Filosofia Política

1. TEORIA POLÍTICA
ORIGEN i LEGITIMITAT del PODER POLÍTIC

3. 1) La societat, la política i el poder
● Necessitat de la política
● Actituds respecte a la política
● La definició de la política i els seus camps
● Les tres dimensions de la política:
estructura, procés i resultat
2) Origen i evolució del poder
● La definició del poder
● Ingredients del poder
● Legitimitat, legalitat, autoritat i poder
● Bases de la legitimitat
● Evolució del poder polític abans de
l'aparició de l'estat
● Els factors del canvi en l'organització
política
3) L'Estat com a organització política
● Evolució de l'estat modern fins al segle XX
● Condicions de possibilitat del naixement de
l'estat modern
● Característiques que defineixen l'Estat
modernObjeccions a l'Estat
● Objeccions a l'Estat
● L'Estat com a organització i les persones
● Nacions i Estats
● Estats unitaris, federacions i
confederacions
4) L'ordre social i l'Estat
● Els orígens de l'ordre social
● L'anarquisme, l'ordre social i la no-
necessitat de l'Estat
● La justificació de l'Estat
5) L'obligació política i la sobirania de
l'Estat
● L'obligació política
6) La filosofia i la ciència política
● La reflexió política a la història de la
filosofia
● Filosofia política
● La ciència política
● Camps de la ciència política
ÍNDEX

4. És necessària la política
per a la societat?
Quines actituds hi ha davant la
política? Són totes igualment
legítimes? La política és una
professió com qualsevol altra?
Com ens
organitzem
els éssers
humans per
viure en
societat?
Què fa legítim el poder polític?
Cal que hi hagi un poder polític
organitzat en forma d'Estat que
garanteixi l'ordre i la pau socials?
Seria possible l'existència d'una
societat sense Estat?

5. 1. La SOCIETAT, la POLÍTICA i el PODER
CONDICIONANTS BIOLÒGICS
● Fan que, des del naixement i durant
bona part de la infantesa, l'ésser humà
no pugui sobreviure sol sense l'ajut
dels més grans.
● Aquest ajut segueix sent fonamental el
llarg de tota la seva existència.
CONDICIONANTS CUTURALS
● L'ésser humà també necessita la
societat perquè és un animal
sociocultural i simbòlic.
● És a dir, hi ha uns condicionants
culturals imprescindibles per
desenvolupar plenament la seva
qualitat específicament humana.
● Només en el si d'una col·lectivitat
s'aprenen i s'interioritzen els
comportament culturals, i neix i es
construeix la seva personalitat (des del
llenguatge mitjançant el qual es
representa el món i el mateix, fins a les
normes, els valors i els propis
projecte).
L'ésser humà necessita dels altres per viure i per desenvolupar-se de forma plenament
humana. La vida social ve imposada per:

6. NECESSITAT de la POLÍTICA
● La vida en comú -fins i tot en el cas dels inesctes- està estrictament
organitzada; però la societat humana és incomparablement més
complexa.
● La intel·ligència i el judici personal de cada membre de la
societat analitzen i qüestionen permanentment l'organització
social i les seves regulacions.
però la societat
humana és
incomparable-
ment més
complexa.
● Així, segur que estem disconformes amb algun aspecte de
l'organització del treball, amb alguns valors, normes o costums, amb
segons quines limitacions a la llibertat individual i col·lectiva, o amb
les desigualtats (de classes socials, de gènere, d'oportunitats...).
● Com a resultat, les societats humanes són conflictives i canviants
i, per això mateix, segons com, progressen.
● Els canvis comporten discussions d'idees i de projectes contraposats,
conflictes de convivència, lluites d'interessos i de poder... i, agradi o
no, la política es fa necessària.
● Únicament en el cas d'una total inexistència de conflictes -potser en
societats molt primitives i reduïdes- la política no tindria cap funció.
● Per tot això cal analitzar la política, el poder, l'organització política,
l'Estat i la legitimitat del poder.

8. ACTITUDS RESPECTE a la POLÍTICA
El terme política té molts
usos:
● Alguns són negatiusnegatius:
quan s'associa la política
amb la manipulació, la
confusió, la corrupció,
l'engany...
● Altres positiuspositius: quan
s'associa en positiu amb
la llibertat, la justícia, un
projecte de progrés per a
la col·lectivitat...
Així mateix, en la nostra societat hi ha diferents actituds
davant el fet de la política:
● Quan diem que algú està POLITITZAT, estem dient que a
aquesta persona li s'interessa pels problemes de la societat
i que es pot implicar en alguna actuació correcta.
● Quan diem d'algú que té una PERSONALITAT POLÍTICA,
diem que es distingeix per les seves iniciatives per resoldre
conflictes socials i per proposar projectes de futur d'una
col·lectivitat.
● A l'extrem oposat hi ha qui es defineix com a APOLÍTIC
donant a entendre el seu desinterès i abstencionisme polític
i la seva voluntat de no involucrar-se en lluites i
preocupacions polítiques.
● En canvi, qui es manifesta com a ANTIPOLÍTIC deixa clar
que està en contra de la pràctica política existent i de les
propostes de qui exerceix el poder polític; així, la postura
política de qui es declara antisistema acaba sent una
postura política activa i radical contra el sistema de normes i
valors i en defensa d'organitzacions alternatives.
● El terme POLÍTIC designa qui es dedica professionalment a
la tasca pública.
Los negocios son para la política,
la política para los negocios

9. Avui en dia, podem considerar que hi potAvui en dia, podem considerar que hi pot
haver algú que sigui apolític?haver algú que sigui apolític?
EXERCICI
OPTATIU
Apolític significa que no li interessa la política.
L'a equival a una negació com, per exemple,
en les paraules asocial (és a dir, “no social”)

10. Fes una definició del terme
política
(20-30 mots)
EXERCICI
D'AULA

11. La DEFINICIÓ de la POLÍTICA i els seus CAMPS
● La paraula política prové del grec polis
(“ciutat-Estat”)
● El terme politikós (“polític”) significa
“relatiu a l'ordenament de la ciutat”
● Politeia és la paraula grega per referir-se
al govern o a la forma com es gestiona
la vida col·lectiva.
POLÍTICA
Conjunt d'idees, l'organització de les
institucions i les actuacions pràctiques (a
través de normes, iniciatives, gestió de
serveis, realització de projectes...) que
regulen les relaciona entre els membres i
grups d'una col·lectivitat -o entre diferents
col·lectivitats- i que pretenen resoldre
racionalment i per mitjà del diàleg els
possibles conflictes entre ells.
Aquestes idees i actuacions tenen la finalitat
d'assolir els objectius proposats en cada
àmbit, com, per exemple;
● L'obtenció d'una bona formació en el cas
de la política educativa
● La millora de la salut de la població en el
cas de la política sanitària...
Aquests grans àmbits tenen institucions,
com ara ministeris, conselleries o regidories,
encarregades de:
L'educació i la cultura, de la sanitat, de
l'economia, de l'agricultura, del medi
ambient, de la governació i la seguretat, de
l'urbanisme i la planificació del territori...

12. Les 3 DIMENSIONS de la POLÍTICA:
ESTRUCTURA, PROCÉS i RESULTAT
A la política es barregen 3 dimensions:
L'estructura o l'organització És la forma en què una col·lectivitat s'organitza
i fa referència als parlaments i les seves
funcions, i al sistema -centralista, autònom,
federalista...- del poder.
El procés o la pràctica
política
El producte o resultat final
Fa referència a les conductes, les iniciatives i
les accions que emprenen els partits, les
associacions o grups de persones.
La combinació de l'organització i de les
conductes dóna un resultat em els diversos
camps de la política (educació, economia...).
Així, la política
educativa, econòmica...
implica una
organització, unes
pràctiques i uns
resultats

13. 2. ORIGEN i EVOLUCIÓ del PODER
Poder i política estan tan lligats que s'ha dit que la política és la ciència del
poder o cratologia (de kratos “poder”).
Al cap i a la fi, un resultat pràctic de la política és imposició -legítima o no- de
decisions a la societat.

14. La DEFINICIÓ del PODER
Capacitat de fer-se obeir per qui intervé en les relacions
socials (més o menys conflictives).
PODER
El poder té
Una dimensió estàtica
donada pel control de
recursos com a ra la força,
els diners, les armes o els
mitjans de comunicació
D'aquí l'expressió “apoderar-
se o conquerir el poder”.
Per altra banda, presenta
una dimensió dinàmica com
la realció domini o capacitat
de coacció sobre els grups o
persones que intervenen en
les relacions socials, posem
per cas, mitjançant funcions
o càrrecs d'autoritat (“tenir el
poder de la presidència” o
de l'àrbitre, o del tribunal...).

15. INGREDIENTS del PODER
Els
ingredients
bàsics del
poder són,
en aquest
ordre i
encara que
sovint es
presentin
barrejats:
FORÇA
AUTORITAT
INFLUÈNCIA
El poder ha de tenir la possibilitat de recórrer a
la força o a alguna mena de coacció.
Tanmateix, si el conflicte no és gaire important,
sovint n'hi ha prou amb l'autoritat moral, això
és, amb el respecte, el prestigi i la credibilitat
que sol acompanyar el poder.
Consisteix en la capacitat de convèncer la
gent i crear o modificar, per exemple, estats
d'opinió difonent dades o informacions, o
generant emocions o expectatives amb la
propaganda política (manifesta o encoberta).

17. ● Els diferents grups o actors del poder s'influeixen mútuament, de forma que
la realitat social reflecteix la interacció entre govern, partits, esglésies, sindicats,
grups econòmics, mitjans de comunicació...
● Aquesta influència combina en diversos graus els cursos de poder, com els
recursos econòmics (que permeten donar avantatges o imposar càrregues), el
recurs a la coacció i a la força, o els recursos simbòlics (que presenten una
versió de la realitat social i que van des del control de la informació i la cultura
fins a la religió i el dret).
● Els canvis en el control d'aquests recursos reflecteixen canvis en el poder
polític.

18. LEGITIMITAT, LEGALITAT, AUTORITAT i PODER
LEGITIMITAT
● És la capacitat d'aconseguir que la gent accepti com a justes tant les
lleis que la legalitat imposa com l'autoritat que les fa complir.
● La legalitat, arrelant-se en els valors i les idees de la gent, justifica el
poder.
● Tot poder vol obtenir-la, perquè és la millor qualitat o aval que pot
presentar per merèixer o creac expectatives d'obediència.
Legitimitat, legalitat i autoritat mostren diferents aspectes del poder i estan íntimament
relacionades entre elles.
LEGIALITAT
AUTORITAT
● Consisteix en el conjunt de lleis que promou i aplica el poder (com a
autoritat que disposa de la força)
● L'acceptació de la legalitat depèn de si els valors, creences i costums
que defensen les lleis es veuen com a legítims.
● L'autoritat política o administrativa (com a força) és l'exercici efectiu
del poder en cada àmbit de la societat.
● Així, l'autoritat es va distribuint i prenent forma en els diferents
poders concrets (poder legislatiu -el parlament-, executiu -el govern- i
judicial -els tribunals-) que regulen i intervenen en les relacions
socials, i situen cadascú en el paper que legalment li correspon.

19. BASES de la LEGITIMITAT
● La legitimitat política es fonamenta en les creences, en els valors i en les idees de la gent.
● Qui té el poder pot rebre la legitimitat pel seu carisma persnal, per la tradició i per la
racionalitat legal; tanmateix, sempre queda finalment condicionat pel rendiment o els
resultats obtinguts.
CARISMA
PERSONAL
● Prové de la personalitat suposadament excepcional que atorga a un
líder la capacitat d'influir i merèixer el poder.
● Aquest lideratge té un important component emocional i pot donar
pas a un poder il·limitat que se situï per damunt de crítiques, de
tradicions i de les lleis.
● Justifica el poder pel costum i pels precedents històrics, com en el
cas de la monarquia hereditària.
TRADICIÓ
LEGITIMITAT
RACIONAL-
LEGAL
● Resulta de l'acceptació majoritària d'un ordenament legal que
estableix els mitjans escaients (lleis, procediments, normes i
decisions raonables) per aconseguir les finalitats igualment
acceptades (el benestar col·lectiu, la pau social, la satisfacció
general...)
● El carisma, la tradició i la racionalitat legal sovint es sobreposen:
● Per exemple, en una monarquia tradicional, se succeeixen figures de diversa vàlua; en la
direcció dels partits polítics, la presidència dels governs o la dels Estats, hi ha lideratges
de més i de menysprestigi personal, capaços de tenir més gent a favor/contra...

21. EVOLUCIÓ del PODER POLÍTIC abans de
l'APARICIÓ de l'ESTAT
Més del 99% de la història humana ha tingut lloc abans de la institucionalització del poder en la
figura de l'Estat.
SOCIETAT ACÈFALA
“sense cap”, com la
dels indis americans o
la dels esquimals.
En ella no hi ha un
poder o uns caps
estables i l'única
sanció prové del canvi
en la reputació de
cadascú i de la seva
possible marginació.
Presenta una
economia al límit de la
supervivència, basada
en la caça, la pesca i
el pillatge, i el poder es
distribueix segons els
costums i amb relació
a l'edat i el sexe.
SOCIETAT
SEGMENTADA
Poble tiv (Nigeria) o dels
ashanti (Ghana)
És sedentària i es basa
en una economia
agrícola i ramadera.
S'organitzen en castes
o classes i un poder
aristocràtic hereditari.
L'augment de la
població i la gestió del
comerç i de la guerra
fan sorgir una
organització militar, un
sistema judicial i
institucions consultives
sobre les decisions de
govern.
IMPREI BUROCRÀTIC
Imperis inca, asteca,
xinès i romà.
Té un poder central
compost d'una
burocràcia copmlexa i
d'un cap suprem de
caràcter hereditari i
suposadament diví.
L'obediència està
legitimada per una
religió, i els súbdits no
tenen drets polítics
davant el poder ni
tampoc cap mitjà de
participació.
FEUDALISME
Varia molt i està lligat al
vassallatge (dels
camperols vers el senyor
feudal, i d'aquest envers el
rei). A canvi de la protecció
contra les invasions, el
pillatge i la inseguretat,
s'estableix l'obligació d'una
contribució militar i -en el
cas dels pagesos- de
cultivar les terres del
senyor, a qui s'han de
lliurar els tributs anuals en
espècies (l'economia és
principalment agrícola).
L'Església té una gran
influència sobre el poder,
perquè interpreta la moral i
ligitima el poder i la
diversitat d'estaments de
la societat medieval.

23. Els FACTORS del CANVI en l'ORGANITZACIÓ
POLÍTICA
● Els models d'organitzaió
política han variat molt
des dels primitius
consells tribals fins a les
actuals Naciona Unides.
● Els canvis en
l'organització política
responen a
transformacions
econòmiques i
ideològiques
interdependents:
La divisió del treball, el mode de
producció i el canvi tecnològic
La base econòmica de la
societat
El perfeccionament de la pròpia
organització política
L'evolució de la majoria de la
societat
La lluita pels recursos naturals

24. La divisió del treball, el
mode de producció i el
canvi tecnològic
● L'especialització transforma les relacions de poder i les idees, i
genera conflictes que cal regular mitjançant noves estructures
i noves funcions.
● Així, la Revolució Industrial i les condicions del treball que va
comportar expliquen l'aparició de les organitzacions obreres i
la presa de consciència de la classe treballadora, que va
començar a reivindicar els seus drets, que són demandes de
poder polític.
La base econòmica de la
societat
● Els grans canvis en l'economia també alteren la consciència i
la manera de pensar de la gent, modifiquen el poder i
provoquen una nova distribució dels recursos generats, que ha
de ser legitimada davant el poble.
● Un exemple pot ser la pèrdua de poder dels gremis d'oficis
medievals en benefici dels nous grups socials de comerciants i
mercaders.
El perfeccionament de la
pròpia organització
política
● La mateixa evolució de la política i de la societat fa que el
poder cerqui mecanismes de control més eficaços i racionalitzi
les lleis i la burocràcia.
● Així, l'aparició d'Internet afavorei que l'Administració disposi
d'una gran quantitat d'informació sobre els individus.
●

25. L'evolució de la majoria
de la societat
● L'evolució cultural de les persones i el relleu
generacional, en combinació amb els diferents
factors que intervenen en la confuguració de
l'opinió pública majoritària, acaben reflectint-
se en l'organització política.
● Per exemple, la incorporació de la dona a la
política en una situació d'igualtat de drets i
deures reflecteix els canvis profunds de
mentalitat experimentats en els últims temps a
Occident.
La lluita pels recursos
naturals
● Les societats competeixen per uns recursos
limitats, o pel control d'unes rutes i fluxos
comercials. Des de sempre, el descobriment
de noves rutes, les colonitzacions, l'obertura
de nous mercats... han impulsat canvis
socials.
● De vegades, la lluita pels recursos és un
factor rellevant en els conflictes bèl·lics, com
en el cas de les dues guerres mundials.

26. 3. L'ESTAT com a ORGANITZACIÓ POLÍTICA
● L'Estat modern és la forma d'organització política sorgida a Europa a
començament del segle XVI i actualment implantada arreu del món.
● L'Estat adquireix les seves característiques evolucinonant a partir d'un primer
precedent a la Grècia Clàssica.
● En ella, la ciutat-Estat experimenta una nova vida cívica quan el poder tradicional
aristocràtic deixa lloc a la participació política i legal d'uns ciutadans lliures i iguals;
aquesta vida cívica té el seu exponent màxim en la democràcia atenesa del segle V
a.C.

27. EVOLUCIÓ de l'ESTAT MODERN fins al SEGLE XX
● L'Estat modern apareix en el Renaixement impulsat per la monarquia absoluta que acaba
amb l'organització feudal i centralitza el poder
● Una burocràcia complexa unifica les lleis i l'administració de justícia, els impostos, la moneda
i el mercat; neix el mercantilisme o primer capitalisme.
● Les revolucins del segle XVII a la Gran Bretanya i XVII a França poren la burgesia al poder.
● L'Estat liberal reconeix els drets individuals d'igualtat i llibertat, però limita la participació
polítca als rics o a qui té estudis perquè, entre els drets individuals, el dret de la propietat
gaudeix d'una especial importància.
● La defensa liberal de la lliure contractació de mà d'obra causarà, en part, els conflictes
socials de la Revolució Industrial del segle XIX.
● Aquests conflictes, les crisis econòmiques capitalistes i la manca de legitimitat del poder (el
poble no hi estava representat) fan que els moviments democràtics i obrers lluitin per un nou
ordre social i polític.
● Neixen l'Estat democràtic, al final del segle XIX, i l'Estat comunista i l'Estat feixista, al
primer terç del segle XX.
● Plena
● Parcial
● Dictadures

28. Defineix el concepte Estat
ARA ET TOCA A TU

29. CONDICIONS de POSSIBILITAT del NAIXEMENT de
l'ESTAT MODERN
● L'Europa de fi del Renaixement va
veure sorgir una nova forma
d'organització política que concentra
gradualment en una sola entitat
-l'Estat- el poder fins aleshores
dispers.
● En aques procés es poden destacar:

30. ● Els factors econòmics, ja que el mercat s'expandeix més enllà dels límits de cada ciutat i el
tràfic mercantil reclama seguretat física i jurídica en tot el territori.
● La recuperació renaixentista de l'deal clàssic d'un poder polític unificat, la qual cosa
comporta la unificació de les lleis i de l'administració de justícia (i l´ús legítim de la força)
● La implantació gradual de procediments estables de recaptació d'impostos i
d'administració econòmica.
● La creació d'un exèrcit estable, depenent del poder central i que exigeix un finançament
continu. Aquest exèrcit estable posa punt final al caràcter provisional i circumstancial de
les tropes feudals.
● La progressiva independència del poder polític respecte de la tutela religiosa medieval.
● El reconeixement mutu entre els diferents nous Estats mitjançant l'establiment de relacions
diplomàtiques permanents.

31. CARACTERÍSTIQUES que DEFINEIXEN l'ESTAT
MODERN
1) Té caràcter territorial: el seu poder es limita a un espai geogràfic.
2) És centralista (capitalitat Londres, París...)
3) Monopolitza legalment -i legítimament- la força i coerció: només ell té
el dret d'usar-la.
4) Ha de protegir tothom que està en el seu territori.
5) S'institucionalitza com a poder, és a dir, s'autoregula com a sistema
legal establint mecanismes que legitimen que uns prenguin decisions i que
uns altrs hagin d'oberir-les, incloent-hi l'administració de justícia.
6) És sobirà i, per això, tendeix a controlar la societat i tutelar l'economia, les
organitzacions socials...

32. L'Estat es defineix per:
7) La legitimitat basada en el concens social.
8) La reponsabilitat del poder davant del poble o dels seus
representats legítims.
9) La despersonalització del poder mitjançant institucions
-parlament, administració pública, tribunals, policia, exèrcit.
10)L'ordenamet legal no discriminatori.
11)La participació de la ciutadania en condicions d'igualtat (com
una possibilitat oberta que es va convertint en realitat a mesura
que transcorre el temps).

33. OBJECCIONS a l'ESTAT
Tanmateix, la realitat dels Estats existents mostra que, a la pràctica, aquests no sempre
compleixen prou les característiques definidores de l'Estat modern. Objeccions:
1. No garanteix suficientment la seguretat personal.
2. Hi ha Estats que no ofereixen protecció real a les
minories culturals, ètniques, religioses... o als grups
més desafavorits o febles econòmicament. En
alguns casos històrics, els grups que han tingut el
poder poílitic han usat l'organització estatal com a
instrument de marginació.
En alguns Estats, una part de la
ciutadania reclama com a dret legítim la
possessió d'armes per a la defensa
personal i, de fet, no accepten que
l'Estat tingui el monopoli legal de la
força.
Es renova així l'antiga objecció
anarquista i comunista a l'existència de
l'Estat que és vist com una organització
al servei de les classes dominants per
mantenir la seva posició de privilegi.
3. Quan en una votació el grup més nombrós de
persones s'absté d'intervenir, quina legitimitat tenen
els resultats?
4. Hi ha gent que creu que els processos electorals
no es fan en condicions d'igualtat reals ja que el
sistema electoral ofereix oportunitats desiguals
segons els partits.

35. L'ESTAT com a ORGANITZACIÓ i les PERSONES
La ciència política ha aprofundit en la
distinció entre l'Estat com a
l'organització del poder polític i les
altres organitzacions socials, i ha
assenyalat diverses diferències a
partir de com és la relació entre les
persones i l'Estat.
● Així, tothom ha de ser obligatòriament
membre d'un Estat (a diferència del que
passa amb les altres organitzacions).
● L'absència d'aquesta condició, és del tot
excepcional i comporta la pèrdua de la força
legal de l'Estat sobre aquesta persona.
Una persona és APÀTRIDA quan no
té cap nacionalitat, no és reconeguda
per cap Estat com a membre d'ell i no
se li reconeix el dret que se li apliqui
la seva legislació.
Cuando empezaron a llegar
caminando sobre los ahogados
que les precedieron, en Europa
cundió la alarma

36. La situació apàtrida pot ser resultat de:
1) La desaparició de l'Estat al qual pertanyia (per exemple, a
causa d'una guerra) sense que se'n fundi cap que el
succeeixi.
2) La privació o retirada de la nacionalitat a algú per part d'un
govern (com en el cas dels grups o minories ètniques o
culturals als quals l'Estat que domina el seu territori denega
la nacionalitat i sovint expulsa per la força, fets que els
converteix en refugiats).
3) Néixer en un territori en disputa entre dos Estats.
4) Una combinació d'aquests factors. Els Estats que formen
part de les Nacions Unides s'obliguen a respectar l'Estatut
dels refugiats, segons el qual aquestes persones seran
tractades per l'Estat d'acollida igual que els estrangers.
1)
2) Saharuis, palestins,
kurds, israelians 2a
guerra mundial
3)
4) Una persona que neix
en un vaixell i va com
a polissó

37. ● D'altra banda, no existeix la possibilitat
que algú es doni de baixa d'un Estat i,
com a norma general ja que hi ha
casos de dobles nacionalitats, només
es pot ser membre d'un Estat.
● Tanmateix, quan els Estats canvien,
pot ser que les persones puguin o es
vegin obligades a escollir.
● Això ha passat a mitjans del segle XX
amb l'aparició d'Israel i dels Estats
sorgits d'antigues colònies o, més
recentment, amb:
La reunificació de les dues
Alemanyes
La dissolució de la Unió Soviètica
(Rússia, Ucraïna, països bàltics...)
La desintegració de Iugoslàvia
(Sèrbia, Croàcia, Bòsnia...)
La separació pacífica entre
Txèquia i Eslovàquia.

38. NACIONS i ESTAT
● Per la ciència política Estat i nació són termes
equivalents.
● La ciència política pot aclarir el debat sense
qüestionar les legítimes opinions ideològiques de
cadascú.
● Tant nació com Estat són productes artificials, és a
dir, el resultat de l'acció històrica humana.
● Una altra cosa és que hi hagi
mitjans de comunicació,
partits polítics, grups o
particulars que usin aquests
termes com a sinònims.
● En rigor, Estat i nació només
designen al mateix quan el
fet polític (Estat) i la realitat
sociològica (nació)
coincideixen.
ESTAT ● La ciència política usa el terme d'Estat per referir-se al fet polític de la
institucionalització moderna del poder, és a dir, de l'organització
que garanteix l'ordre i la seguretat.
● Aquesta institucionalització comporta:
– Una burocràcia
– Una determinada organització territorial
– Unes lleis jerarquitzades (amb una consitució com a llei suprema) i
– Una administració de justícia.
● La noció de ciutadania s'utilitza com a sinònim de la nacionalitat.

39. NACIÓ
● Designa la realitat sociològica d'una comunitat humana o
col·lectivitat identificada per factors més durados en el temps com ara
l'origen, la història, la vinculació a un territori, la llengua, la cultura, el
dret, les formes de vida o la religió.
● Aquests elements socioculturals poder fer que les persones que els
comparteixen vugluin dotar-se d'institucions polítiques pròpies i, arribat
el cas, constituir-se com a Estat.
● En el seu origen, la nació designava l'organització bàsica dels
estudiants de les primeres universitats europees a l'edat mitjana; els
qui tenien una mateixa procedència s'agrupaven per ajudar-se i
protegirse mútuament durant la seva estada a l'estranger.
● Les diferències entre
Estat i nació expliquen
el fet que els Estats
polítics canvïin, o que
puguin aparèixer,
desintegrar-se o dividir-
se en un lapse de temps
força curt.
● En canvi, el procés de
constitució o de
dissolució d'una nació és
més perllongat i, en tot
cas, mai no se li pot
posar una data concreta.
● Estats i nacions se sobreposen.
● Així, hi ha nacions o col·lectivitats dividides en diferents
Estats: les dues Corees, les dues Alemanyes abans de la
reunificació del 1989, el poble kurd...
● També hi ha Estats plurinacionals, és a dir, que contenen
una diversitat de comunitats (amb els seus trets diferents) de
vegades designats com a nacions de nacions, com Espanya,
l'antiga Unió Soviètica, el Regne Unit o Bèlgica.En aquest
sentit, també hi ha nacions sense Estat.
● Finalment, els casos d'Islàndia, del Japó i de Portugal són
excepcionals perquè en ells coincideixen i se superposen el
fet polític i la realitat sociològica i són, pròpiament parlant,
Estats nacionals.

40. ESTATS UNITARIS, FEDERACIONS i
CONFEDERACIONS
ESTATS UNITARIS
● S'articulen a partit d'un únic centre i de
les delegacions territorials que en
depenen: regions, províncies...
● El poder té una organització vertical
(també es pot dir borbònica o jacobina
fent referència al centralisme dels
monarques Borbons o dels
revolucionaris francesos)
● França és un clar exemple d'Estat
centralista
El poder polític estatal pot estructurar-se de diverses maneres.
ESTATS FEDERALS
● Comparteixen una voluntat fundacional
més horitzontal o igualitària.
● El poder resulta de la coordinació de les
diverses comunitats, anomenades
cantons (Suïssa), Estats (EUA),
comunitats i regions (Bèlgica), Länder
(Alemanya)...
● Aquestes comunitats, representades
per les seves institucions, intervenen en
les institucions federals, que gestionene
les competències comunes com la
unitat de mercat i monetària, l'exèrcit, la
política exterior... així mateix, un
tribunal federal o suprem arbitra en cas
de conflicte entre comunitats.

41. ESTATS DESCENTRALITZATS
● A la darreria del segle XX, alguns Estats
(com l'espanyol o el britànic) han
evolucionat cap a fórmules
descentralitzades, considerades com un
federalisme incomplet.
● En aquests models hi ha competències
reservades al poder central, altres són
autonòmiques i unes altres es
comparteixen.
● La importància de les competències de
cada poder i els recursos econòmics
assignats condicionen la capacitat de la
decisió real de cada poder.
CONFEDERACIONS o ASSOCIACIONS
D'ESTATS
● Són associacions d'Estats preexistents i
no arriben a constituir pròpiament un nou
Estat.
● La seva finalitat és l'augment de
l'eficiència, sobretot en matèria
econòmica, per mitjà d'una moneda i un
mercat únic; la col·laboració es pot
ampliar cercant convergències en la
política exterior, l'educació, l'exèrcit o la
defensa dels drets humans.
● El poder confederal es concreta en un
parlament i en un consell executiu
(limitats per les negociacions dels
ambaixadors i les delegacions dels
Estats membres), i en diferents tribunals.
● No hi ha mecanismes que garanteixin el
compliment efectiu d'un acord en cas que
un Estat membre s'hi oposi.
● Segons alguns estudiosos de la ciència
política, la Unió Europea exemplifica avui
aquest model confederal.

42. Expliqueu i comenteu la concepció que hi ha al
darrere de les afirmacions següents:
1) “La guerra és un perllongament de la política”; afirmació de Ludwig
Gumplowicz (1838-1909), sociòleg i filòsof polític polonès.
2) “Amb les baionetes tot és possible, llevat d'asseure-s'hi a sobre”;
comentari del diplomàtic i polític francès Charles Maurice de
Talleyrand-Pérignord (1754-1838)
3) “El poder polític neix del canó dels fusells”; màxima de Mao Zedong
(1893-1976), teòric comunista, líder fundador i cap d'Estat de la
República Popular de la Xina.
4) “Quatre divisions té el Papa?”; pregunta retòrica amb la qual el
dictador soviètic Josif Stalin (1879-1953) féu referència el poder de
l'Estat del Vaticà.
EXERCICI

43. SOLUCIÓ:
● Les respostes assenyalaran que, sovint, des de perspectives molt
variades, s'ha contemplat la força com l'element decisiu últim de la
política ja que l'Estat n'exerceix el monopoli.
● En la primera frase, Gumplowicz considera que les armes són un
element que garanteix el poder d'un grup minoritari.
● D'altra banda, en el context de la Revolució Francesa, se suposa que
Talleyrand assenyalava el mateix amb aquesta frase pronunciada el 14
de juliol de l'any 1790 (quan se celebrava l'èxit de la revolució de l'any
anterior) i amb la qual volia mostrar la seva acceptació de l'estatus civil
del clergat (la qual cosa li va comportar l'excomunió de l'Església
catòlica).
● L'afirmació de Mao Zedong es va fer en le context bèl·lic de la revolució
xinesa i remarcava la necessitat de l'apel·lació al recurs de la força.
● Finalment, la pregunta de Stalin als seus generals durant la Segons
Guerra Mundial feia referència a la feblesa política del Vaticà, en la
mesura en què el seu poder era carismàtic i no podia disposar de
recursos militars.

44. 4. L'ORDRE SOCIAL i l'ESTAT
● L'ordre social és necessari perquè la gent no vol veure amenaçada la seva vida ni
els seus plans ni el seu benestar.
● Com que l'ordre social no deriva de la biologia humana, es planteja l'origen de
l'ordre social i, també, si l'Estat és necessari i imprescindible per defensar-lo.

45. Els ORÍGENS de l'ORDRE SOCIAL
● La filosofia política
moderna i contemporània
ofereix diverses
concepcions de l'ordre
social, basades
respectivament en les
idees, sovint amb
elements comuns entre
elles, de:
Coacció
Interès
Progrés
Consens de valors
Teoria de la coacció i de la força
La teoria de l'interès
La teoria de l'ordre social com a
condició del progés
La teoria del consens de valors

46. LA TEORIA DE LA COACCIÓ I DE LA FORÇA
● Defensa l'absolutisme i el poder total
del governant.
● Es basa en la maldat humana, és a dir,
creu que l'ésser humà és dolent per
naturalesa: homo homini lupus.
● Els ésser humans doncs, són egoïstes
i delerosos de poder i, per tant,
abocats al conflicte continu.
● En conseqüència, només la coacció i la
força poden aturar aquestes
tendències naturals i imposar l'ordre
social.
● El príncep, el governant, amb un poder
absolut sobre els seus súbdits, és
l'equivalent personificat de l'Estat i és
la figura que manté, si cal per la força,
l'ordre social.
THOMAS HOBBES (1588-1679)
MAQUIAVEL (1469-1527)
“El fi justifica els mitjans”

47. LA TEORIA DE L'INTERÈS
● Segons aquesta
concepció, tothom actua
mogut oer diversos
objectius o motivacions
(com poden ser l'orgull, el
plaer, el benefici, la
recerca de seguretat o
l'estima social).
● Creu que l'ordre social
prové de la suma
d'aquestes actuacions
individuals.
● Així, l'ordre o l'harmonia
existent entre els humans
resulta de la conciliació
dels interessos individuals
o de grup
● Aqueste teoria presenta
dues variants, depenent
de si l'ordre social és
cercat voluntàriament o
no:
L'ORDRE SOCIAL ÉS BUSCAT VOLUNTÀRIAMENT
PELS AVANTATGES QUE COMPORTA
● El filòsof anglès JOHN LOCKE (1632-1704) i el príncep
anarquista rus PIOTR KROPOTKIN (1842-1921) van
postular que els individus prenen consciència de la
convivència d'agrupar-se amb l'objectiu d'aconseguir
els seus interessos, particulars o comuns.
● Cal cooperar per construir un pont, defensar-se
d'animals salvatges... El resultat d'aquest acord és
l'establiment de regles que defineixen els drets i les
obligacions del col·lectiu.
L'ORDRE SOCIAL ÉS EL RESULTAT INVOLUNTARI
DELA CONDUCTA D'INDIVIDUS QUE ES MOUEN PER
IMPULSOS EGOÏSTES, SENSE PREOCUPAR-SE GAIRE
DELS ALTRES
● L'economista britànic ADAM SMITH (1723-1790) va
afirmar que l'esperit competitiu dels humans les fa
empendre diferents iniciatives.
● Tot i cadascuna d'aquestes iniciatives cerca el benefici
individual, la interacció entre elles aconsegueix
involuntàriament promoure el benefici col·lectiu en
termes d'ordre social (i també de progrés tècnic).

48. LA TEORIA DE L'ORDRE SOCIAL COM A CONDICIÓ DEL PROGRÉS
Aquesta teoria presenta les opcions d'un govern com les
recionalment millors, ja que se suposa que el poder neix
amb total objectivitat què cal fer.
Aquesta concepció
té el seu precedent
remot en la teoria
platònica del filòsof
governant.Posteriorment, el filòsof positivista AUGUST
COMPTE (1798-1857), considerat, juntament amb
KARL MARX (1818-1883), un dels fundadors de
la sociologia com a ciència, proposà que el
científic social és qui ha de governar.
En conseqüència, tothom que s'oposés a les
mesures derivades d'una gestió cinetífica de la
societat i la política s'equivocaria (perquè no es
pot estar en contra de la ciència).
Aquest govern científic positiu acabaria amb el
desordre i les revolucions, i aconseguiria el màxim
de progrés i de benestar sense interrupcions.
En el nostre temps, hi ha qui
presenta l'opció de la
TECNOCRÀCIA (el govern dels
tècnics expecialistes) com l'única
possible.
D'aquesta manera es pretèn que,
si es tenen en compte només els
aspectes tècnics i científics,
únicament és adequada, posem
per cas, una determinada política
econòmica i fiscal, o educativa o
de transports.

49. LA TEORIA DEL CONCENS DE VALORS
L'ordre social s'explica per
l'acceptació per part de les persones
d'uns valors i d'un sentiment
d'identitat comuns.
Des d'aquesta base, es plantegen uns
objectius, juntament amb unes
normes o mitjans per aconseguir-los.
Sovint, l'individu, immers en la seva
societat, considera com a naturals
aquests valors, per la qual cosa no els
posa en qüestió.
Aquesta naturalitat és el que explica
l'existència i el manteniment de l'ordre
social.
Aquesta teoria suposa que els
humans compartim uns valors i uns
objectius pels quals creiem que és bo
esforçar-se.
TALCOTT PARSONS (1902-1979)
Ha representat darrerament
aquesa concepció, els orígens de
la qual es poden ja trobar en la
vella idea grega que presenta
l'ésser humà com un ésser
emminentment social, ja que viure
fora de la societat és inviable:
ARISTÒTIL (s. IV a.C.) (zoón
politikón)

50. L'ANARQUISME, l'ORDRE SOCIAL i la NO-
NECESSARIETAT de l'ESTAT
Hi pot haver ordre social
sense un Estat que el
garanteixi?

51. Doctrina politicosocial que preconitza la llibertat total de
l'home i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
William GODWIN (1756-1836) ● Creia que els éssers humans es podien perfeccionar,
perdre la seva agressivitat i tornar-se especialment
cooperatius i bondadosos.
● PIOTR KROPOTKIN
(1842-1921)
● Afirmava que totes les espècies, inclosa la humana,
progressen mitjançant el recolzament mutu.
● L'ésser humà racional ha d'aprendre que li convé més
cooperar que no pas una guerra permanent, que
perjudica tothom.
● Contraposava aquesta idea a la concepció del
naturalista evolucionista Charles DARWIN (1809-
1882) que explicava l'evolució per mitjà de la lluita per
la supervivència.
ANARQUISME

52. ● L'anarquisme argumenta que no se'ns ha consultat si
volem o no un Estat.
● Així mateix, considera que, quan l'Estat actua
correctament (per exemple, mitjançant la policia que deté
assassins), la conducta és correcta perquè es fonamenta
en la moral (i no pas perquè sigui la de la policia qui
actua).
● És a dir, pretendre que s'ha d'obeir la llei només perquè és
lleu, acceptaria acceptar actuacions il·legítimes o injustes
(com ara les persecucions fetes pels nazis, pels
estalinistes o per les dictadures).
● Potser només la prudència o la covardia aconsellaria obeir
l'Estat per estalviar-nos els càstigs en cas de no fer-ho.
Els anarquistes afirmen que l'ordre social i el
control social es poden obtenir mitjançant el
convenciment o, també, amb la pressió socials,
les opinions negatives, el temor a la mala
reputació i, en cas d'una greu conducta
antisocial, amb el desterrament.
Tot i que s'accepti l'autoritat de les persones
expertes i l'obediència a certes regles socials,
mai aquestes regles no equivalen a un Estat;
tothom ha de ser lliure de decidir ser membre o
donar-se de baixa d'una comunitat.

53. La JUSTIFICACIÓ de l'ESTAT
L'Estat és la forma d'organització política que les societats d'arreu del món han anat adoptant.
1. L'Estat es justifica en negatiu perquè és il·lusori que un
nombrés grup de persones pugui sobreviure sense
organització que imposi sancions a qui perjudiqui la
comunitat.
2. L'organització estatal serveix per articular més eficaçment
la defensa d'una comunitat davant d'una agressió exterior per
part d'un altre grup.
3. L'evolució de les societats ha fet ampliar-se els camps en
què es fa necessària l'existència d'una potent organització
estatal que gestioni els recursos, garatneixi els serveis i
governi la vida col·lectiva. Només cal veure la complexitat de
les organitzacions polítiques dels Estats actuals: habitatge,
educació, santitat, seguretat, món laboral, comunicacions,
medi ambient...
4. Finalment, l'Estat també es justifica a partir de l'existència
d'obligacions polítiques generals i en el deure moral de
respectar-les. És a dir, tenim l'obligació d'obeir les lleis
perquè són lleis (pagar impostos...)
OBJECCIONS

54. 5. L'OBLIGACIÓ POLÍTICA i la SOBIRANIA de
l'ESTAT
L'Estat té l'autoritat de dictar ordres,
implantar lleis i fer que aquestes ordres
i lleis siguin obeïdes.
Per això es diu que l'Estat és sobirà.
Ara bé, per què hem d'obeir l'Estat?
Aquest és el problema de l'obligació
política
DESOBEDIÈNCIA CIVIL
Quan un poder polític és considerat il·legítim per
part de la societat es pot trobar amb una
resistència al compliment de les seves ordres.
Aquesta resistència pot evolucionar cap a la
desobediència civil, consistent en la negació
expressa i compromesa a no complir o no obeir
una llei considerada injusta.
Aquest incompliment comporta la corresponent
sanció; aquesta és sovint un efecte esperat per
part de la persona sancionada per tal de mostrar
a la resta de la societat la injustícia de la llei
imposada.
Contra el deure d'obeir la legalitat, apareix el
dret just a desobeir-la quan és il·legítima o
injusta.

55. L'OBLIGACIÓ POLÍTICA
És possible donar-se de baixa de qualsevol associació excepte de l'Estat.
A més a més, aquest ens obliga a obeir-lo o ens sanciona.
Històricament, s'han ofert diferents teories sobre la justificació de l'obligació política
imposada:
La TEORIA del
CONTRACTE
SOCIAL i la
SOBIRANIA
ABSOLUTA
Defensat per Thomas HOBBES (s. XVII).
En estat de naturalesa, l'ésser humà és egoïsta i hi impera la guerra
constant de tots contra tots (homo homini lupus). En ell, la nosrta vida
és “solitària, pobra, desagradable, precària, curta, fràgil, brutal...”
La renúncia a part de la nostra llibertat implica el contracte o pacte social
que dóna lloc al naixement de l'Estat.
L'Estat és per sempre, amb un poder absolut (Leviathan) i garanteix la
seguretat i l'ordre a canvi de renunciar als drets naturals i d'obeir al
sobirà.
L'Estat té tot el poder (legal, militar, religiós...) per promulgar les lleis i
fer-les complir per la força.

56. La TEORIA del
CONSENTIMENT i
la SOBIRANIA
POPULAR
L'obligació política i l'autoritat de l'Estat neixen de
l'acceptació o el consentiment de la població.
John LOCKE (s. XVII) va defensar aqueste teoria afirmant
que ningú no pot estar sotmès al poder polític d'un altre
sense el seu consentiment.
A diferència de Hobbes, per qui el contracte social és
irreversible, Locke preveu la limitació del poder del monarca
mitjançant la imposició de certs límits a la seva l'autoritat.
Locke afirma el dret a la rebel·lió en cas que el monarca
incompleixi el pacte.
Per Locke, el poder pertany al poble i és un dret inalienable i
irrenunciable.
Aquesta és una concepció que ha tingut una gran influència
en l'aparició de la democràcia.

57. La TEORIA de la
VOLUNTAT
GENERAL i la
SOBIRANIA de la
MAJORIA
El filòsof suís Jean-Jacques ROUSSEAU (s.XVIII) reprèn la
idea del contracte social i afirma que les lleis de l'Estat
haurien de representar la voluntat general i el bé comú.
El contracte vàlid conté les lleis que els individus elaborarien
i acceptarien en una situació de democràcia directa, és a dir,
quan la sobirania resideix en una assemblea sobirana en
què els individus participen directament.
És a dir, el poder recau sobre el poble ja que és possible
viure com a conjunt sense la necessitat d'un darrer líder que
sigui l'autoritat.
Això es fonamenta en el fet que l'ésser humà és lliure per
naturalesa.
El poder que regeix la societat és la voluntat general que
mira per el bé comú de tots els ciutadans.

58. La TEORIA de la
FELICITAT
GENERAL
John Stuart MILL (1806-1873) defensa el màxim benestar o
felicitat per al màxim nombre possible de persones i, en
l'ideal, per tota la Humanitat.
Defensa que l'objectui de la vida humana és la felicitat
basada en el plaer i jerarquitza els plaers.
Creu que la llibertat individual és el mitjà més valuós per fer
feliç el conjunt de la societat. Per això, l'obediència política
envers l'Estat s'ha de fonamentar en uns beneficis superiors
als seus costos.
MÀXIMA LLIBERTAT INDIVIDUAL, MÍNIMA INTERVENCIÓ
DE L'ESTAT.
Mill distingeix entre l'ÀMBIT PÚBLIC / PRIVAT
“La llibertat de cadascú acaba on comença la dels
altres”.

59. La TEORIA dels
DRETS
FONAMENTALS de
les PERSONES
Aquesta concepció parteix de l'ampli consens respecte als
drets naturals o fonamentals que tenen les persones, com el
dret a la vida, a la llibertat i, per alguns autors com Locke, a
la propietat.
Aquests drets naturals no es poden confondre amb els drets
postitius promulgats per l'Estat, com el dret a rebre una
pensió de jubilació o el dret a un aire no contaminat.
L'Estat té la funció primordial de vetllar i protegir aquells
drets naturals. Ara bé, els drets són paral·lels a unes
obligacions, ja que, si jo tinc dret a la vida, les altres
persones tindran l'obligació de respectar-me-la.
L'Estat apareix així com la institució que permet protegir
els drets, fins i tot per la força, en cas de ser necessari.
L'obligació d'obeir deriva, en conseqüència, d'aquesta
tasca de l'Estat.

60. La TEORIA d'un
CONTRACTE
SOCIAL segons
PRINCIPIS JUSTOS
El nord-americà John RAWLS (1921-2002) reprèn la idea de
contracte social i el refà segons uns principis justos.
La convivència s'ha de dissenyar com si féssim un pacte
entre iguals en què cadascú ignorés la seva posició social
(riquesa, educació...), prescindís de les seves condicions
personals (sexe, nivell de salut i intel·ligència...), tingués el
màxim coneixement racional sobre el funcionament de la
societat, respectés les llibretats individuals bàsiques, i fossin
garantits uns mecanismes de redistribució dels beneficis de
la vida social que beneficiessin els menys afavorits.
Es tracta dels principis justos que s'adoptarien en una
situació “zero” o original en què tothom ignorés les seves
“cartes” o condicions personals i socials.
Segons Rawls, en aquesta situació, com a éssers racionals
escolliríem un dret igual a la més àmplia llibertat, compatible
amb una llibertat similar per als altres.
Hi hauria igualtat d'oportunitats educatives, professionals,
econòmiques i de poder, i es permetrien només les
desigualtats econòmiques i socials que milloressin la situació
dels menys afavorits (les desigualtats són, segons Rawls,
necessàries per motivar la gent, però han de ser les mínimes
necessàries perquè tothom estigui tan bé com sigui possible)

61. Amb quina teoria sobre
la justificació de
l'obligació política estàs
més d'acord?
En què creus tu que
s'ha de basar l'obligació
política?
ARA ET TOCA A TUARA ET TOCA A TU

62. 6. La FILOSOFIA i la CIÈNCIA POLÍTICA
● La filosofia s'interessa, ja des dels seus inicis, pels problemes de la convivència i de
l'organització de la societat.
● Ara bé, al segle XIX el mètode científic s'aplica també a la descripció de la realitat
humana.
● Neixen així les ciències humanes (com la sociologia, la psicologia, l'antropologia...).

63. La REFLEXIÓ POLÍTICA a la HISTÒRIA de la
FILOSOFIA
● Proposa que només la filosofia permet accedir a l'autèntic coneixement (a les
idees de Bé, justícia, veritat...) i, per tant, només ha de governar qui conegui
l'autèntic saber (Filòsof-Rei)
● Ofereix una classificació de formes de govern justes i injustes i s'inclina per
una democràcia temperada amb elements aristocràtics: han de governar les
persones millors i més ben preparades.
● La filosofia política s'interessa per temes com el poder, les institucions
polítiques, l'exercici de la força...
● En aquesta època també es parla de les utopies que parlen de com funcionen
societats imaginàries més o menys felices, justes i sense discriminacions, per
exemple Thomas More (1478-1535).
● Hobbes, Locke o Rousseau reflexionene sobre el tipus de pacte o contracte
social que garanteix la protecció de la vide i dels béns personals i que fomenti
el benestar col·lectiu.
PLATÓ
(427-347aC)
ARISTÒTIL
RENAIXE-
MENT
s. XIX-XX
● La història i la política de bona part d'aquests segles no s'entén sense les
propostes de Marx, que inspiren moltes revolucions, començant per la
soviètica del 1917.
● Marx critica la societat capitalista i afirma que el cominisme és inevitable i que
obre pas a l'extinció de les classes socials.

64. FILOSOFIA POLÍTICA
● Reflexiona sobre les formes d'organització de la vida col·lectiva, proposa
fórmules racionals per gestionar i millorar la convivència i per minimitzar i
resoldre pacíficament els conflictes en el si de cada societat humana i entre
elles.
● En aquest sentit, proposa possibles situacions d'equilibri entre l'autonomia
individual i l'autoritat, és a dir, la distribució adequada del poder polític i,
també, possibles bases per a la convivència internacional.
● Un dels temes importants de la filosofia política ha estat:
FILOSOFIA
POLÍTICA
TEORIA de
l'ESTAT
MÍNIM
QUIN ÉS L'ABAST O FUNCIONS DE L'ESTAT?
● Proposa que l'Estat s'ha de reduir al manteniment de l'ordre i a conservar la
situació social establerta o statu quo.
● L'Estat, amb la seva actuació, ha de possibilitar que els individus puguin
desplegar amb la màxima llibertat la seva actuació amb l'objectiu d'assolir
els béns i finalitats desitjades (felicitat, benestar material, cultura o
desenvolupament humà o moral) dins de la Societat Civil.
● Si l'individu fracassa en el seu intent, l'Estat no té cap obligació d'ajudar-lo.
● En el rerefons d'aquesta concepció hi ha la voluntat de separar
completament les esferes política i socioeconòmica.
● Darrerament, Robert NOZICK (1938-2002) va proposar un Estat mínim
repectuós.

65. ESTAT
PROTECTOR
o del
BENESTAR
● L'Estat ha de fer-se càrrec de les màximes funcions socials possibles.
● La funció d'aquest Estat INTERVENCIONISTA és i protector és el foment
actiu del benestar i de la justícia social mitjançant mesures polítiques que
els afavoreixin.
● La societat del benestar és aquella en la qual l'Estat garanteix als seus
membres un mínim de béns i serveis bàsics com ara els aliments,
l'habitatge i l'atenció mèdica, a més d'educació i cultura.
Des de l'òptica contrària a l'Estat mínim trobem:
Tot això mostra que la filosofia política pretén descobrir com hauria de ser l'Estat, què és allò
just, allò moralment correcte i quina norma o principi ha de regir la distribució del poder
(drets, llibretats...)

66. La CIÈNCIA POLÍTICA
● Estudi del funcionament real del governament
● És a dir, descriu quina és la distribució real del poder en una societat i com
aquest és gestionat.
● Això comporta l'anàlisi de:
– El poder polític (fonts de poder, grups de poder i elits, teories i
ideologies sobre el poder...)
– Les relacions de poder amb la societat
– Els mecanismes de formació de l'opinió pública...
MAQUIAVEL
(s. XVI)
● És considerat com el precursor d'aquesta disciplina
● Assenyala el poder com l'objecte propi de la política i el tracta
independentment de pressupòsits morals o ideals.
Max WEBER
(1864-1920)
● Concep la política real com l'acció harmònica i combinada de les diferents
institucions que conformen l'Estat.
● Ara bé, el poder legal que té l'Estat per exercir la coacció o la força sobre
la seva comunitat se sustenta en la seva legitimitat social i cultural.
CIÈNCIA
POLÍTICA
● Fins al segle XIX la política s'estudiava només dins de la filosofia.
● Però la irrupció de ciències socials obre pas a la ciència política i les anàlisis polítiques més
concretes de la politologia o politicologia.

67. CAMPS de la CIÈNCIA POLÍTICA
● La ciència política té tants camps
com àmbits en què s'exerceix el
governament, tot i que cap d'ells
sigui completament independent
dels altres.
● Els més destacats són:
– La teoria política
– El governament de l'Estat
– El governament comparat
– Les relacions
internacionals
● Tots ells usen elements de
diferents disciplines (històrics,
filosòfics, sociològics,
psicològics, econòmics...) per
aclarir la formació i el
funcionament de l'opinió pública,
els models electorals, la manera
de funcionar dels partits polítics,
la influència dels mitjans de
comunicació...
● La teoria política s'ocupa sobretot de l'estudi del
pensament polític i de la història
● També analitza el paper que tenen les idees de
justícia i de moralitat en les relacions entre els
individus, la societat i el govern.
● El governament de l'Estat examina qüestions
com el funcionament de les institucions i dels
procediments legals establerts, la interacció entre
els diferents nivells de les institucions de l'Estat, la
relació entre els grups polítics i els individus, i
elabora propostes per millorar l'estructura i el
funcionament de l'Estat.
● El governament comparat analitza aquests
mateixos aspectes però des de la perspectiva de
diversos Estats o, també, tenint en compte
diferents períodes de temps.
● Les relacions internacionals tracten de les
influències entre els diversos Estats així com les
àrees comunes com ara la llei internacional, la
diplomàcia, la política econòmica, les
organitzacions internacionals i la globalització.

68. Què legitima el poder
polític?
ARA ET TOCA A TUARA ET TOCA A TU