Bernat Artola

1. Bernat Artola
FET PER:
ANDREU I LUCIAN

3. Bernat Artola
Bernat Artola i Tomàs neix el 20 de desembre de 1904 a Castelló de la Plana. L'any
1922 finalitza els estudis de Batxillerat i, per influència familiar, comença a col·laborar a
l'estudi d'arquitectura del seu oncle, l'insigne arquitecte Francesc Tomàs Traver. Bernat
Artola forma part de la "Generació de 1930", així anomenada per haver-se presentat amb
l'antologia La poesia valenciana en 1930. Amb vint-i-un anys Bernat Artola és nomenat
Professor Ajudant de Dibuix de l'Escola d'Arts i Oficis de Castelló i aquest interès pel
dibuix i la pintura fa que s'incorpori Artola escriu els seus primers poemes: l'any 1925
guanya la Viola d'Or als Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat, amb el poema
"L'Ermità", i el 1926 publica Cançons d'Amor, un aplec de dotze poemes amb què obté la
Flor Natural al popular concurs literari. Des del 1920 l'Ajuntament publica un butlletí, el
"Boletín de la Societat Castellonenc de Cultura", on Artola publica alguns dels seus
primers poemes. El 8 de maig de 1958, després d'una sèrie de complicacions a l'artèria
aorta, Bernat Artola mor. L'any 1968, pòstumament, i amb pròleg de Germà Colon,
apareix Olivera i llorer. El 1983, l'Ajuntament de Castelló publica en tres volums les seves
obres completes.
Mai sabré, somni d’amor,
l’antic dolor que t’amarga,
ni el secret amagatall
líric de la teva gràcia.
Mai sabré, somni d’amor,
per on vindrà l’esperança.
Si pujarà per la senda
fosca de la barrancada;
si davallarà dels núvols
enyoradissos de l’alba.
Mai sabré, somni d’amor,
per on vindrà l’esperança.
Entre l’ombra i la llum
plena de por viu l’ànima.
Vol pujar a l’infinit
per la serp ondulant de la flama.
Amor, no sospires més.
No mires cap a la plana.
Ja vénen els núvols d’or
i l’ombra trista s’amaga.

4. Ja ve la cançó d’Abril
i la trèmula paraula
que obre les portes del Cel
amb una doctrina falsa.
Adéu, clavell morenet!
Adéu, olivar de plata!
Amb les albes de l’amor
ens ha sobtat l’esperança...
Jo sóc lo port que los braços allarga
per a encalçar la somiada sirena
i ella fugint sempre em gira l’esquena
deixant mon bes ple de fel ben amarga.
Vénen a mi negres naus torturades
per les marors de tota desventura;
però en mon pit troben tanta tortura
que a son dolor es fan mig conhortades.
Si a lo meu pit tenebroses venien
cercant amor que los braços mai tanca,
plena de vent tota la vela blanca
de vore’m trist més alegres fugien.
Ara sóc sol. Cap nau gira les veles
vers lo recer de la meva tristesa.
Ara sols tinc lo ressò de la fressa
que fa la mar plena de canturel·les.

5. El 1956, un decret del govern que reconeixia els professors «cursillistas» li fa albirar la
possibilitat d'obtenir una plaça de professor i atènyer una situació econòmica més estable.
La desitjada plaça, però, no va arribar abans de la seua mort la vesprada del 8 de maig de
1958 a causa d'una afecció cardíaca. Les mostres d'homenatge al poeta es van succeir a la
seua ciutat natal, on la sosietat castellonenca de cultura li va dedicar un estudi al seu
butlletí d'abril-juny de 1959. A València se li va retre homenatge pòstum a la Universitat i
a Lo Rat Penat.

6. FINAL