Apunts La població d'Espanya, Geografia. Selectivitat

1. El model de transició demogràfica
• Fase 1. Règim demogràfic antic. (Neolític - finals xv1 a G.Bretanya)
- Natalitat elevada. Fecunditat mitjana de 5 fills per dona.
- Alta mortalitat, producte de les epidèmies, males collites, guerres i catàstrofes
naturals.
• Fase 11. El creixement demogràfic. (1920-1980 Espanya)
- Natalitat elevada.
- La mortalitat va començar a davallar. Gran creixement demogràfic.
- Gran augment de la població jove.
- Pressió demogràfica al sud i al centre després de la postguerra, comporta un
éxode des del camp cap a les capitals de província.
• Fase 111. L’ajustament demogràfic. (començament dècada 1980)
- La mortalitat continua davallant a causa dels avenços de la higiene i de la
medicina.
- Disminució de la taxa de natalitat, que es van acostar a les taxes de mortalitat.
Causes:
- Econòmiques: Els fills deixen de representar una ajuda per a l’economia
familiar i una assegurança per a la vellesa dels pares.
- Socials: Baixa mortalitat infantil, creixement del consum, accés de les
dones a llocs de feina remunerada, el canvi de passar de la
família rural extensa a l’estructura familiar en parella.
• Fase 1v. El nou règim demogràfic (finals del segle xx).
- Taxes de natalitat molt baixes a Europa i Espanya.
- Augment de l’esperança de vida, a l’entorn de 83 anys.
La natalitat
Des del començament del segle xx fins al final de 1970, la natalitat ascendia
notablement. Com a conseqüencia, la població d’Espanya presenta un envelliment
progressiu.
Any 2000-2008: taxa d’11,27 per cent.
Des de l’any 2008 la xifra de naixements ha tornat a davallar notablement, que va
fer disminuir el nombre d’immigrants. Cal sumar-hi també l’entrada de les edats
més fecundes de generacions amb un nombre més baix de dones.
La diferència entre el nombre de naixements i de defuncions s’ha igualat.
El creixement natural de la població espanyola va ser del 0,69 per cent.
La mortalitat
Durant el segle xx, la mortalitat a Espanya va baixar a causa de l’augment de
l’esperança de vida.
La mortalitat infantil a Espanya és molt baixa 2,82 per cada mil infants.
La nuplicitat i la fecunditat
El nombre mitjà de fills per dona és de 1,32. Tot i que es preveu que aquest nombre
creixi lleugerament, la població no creixerà perque hi haurà menys dones en edat de
procrear.
L’edat mitjana de maternitat està a l’entorn de 31,7 anys.
Perquè una població es mantigui estable és necessari que una generació sigui
rellevada per la següent. Aquest relleu s’aconsegueix amb una mitjana de 21,1 fills per
dona.
L’evolució recent de la població espanyola
El 2015 Espanya tenia una població de 46 milions d’habitants. Des de llavors, la
població espanyola va disminuint.
L’increment de la població dels anys passats es degut als estrangers que s’han establert
al nostre país.
Tot i així, a Espanya hi continua havent notables diferències territorials. Les
comunitats més envellides: Astúries, Galícia, Castella i Lleó. Les que tenen un
creixement natural més gran: Murcia, Madrid i les illes Balears.
La piràmide d’edats d’Espanya
La piràmide d’edats espanyola és pròpia dels països desenvolupats i es caracteritza
per una natalitat baixa i una esperança de vida prolongada. Les característiques són:
- Un estrenyiment temportal dels primers esglaons de la piràmide a causa d’una
disminució de la natalitat des de 1979.
- El cos central de la piràmide representa l’edat adulta i mostra un eixamplament
notable entre 35 i 49 anys, en què, a la població espanyola nascuda en l’etapa de
creixement demogràfic, s’hi suma la majoria de la població immigrant.
-Els esglaons superiors de la piràmide comprenen els grups de més edat. Aquests
esglaons creixen en alçada i en amplada, cosa que demostra que, a Espanya, un
percentatge elevat de la població viu molts anys. La reducció que s’observa,
correspon a la falta de naixements, a la Guerra Civil i postguerra inmediata.
Hi ha un estrenyiment entre les edats d’entre 0 i 19 anys i un gran desenvolupament
de les edats superiors, a partir de 70 anys, comparant l’any 1887 amb l’any 2015.
Tema 6. LA POBLACIÓ D’ESPANYA

2. L’envelliment de la població
La població espanyola, igual que la de la majoria dels països de la Unió Europea, és
una població envellida amb una mitjana edat. L’any 2015, la mitjana d’edat era de
42,44 anys.
Les causes:
- Baixa natalitat
- Augment de l’esperança de vida de la població.
Aquest envelliment planteja interrogants, com per exemple: com mantenir les
pensions, la disponibilitat de serveis socials o dels sanitaris suficients per atendre la
població anciana, etc.
Una distribució desigual
Espanya té una població de 46600000 habitants i una densitat de 91,1 km2.
La població espanyola es reparteix d’una manera molt irregular al territori. Les
zones més poblades són la façana marítima i a les àrees que hi ha a prop.
Com a excepció, a l’interior peninsular destaca Madrid i altres ciutats com
Saragossa i Valladolid. Les zones menys poblades es troben a l’interior i van perdre
molta població a causa de les migracions cap a les zones industrials durant la dècada
del 1960 i el començament de la dècada del 1970.
La taxa de natalitat i mortalitat
La taxa de natalitat és alta (25 per cent) i baixa (15 per cent).
La taxa de mortalitat és alta (30 per cent) i baixa (15 per cent).
Migracions internacionals
Els fluxos migratoris que més destaquen són el de Mèxic i el d’Estats Units. Tot i
així, no només creuen mexicans a la frontera d’Estats Units, sinó tambè altres
habitants d’altres nacionalitats.
El segon flux migratori és el que es produeix cap als països europeus des dels països
veïns. La majoria es produeixen per causes econòmiques o fugint de la violència dels
seus països.
El tercer flux migratori està situat cap a l’Orient Mitjà i cap a l’Àfrica.
Moviments migratoris dels espanyols
Les migracions interiors: Algunes de les més importants es van produir cap als anys
60. Es va provocar un éxode rural cap a les zones industrial
Madrid, Barcelona i el País Basc (Euskadi)
Aquest fet, però, ja havia succeït en menor escala
cap els anys vint.
Tenien habitatges rurals i sense un pla urbanitzat.
Es va frenar a partir de la crisi de l’any 73. En els últims anys ha crescut les migracions
interiors per altres motius, com per exemple: trasllats d’empreses per noves
instal.lacions o bé per contractes temportals.
Les migracions espanyoles anteriors
Al segle x1x, els habitants emigraven a Cuba i a l’Àfrica, on els espanyols tenien les
seves col.lònies. Sobretot, els catalans emigraven cap a Cuba i els gallecs i asturians
cap a Amèrica en general.
Al segle xx, desprès de perdre les col.lònies i del ‘’crack del 29’’, les migracions cap a
Amèrica es van aturar. Però a partir dels anys 50, s’inicien altres migracions cap a
l’exterior, durant l’època franquista, cap a Europa. Com per exemple: França, Suïssa i
Alemanya.
Els espanyols que van emigrar a Europa entre l’any 1962 i el 1974 van arribar a la xifra
de més d’un milió. Alemanya, en concret, tenia un percentatge del 36,4 per cent.
Això és un moviment dels països pobres de la Mediterrànea cap als països rics i
industrialitats, en els anys 60. Un fet significatiu va ser l’entrada important de divises,
però també el desarralament de milers de persones del seu país d’orígen. A partir del
73 amb la crisi del petroli, s’atura.