràtica, però que hem de mantenir perquè ens vavenir imposada a la transició. I els casos a Catalunya? Quantes coses es barregen i quantes no?Els fils perversos del poder tenen més connexions de les que ens podem imaginar.Una altre qüestió a tenir en compte és la manca de democràcia econòmica i de justícia socialcom a disparador de la corrupció: a més justícia social, menys corrupció. Precisament, isegons l’organització Transparència Internacional, als països amb menys corrupció (Finlàndia,Dinamarca, Suècia i Nova Zelanda) hi ha més igualtat social i més presencia de dones alsparlaments i governs que a la resta de països.La corrupció provoca cada cop més desafecció de la política, amb els perills que això comportaper al sistema democràtic, ja què carregar-se indiscriminadament el sistema beneficia el podereconòmic i el feixisme. I si una de les qüestions de fons és el finançament dels partits polítics,cal posar-ho a debat i cercar solucions, perquè els ciutadans són poc conscients de la granquantitat de diners que reben els partits de les arques públiques. Si no tenim clares les xifres(almenys, els diners que reben legalment) és que manca aquesta transparència de la qual tantvolen presumir. I alhora, cal rebatre que tota la política sigui sinònim de corrupció, i evitar eldescrèdit indiscriminat cap als partits i sindicats. Cal mantenir l’esperit de tirar endavant ambels ulls ben oberts, ja que el projecte de la democràcia és bo, i hi ha molta gent que hi treballapel bé comú. El corrupte és la persona i no el sistema, i el sistema democràtic, encara que siguiimperfecte, és encara el millor sistema possible.
  2. 2. 2L’AgullaButlletí de reflexió i diàlegPer subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (sino voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo ferel pagament de la subscripcióanual de l’AGULLA a través delcompte que us indico.Atentament,FirmaNom i cognoms: ____________________________________________NIF: ____________________________________________________Adreça: _________________________________________________Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________Correu electrònic: __________________________________________- - -Entitat Oficina Control Compte o llibretaSumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumariAny XVIII. Número 83febrer 2013Periodicitat:5 números l’any.Subscripció anual: 10 €Grup promotor:M. Antònia BogònezJoaquim M. CerveraSalva ClarósQuitèria GuiraoAlbert FarriolMaria-Josep HernàndezTere JorgeJosep LligadasMarta MoyaJosep PascualMercè SoléCoordinació:Maria-Josep HernàndezCompaginació:Mercè SoléDibuixos:Montserrat CaboCapçalera:Mercè GallifaImprimeix:Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97Adreça:Gran Via de les CortsCatalanes, 942, 5-108018 BarcelonaCorreu electrònic:agulla.revista@gmail.comTelèfon: 93.308.37.37(Josep Pascual)Bloc:www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntadalA PALMERA I LA FONT03 Moltes gràcies, Joseph Ratzinger. J. Lligadas04 Els enterraments laics i els enterraments religiosos. Q. Cervera05 La litúrgia no és cosa només de capellans. M. SoléVEURE, MIRAR06 Treballadores de la llar familiar. Quins drets? E. Rojo07 Tancats a la fàbrica. Maria Josep Hernàndez08 Vull manar sobre els meus diners. Q. Guirao09 Un assaig d’economia-ficció. P. HernàndezRECEPTES PER ANAR CANVIANT10 Arròs amb calçots T. Jorge10 Salari màxim. S. Clarós Amb entitat i experiència11 Racó de la Pau. M.D. Fernándeza peu12 Estany d’Ivars i Vila-sana.J. Roig13 Puntades14 PER AIREJAR EL CERVELLrelleus15 Bernat Oró: transformant dificultats en possibilitats. M. Moya La fe de cada dia16 Jesús i la família. J. lligadas
  3. 3. 3La palmera i la fontLa palmera i la font La palmera i la font La palmera i la fontMoltes gràcies, Joseph Ratzinger!Josep LligadasRecordo que fa uns anys, quanes parlava que Joan Pau II era unferm candidat al premi Nobel dela Pau, un polític d’esquerres emva preguntar que com era possi-ble que li donessin el Nobel de laPau a algú que era considerat elrepresentant de Déu a la terra ique, per tant, estava fora de la ca-tegoria dels éssers humans, queés a qui estan destinats aquestamena de premis. No m’ho deiaamb ironia, m’ho deia seriosa-ment, us ho asseguro. Més omenys com un d’aquests entre-vistats a la plaça de Sant Pere queaquests dies surten als diaris, quees preguntava que com podia serque Déu volgués tenir ara dos re-presentants simultanis.Joseph Ratzinger, Benet XVI, ambla seva renúncia ha fet molt perdesmuntaraquestamenadeplan-tejament, tan i tan arrelat. I val lapena agrair-li-ho. És bastant pro-bable que el camí de l’Església nocanviï gaire amb el successor queara surti elegit, i que continuemsotmesos a aquesta ventada invo-lucionista que fa ja tant de tempsque ens fa patir, però estic segurque el pas que acaba de donar elpapa tindrà conseqüències positi-ves, i espero que importants, decara al futur.A mi, la teologia de Joseph Rat-zinger, que diuen que és tan bona,no m’agrada gaire, perquè la veigmolt barrejada amb uns quantsprejudicis força discutibles cristi-anament. Però en aquesta decisióde la renúncia sí que es veu moltclar que ha posat per damunt detot un principi teològic, un princi-pi de fe, que arriba, crec jo, fins alnervi de l’Evangeli: que cadascúha de ser capaç d’escoltar la veude Déu, veure quins camins Déuli proposa, i mirar de respondre-hi tan bé com sàpiga, i que aixòho ha de fer posant en joc totesles capacitats de discerniment, deraonabilitat, i també d’humilitatper conèixer les pròpies capaci-tats i les pròpies limitacions. Jo-seph Ratzinger va tenir clar en elseu moment que això de ser papaera una tasca a la qual estava cri-dat a respondre-hi, però quan,fent servir el seu cervell, ha vistque ja no podia fer-ho amb digni-tat, ha entès que la crida de Déuhavia canviat i ara li demanava,simplement, anar-se’n. I no s’hadeixat enganyar per les diversesexcuses que segur que li venienal cap: des de la mística de l’en-trega personal que al capdavall elque fa és posar la pròpia personaper damunt de la tasca a realitzar,fins a la por que l’Església apa-regui feble i insegura davant elmón. Aquí sí que hem vist el bonteòleg que Ratzinger és capaç deser, i que sap que Deu no vol sa-crificis inútils sinó treball fet ambpau, i que sap també que l’impor-tant de l’Església no és que siguivista com una institució perfecta isense fissures sinó com el lloc onpoder trobar Déu.Amb la renúncia de Joseph Rat-zinger, la institució papal, i la je-rarquia eclesiàstica en general, haquedat clarament debilitada en laseva més o menys explícita pre-tensió de ser la presència de Déua la terra. La tasca papal continua-rà sent certament important, peròel qui l’exerceix ja no podrà serconsiderat com una mena de se-mi-Déu de per vida sinó, tan sols,com un cristià que exerceix unafunció, potser fins a la seva morto potser només per un temps. Enaquest any del cinquantenari delConcili Vaticà II, jo m’atreviria adir que aquesta renúncia és fruitde l’estil d’Església que allà vanéixer.Josep Lligadas és escriptorL’Agulla, al Facebook. Si teniu compte al face-book, i si l’Agulla us agrada, ja ho sabeu: Busqueul’Agulla i digueu “m’agrada”. Fàcil, oi? Així podrem co-mentar tots plegats la jugada de manera més participada.
  4. 4. 4Fa poc dos amics m’han de-manat preparar i participar enl’enterrament de les seves espo-ses. Cada cas ha estat diferent,amb alguns punts en comú. Lesdifuntes havien mort desprésd’haver suportat coratjosamentun càncer. La relació que teniaamb aquests dos matrimonis ve-nia d’anys, però no hem tingutuna relació regular. Darrera-ment ens havíem creuat algunscorreus i converses per telèfoni havíem fet algun sopar junts.Els dos marits em van demanarque havien decidit lliurement iamb agraïment que orientés lacelebració del comiat de la sevadona. Volien quelcom molt sen-zill i sense signes ni referènciesreligioses. Les raons no eren lesmateixes, ja que els graus d’ad-hesió a la fe cristiana en les qua-tre persones (marits i esposes)anaven des de l’agnosticismerespectuós envers la fe, fins unafe que no es materialitzava enels comportaments sagramen-tals, passant per una crítica afons de les formes retrògrades,poc democràtiques i degradantsper la dona, que té lamentable-ment, encara avui dia, la insti-tució eclesiàstica. De tal maneraera aquesta crítica que denotavauna certa lamentació per no se-guir l’evangeli del Crist que esveia molt més humà.Ens vam posar d’acord amb elguió a seguir. Vaig llegir trespoemes, un de breu de MàriusTorres per començar, un altrede Miquel Martí i Pol desprésd’unes breus paraules mevesfent referència a la vida de lapersona, a allò ens ha aportat debo, i al dol que fem tot fent me-mòria d’ella i fent-la viva dinsel nostre cor. I per acabar unEls enterraments laicsi els enterraments religiososQuim Cerverapoema de Charles Peguy sobrel’esperança. En un dels comiats,el marit va fer una poètica, sen-tida i serena exposició sobre elseu procés d’ estimació, de com-panyia, de projecte junts amb laseva dona, i dels moments difí-cils de la seva malaltia i del seufinal, tot agraint als familiars iamics l’acompanyament rebut.Aquests dos comiats de duespersones amigues, juntamentamb el record d’altres semblants,m’han fet pensar força. En pri-mer lloc jo m’hi he trobat moltbé. La família propera ha vol-gut fer un acte familiar, amical iproper en què ha creat un climahumanament seré, agradable,silenciós i que aflorava pau. Enalgun cas les músiques hi hanajudat també molt. He notatsentiments profunds allunyatsdel sentimentalisme, elegànciasense massa solemnitat, poca ri-tualització i molta proximitat alque passava, al que es vivia. Ensegon lloc se m’ha produït en elmeu interior un pensament queinterpreto profund i interessant.¿No serà que els nostres ritu-als catòlics d’enterrament estanmassa ritualitzats, massa “fets”,amb un llenguatge poc humà,massa llunyà? ¿No serà quequan preparem una celebraciódiferent, amb una família cone-guda, una celebració preparada,llavors tenim més en compte lespersones, el que han passat, elque senten i intentem expressartot això, gens condicionats pelsesquemes catòlics? Però sovintl’únic referent que tenim des desegles de celebracions de comi-at de persones és el catòlic, i lla-vors ¿no el copiem massa quann’hem de fer un de laic? Per tantno seria millor que la base dequalsevol comiat, laic o religiós(de qualsevol confessió) fos uncomiat laic, i a partir d’aquestdonar-li la dimensió o el to cris-tià, jueu, musulmà, hindú o bu-dista segons la tradició religiosade la família i la voluntat el di-funt? Això significaria que enshem d’espavilar molt més a ela-borar un comiat adequat segonscada família, a procurar tambéla participació dels més propersen la celebració, i finalment atenir certs materials i modelsper no partir sempre de zero.Això ens obligaria als capellanso laics o laiques que haguéssimd’animar la celebració a ser moltacurats en aquest tipus de ce-lebracions i encara que fossinreligioses, tenir molt en compteaquesta base humana, laica queté tothom. El referent per tant,en una societat laica, hauria deser la celebració laïcal, a partirde la qual es poden desenvolu-par les celebracions que vulguintenir un caire religiós explícit.Quim Cervera és capellà i sociòleg
  5. 5. 5He de reconèixer que durantmolts anys he viscut més aviatd’esquena a la litúrgia, que emsemblava una forma encarcaradade regulació de la comunicacióamb Déu. Una mena de “check-point” on un tècnic eclesiàsticanomenat liturgista, inflexible iamb cara de pomes agres, per-metia o no l’accés de les mevespregàries al destinatari. Com sial de Dalt o a mi ens fessin faltaintermediaris.Doncs amb els anys he anat can-viat d’opinió, per diversos mo-tius:1. Em vaig casar amb un liturgis-ta, que ni és inflexible ni mai noha tingut cara de pomes agres.2. Treballo al Centre de PastoralLitúrgica, maquetant textos itractant liturgistes el 90 % delsquals són uns xicots encanta-dors (l’altre 10 % ho són menys,però això passa a totes les famí-lies).3. He anat coneixent i assaborintdiverses formes de pregària del’Església.Veig que els gestos i els textoslitúrgics ajuden a aprofundir enla fe i que no són d’efectes imme-diats. Sovint, per assaborir-los,calen temps, formació i rutina,aquella cosa que sempre ens sem-bla espantosa, però que ens ajudaa funcionar quan estem encallats,en qualsevol àmbit de la vida.M’agrada també compartir pre-gària i litúrgia amb tots els cristi-ans del món sencer que probable-ment avui i ara celebren el mateixque jo. I amb els qui ens han pre-cedit, perquè moltes pregàriestenen orígens mil·lenaris, encaraque fan servir un llenguatge pelmeu gust massa encarcarat propid’una societat medieval.La litúrgia, doncs, ha reforçat elmeu sentit comunitari i também’ha fet anar més enllà d’on ar-ribaria jo soleta inventant-m’hotot de cap a peus. Val a dir queaquest gust per la litúrgia “ofici-al” no està exempta de crítica (emsembla que convindria revisarunes quantes coses) i continuaacompanyat del gust per deter-minats cants, pregàries espontà-nies, testimonis compromesos,etc. Dit d’una altra manera, lalitúrgia de l’Església catòlica decap manera no és incompatibleamb la vida ni amb la nostra for-ma d’expressar-nos.Ho comento perquè contemplocom alguns liturgistes (els del10 % de les pomes agres, i algunmés de nostàlgic) sospiren perretornar a formes anteriors alConcili, perquè la missa es facien llatí (consideren que és unallengua “més afí al misteri”, és adir, els sembla que no entendreel llenguatge reforça el sentit delsagrat!), perquè rebutgen la parti-cipació dels laics i perquè, en de-finitiva, entenen la litúrgia comuna forma de poder, expressiód’una Església més vertical i mas-clista que mai. La majoria de con-gressos de liturgistes (en un 99 %,capellans), en lloc de reflexionarsobre com apropar més la litúr-gia i el seu llenguatge a la vida dela gent, i de plantejar-se què calmodificar en el futur, repeteixenincansablement la història de lalitúrgia i els llocs comuns.Però potser per això mateix emsap greu que de vegades en elsambients “progres”, la litúrgia escontempli com si estigués en con-tradicció amb una Església dinà-mica i compromesa. Hi ha cape-llans que, amb una formació quemolts laics no tenim, desaprofitenl’ocasió de fer pedagogia sobre elsignificat de l’experiència litúr-gica. Sobretot perquè em semblaque en el futur comptarem ambmenys capellans i que per tant elto de les celebracions litúrgiqueshaurà de ser més el de la comuni-tat que no pas el del prevere, queara encara marca molt. I tambéperquè és com segrestar la con-nexió amb l’Església universal.Val la pena fer l’esforç d’explicar–de forma crítica, per què no!– elcalendari, els gestos i els textoslitúrgics.Tots hem viscut celebracions queamb voluntat de “desmarcar-se”de l’oficialitat i d’encabir-hi unavida compromesa, de vegades esqueden a mig camí: són igual omés llargues, no necessàriamentmés participades, estan atapeï-des de text, on sovint hi ha mésanècdota que testimoni. Sortir-sedel guió no sempre garanteix ce-lebracions reeixides. Si a la llargaens hem d’enfrontar amb intentsde tornar enrere en la litúrgiade l’Església, o si senzillamentvolem que aquesta litúrgia siguimés adequada a la nostra formade viure la fe, més val que totsplegats l’entenguem millor i quela nostra crítica no provingui no-més de la ignorància o de la su-perficialitat. Perquè la litúrgia noés cosa només de capellans.Mercè Solé és militant de l’ACOLa litúrgia no és cosanomés de capellansMercè Solé
  6. 6. 6Durant molts anys les personesque treballen al servei d’unallar família han tingut moltpocs drets en matèria laboral ide Seguretat Social, molt pro-bablement perquè sempre s’haconsiderat aquest treball “depoc valor” (serà perquè el rea-litzen dones, i des fa uns anys,la major part d’elles són estran-geres extracomunitàries?). Sor-tosament, el món associatiu, lespròpies treballadores i grupsamb sensibilitat social es vanmobilitzar i reclamaren la mi-llora de la seva situació laboral,amb propostes adreçades als poders públics.A mitjans del 2011 es va arribar a un acord entre elgovern i les organitzacions sindicals que implicariadesprés una important reforma de la regulació ju-rídica laboral i dels drets de Seguretat Social. Cer-tament, no s’equiparava la normativa a la dels al-tres treballadors assalariats (per exemple, segueixsense estar protegida la situació de desocupació),però es milloraven les condicions de treball i esprocedia a una regulació de protecció social queimplicava nous drets. Aquests canvis tenen moltspunts de connexió amb la normativa internacionalsobre aquesta matèria aprovada per l’OrganitzacióInternacional del Treball el juny de 2011 i que ja haentrat en vigor. Moltes vegades creiem que les nor-mes internacionals tenen poca importància, peròaquesta la té, i molta, ja que gran part de la pobla-ció treballadora de la llar familiar en molts païsosestava totalment sense drets.Però, no tot seria tan bonic i senzill. Aviat, pocdesprés del canvi de govern després del 20N, vancomençar les crítiques a la nova regulació, argu-mentant que era molt complexa i que imposavaals ocupadors, en molts casos persones d’avançadaedat (si més no formalment, perquè en la pràcticaés molt diferent), una sèrie d’obligacions de tra-mitació de documentació que feien difícil la con-tractació. Sense desconèixer que tota norma és mi-llorable, i certament ho era, no deixa de ser curiósVeure, mirar...Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...Treballadors de la llar familiar.Quins drets?Eduardo Rojoque les queixes es formularennomés cap a un tipus d’acti-vitat que, repeteixo, té escàsreconeixement social. Hi haaltres activitats laborals quetambé plantegen problemes(com a exemple, les de les per-sones amb discapacitat), peròno sembla que el govern tinguitant interès per canviar la sevaregulació.No ha trigat el govern del PartitPopular a modificar la norma,argumentant que l’anterior nofuncionava perquè s’havia re-duït el volum d’ingressos a laSeguretat Social. La pregunta que ens hem de ferés si això es va produir perquè hi va haver menyscontractació (no és així) o perquè una part impor-tant de la remuneració es pagava de forma irregu-lar i, per tant, no es cotitzava a la Seguretat Social.La nova regulació, convalidada pel Congrés delsDiputats el 31 de gener, amb el vot en contra del’oposició, obliga a cotitzar en quantia econòmicasuperior a l’anterior norma, en suprimir algunstrams inferiors de l’escala, i permet traslladar a lapart treballadora tota la tramitació administrativade la documentació per donar-se d’alta, sempreque treballi menys de 60 hores a la setmana. Cal,això sí, que hi hagi acord de les parts, i genera di-versos problemes jurídics que ara no puc abordarperò que de ben segur que se suscitaran algun dia.Hauria estat convenient esperar més temps perveure els resultats de la reforma, però tot el que vafer l’anterior govern sembla que ha de ser modifi-cat. I mentrestant, el personal de la llar familiar hade seguir lluitant per defensar els seus drets, en elmarc d’un entorn polític i una situació econòmicaque no ajuda precisament a això. La tasca dels mo-viments sindicals i socials segueix sent totalmentnecessària.Eduardo Rojo Torrecilla és Catedràtic de Dret del Treball i dela Seguretat Social a la Universitat Autònoma de Barcelona
  7. 7. 7Són les vuit del vespre i els vestuaris de la fàbricas’estan transformant. A la tarda han portat els ma-talassos i ara és el torn de posar els sacs de dormir iles mantes. La nit es preveu freda i les petites estu-fes elèctriques no escalfen prou. Al vestuari de lesdones han aïllat les parets de rajola amb una capade papers de diari i al vestuari dels homes, més pe-tit, tot es veu més amuntegat però potser no pas-saran tant de fred. La sala, a l’entrada de la fàbri-ca, s’ha convertit en menjador i lloc de trobada deles properes nits, encara no saben quantes. Tambéporten cartes i jocs de taula, i algú amb una micade traça instal·la una antena i un petit televisor. Latancada dels 124 treballadors de Gallostra SA, alpolígon de Pineda de Mar va de debò.Ja no poden més, són vuit mesos sense cobrar i finsara els advocats els deien que no deixessin d’anar-hi,perquè si no, ho perdrien tot. Vuit mesos atenent irebent comandes... però vuit mesos de desesperació,amb fills, amb hipoteques, amb parelles que hi tre-ballen tots dos. Primer van arribar les reunions perreduir el personal, després un ERE amb reducció dejornada i sou (sou que se’ls deu encara) i al desem-bre es va saber que haurien de tancar. Els advocatsparlen de la descapitalització de l’empresa: “milionsque s’han esfumat entre diverses societats”.El 9 de gener. L’empresa entra en fase de liquida-ció però el cas queda encallat al jutjat. No hi haacord i ara serà el jutge qui haurà de decidir comes liquida aquesta empresa i quines retribucionsrebran els treballadors. Però sense acord no hi haindemnització ni possibilitat de cobrar la prestacióde l’atur. El cas queda en via morta.23 de gener, i encara sense la resolució del jutge fanuna primera manifestació, tallen la carretera N-II.Només la premsa local i comarcal recull la notíciai es desesperen. És llavors quan decideixen tan-car-se a la fàbrica.L’endemà pujo de nou a veure’ls i encara se’ls veumés ferms i decidits. I en un dia en que la notícia atota Espanya és que arribem gairebé als 5 milionsd’aturats, es converteixen en la imatge de TV3 i detotes les televisions estatals. Sabem que comencena sonar telèfons... Parlo amb un grup de treballa-dores. Una va començar amb 14 anys i ara en té52:   “Ara no ho faria, m’he passat la vida aquí”.L’altra porta 37 anys a la fàbrica però no arriba als60: “On buscaré feina a aquestes alçades?” Una al-tra té 63 anys: “Jo sóc la menys afectada perquè empodré jubilar, però d’aquí no em mouré” i m’en-senya on ha dormit. Han passat fred però es veutant de caliu entre elles que és tota una lliçó. ParloTancats a la fàbricaMaria -Josep Hernàndez després amb tres treballadors amb els que visitola fàbrica. És immensa i captiva veure tanta ma-quinària aturada, els fils posats a la màquina, lescaixes, les comandes a punt de sortir... sembla queel temps s’hagi aturat. M’ensenyen una pila de fo-lis immensa. “Tot són comandes pendents”, emdiuen. Calculo, a ull, que la pila equival a tres pa-quets de folis, per tant, unes 1500 comandes...Les nits es succeeixen i arriben mostres de solida-ritat: menjar no en falta (pollastres a l’ast, olles debrou, safates d’embotit, pastes, llet, cafè...) Veïns,entitats i botiguers els han omplert el rebost, peròsobretot l’ànim. Fan una nova manifestació, i passendesprés el primer cap de setmana. No es mouranfins que arribi la resolució del jutge. Els demanenque surtin d’allà i no volen: “si ens envieu els Mos-sos, tenim tres televisions que arriben en un mo-ment”. L’endemà, divendres, 1 de febrer, arriba laresolució judicial, i tot que hi consten com a “fetsprovats” aspectes greus com la doble comptabilitatque denunciaven els advocats, també hi consta quehan de cobrar 20 dies per any treballat (el mínim).Els treballadors es pregunten: Per a qui estan fetesles lleis? Com pot tancar, si hi ha tanta feina i vo-lum de facturació? No es podia quedar una part dela plantilla? Amb els advocats decideixen presentarun recurs per reclamar més indemnització, però al-menys ja podran cobrar la prestació de l’atur.I arriba l’hora de plegar sacs de dormir i recollirmantes, l’emoció és a l’ambient i els cauen llàgri-mes dels ulls. Uns dies intensos, en què han fetpinya i han lluitat pacíficament. Allà, en aquellesimmenses naus plenes de centenars de màquinesaturades, hi deixen bona part de la seva vida, en unsilenci esfereïdor.Maria-Josep Hernàndez és periodista
  8. 8. 8Decidir-me i donar el pas a dipo-sitar els diners que guanyo, ambel meu treball, a un banc amb va-lors ha estat un procés personallligat a la recerca contínua de sercoherent entre els meus valors iles meves decisions. Que la uti-lització dels nostres diners perpart de bancs i caixes d’estalvi enl’economia especulativa i arma-mentista era i és de vox populi, hosabem. Que el guanys en aquestaeconomia de casino se’ls repartei-xen entre uns quants, també hosabem. Que a Catalunya això deles caixes d’estalvi era (ara no és)“una manera de donar suport al’economia local” –cas de la Cai-xa Laietana, de la que vaig mar-xar “pies para que os quiero” famés de 25 anys!­–, que li diguin ales famílies que estan en procésde desnonament o bé a les peti-tes empreses que es troben man-cades de crèdit. I més exemplesque, qui més qui menys, podriadir de les seves experiències ambunes maquinàries preparades perdonar dividends als accionistes,com són els bancs. Bé, vaig dirprou! No volia que amb els meusdiners destruïssin el món!Ho vaig fer, primer, deixant detenir el pla d’estalvi en una caixa.D’això fa més de tres anys. Haigde dir que tinc sort de no tenircap préstec demanat i concedit,i per tant sempre he estat lliurede posar els meus diners –pocs,no cal dir-ho– on he volgut. Notenia cap excusa per no donarel pas a un banc amb principis iamb valors. Aquí podem fer pro-paganda, oi? Els tinc a Triodos,un banc nascut a Holanda. Quanvaig decidir-me a donar el pascap a Triodos, aquest encara notenia el servei de compte correntamb el que pogués operar ambnormalitat (domiciliacions, in-grés nòmina, tarja...). Amb aquestcanvi vaig poder decidir que vo-lia fer amb part o amb el total delsinteressos que obtenia dels dinersestalviats: els podia aportar a en-titats de reconeguda solvència encooperació al desenvolupament itambé a entitats ecologistes. Vaigposar la creueta en una d’elles,a una entitat ecologista. Haviatrobat un banc on utilitzen els di-ners per finançar l’economia real,d’empreses i projectes, on la qua-litat de vida de les persones i elrespecte al medi ambient són lesque prevalen, i no només larendibilitat econòmica. El se-güent pas el vaig donar quanaquest banc va oferir poderobrir compte corrent. Des defa un any en sóc clienta al100% de la banca amb valors.També vaig prendre una altradecisió que em va facilitar elpropi banc: destinar part delsmeus estalvis a una cooperati-va financera per a l’economiasocial, la COOP57.Un banc sense oficines podriasemblar poc accessible. La mevaexperiència és que no és així. Eltelèfon, el correu postal i internetsón els mitjans que utilitzem percontractar serveis. I els diners enefectiu que necessito, doncs, comfeia amb l’anterior caixa, tiro detargeta de crèdit en qualsevol cai-xer amb Servi-Red.Si encara no heu fet el pas a labanca amb valors plantegeu-vosseriosament emprendre aquestcamí. Per a mi, no és coherent for-mar part del 15M, participar enmanifestacions per la pau, signarmanifestos per les energies reno-vables o a favor d’un parc naturalsi els nostres diners estan finan-çant a la industria armamentis-ta, a empreses que contaminenaquí o en països tercers buscantel rendiment econòmic màxim,...Els diners s’han de destinar aprojectes útils per a la societat. Ila banca amb principis –ètica– ivalors ens proposa això.Quitèria Guirao és millitant de l’ACOVull manar sobre els meus dinersQuitèria GuiraoPer informar-nos i donar el pas:Finançament Ètic i Solidari. Som una associació que promovemel finançament com a efecte transformador de la nostra societat:http://bancaetica.cat – @banca_etica – http://www.facebook.com/fets.finances.etiquesCampanya de la Federació SETEM. Som clients, no còmplices:http://bancalimpia.com – @BancaLimpiaUna cooperativa pels que senten i pensen que cal donar als di-ners un ús més ètic al servei d’una societat més justa: http://coop57.blogspot.com.es – @coop_57Campanya de SETEM, Banca Ètica i Justicia i Pau per promourela banca ètica a la universitat: http://demanabancaetica.org – @dma-nabancaeticaBanca ètica, ciutadana i cooperativa: http://www.proyectofiare.com – @ProyectoFiareTriodos Bank és cofundador de la Alianza Global para una Bancacon Valores : http://www.facebook.com/Triodos.es
  9. 9. 9És evident que no han funcionat les solucions do-nades a la crisi pels tècnics (que tinc la impressióque han estat els mateixos que l’han provocada) niper alguns polítics. La sensació popular més estesaés que actuen com si fossin d’una secta d’abast uni-versal en què un ll·luminat diu una cosa i tots la re-peteixen paraula per paraula. No “parlen” mai enpúblic, només llegeixen uns fulls que els han fetarribar. Parlen, no raonen. Llegeixen, no escol-ten. Ni contesten les preguntes dels perio-distes. Els que pregunten massa, desaparei-xen. Cal posar-los en mans de la justícia. I siresulten innocents, fer-los fora, per inútils.I si són culpables, que paguin.Crec que la solució a la crisi la te-nia el seny popular. És evident, iel temps ho ha demostrat, que hanestat contraproduents mesures comfacilitar l’acomiadament dels treballa-dors; rebaixar sous, pagues i beneficisfiscals; desnonar de la seva llar famí-lies que han signat el que no devien,aconsellats pels que cobraven comis-sió per cada signatura malgrat saber que mai po-drien pagar; col.locar accions que sabien que no tin-drien cap valor i volatilitzar els estalvis de vides detreball i sacrifici; esperar el mannà europeu per alsbancs, preferiblement pels més culpables, mentreels seus dirigents es proclamen innocents… No, noera aquest el camí. I ho sabien. Ha estat com llençarels diners a pous sense fons (o que no coneixem).On era la solució? L’altre dia se’m va acudir. No sóceconomista. Però he estat alumne de Vicens Vives.I sé com va acabar fa molts anys, un cas semblant.També sé que, de vegades, la solució es troba endesenvolupar una idea-mare i contrastar-la ambaltres. Tesi, antítesi, síntesi. No en sotmetre-la a un“cap” ple d’autoritat d’origen dubtós. I tot d’una,ve la inspiració. Així em va passar a mi. Tot va co-mençar quan, per enèsima vegada, la televisió va il·lustrar una notícia sobre jubilats, retratant un estolde gent gran, ben vestits i pentinats (elles, de perru-queria) jugant a les cartes, o a la petanca, fent mitjao esport inadequat a la seva edat, xerrant o ballant ofent punta de coixí. No és aquest el cas dels jubilatsque jo conec. Més aviat els veig carretejant cotxetsd’infants, fent-se càrrec dels nets, acollint a casa elsfills desnonats o divorciats, estirant la pensió per tald’ajudar-los, en una actualització del “miracle delspans i dels peixos”, ajudant com a voluntaris al bancdels aliments o al menjador de Càritas, o anant-hia menjar quan apreta la necessitat, tal vegada unamica avergonyits a més de patir la injustícia… Aixòno és “congelar” les pensions, sinó els pensionis-tes… Quina seria la solució? Molt fácil. Fer-ho total revés. En lloc de donar els diners als banquers(que ja imaginem què n´han fet) donar-los alspensionistes i triplicar la paga dels jubilats.Dit així, pot semblar un disbarat. Però, pen-sem: Què és el que els avis no farien mai ambels diners? Segur que no els invertirienen borsa ni els amagarien a les illesCayman, ni comprarien lingots d’orni joies ni anirien a esquiar a l’Ar-gentina… No.Comprarien joguines iroba als nets, solucio-nant els problemes deles botigues del barri,ajudarien a pagarles hipoteques delspisos dels fills (aju-dant els bancs a solucio-nar l’únic problema realque tenen); s’arreglarienla boca o el pis (feina perdentistes, paletes, lampistes, pintors), agafarien ta-xis, comprarien el diari o algun llibre, portarien elsnets al cinema o al zoo, tornarien a anar a la plaçaamb el carret, algun dia dinarien fora, o anirien alcinema, o agafarien el tren per anar a veure la fa-mília… Feina per a tothom, construint l’economiades dels fonaments, beneficiant a qui realment honecessita. Sembrant i recollint el fruit. Tots els di-ners es gastarien, s’invertirien. I, a més, sortiria méseconòmic, en tots els sentits que es pugui donar aaquesta paraula. I, per sobre de tot, més just. Hi haalgun gremi que no sortís beneficiat d’aquesta ines-perada injecció de diners? Fins i tot els bancs se’nbeneficiarien, amb aquestes comissions que tan ale-grement ens cobren… I els ajuntaments, i Hisenda,etc. que recaptarien els impostos per unes despesesque ara no es fan, quan s`haurien de fer més quemai. I que podrien invertir creant feina.Si, a més, es fes justícia, no deixant sortir de la presóa qui no torni tot el que ha robat, més un plus perel mal que han fet, dotant els jutges i els inspectorsd’hisenda dels tècnics i les eines informàtiques queels cal per treballar… jo crec que gran part del pro-blema quedaria resolt. Després ja podríem parlar depolítica i trobar la manera de que no torni a passar.Evidentment, això només és el germen d’una ideaque podríem perfeccionar. Encara que sembli eco-nomia ficció. S’admeten idees. Fins i tot d’economis-tes.Pau Hernández Prats és Llicenciat en Filosofia i LletresUn assaig d’economia-ficcióPau Hernàndez Prats
  10. 10. 10RECEPTES per anar canviantReceptes per amar canviant Receptes per anar canviantArròs amb calçotsTere JorgeUs haig de confessar que aquesta vegada esta-va entre l’espasa i la paret. Hi ha dues mengestípiques d’aquesta època que em tornen boja iem feia difícil l’elecció de la recepta: els calçotsi el bacallà. Consultant amb els companys de re-dacció, gairebé per unanimitat van guanyar elscalçots. Però no m’he pogut estar i, com diuenque en l’equilibri està l’èxit, he optat per combi-nar els dos ingredients i embolcallar-los amb unaltre producte molt present a la nostra cuina decada dia: l’arròs. Així doncs, tots contents! Compodeu veure és un plat que ens permet aprofitarles restes d’una calçotada utilitzat aquells calçotsmés esquifits i que es cremarien si els fem de lamanera tradicional i és que, senyores i senyors,no estan els temps per llençar res.Ingredients: 6 carxofes, 10 calçots, 200 g morrode bacallà, 250 g arròs bomba, 2 porros, 4 pasta-nagues, oli i salPreparació: Prepararem un brou vegetal amb lespastanagues, els porros i les tiges de les carxofes,tot tallat ben petit. Tot seguit, ho sofregim finsque quedi ben torrat, hi afegim dos litres d’aiguai ho deixem bullir durant mitja hora. Reservemel brou.Per fer l’arròs comencem pelant, netejant i tallantels calçots a trossos petits, i els sofregirem ambuna mica d’oli; a banda, pelarem les carxofes, lestallarem finetes, i ràpidament les saltarem ambuna mica d’oli perquè no quedin negres. Agafa-rem una paella hi posarem els calçots, les carxo-fes i l’arròs, donarem unes quantes voltes i afe-girem tot seguit el brou vegetal, que el tindremcalent, durant un quart d’hora anirem remenanti afegint brou a mesura que arròs el consumeixi.Enfarinem el bacallà un cop dessalat i el passa-rem per la paella. Quan quedin cinc minuts, hiposarem el bacallà tallat en quatre trossos amb lapell cap enfora.Salari màximSalva ClarósVista la necessitat urgent de fer reformes a fons, en-tre les moltes coses que caldria canviar, n’hi ha duesque jo faria de manera urgent. En primer lloc, retirarles competències en matèria d’urbanisme als ajun-taments més petitsde 100.000 habitants.Les raons són òbvies ino crec que calgui ex-plicar-les. La segonaés fixar un salari mà-xim interprofessional,semblantment al salarimínim. Amb el salarimínim es pretén que,amb independència del’oferta i la demandadel mercat de treball,tota persona amb uncontracte de feina tin-gui una remuneracióque asseguri una vida digna. Altra cosa és si aixòs’aconsegueix amb l’actual salari mínim, de poc mésde 600 euros al mes.Cal fixar una retribució màxima interprofessionalper evitar que les lleis del mercat acabin trencantla justa proporcionalitat entre el treball i el salaripercebut per aquest treball. En física, el treball esmesura amb el quilovat hora. Es compleix que perescalfar una habitació el doble de gran es necessitael doble de quilovats hora, no 10 o 40 vegades més.És cert que no tots els treballs aporten el mateix va-lor, però la diferència d’algunes retribucions de po-lítics, directius, banquers i esportistes... en relació almínim interprofessional no només escandalitza sinóque, aplicant el símil de la calefacció, es demostrenaltament ineficients. Ja no pel fet de si la feina estàben feta, sinó pel fet que la unitat de valor generadaté un cost salarial enorme.Deixem la física i anem a la política. Ara que sospe-sem els límits d’uns recursos més aviat exigus, hemd’entendre que les rendes del treball han de respon-dre prioritàriament a una distribució de la riquesaglobalment produïda entre els membres de la comu-nitat, i no a l’apropiació arbitrària que en puguin feralguns. L’exclusió forçosa del mercat de treball depràcticament un 25% de la població activa obliga areplantejar de cap a peus la qüestió. Aquest és l’ob-jecte de la política i no un altre.
  11. 11. 11Amb entitat (i experiència)Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)Racó de la PauConstruint camins de PAU i CONCÒRDIAentre les persones, els pobles i les religionsMaria Dolors Fernández de Justicia i Pau del MaresmeDes de l’any 2001, l’entitat cristiana Justícia i Paudel Maresme, i l’Associació Cultural MusulmanaAl Ouadha han estat treballant i col·laborant jun-tament amb moltes altres entitats de la ciutat, perestablir ponts de coneixença, de relació i de con-vivència per construir una societat cada cop méscohesionada i solidària dins de la diversitat de per-sones, races, religions, llengües, i condicions eco-nòmiques que tenim a Mataró. Han estat 12 anysde treball senzill i constant que ha creat el grau deconfiança mútua per poder avui, al 2012, fer unacte simbòlic de plantar un arbre, una olivera, coma signe de Pau i Germanor entre tots els mataro-nins.Les nostres trobades han estat sempre per buscarels punts que ens unien afavorint trobades i actesde reflexió i/o pregària en favor de la Pau. Aques-tes trobades varen tenir més significat arran de laGuerra de l’Iraq i els atacs terroristes a altres pa-ïsos. Només volien ser un petit signe que es po-den trobar punts de trobada , quan hi ha voluntat,apostant per allò que ens uneix i no pas per allòque ens separa.L’any 1994, va tenir lloc a Barcelo-na una important reunió de repre-sentants de diferents creences i or-ganitzacions religioses, en la qualels participants van arribar a laconclusió unànime que les religi-ons, basades en una visió comunade la humanitat i valors compartitscom la fraternitat, la solidaritat hu-mana i l’amor, no haurien de sermai més origen de confrontació sinó de conciliació.Amb aquesta voluntat, al llarg d’aquests anys, hemanat promovent moments de trobada com va serla jornada de reflexió i pregària per la Pau al patide les Caputxines, amb nombrosa participació deles dues comunitats. Vam impulsar la PlataformaMataró Aturem la Guerra que, malauradament, hatingut continuïtat cada vegada que ha calgut.És també un moment de trobada i convivència perambdues comunitats la cloenda del Ramadà i altrencament del dejuni que des del 2003 anem ce-lebrant, així com la participació en el dia de portesobertes de les mesquites a la ciutat. També ens tro-bem en la pregària que s’organitza dins la Campa-nya de Mans Unides.El coneixement mutu ha estat un objectiu transver-sal de totes les activitats i en aquest marc s’incloula participació de membres de la comunitat musul-mana a la missa de Les Santes inclosa en la festamajor de Mataró.També és normal que participemplegats en programes de ràdio i detelevisió local per visualitzar que elconeixement mutu es possible. Desdel 2010 promovem la celebracióde la Jornada Mundial de la Pauamb una pregària interreligiosa.Aquesta acció constant d’acosta-ment, de coneixença i de treballconjunt és la que ha permès queavui sigui possible que a Mataró hihagi, amb el suport de l’Ajuntament, el “Racó dela Pau”. L’1 de juliol de l’any passat vam plantar isenyalitzar una olivera al Parc de Mataró. Un racóque es troba en un espai públic accessible a tothomi que mostra la voluntat de caminar junts i juntes.Creiem que com més persones ens ajuntem percrear ponts de confiança i coneixença, més eficaç-ment treballarem per una societat en pau, sensetensions, plena de justícia i solidaritat.
  12. 12. 12A PEUA peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peuSi un dia passeu per l’autovia de Lleida sobrats detemps o bé us encanten els ocells, o simplement vo-leu fruir d’una passejada relaxant, visiteu l’estanyd’Ivars. Quan sigueu a l’altura de Bellpuig preneula sortida a Ivars d’Urgell i des d’allí seguiu les in-dicacions fins a l’entrada del parc. Aquí començala passejada d’uns escassos 6 quilòmetres i que en-volta l’estany.La història d’aquest espai podríem dir que té qua-tre etapes. En primer lloc, des de la seva formaciófins al 1861, just abans de la posada en marxa delcanal d’Urgell. L’estany, de tipus endorreic, serviaper a la pesca i caça de les poblacions del voltant,però en períodes estivals es podia arribar a asse-car o fins i tot descontrolar-se en època de pluges,sense poder captar ni treure aigua de cap conca.La segona etapa va des de la posada en marxa delcanal d’Urgell el 1861, fins al 1951, quan l’estany vacomençar a tenir a més una activitat per a l’agricul-tura de la zona i es va connectar fluvialment ambel canal d’Urgell, fet que li permetia mantenir unacapa freàtica durant tot l’any. El 1951 una empresade la zona influenciada per la dictadura franquistava aconseguir que es dessequés l’estany i es ven-guessin les terres per fer-les agrícoles. Desgracia-dament es va afectar greument la biodiversitat dela zona, així com les tradicionals activitats de caçai pesca tan populars, i és que malgrat el rebuig po-pular, la dictadura les va acabar assecant. L’últimaetapa comença pels anys 90 del segle XX quan esva començar a gestar la recuperació de l’estany, unfet que va tenir els seus fruits el 2005, quan es varecuperar totalment l’estany.L’extensió superficial de l’estany és de 126 ha i laprofunditat màxima de 3,5 m, tot i que la mitjanaEstany d’Ivars i Vila-sana,feliçment recuperatno supera els 2 m, amb un perímetre total de 5.798m. L’aigua prové del canal i desguassa per l’extremoest cap a un afluent del riu Corb. Per reduir laconcentració de nutrients i millorar-ne la qualitat,l’aigua d’entrada circula per una zona de canyissarde depuració, de 8 ha, que actua com a filtre natu-ral.L’Estany d’Ivars i Vila-sana és a més l’estany d’ai-gua dolça més gran de l’interior de Catalunya. En-voltat de productives terres agrícoles, té una ricaflora que encara avui s’està recuperant. En desta-quen les plantes de ribera com els canyissars, elsnenúfars i els arbres també de ribera, com ara xops,salzes, freixes o verns. També hi trobem vegetaciótípica mediterrània una mica més allunyada de lesribes de l’estany com garrics, argelagues, aladernsi carrasques. A més hi ha una rica fauna: destaquenels rèptils i amfibis, com les granotes, els ocells, en-tre els quals podem mencionar les cigonyes (molttípiques de tot el Pla d’Urgell), els ànecs, les ma-llerengues i fins a 150 espècies diferents al llarg del’any, així com els peixos d’aigua dolça.Durant el recorregut es pot observar perfectamentl’estany i les cases del voltant, i és un indret on esrespira tranquil·litat i és ideal per passejar-hi en fa-mília, en parella, sol, en bicicleta, acompanyat pelgos... Molts veïns de la zona hi vénen a caminar,córrer o anar amb bicicleta, fet que l’ha convertiten un espai d’esbarjo molt concorregut, però alho-ra molt calmat. Podem observar les cigonyes ambels seus nius, els ànecs nedant, conills corrent, i desd’alguns miradors, com el de Vallmajor una micamés elevat, podrem admirar tot l’estany i els seusvoltants, i les muntanyes del Montsec i tot.Jaume Roig i Palet
  13. 13. 13PuntadesPuntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades PuntadesFER MEMÒRIA. Estem acostumats a viu-re les exposicions des del cap, com unexercici quasi únicament intel·lectual...Una representació teatralitzada pot ser unmagnífic instrument perquè creï, a més, sensacionsi sentiments. I així és en el cas de “Subterrànies.Sobreviure entre bombes”. Tres actrius, un violon-cel i els espectadors com a testimonis silenciosos,compartint un refugi. Dues dones i una nena quecomenten el que viuen, la guerra que fa 75 anysvan patir quan es bombardejaven els nostres car-rers, pobles i vil·les des d’avions amenaçadors.La guerra més de prop. Més endins... L’exposició“Catalunya bombardejada”, produïda pel Memo-rial Democràtic i ara en itinerància per la nostrageografia (La Garriga, Tarragona, Figueres...), hapreparat abans el terreny. Mapes, fotografies, tes-timonis de l’horror que va causar tantes víctimesmortals, però que també va provocar la unió de lespersones que no estaven al front (avis, dones, fe-rits, criatures...) que esgarrapaven en alguns casosla roca per crear un dels 2.100 refugis, sota les ins-truccions inestimables de la Junta de Defensa Pas-siva de Catalunya i les juntes locals. Tot plegat, unamagnífica combinació, molt recomanable. No us laperdeu! Podem intentar sentir el que tanta gent vaviure fa 75 anys (tan lluny, tan a prop!): la por ales alarmes, el brunzir dels avions, la incertesa pelsparents al front... Posar-nos a la seva pell per cridarun cop més, mai més una guerra! Ni aquí ni enlloc!Maria Antònia Bogónez.LA VACA QUE M’HA CANVIAT ELMATÍ. Aquest matí anava a la seu del bis-bat a una trobada amb el bisbe. Ahir vamacabar tard d’una reunió (també d’àmbiteclesial) i aquest matí, entre ser dissabte i tot ple-gat, anava una mica més tard. Durant el trajecte,en un tram de la carretera més aviat estreta i plenade revolts, he trobat una vaca al bell mig del pas.Entravessada. He aturat el cotxe. Se m’ha quedatmirant, sense moure’s. Li he fet senyals perquès’apartés, però la bèstia no es movia. No he gosatbaixar del cotxe per si la vaca estigués de mal hu-mor... Després d’uns minuts, s’ha acostat al cotxei anava xafardejant. No sé si ensumava o preniamides. Finalment la vaca ha quedat a darrere delcotxe i ja me’n podia anar, però si sortia un cotxeal revolt, anant de pressa, podria haver-hi un acci-dent. No sabia què fer i finalment he decidit anara la primera casa de pagès que trobés per veure sipodien treure la vaca d’allà. Després d’uns quantsrevolts més, m’he enfilat per una carretera senseasfaltar i he anat a una casa de pagès on m’han ditque ja avisarien els amos de la vaca, que ja sabiende qui era. He continuat el meu camí i he arribat ala trobada quan ja quedaven pocs minuts perquès’acabés la xerrada del bisbe, que anava sobre “+elfer i el ser” del profe de religió. No sé què en deuhaver dit, però em sembla que és també importantper a una persona cristiana aturar-se quan et trobessituacions que poden comportar que la Creació enpodia sortir doblement danyada i acabin prenentmal vaques i persones. Com que estem acostumatsa anar a toc de rellotge i a exigir-nos i exigir pun-tualitat, hi ha qui s’enfada quan hi ha retards. Elque no saben (o no sabem) és què hi ha al darrere.Podria ser una vaca en un revolt. Montse CollCARNESTOLTES. No fa gaire es va cele-brar el Carnestoltes. Sempre m’ha sorprèsla quantitat de gent que van habillats demonges, capellans o bisbes. Em fa la im-pressió que en l’imaginari actual, l’Església és vistacom un reducte d’una gent extravagant, amb unssenyors i senyores que vesteixen “raro” i fan cele-bracions amb càntics carrinclons i una gran parafer-nàlia. I per tant són susceptibles de ser imitats i defer-ne burla per què suposadament deuen fer riure.Això no és nou. Sempre hi ha hagut monges a larua del Carnaval, amb grans creus i rosaris i fins itot amb els pits a l’aire. La disfressa de bisbe conviuamb la del banquer corrupte, amb la dels animalsde l’Angry Birds i amb la Lady Gaga, per posarexemples que vaig veure a la desfilada de la mevaciutat. ¿Quin coneixement tenen els qui es disfres-sen del col·lectiu seglar i del món de l’Església? Lapersona que vaig veure disfressada de bisbe, re-partia benediccions amb els dos dits preceptius dela mà, però la feia anar només amunt i avall. Nosabia ni fer el senyal de la creu.Al programa Polònia, no fa gaire encara feien acu-dits sobre els polítics amb rerefons religiós o apro-fitant escenes del Nou Testament. Recordo unamena de multiplicació de pans i de peixos, i unaaltra escena on cert polític renegava tres cops delseu líder fins que li va cantar el gall. ¿Quanta gentva entendre aquells gags? Suposo que l’edat i la
  14. 14. 14formació religiosa dels guionistes ho feia possible.(En Toni Soler hi tenia bastant a veure, suposo.)Avui en dia seria impensable.Ningú no sap què va fer Moisès al Mar Roig niquantes eren les plagues d’Egipte. Ni de quin cavallva caure Sant Pau i molt menys per quantes mone-des va traïr Judes a Jesús. I si tot això no se sap?Com te’n pots enriure d’una cosa que desconèixes?Suposo que del que se’n riuen és de l’aparença ex-terna dels actuals caps visibles, que entra més pelsulls que per l’ànima. La gent imita i riu d’allò quetroba diferent i extravagant i escandalós. I l’Esglè-sia es veu així: diferent, extravagant i escandalosa.I els mitjans de comunicació no ajuden gaire. I val adir-ho, certs membres de l’Esglèsia tampoc. És unallàstima, perquè la gent no sap res de la realitat del’Esglèsia, ni per poc ni per massa. Ni per un costatni per l’altre. No vaig veure cap disfressa de bisbeCasaldàliga. I no per que no sigui extravagant. Sino perquè no el deuen ni conèixer. Albert OteroPer airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervellLa riuada de Franco. Ferran Sa-les, Lluís Sales. Pagès editors:Lleida 2012.Coincidint que fa cinquantaanys el Vallès, el Baix Llobregati el Barcelonès van patir els es-tralls provocats en part per unsaiguats poc habituals, però tam-bé, en part, per la irresponsabili-tat dels ajuntaments del moment–les riuades d’aquella tardor vancausar més de sis-cents morts,van destruir centenars de cases ifàbriques i van ocasionar milersde damnificats–, s’ha publicat Lariuada de Franco, amb un subtítolprou explícit, Pugnes polítiques,propaganda i corrupció en el con-text de les inundacions del Vallès(1962), que diu molt més que eltítol. L’obra segur que interes-sarà els ciutadans de les regionsafectades que vulguin conèixerun episodi que les va trasbalsarprofundament. Però també ésuna aportació que interessaràqualsevol lector que vulgui co-nèixer, a partir d’aquesta riuada,com actuava el règim franquista,com es movien molts cristiansen aquells moments que estavaa punt de començar la primerasessió del Vaticà II, què passavadins la classe obrera, com es mo-vien els catalans de l’exili. JosepPascualVisió. La història d’Hildegar-da de Bingen. Margarethe vonTrotta, 2009.El proppassat octubre, Hilde-garda de Bingen va ser nome-nada Doctora de l’Església. Mésenllà del que puguem pensard’aquests títols que concedeixel Vaticà, la notícia ens va obrirels ulls a una dona del segle XIIque va ser renaixentista abans del’hora. Abadessa, teòloga, mís-tica, consellera de papes i reis,compositora musical, metgessa,profetessa, visionària i escrip-tora: totes són facetes de la sevavida i obra. Un parell d’anysabans, una pel·lícula ens sorpre-nia en els cinemes comercials:“Visió – La història d’Hildegar-da de Bingen”, de la mà de la di-rectora Margarethe von Trotta.Aquesta mística, autora de “Sci-vias”, la va atraure com a donavalenta. La cinta ens presenta laseva vida des del seu ingrés almonestir als 8 anys. Ens mostraescenes monàstiques, ens la dei-xa intuir com compositora, com alíder de la seva comunitat, com ametgessa amb remeis naturals,...És interessant veure com segueixla crida que sent a fundar un noumonestir benedictí amb les sevesmonges a Rupertsberg, en unentorn ben hostil quant a natura,emancipant-les així dels monjosde Disibodenberg. La històriadel cristianisme ha vingut mar-cada per molts noms de barons...Anar reescrivint-la amb donesde l’Edat Mitjana com Hildegar-da de Bingen, Marguerite Pore-te, Hadewijch d’Anvers, Julianade Norwich, Clara d’Assís o tan-tes beguines anònimes ens potajudar a descobrir un altre rostrede l’Església i una dimensió mís-tica. Maria Antònia Bogónez.
  15. 15. 15RelleusRelleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus RelleusEn Bernat Oró Capellades és coordi-nador de l’Escola de Persones Adul-tes La Verneda-Sant Martí. Amb 29anys, actualment està cursant el Màs-ter d’Emprenedoria Social a la UOC.Viu a Gelida. Els seus compromisos,més enllà de la feina, són la militàn-cia a la JOC i l’Esbart Rocasagna deGelida.Com vius la teva implicació a l’Es-cola d’adults?L’Escola d’Adults de la Vernedaés una escola diferent: no nomésper la quantitat de persones adul-tes que hi van a aprendre (unes2400 cada curs), sinó pel projecteeducatiu que ha esdevingut unmodel de referència. Va començarcom un reivindicació veïnal a fi-nals dels 70, en un barri obrer i lla-vors aïllat, de la perifèria de Bar-celona i continua sent un projectedemocràtic gestionat pels propisalumnes, que persegueix la trans-formació personal i social, ambl’objectiu final de l’èxit educatiu(amb excel·lents resultats any rereany) i per a tothom (tot és gratuït).És una escola on les persones go-sen somniar!I com funciona?Obrim de dilluns a diumengesde 9h del matí a 10h de la nit,perquè ningú no es quedi sen-se l’oportunitat d’aprendre. Femdes d’alfabetització fins a l’accésa la universitat o la secundària,cursos d’anglès, alemany o xinès,la teòrica del carnet de conduir,tertúlies de clàssics universals imoltíssimes classes d’informàtica.I amb més de 150 voluntaris i vo-luntàries que hi estan! Treballar enun projecte tan engrescador comaquest és un privilegi, un apre-nentatge en tots els aspectes, i unrepte! I també té molt de sentit imolta connexió amb la meva mili-tància: l’exemple més gràfic va serquan vaig descobrir al llibre “Pe-dagogia da Tolerància”, un capítolque era un diàleg entre Paulo Frei-re i Pere Casaldàliga! Els meus dosprincipals referents junts!Què et mou a participar de l’esbart?A l’esbart hi sóc des que tenia 17anys, vaig veure un festival en quèballaven la Patum, i se’m va posarla pell de gallina! Ballar a l’esbartés una manera de fer poble, d’estaren forma, de gaudir de la culturapopular d’una manera natural iviva, de descobrir la dansa i el rit-me i també de fer amics. Assajardos dies a la setmana, amb l’esforçque hi dediques, les actuacions iels nervis que passes fa que com-parteixis molt amb els teus com-panys i companyes. També és unaforma de viure experiències moltdiferents i originals, com la col·laboració amb el nou espectacle deLa Cubana ballant Bollywood enun vídeo que surt al mig de l’obra!Els moments més emocionants,però, són quan balles a Gelida,amb la teva gent, la plaça de laVila plena a vessar, l’eufòria a dalti baix l’escenari... és espectacular!!Per on passa el teu compromís a laJOC? Quines transformacions hiveus (en tu i en d’altres?).A la JOC actualment sóc respon-sable d’iniciació de la Federaciódel Baix-Montserrat. La JOC permi és una gran escola, ja des depetit acompanyant mons paresa les trobades, però sobretot mésendavant com a militant, i amb lesresponsabilitats que he tingut lasort d’assumir. Les transformaci-ons personals a la JOC sovint sónimperceptibles, però deixen mar-ca per poc temps que hi passis. Hohe vist en xavals d’iniciació, ambmilitants actuals i altres que ja hasperdut de vista però amb qui tor-nes a coincidir en d’altres lluites.Com deia Freire, la reflexió senseacció és pura xerrameca i l’acciósense reflexió és pur activisme. I ala JOC tenim les millors eines perunir-ho i motius ens en sobren perlluitar, construir alternatives i te-nir esperança!En un moment com l’actual, de tan-ta desafecció, on veus llum, esperan-ça, signes d’utopia?Sortir de la cultura de la queixaque impedeix avançar, pensaren els qui més pateixen fugintdel teus propis interessos perso-nals, potenciar els que han tingutmenys oportunitats, buscar sem-pre les millors alternatives, po-sar nom i cognoms a aquells queens envolten, tenir-hi una miradaatenta, solidària, cuidar-nos i es-timar-nos, tenir esperança activa ianar per feina per canviar el móncol·lectivament, amb una actitudd’humilitat... Aquestes són algu-nes de les coses que aprenc diaa dia, gràcies a utopies reals quefuncionen com la de la Verneda, igràcies també a la militància a laJOC, que després de tants anyscontinua tant vigent com sempre!Per mi són dos exemples de que éspossible, tornant a Freire, “trans-formar les dificultats en possibilitats”!Bernat Oró: transformantdificultats en possibilitats!Marta Moya
  16. 16. ElretallPara ver cuán poco caso hacen los dioses de lasmonarquías de la tierra, basta ver a quién se las dan...Francisco de Quevedo (1580-1645), Discurso de todos los diablosLa fe de cada diaLa fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada diaMés enllà de les escenes de la infància de Jesúsde què parlàvem en el número passat, la famí-lia de Jesús és present en altres moments delsevangelis. Marc, per exemple, presenta Jesúscom “el fuster, el fill de Maria”, i parla delsseus “germans i germanes” (Marc 6,3), una ex-pressió que pot referir-se a parents pròxims engeneral, o, com també s’ha dit, a fills de Josepen un anterior matrimoni. Per cert que, en Ma-teu, Jesús no és presentat com “el fuster”, sinócom “el fill del fuster”, fent referència a Josep(Mateu 13,55-56).Jesús, però, un cop ha sortit de casa i ha iniciatla seva predicació, no sembla gaire atent a laseva família. De fet, la mare i els germans (calsuposar que Josep ja era mort) continuen vin-culats a ell i de tant en tant van a trobar-lo, tot ino ser-ne seguidors permanents. Però per a Je-sús, en aquesta etapa de missió, la seva famíliasón tots els qui l’escolten i volen caminar pelcamí del Regne. I, certament, cal pensar quela seva mare i els seus germans formaven partd’aquests (vegeu Mateu 12,46-50, Marc 3,31-35;Lluc 8,19-21). En el text de Marc, però, en unaescena anterior (Marc 3,20-21) s’explica queels familiars de Jesús s’atabalen davant tantaactivitat del seu parent i volen endur-se’l. Peròtot plegat sembla més aviat això, atabalament,i no que la família de Jesús estigués en contrad’ell. I de fet, Lluc recollirà que en la comunitatreunida en l’espera de l’Esperit, hi ha també lafamília de Jesús (Fets 1,14).Jesús, doncs, manté les vinculacions familiars,però amb una certa distància. I, en un deter-minat moment, a més, deixarà molt clares lesseves prioritats. És a Mateu 10,37 i Lluc 14,26.Diu la versió de Lluc: “Si algú ve a mi i nom’estima més que el pare i la mare, la dona iels fills, els germans i les germanes, i fins i totque la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.Per a Jesús, tot s’ha de posar en funció del seuseguiment, és a dir, del seguiment d’allò queell anuncia i proposa. I en aquest sentit, semblaque consideri que la família pot ser més undestorb que una ajuda. No nega que la famíliapugui ser un bon caliu de creixement en la fe.De fet, per a ell ho va ser. Però només ho seràde debò si no es converteix en una família tan-cada, preocupada per ella mateixa i no pel queJesús vol que ens preocupem.I queda un últim punt: el model de família.Jesús no en parla gaire, no és per a ell un temacentral. Però quan en parla, queda clar que elseu model és el que apareix en la creació, a lesprimeres pàgines del llibre del Gènesi: home,dona i fills. Per a ell, això és una obvietat. Ijuntament amb això, Jesús critica la llei juevasegons la qual l’home podia repudiar la sevadona amb molta facilitat (Mateu 5,31-32 i 19,1-9; Marc 10,1-12; Lluc 16,18). En aquesta críticahi ha una clara defensa de la dona, però aques-ta defensa es fonamenta en la necessitat de ferrealitat el projecte de Déu: una unió d’home idona ben portada i que perduri. Per això, en laversió de Marc, que escriu en una societat enquè les dones es podien divorciar, estén a lesdones allò que Jesús havia dit per als homes.Sobre aquesta qüestió, un parell de reflexions.La primera, que Jesús parla d’aquest tema deforma secundària, com una aplicació concre-ta, des de la comprensió de la realitat que elltenia, dels principis bàsics que informen laBona Nova que ell anuncia. I la segona, que laproposta de l’ideal de relació de parella queperduri continua essent un ideal vigent per atot cristià, i per a tota persona.Jesús i la famíliaJosep Lligadas

×