1. Els orígens del pensament filosòfic occidental El pas del mite al logos Els filòsofs presocràtics

2. Mite (religió) Logos (= raó, paraula) Origen comú: la curiositat . (l’home és curiós) Diferència: Tipus de resposta: Mite  caràcter diví o sobrenatural Logos  caràcter racional. Origen de la filosofia i de la ciència. Pas del “ mite al logos ” És el pas d’un pensament de caràcter mitològic o religiós o un altre de caràcter filosòfic o científic. Té un lloc i una data concreta d’aparició: la polis de Milet al segle VI aC. Apareix a finals de la Grècia arcaica (s. IX al VI aC) i inici del període clàssic (s. V i IV aC)

3. El pensament mitològic Pensament dominant a la Grècia Arcaica (fins el s.VI aC) Societat aristocràtica , guerrera i agrícola Aristocràcia (govern dels millors) Codi ètic Origen . És bo qui neix en el si d’una família aristocràtica. Èxit . Tenir fama. Figura de l’heroi: Aquil·les, Hèctor, Ulisses, etc. Honor .

4. Els poetes són els seus difusors: Homer (s. IX aC). La Ilíada i l’Odissea . Hesíode . Teogonia , Els treballs i el dies . Aquestes obres transmeten l’ideal aristocràtic i els mites grecs.

5. El mite Són explicacions de caràcter oral sobre tot el que preocupa l’home: l’univers, la societat, l’home, les emocions, els déus, etc. Característiques dels mites: Les forces naturals i humanes estan divinitzades i personificades . La pluja, el tro, l’amor, la guerra, etc., són déus. Per obtenir els seus favors cal una sèrie de ritus o sacrificis.

6. Domina la idea d’arbitrarietat . Els fenòmens succeeixen segons la voluntat dels déus  Impossibilitat de la ciència. El món és representant com un kaos (= desordre) Són fruit de la fantasia o imaginació Primera explicació dels fets de l’home precientífic Mites importants: L’origen dels déus: Zeus, Cronos, etc. Mite de Prometeu, d’Hèrcules, Pandora, etc.

7. Factors que va n afavorir el pas del “mite al logos” al segle VI aC. Aparició de la polis (ciutat-estat). Es va donar durant la Grècia Arcaica. Polis importants: Atenes, Esparta, Corint, Milet, Siracusa, etc. Augment del comerç . Coneixement d’altres pobles i cultures Aparició d’una nova classe social: comerciants. Crítica dels mites i a l’ideal aristrocràtic Afavoriment d’un nou règim polític: la democràcia. La relígió grega no és dogmàtica ni està controlada per sacerdots que rebutgen la varietat d’opinions Apareix la idea de necessitat  els fenòmens passen perquè han de passar, no per la voluntat dels déus.  nova idea: essència o naturalesa El món és vist com un cosmos (=ordre) “ Miracle grec”  antecedents: civilització mesopotàmica i egípcia

8. MITE  FANTASIA  ARBITRARIETAT  CAOS LOGOS  RAÓ  NECESSITAT  COSMOS Tota la naturalesa està sotmesa a unes lleis, és quelcom ordenat ( kosmos ), La filosofia presocràtica es centra fonamentalment en problemes cosmològics (origen de l’univers, de la natura – physis- ). Cerquen el principi ( arkhé ) a partir del qual es forma l’univers : la primera pregunta filosòfica és “quin és l’arkhé de la physis?” (Quin és l’origen de l’univers?) Originalitat de la resposta: No intervenen elements naturals o divins, sinó físics o racionals (aigua, aire, foc, nombre, etc.).  pas del “mite al logos”.

10. L’escola de Milet La filosofia apareix a la polis de Milet –s VI aC- a la regió de Jònia –actual Turquia- Es preocupen per la physis (naturalesa)  els primers físics. Quin és l’arkhé de la physis ? Tales de Milet: l’aigua . Anaximandre : l’apeiron (= indeterminat) . Anaxímenes : l’aire . Parteixen de l’observació empírica .

11. Escola de Milet TALES DE MILET. La seva cosmologia , que té dues afirmacions bàsiques, pot ser una racionalització de les teories mítiques orientals que afirmen que " la terra procedeix de l'aigua ": " La Terra flota sobre l'aigua com un tronc “ " L'aigua és el principi (arkhé) de totes les coses " Anaximandre " Pel que fa al nombre i a l´espècie de tal principi, no diuen tots el mateix, sinó que Tales, l'iniciador d'aquesta filosofia, afirma que és l'aigua (per la qual cosa va declarar també que la terra està sobre l'aigua); arribant, potser, a formar aquesta opinió per veure que l'element de totes les coses és humit i que la calor mateix sorgeix de la humitat i que en viu (el principi de totes les coses és allò d'on neixen); d'aquí va venir a formar aquesta opinió, i del fet que les llavors de totes les coses tenen la naturalesa humida, i l'aigua és el principi natural de les coses humides. " Per què escollir l'aigua com a principi ? Va haver de ser per la importància còsmica de l'aigua: És el més actiu dels elements : Les substàncies humides experimenten els més variats canvis (vida a les maresmes i els deltes) La seva importància per a la vida d'animals i plantes .

12. Anaximandre Vol ordenar i fer intel.ligible el món conegut que està en contínua expansió degut a l'impuls del comerç i ho fa espai-temporalment : Temporal . Mitjançant el gnòmon o rellotge de sol portat d'orient. Serveix per marcar els solsticis i equinoccis (canvis d'estació), l'eclíptica (recorregut del sol al llarg de l'any) i l'hora. Espacial . Mitjançant un mapa del món conegut . Hi inclou una mica dels costums, mites i històries de les ciutats i els homes coneguts. En situar els mites dels diferents llocs en el marc espai-temporal aquests perden el seu caràcter simbòlic i es produeix un fenomen de relativisme cultural . Recerca arjé

13. Anaximandre Critica Tales , seria erroni pensar que un dels oposats o elements fora el principi dels altres ja que si manés un, exterminaria als altres : Com l'aigua podria procedir el foc sense ser extingit? "Anaximandre, fill de Praxiades, deixeble i seguidor de Tales, va dir que el principi i element de les coses era el« Apeiron », la qual il limitat, sent el primer que va introduir aquest terme per designar el principi. I diu a tal, no a l'aigua ni a cap altre dels anomenats elements, sinó a una altra naturalesa indeterminada, de la qual procedeixen tots els cels i els mons que hi ha en ells. " Simplici (Phys 24,13 [Dk 12 A 9]) Ell proposa com a primer principi el Apeiron (El indefinit o indeterminat) i li atribueix les següents característiques: No és cap dels elements o oposats sinó la base que els genera , el seu origen, d'ell procedeixen. És etern i imperible . Tots els elements neixen d'ell i al morir tornen a ell. Té la capacitat per moure's a si mateix i governar altres coses que no poden moure's per si mateixes. Controla i encoratja des del límit de l'univers la lluita d'oposats. El funcionament de la natura (physis)

14. Anaximandre-funcionament physis La physis és el resultat de la lluita d'oposats que es produeix segons llei i mesura (Necessitat ). La llei còsmica que regeix el funcionament de l'univers és: Els oposats estan en contínua lluita i cap d'ells pot prevaler . Un exemple d'aquest funcionament seria la successió de les estacions. Es busca un equilibri mitjançant una fórmula que reflecteix les idees que regeixen el pensament polític de la nova polis. "El naixement als éssers existents els ve d'allò en el que converteixen al morir,« segons la necessitat, ja que es paguen mútua pena i retribució per la seva injustícia segons la disposició del temps », com Anaximandre diu en termes una mica poètics". Simplici, Fís. 24, 17 cosmogonia

15. Anaximandre-cosmogonia Proporciona la primera i més completa cosmogonia . Partim de l´ Apeiron com una massa original i indiferenciada en què es produeix una progressiva separació d'oposats sorgint els quatre elements . De la combinació d'aquests sorgiran totes les coses. En un primer moment es forma un nucli esfèric a l'interior es concentra el fred (La terra) i en la part exterior el calent (El foc) Enmig se situa l'aire. Quan el foc seca la terra es produeix la segona separació d'oposats entre el sec i el humit (L'aigua) sent els mars els residus d'humitat que queden a la terra. Finalment per la pressió de l'evaporació l'esfera de les flames explota en tubs circulars i concèntrics d'aire (boira) tan densos que amaguen el foc que mora en el seu interior que és visible només per certes obertures. Així sorgeixen la lluna, el sol i les estrelles. Els eclipsis s'expliquen com un tancament transitori d'aquestes obertures. cosmologia Calent Fred Humit Aire Aigua Sec Foc Terra

16. Unitat 1.3. La filosofia presocràtica Anaximandre-cosmologia Format així l'univers la terra es descriu com un disc pla la profunditat és un terç del seu diàmetre . És al centre de l'univers i no cau perquè està equidistant de tots els punts . Anaximenes

17. Anaxímenes Deixeble i company de Anaximandre seva acme se situa en el 525 a. C. Torna a un dels quatre elements. El arkhé és l´ aire que invisible i sempre en moviment és el principi des d´on sorgeixen tots els cossos per condensació i rarefacció . L'escull també per la importància que té per a la vida (respirar, la combustió, etc.) "Anaxímenes, Milesi, fill de Eurístrato, company de Anaximandre, diu, com aquest, que la naturalesa substantiu és una i infinita, no indeterminada, com ell, sinó determinada, a la qual diu aire, i que es diferencia en substàncies per rarefacció i condensació . Quan es fa subtil es converteix en foc, i quan es condensa, en vent, després en núvols, condensant més, en aigua, després a terra, després en pedres, i els altres éssers s'originen d'aquestes substàncies. Fa també etern al moviment, mitjançant el qual es verifica el canvi. " Teofrast, en Simplici (Phys 24,26 [DK 13 A 5]) "Anaxímenes va dir que el primer principi era aire infinit, del qual neixen les coses que estan arribant en ser, les ja existents i les futures, els déus i les coses divines, les altres neixen dels seus productes (d'ell). La forma del aire és la següent: quan és molt igual és invisible a la vista, però es manifesta pel calent, el humit i el moviment. Està en constant moviment, ja que no podrien canviar totes les coses canvien, si no es mogués. Té manifestació diferent segons es densifique o es faci més subtil; doncs quan es dissol en el que és més subtil, es converteix en foc, els vents, en canvi, són aire en període de condensació; d'aire comprimit es forma el núvol, condensat encara més, sorgeix l'aigua, amb un grau més gran de condensació neix la terra i, amb la màxima condensació possible, les pedres. D'on resulta que els components més importants de la generació són oposats, és a dir, el calent i el fred ". Hipòlit, Ref I 7, 1 En ell el paper dels oposats és menys important. El que es comprimeix i condensa és fred . El que es laxa i es rara és calenta . El destacable és que explica les transformacions partint d'un mecanisme uniforme i observable quotidianament : Els canvis de densitat. De tal manera que les diferències qualitatives entre les coses es deuen a diferències quantitatives : Tenir més o menys aire i estar aquest més o menys comprimit. Escola pitagòrica

18. Unitat 1.3. La filosofia presocràtica Heràclit "PANTA REI" (TOT FLUEIX): EL PERPETU FLUIR DE LES COSES. EL LOGOS: LA LLEI I EL PRINCIPI EXPLICATIU DE TOT L'UNIVERS. La llei que regeix el món. La raó que ho capta. EL FOC COM ARKHÉ. L'ÀNIMA: L'ANTROPOLOGIA HERACLÍTEA. La seva acme se situa al voltant del 500 a. C. Neix a Efes ciutat democràtica de la costa jònia però ell pertany a una família aristocràtica lligada a la reialesa . La seva pensament polític està desfasat , Sent menyspreu i fins aversió cap a la democràcia . De caràcter altiu el seu aire de superioritat va guanyar l'odi dels seus conciutadans acabant per convertir en un misantrop. També és anomenat " el fosc "Per la seva estil enigmàtic i contradictori . La seva pensament , De caràcter circular està elaborat a partir de aforismes .

19. Heràclit: "PANTA REI" (TOT FLUEIX): EL PERPETU FLUIR DE LES COSES. Tot canvia però no és un esdevenir irracional (a-lògic, caòtic, sense llei) sinó que: a) Està regit per una llei : El logos . b) Té com a principi ( arkhé ) el foc que posseeix un caràcter metafòric . fr. 12 "Als que entren en els mateixos rius, els recobreixen aigües diferents cada vegada.“ fr. 49 "Entrem i no entrem en els mateixos rius, som i no som." EL LOGOS: LA LLEI I EL PRINCIPI EXPLICATIU DE TOT L'UNIVERS.

20. Unitat 1.3. La filosofia presocràtica Heràclit: EL LOGOS: LA LLEI I EL PRINCIPI EXPLICATIU DE TOT L'UNIVERS. El logos en Heràclit té dos sentits : La llei que regeix el món. fr. 80 "Hem de saber que la guerra és universal i que la justícia és discòrdia, i que tot passa segons la discòrdia i la necessitat.“ fr. 53 "La guerra no és només el pare de totes les coses, sinó també el rei de totes les coses; a uns els mostra com a déus, a altres com a homes, mentre a uns els fa esclaus, a altres els fa lliures.“ El principi del dinamisme de l'univers és la lluita de contraris , Per això " la guerra és el pare de totes les coses ". L´ equilibri total del cosmos només pot mantenir-se si el canvi en una direcció comporta un altre equivalent en direcció oposada . L'harmonia dels oposats resideix en la lluita que mantenen que produeix un equilibri tens i dinàmic . fr. 8 "Els contraris s'harmonitzen i de la diversitat és la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia.“ …… ..

21. Unitat 1.3. La filosofia presocràtica Heràclit: EL LOGOS: LA LLEI I EL PRINCIPI EXPLICATIU DE TOT L'UNIVERS. Podem destacar els següents aspectes de la seva manera d'entendre: Visió agonística . No és una lluita on hi hagi oposats bons o dolents com a l'escola pitagòrica. Tots dos oposats són mútuament dependents : Plaer / dolor, salut / malaltia, vida / mort, etc. Podríem saber què és la salut si mai haguéssim estat malalts? Cada un és impossible sense l'altre i el predomini total d'un és l'aniquilació de tots dos (Per exemple: la felicitat) El logos és el principi que manté la proporcionalitat . Un canvi en una direcció comporta un altre equivalent en direcció oposada. Els contraris són , de fet, expressions diferents d'una mateixa realitat . De tot això podem concloure una idea fonamental d'Heràclit : la unitat profunda de les coses. fr. 50 "Després d'escoltar al logos, i no a mi, és savi reconèixer que totes les coses són una. “ fr. 88 "El mateix és vida i mort, vetllar i dormir, joventut i vellesa; aquelles coses es canvien en aquestes i aquestes en aquelles.“ fr.126 "Les coses fredes s'escalfen, el calent es refreda, el humit s'asseca, el ressec s'humiteja.“ fr. 60 "El camí que puja i el que baixa són un i el mateix." 1.La llei que regeix el món. 2.La raó que ho capta.

22. Heràclit: EL LOGOS: LA LLEI I EL PRINCIPI EXPLICATIU DE TOT L'UNIVERS. 2.La raó que ho capta. L´ objectiu del filòsof és captar aquesta unitat que subjau a l'esdevenir : captar el logos . I això es fa des del logos (raó / llenguatge) que és també el comú. fr. 89 "Hi ha un sol món per als homes que estan desperts, però cada un dels que dormen es torna cap a un món propi.“ fr. 2"Per tant cal seguir el comú, però, encara que el Logos sigui comú, la majoria viu com si tingués una intel.ligència particular.“ Per això els sentits són imprescindibles però no podem deixar-nos enganyar per ells. En la seva teoria del coneixement, sentits i raó ens mostren les dues cares de la realitat: a)Els sentits ens mostren el continu fluir de les coses , l´ esdevenir . b) La raó (Logos) ens mostra la unitat profunda de les coses . Ambdues tenen valor ontològic, no hi ha una preeminència o major realitat d'una que de l'altra . El foc com arkhé + antropologia

23. Heràclit: El Foc com arkhé fr. 90 "Tot canvia en el foc i el foc, en tot, així com les mercaderies es canvien per or i l'or per mercaderies." fr. 30 "Aquest cosmos [el mateix de tots] no ho va fer cap déu ni cap home, sinó que sempre va ser, és i serà foc etern, que s'encén segons mesura i s'extingeix segons mesura." fr. 76 "El foc viu la mort de la terra, també l'aire viu la mort del foc. L'aigua viu la mort de l'aire, la terra la de l'aigua. “ En Heràclit el arkhé, que posseeix un caràcter metafòric , és el foc perquè simbolitza aquesta realitat en continu canvi . Heràclit: L´ànima:L´antropologia heraclítea fr. 36 "Per a les ànimes és mort convertir-se en aigua, i per a l'aigua és mort fer-se terra, de la terra neix l'aigua i de l'aigua l'ànima.“ fr. 118 "Una ànima seca és molt sàvia i molt bona. “ fr. 117 "Un home quan està ebri és conduït per un nen imberbe i va donant tombs, sense saber per on va amb la seva ànima humida." fr. 45 "No arribaries a trobar, en el teu camí, els límits de l'ànima, ni tan sols recorrent tots els camins: tan profunda dimensió té." Parmènides

24. 494 aC: destrucció de la polis de Milet pels perses  desaparició de l’escola de Milet i trasllat de la filosofia a la Magna Grècia (sud d’Itàlia) i Sicília.

25. En aquest lloc es comença a desenvolupar una investigació sobre la natura i l’univers basada més en la raó, en raonaments especulatius i abstractes  pensament racionalista .  Consideren que els sentits ens proporcionen una informació enganyosa i poc fiable i que, per tant, solament a través de la raó pot aconseguir-se la veritat. Dintre d’aquest grup cal incloure els pitagòrics i a Parmènides i la seva escola ( l’Escola d’Elea ). Plató sintonitzarà més amb aquests grups de filòsofs.

27. El pitagorisme Secta religiosa: líder Pitàgores de Samos (571-497 aC) . Per primera vegada fa servir la paraula “ filòsof ”  “amant de la saviesa” ja que savis ( sophós ) només ho són els déus. Cultivaren la música , l’astronomia i les matemàtiques . De la teoria pitagòrica destacarem: El seu pensament religiós: la doctrina sobre l’ànima (psicologia) Les matemàtiques o doctrina sobre el nombre.

28. Doctrina pitagòrica de l’ànima (psicologia) Influència de la religió òrfica Dualisme antropològic  l’home és un compost de: Cos ( soma ). Part material, mortal i corruptible. Ànima ( psiqué ). Part immaterial, immortal i incorruptible. Nostre component diví.  prové del cel  estudi dels astres (precursors de l’heliocentrisme). Procés de transmigració de les ànimes (metempsicosi) Doctrina del soma (cos) – sema (presó). Filosofia entesa com un procés de purificació ( katharsis ) de l’ànima

29. Doctrina pitagòrica del nombre (matemàtiques) Per ser virtuosos i purificar-se és necessari el coneixement intel·lectual. Com es pot purificar ? Dues vies: Camí acusmàtic . Comú a tots els membre de la secta. Camí matemàtic . Més important i per uns escollits. L’estructura de l’univers és de caràcter matemàtic: harmonia matemàtica Totes les coses són nombres  arkhé és el nombre. Coneixent i investigant els nombres i les seves relacions estaven investigant l’essència mateixa de la realitat.

30. Pitagòrics: cosmogonia Procés cosmogònic. El punt de partida són els dos oposats principals i a partir d'aquí s'ha d'explicar la gènesi dels diferents números-coses. Al principi el límit -Proporció- , es fixa al centre de l´ il limitat - Caos- . En aquest cas la unitat, germen que per creixement progressiu va a desenvolupar l'univers visible. El primer creix i es parteix d'alguna manera, el buit -que sorgeix per poder mantenir les coses separades-manté separades les dues parts. D'aquesta manera apareix el número dos i la línia . Després de generar el dos, la primera unitat, genera igualment el número tres, i alhora el triangle i el pla . Veiem la barreja entre geometria i matemàtiques . Posteriorment es genera el nombre quatre, i alhora el tetràedre i el volum. D'aquesta manera va començar el procés que, mitjançant una progressió indefinida, va acabar en l'univers visible que nosaltres veiem. La unitat va generar els tres números immediats de la sèrie i les tres dimensions: De nou el secret de l'ordre i l'estructura de l'univers es troba tancat en els quatre primers números . L'ontologia pitagòrica. Les diferències qualitatives entre els objectes vindran donades per la proporció de buit que continguin o per la proporció que dels diferents oposats posseeixin . Tot el que existeix està compost de nombres, buit i oposats en diferent proporció. cosmologia

31. Pitagòrics: cosmologia "L'última afirmació de l'astronomia pitagòrica relaciona a aquesta amb la seva doctrina musical: tots aquests planetes, en girar al voltant del gran foc central , produeixen una música celestial (l'harmonia de les esferes) Que els homes no sentim perquè ens ha acompanyat des del moment del nostre naixement: és el que nosaltres anomenem "silenci"-el fons sobre el qual tenen lloc els sons " MOREY, Miguel: Els presocràtics: del mite al logos. Barcelona, Ed Montesinos, 1984. pàg. 56 És important perquè no és geocentrisme i influirà en astrònoms posteriors com Filolau que al seu torn influiran de manera important en la revolució copernicana . No oblidem que la contemplació de l'ordre de l'univers porta a la purificació de l'ànima i és l'expressió i compendi de les idees pitagòriques. Al centre està situat el gran foc central , Que no és el Sol, sinó una divinitat , principi metafísic i gnoseològic, la llum que il.lumina i possibilita el coneixement i la vida. Sent el deu el nombre perfecte i tenint només nou cossos celestes els pitagòrics es van haver d'inventar la anti-Terra a la que van anomenar Antikton situada sempre d'esquena a la Terra , És per això que mai l'hem pogut veure. activitat

32. Parmènides Neix a la ciutat de Elea (Magna Grècia) cap al 515 a C. aproximadament en el si d'una família aristocràtica . És legislador de la seva ciutat on no hi ha encara un sistema democràtic . La seva formació és pitagòrica havent estat instruït per Amini. Defensa la forma de racionalisme més extrem . Partint del ús exclusiu de la raó dedueix totes les característiques de la realitat , Tot el que es pot saber i tot el que es pot dir o pensar . És a dir, realitza un anàlisi de les condicions de racionalitat. El resultat és el major atac que contra el sentit comú mai s'hagi fet doncs nega les característiques del món tal com ens ho mostren els sentits. 1.LES VIES DEL CONEIXEMENT. PROEMI LES DOS VIES DEL CONEIXEMENT 2.LA VIA DE LA VERITAT:DEDUCCIÓ DE LES CARACTERÍSRIQUES DEL SER-EL SER ÉS ÚNIC,INMUTABLE, INMÒBIL,ETERN,FINIT I ESFÈRIC 3.LA VIA DE L´OPINIÓ 4.EQUÍVOCS DEL LLENGUATGE

33. Parmènides.1.Les vies del coneixement Parmènides presenta les seves tesis a través d'un poema en forma de revelació que una deessa només li brinda a ell. El divideix en tres parts: El Proemi. És una introducció al-legòrica-religiosa en què es descriu el trànsit de l'error a la il.luminació. Li dóna un to grandiloqüent per donar la sensació que ens trobem davant d'una revelació religiosa. Narra el viatge en el qual les deesses li prenen per revelar la veritat . Abandona la "casa de la nit"(Les aparences i el cos, el que enganya ) i arriba a una porta després de la qual hi ha la llum que simbolitza la veritat. Aquesta porta està custodiada per la deessa justícia (Dike ) i només poden passar per ella els iniciats. A la llum regna la deessa "necessitat". Així la veritat es va a presentar com a indiscutible, eterna i immutable. Les dues vies de coneixement (Dedica a cadascuna d'elles cadascuna de les altres dues parts): La de la raó que és la via de la veritat . La dels sentits que és la via de l'opinió. No li donarà cap valor ni veracitat ni realitat. Només la primera ens mostra la veritat de les coses, la segona ens mostra només les aparences. fr. 1 "Les eugues que m´arrosseguen m'han portat tan lluny com el meu ànim voleu podia desitjar, quan, en la seva conducció, em van portar al famós camí de la deessa, que condueix l'home vident a través de totes les ciutats. Per aquest camí era jo conduït. Doncs per ell em portaven les hàbils eugues, tirant del carro, mentre unes donzelles mostraven el camí. I l'eix cremant en els cubs de les rodes fent petar (ja que era veloçment portat per dues rodes ben tornejades una a cada costat), quan les filles del Sol, abandonant la casa de la Nit, es van afanyar a portar-me a la llum, traient els vels dels seus caps amb les seves mans. Allà hi ha les portes dels camins de la Nit i del dia, que sostenen dalt una llindar i avall un llindar de pedra. Elevades en l'aire es tanquen amb grans portes; la Justícia pròdiga en càstigs guarda els seus dobles panys. Pregant-li les donzelles amb suaus paraules, hàbilment les convencen que els desencadeni aviat de les portes el fiador del forrellat. Aquestes en obrir-se van originar una immensa obertura, després de fer girar alternativament sobre les seves frontisses els eixos de bronze, proveïts de reblons i claus. Al seu través, les donzelles condueixen el carro i les eugues per un ample camí. I la deessa em va rebre benèvola, va agafar la meva mà dreta amb la seva i em va parlar dient-me: «Oh jove, company de immortals aurigues, que arribes a la nostra morada amb les eugues que et arrosseguen, salut, ja que no és mal fat el que t´ impulsà a seguir aquest camí que està fora del fressat sender dels homes, sinó el dret i la justícia. Cal que aprenguis tot, tant el impertorbable cor de la Veritat bé rodona com les opinions dels mortals, en què no hi ha veritable creença. Aprendràs, però també, aquestes coses, com les aparences, passant totes a través de tot, han d'aconseguir l'aparença de ser »." LA VIA DE LA VERITAT: DEDUCCIÓ DE LES CARACTERÍSTIQUES DEL SER

34. Parmènides.2. LA VIA DE LA VERITAT: DEDUCCIÓ DE LES CARACT. DEL SER La desenvolupa a la segona part del poema ( via de la veritat ) en la qual fa un exercici sense precedents de deducció lògica . Part d'una afirmació bàsica de fer els seus raonaments: "El Ser és i el No-Ésser no és“ fr. 2"Doncs bé, et explicaré (tu escolta i recorda el relat), quines són les úniques vies d'investigació que és possible pensar: l'una, que és i que no és no-ser, és una ruta fiable perquè acompanya a la veritat; l'altra, que no és i que és necessàriament no-ser, t'asseguro que és un sender del tot impracticable, ja que no pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar. “ fr. 3 "Perquè allò que es concep també és. “ fr. 6 "Cal que el dir i el pensar siguin alguna cosa, perquè l'ésser és, però no-res no és. Et ordeno que ho consideris. D'aquesta primera via de recerca et mantinc allunyat, però també d'aquella altra en la qual els mortals, que no entenen res, s'extravien, bicèfal. La incapacitat de la seva coratge dirigeix el seu pensament inconsistent. Són arrossegats com sords i cecs, desconcertats, estirp sense judici, als quals ha semblat que l'ésser i el no-ser és el mateix i no el mateix, i que en totes les coses hi ha una doble direcció. “ fr. 7 "Doncs mai s'aconseguirà que el que no és, sigui.“ Comença a reflexionar a partir d'ella sobre el que es pot dir, pensar o ser: El Ser és: és a dir, existeix, es pot dir, es pot pensar. El No-Ésser no és: és a dir, no existeix ni es pot dir ni es pot pensar … . … .

35. Parmènides.2. LA VIA DE LA VERITAT(ALETHEIA): DEDUCCIÓ DE LES CARACT. DEL SER Passa a continuació a intentar descriure les característiques del Ser (allò que existeix, es pot dir o pensar: es pot conèixer) i obté les següents conclusions: a)El Ser és únic (Nega la pluralitat de les coses), homogeni, compacte i indivisible. Suposem que existeix la pluralitat: Hi ha dues possibilitats: 1-Si és diferent hauria de ser No-Ésser però el No-Ésser no existeix. 2-Si també fora Ser entre els dos cercles hauria d'haver alguna cosa que els separés. Si el que els separa és Ser no hauria separació per tant hauria de ser No-Ésser, però aquest no existeix. b) El Ser és immutable (Nega el canvi). En aquest cas el canvi Què passa a ser? Si el primer és Ser a la força la segona hauria de ser No-Ésser però el No-Ésser no existeix. Si el canvi fos a l'inrevés: Si fos abans una altra cosa només podria ser No-Ésser, però aquest no existeix: negació que el que existeix pugui procedir del no-res. c) És immòbil (Nega el moviment ).Perquè es pugui moure ha d'haver buit, però el buit "no és" i per tant no existeix. d)És etern, indestructible i inengendrat (Nega el temps). El passat "no és" i el futur "no és" per tant aquest és un continu i etern. e)És finit i esfèric. … . El Ser ? El Ser ? canvi ? El Ser canvi

36. Ser = pensar  afirmació racionalista i crítica a l’empirisme Existeix. Únic. Immòbil Indestructible Etern “ la veritat ben rodona ” Dues conclusions sorprenents contràries a l’empirisme: El moviment és impossible ( el problema de la física ). El món real és totalment estàtic. Els canvis només són aparences sensorials.  apories de Zenó (Aquil·les i la tortuga) El ser, tot allò existent, és únic , immutable i etern. Per tant, la multiplicitat de les coses que observem a través dels sentits són pura il·lusió. Via de la veritat Característiques del SER

37. Zenó (490-430 aprox.), deixeble de Parmènides, va passar a la història per les seves apories ( “camí sense sortida” , és a dir, una dificultat lògica insuperable, sinònim de paradoxa). L’aporia més cèlebre és la d’Aquil·les i la tortuga

38. Parmènides.2. LA VIA DE LA VERITAT: DEDUCCIÓ DE LES CARACT. DEL SER L'esfera és per als grecs la forma perfecta en virtut que s'autolimita a si mateixa, de tal manera que al mateix temps queda justificada la seva finitud (El concepte d'infinitud era un concepte negatiu per a ells) 3.La Via de l'Opinió. En aquesta part del poema Parmènides exposa les creences de l'ésser humà comú que està enganyat pels sentits en comptes de seguir la raó. Presenta un complex de teories físiques probablement d'inspiració pitagòrica limitant-se a descriure una cosmogonia semblant a altres de l'època. 4.Equívocs del llenguatge. Parmènides identifica Ser amb Existir i amb Pensar . Tota la seva argumentació es veu afectada pel sentit equívoc que fa del verb "ser". Aquest té dos usos que ell barreja: Ús existencial : "Joan és" (existeix) Ús atributiu : "Joan és alt" (té una qualitat) De tal manera que si els diferenciem podem superar els seus arguments. Vegem-ho: "El No-Ésser no és (Atributiu) Ser però sí és (Existencial) i és el no-res, el buit " fr. 8 "Només queda un discurs possible: l'ésser és. I tot ens mostra que ha estat inengendrat i que és imperible, perquè és únic, inamovible i sense fi. Mai va ser ni serà, ja que ara és, alhora, complet, un, continu. Si no, quin origen li atribuiries? Com, d'on hauria sorgit? No permetré que diguis o pensis res del que no és, perquè no és expressable ni pensable que no sigui. Doncs, què necessitat li hauria impulsat a créixer abans o després si escau del no-res? Per tant, cal que sigui absolutament o que no sigui. Mai la força de la creença permetrà que-al costat al que és-hi pugui haver alguna cosa que arribi a ser a partir del que no és. Per això, la Justícia no permet arribar a ser o morir, com si hagués relaxat les seves cadenes, sinó que, al contrari, les manté fermes. Veredicte sobre el cas: o és o no és. Certament, ja està decidit-com cal-que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l'altra, tal com és, és autèntica. " Els pluralistes

39. Els filòsofs pluralistes. Fins ara tots els filòsofs són monistes : l’arkhé és un únic element. Tales: l’aigua. Anaximandre: l’apeiron (indeterminat) Anaxímenes: aire. Heràclit: foc Pitàgores: el nombre. Parmènides: el ser és únic. Conseqüències de l’eleatisme: el ser és u i no es pot moure’s ni transformar-se  resposta: l’arkhé són múltiples elements que al combinar-se formen aquesta naturalesa mòbil i múltiple  els filòsofs pluralistes .

40. Unitat 1.3. La filosofia presocràtica Introducció. Els pluralistes Investigació de la Natura Anàlisi de les condicions de racionalitat Pensament joni Naturalista i democràtic (àgora) Anaximandre Anaxímenes Pensament de la Magna Grècia Abstracte i aristocràtic (acròpolis ) Pitàgores Heràclit Parmènides Pluralistes Democràtic (àgora) Posició eclèctica Anaxàgores Leucip Demòcrit No volen renunciar a la investigació de la naturalesa però es veuen forçats a atendre unes condicions de racionalitat

41. Filòsofs pluralistes Empedocles Anaxàgores L’arkhé : homeomeries Força: nous (intel·ligència) Atomisme Leucip i Demòcrit d’Abdera L’ésser està constituït per infinits éssers eterns, immutables i indivisibles, anomenats àtoms (= indivisible)  com l’ésser de Parmènides menys la unitat. Afirmació del no-ser (en forma de buit )  condició de moviment. Visió materialista , determinista i mecanicista  precedent de la física moderna L’arkhé són les “quatre arrels” : aire, foc, terra i aigua Forces: Amor ( Eros )  unir Odi ( Thanatos )  separar

42. Unitat 1.3. La filosofia presocràtica Ampliació Pluralistes. Introducció. Pluralistes Els filòsofs pluralistes del segle V a. C. rescaten el món de les aparences per fer possible una investigació de la Natura sense violar les lleis de la racionalitat. Política i filosòficament es troben connectats amb el pensament jonis. Han d'explicar, per superar els problemes plantejats per Parmènides ( D'una única realitat no pot derivar la pluralitat, el que "és" no pot procedir del que "no és" ) com és possible el moviment, el canvi i la pluralitat. I ho fan afirmant que: No hi ha un únic principi, sinó que els principis són infinits en nombre. No hi ha generació ni corrupció sinó composició i descomposició. ANAXÀGORES DE CLAZÒMENES. ELS ATOMISTES: LEUCIP DE MILET I DEMÒCRIT D'ABDERA.

43. Els pluralistes. Anaxàgores Neix a la ciutat jònia de Clazòmenes cap al 500 aC C.. Va ser el primer pensador que, atret per la reforma de Pèricles, Es va traslladar a Atenes (Cap a l'any 479 aC aproximadament)-inaugurant així el període de hegemonia cultural d'aquella ciutat: el que es coneixerà amb el nom de Il.lustració Grega. Forma part del grup d'intel • lectuals que envolten Pèricles i volen renovar i canviar els valors tradicionals. Arriba a ser conseller seu i serà víctima dels seus oponents. Al començament de la Guerra del Peloponès va ser condemnat per impietat a causa d' la seva teoria astronòmica mecanicista (En particular, per la seva afirmació que el Sol era una "pedra ardent", el que va deduir de la observació d'un meteorit, Caigut en Egospòtams cap als anys 468/466). Va ser desterrat, morint a Làmpsac, Dos anys després (any 428-7 a. C.) La recerca del arjé: les homeomeries.

44. Els pluralistes. Anaxàgores La recerca del arkhé: les homeomerías. Per poder explicar la pluralitat part d'una afirmació bàsica: " Tot existeix des de sempre ". Al principi era el Caos: barreja de totes les coses, infinites en nombre i petitesa . La barreja original conté els oposats tradicionals i "innombrables llavors dissemblants entre si". Les llavors són les unitats materials que tenen una porció d'oposats i de substàncies naturals. Aristòtil les va denominar homeomeries o parts homogènies, la qual cosa no sembla ser una interpretació correcta de la naturalesa d'aquestes. La matèria és divisible infinitesimalment sense deixar de ser ella mateixa: fins i tot el infinitesimalment petit té una porció de tot encara que no en la mateixa proporció: això és el que fa les llavors dissemblants entre si. cosmogonia

45. Els pluralistes. Anaxàgores Cosmogonia Per poder explicar el moviment Anaxàgores introdueix un principi exterior que anomena Nous ( intel ligència ordenadora ) Que més endavant reprendrà Plató. El procés cosmogònic es descriu de la següent manera: Aquell Caos entra en moviment per acció d'un principi exterior a ell, el NOUS, que li imposa un moviment circular, en el curs del qual aquesta massa homogènia es disgrega en una successió d'ens particulars. Les lleis que conformen l'univers fan que el lleuger es dirigeixi cap a l'exterior i el pesat cap al centre , I el que és igual es atregui . Les coses no neixen ni moren (no hi ha generació ni corrupció) es componen i es dissolen a partir del que existeix. Són agregats de llavors. Les coses no són una combinació dosificada de només quatre elements (com afirmava Empèdocles), sinó que hi ha moltes més qualitats irreductibles i diferents entre si. Les coses estan compostes per multitud de parts que contenen en si les "llavors" de totes les coses. Així doncs, en cada cosa hi ha una porció de tot. Segons la qualitat que domina en les llavors, les coses se'ns apareixen sota un aspecte qualitatiu o un altre però contenen, en germen, una infinitat d'altres qualitats. Això explica les transformacions: com l'aliment que ingerim, per exemple, pot transformar-se en carn, os, cabells, etc. Els éssers vius porten en si un fragment del Nous mitjançant el qual participen del moviment. Està a ells però no barrejat amb ells. El Nous és infinit, autònom i no està barrejat amb cap cosa sinó que ella sola és per si mateixa. És la més subtil i més pura de totes les coses, Té coneixement tot sobre cada cosa i el màxim poder. Va iniciar el moviment i posa ordre quant té vida i va existir, existeix i existirà. És corpori i malgrat la seva presència en la barreja, queda sense barrejar. S'ha d'aclarir que és un principi ordinador no creador. Aquesta cosmogonia segueix un model mecanicista atenuat: El Nous després d'haver iniciat la rotació és només responsable últim, una vegada impartit el moviment original comencen a actuar factors purament mecànics i la seva acció esdevé menys directa. Atomistes

46. Introducció. Demòcrit. Demòcrit va néixer a Abdera (Tràcia) l'any 460 a. C. en el si d'una família benestant. Va viure més de cent anys. Va visitar Atenes i Àsia. Va escriure més de seixanta obres en què es tractaven qüestions d'ètica, física, matemàtiques, música, literatura i temes tècnics. La recerca del arjé: els àtoms i el buit. Demòcrit, amb el seu mestre Leucip, va oferir una resposta audaç i radical a Parmènides. Accepta dues de les condicions de la filosofia parmenídia: D'una única realitat no pot originar la pluralitat . La realitat està constituïda per multitud de realitats: els àtoms. La realitat té totes les característiques descrites per Parmènides almenys tres: l'esfericitat com a única manera, la unicitat i la immobilitat . Així, cada àtom és material , inengendrat, indestructible, indivisible, immutable, finit, compacte i homogeni . A més són infinits en nombre i figura . No són visibles a ull nu. Es diferencien entre ells en forma, ordre i posició . Els àtoms composen per agregació els diferents cossos perceptibles. Les diferències qualitatives entre aquests depenen de la constitució d'aquests conglomerats . Juntament amb els àtoms, i en contraposició a Parmènides, els atomistes afirmen l'existència del buit. El paper exercit pel buit és decisiu. No solament fa possible la pluralitat sinó que també fa possible el moviment. Així doncs els elements essencials del atomisme són els àtoms i el buit. A diferència de Anaxàgores no hi ha un moviment o impuls inicial des de sempre l'Univers ha estat ple d'infinits àtoms movent-se eterna i lliurement en el buit. Cosmogonia

47. Pluralistes. Demòcrit. Cosmogonia Els àtoms, movent-se per si mateixos en el buit, formen un remolí en el curs del qual xoquen i s'entrellacen formant els ens i l'univers en el seu ordre actual. El procés seria així: Els àtoms més lleugers surten fora i els més pesants cauen cap al centre, després de diferents etapes van apareixent els diferents elements que configuren l'univers com a resultat de la unió dels diferents tipus d'àtoms. D'aquesta manera "L'univers és el resultat d'una necessitat cega i opaca que per a l'ésser humà ve a confondre's amb l'atzar“ La concepció atomista és un model mecanicista de la natura portat fins a les últimes conseqüències. L'univers no està presidit per pla algun traçat per una intel ligència transcendent , ni existeix tampoc una finalitat immanent que presti intel.ligibilitat als processos naturals . L'ànima i la teoria del coneixement (sensualisme). L´ ànima està formada per àtoms rodons i es troba escampada per tot el cos. El moviment dels àtoms explica també el coneixement humà. La sensació neix de les imatges que les coses produeixen en l'ànima mitjançant fluxos o corrents d'àtoms que emanen d'elles denominats Eidola . Tota la sensibilitat es redueix, doncs, al tacte, ja que les sensacions són produïdes pel contacte, amb el cos de l'ésser humà, dels àtoms que produeixen les coses (sensisme=sensualisme) La ment és una concentració d'àtoms-ànima sent el procés del pensament anàleg al de la sensació.