1. Història del Cinema
Pràctica 2
Marc Cuní

2. Els orígens: el cinema primitiu
- 28 de desembre de 1895 al Grand Café de Paris els germans
August i Louis Lumière van presentar el cinematògraf
- Primera pel·lícula Arribada d’un tren a l’estació
- Altres pel·lícules: La sortida dels obrers de la fàbrica, La sortida del
port, Joc de cartes, El desdejuni amb el bebè
Un invent universal
- Inventor nord-americà Thomas Alva Edison va inventar el
Kinetoscopi
- Va triomfar el cinematògraf

3. El primer creador d’històries
- Georges Méliès va crear el trucatge cinematogràfic
- Pel·lícules: Viatge a la Lluna, Viatge a la conquesta del Pol, La
mansió del diable, El cas Dreyfus, Barba blava
El cinematògraf s’estén arreu del món
Cap a un nou llenguatge expressiu
- Als Estats Units els realitzadors van intentar entusiasmar el públic
amb pel·lícules plenes de perill, emoció i suspens
- Títol més famós: Assalt i robatori d’un tren. Per Edwin S. Porter el
1903. Altres: Dog Factory, Animated Painting, The Kiss, A Dull
Razor
- Creació del procediment: muntatge

4. La fixació del llenguatge
- David Wark Griffith, gran fixador del llenguatge cinematogràfic tal
com es coneix avui dia. Pel·lícules: América, Flor que renace,
Dream Street, Las dos tormentas, Mammy’s Boy
- El gènere que té més sortida és el còmic o slapstick
- Personatge més famós: Charles Chaplin, conegut per Charlot
- Pel·lícules: Charlot prestamista, Charlot emigrante, Charlot
noctámbulo, Charlot en el parque, Charlot en la playa
Un cinema al servei de la revolució
- Després de la Revolució Russa, Lenin utilitzava el cinema per
transmetre les seves ideologies
- Cineasta més important Sergei M. Eisenstein (La huelga, Octubre,
El diario de Glúmov, Seeds of Freedom, Idol of Hope)

5. Llums i ombres del cinema alemany
- A Alemanya hi ha un altre moviment cinematogràfic:
expressionisme, per la seva relació amb la pintura alemanya del
moment
- Primer film d’aquesta tendència va ser El gabinet del Doctor Caligari,
dirigit el 1919 per Robert Wiene
- Altres pel·lícules: Der Student von Prag, Der Golem, Homunculus,
Anna Boleyn

6. L’edat d’or de Hollywood
Hollywood, Meca del cine
- En acabar la Primera Guerra Mundial, als Estats Units es van crear
una colla de poderoses empreses de producció cinematogràfica:
Universal, Paramount, Metro, Columbia, RKO, Fox i Warner
El crac de 1929 i la consolidació dels estudis
- Hi va haver una rígida especialització de professions (guionistes,
directors, càmeres, decoradors, muntadors, músics i intèrprets)

7. Estrelles i gèneres
- Els noms dels protagonistes van constituir el més gran reclam
publicitari dels films
- Les pel·lícules es classificaven per gèneres, segons els seus
arguments
- Els directors tenien la seva marca de fàbrica:
- Alfred Hitchcock: La trama, Frenesí, Topaz, Los pájaros,
Psicosis
- Howard Hawks: Rio Lobo, El Dorado, Tierra de faraones,
Luna nueva, Bola de fuego
- John Ford: Siete mujeres El gran combate, Un crimen por
hora, Escala en Hawaii, Cuna de héroes

8. Directors contra el sistema
- Algun artistes més rebels van tenir problemes amb les productores, i
en alguns casos van haver d’abandonar la seva carrera com a
realitzadors:
- Eric von Stroheim: Avarícia, La marxa nupcial, La reina Kelly,
La vuida alegre, El otro yo
- Orson Welles: Ciutadà Kane (1941), London, Al otro lado del
viento, The Deep, Vienna

9. Els realismes
Cinema contra televisió
- Durant la dècada dels cinquanta el cinema corria el perill de deixar
de ser la màxima font d’entreteniment
- Tothom tenia televisió a casa
- Es va generalitzar l’ús del color, exhibició de pel·lícules en grans
pantalles de format apaïsat, panoràmic, creació de
superespectacles (Cantant sota la pluja, Un americà a París) i
superproduccions bíbliques (Els deu manaments, de Cecil B. de
Mille)
- A Europa, l’actitud realista va introduir-se en el cinema d’una
manera més habitual: Jean Renoir (Tonila, El crim de Monsieur
Lange, La bèstia humana, La regla del joc, El río), Jean Vigo (Zero
en conducta, L’atalante (1934), Taris, A propósito de Niza)

10. El neorealisme italià
- Luchino Visconti i altres cineastes van fer pel·lícules que volien
parlar de la realitat propera que el cinema feixista pretenia ignorar.
Aquest moviment cinematogràfic que agrupa aquestes pel·lícules
italianes noves rep el nom de neorealisme (1945)
- Pel·lícules de Visconti: Obsessió (1942), La terra trema (1947),
Senso, Noches blancas, El extranjero
- Pel·lícules de Vittorio de Sica: El lladre de bicicletes, Umberto D,
L’enllustrador, Milagro en Milán, La puerta del cielo
- Creador més gran del neorealisme, Roberto Rossellini: Roma ciutat
oberta, Viatge a Itàlia, Viva Italia, Alma negra, Fugitivos en la noche

11. El cinema modern
La Nouvelle Vague
- A França neix una generació de crítics cinematogràfics. Tots van
anar abandonant la crítica per posar-se darrera d’una càmera
- Els era impossible repetir la perfecció de les antigues i admirades
pel·lícules de Hollywood. Van decidir inventar formes noves
d’explicar les històries
- Director més important, Jean-Luc Godard: À bout de souffle (1959),
Pierrot el loco, La chinoise, La mujer casada, Vivir su vida
- Un altre director, François Truffaut: La nit americana (1971), Besos
robados, La piel suave, El pequeño salvaje, La mujer de al lado
- El cinema podia estar ple de ruptures de llenguatge. Les històries no
s’havien d’explicar cronològicament

12. L’esclat dels <<nous cinemes>>
- Revolució temàtica de la Nouvelle Vagge: escenes plenes
d’erotisme, atacs al racisme i al colonialisme, etc
- La força d’aquest jove cinema francès es va estendre aviat a d’altres
cinematografies
- Michelangelo Antonioni: L’aventura, Más allá de las nubes, El
reportero, El eclipse, El grito
- Federico Fellini: Vuit i mig, Satiricó, Roma, Els clowns, E la nave va
- Rainer Werner Fassbinder: París, Texas (1984), Desesperación, La
ruleta china, El asado de Satán, Effi Briest
- Ingmar Bergman: El setè segell, Persona, La carcoma, Pasión, La
hora del lobo
- Carlos Saura, autor espanyol: A la caza, Dulces horas, Bodas de
sangre, Ana y los lobos, Los golfos
- En cada país sortia un director que manifestava les seves idees.
S’havia aconsegut treure al cinema la seva condició de simple
entreteniment per a tots els públics i s’havia dotat les pel·lícules
d’una oberta condició artística

13. El cinema contemporani
- Els directors, a partir dels anys seixanta, provenien bàsicament de la
televisió. Les seves pel·lícules utilitzaven recursos més propis
d’aquest mitjà que no pas de l’espectacle cinematogràfic anterior
- Stanley Kubrick compaginava la serietat temàtica dels seus films
amb una espectacularitat visual: Atracament perfecte, Camins de
glòria, 2001 una odissea de l’espai (1968), Espartaco, El beso del
asesino
El retorn del gran espectacle
- El 1977, Georges Lucas va intentar reprende el gènere de la
ciència-ficció amb La guerra de les galàxies.
- Steven Spielberg ha sabut combinar amb extraordinària visió
comercial l’espectacularitat i el bon ús dels efectes especials amb
els sentiments i les emocions: E.T, Indiana Jones, Jurassic Park, La
llista de Schindler, Salvar al soldado Ryan

14. - Francis Ford va ressucitar el cinema de gàngsterts: El padrí,
Apocalipsis Now, La ley de la calle, Rebeldes, Jack
- Martin Scorsese: Taxi Driver, Toro salvatge, L’edat de la innocència
- Tim Burton: Eduardo Manostijeras, Batman, Bitelchus, Mars Attacks!
- Quentin Tarantino: Reservoir Dogs, Pulp Fiction, Sin City, Death
Proof
- Woody Allen: Manhattan, Marits i esposes, La rosa púrpura del
Caire, Misteriós assassinat a Manhattan, Bales sobre Broadway
Alternatives europees
- Aki Kaurismaki: La noia de la fàbrica de llumins, Estas botas, La vida
de bohemia, Nubes pasajeras, Juha
- Ken Loach: Riff raff, Raining Stones, Tickets, Sólo un beso,
- Krzystof Kieslowski: Decàleg, La Trilogia de la llibertat: Blau, Blanc i
Roig
- Leos Carax: Mala sang, Els amants de Pont Neuf, Pola X, My Last
Minute, Sans titre
- Pedro Almodóvar: Qué he hecho yo para merecer esto, Mujeres al
borde de un ataque de nervios, Tacones lejanos, Kika, Volver