2. “Tota activitat humana que no es limiti a
reproduir fets o impressions viscudes, sinó
que generi noves imatges, noves accions,
pertany a la funció creadora o combinatòria
que és la imaginació”
L. S. Vigotsky.[1]
[1] En La imaginació y el arte en la infancia. Editat al 2006 per Akal, però escrit al 1930
aquest breu assaig examina el caràcter i el desenvolupament de la imaginació
artística en l’infantesa. Té algunes explicacions superades pels treballs lingüístics de
les dues últimes dècades, però és un referent interessant si s’ubica correctament al
seu temps.
3. Alhora de treballar la plàstica a l’aula, els alumnes, molt
sovint, justifiquen les seves dificultats expressant amb
queixa que ells no tenen imaginació. No ho diuen per a
generar un diàleg, sinó com a un greuge comparatiu que
defineix que no se’ls ha donat de manera innata. És clar
que tots tenim imaginació des del nostre naixement,
però sembla existir diferents graus per a valorar-la.
4. Per començar, hi ha una ambigüitat respecte al terme
imaginació, que intentaré resoldre amb els textos d’Arthur
Efland al llibre Arte i Cognición[1]:
“La imaginació és l’acció o el poder de formar imatges
mentals del que no hi és present per als nostres sentits o
d’allò que no s’ha experimentat. També és l’acció o poder
de crear noves idees o imatges a través de la combinació i
reorganització d’experiències prèvies.”
[1] Arthur D. Efland. Arte y Cognición. La integración de las artes visuales en el currículum. Ed.
Octaedro.EUB. Barcelona 2004.
5. A partir d’aquesta descripció de diccionari ens adonem de
la dificultat de valorar un procés que es basa en elements
inexistents. En certs àmbits, com l’artístic o el científic si
que tenim una gran consideració cap a la imaginació i la
cataloguem com a talent.
No sembla que la imaginació sigui una operació cognitiva
específica amb dret propi, sinó que sembla més un
conjunt d’accions cognitives que permeten als individus
construir significats.
6. La metàfora en el llenguatge escrit o la juxtaposició de
imatges en un collage per a generar una nova imatge
són dos exemples. Si acumuléssim més exemples ens
adonaríem ràpidament de la importància que cobra el
tema de la imaginació a l’educació artística.
7. Podem treure recursos pràctics d’un anàlisi conceptual
sobre la imaginació? Podem potenciar la imaginació amb
exercicis concrets? Podem construir arguments positius
per a motivar a l’alumne/a que diu que no té imaginació?
Podem descobrir espais de treball on la imaginació és
incontrolable, per tant clarament existent? Tindrem
elements per a calibrar un nivell d’imaginació o un altre?
8. Quan em parlat per telèfon més d’una vegada em fet
línies, quadrats, petits dibuixos... Prestem atenció a allò
que ens estan dient, fins i tot, amb una gran concentració i
tenim la capacitat de desenvolupar arabescos o cubs
geomètrics amb una gran precisió. Per què ho fem?
En les classes de qualsevol assignatura molts alumnes els
passa el mateix, mentre escolten, alguns amb atenció, la
veu del seu professor/a, tracen línies sobre una superfície.
9. Es construeixen dibuixos i es transformen imatges d’una
gran complexitat, demostrant que la imaginació existeix.
Demostrant que en aquell moment la imaginació és la
gran protagonista, probablement perquè en aquell
instant està enganyant la racionalitat, o millor dit, la raó
està força ocupada en una altra tasca i no li permet
controlar el impuls intern de treballar el grafisme. Tenim
la necessitat de dibuixar, per a construir un missatge,
sinó en si mateixa.
10. Aquest impuls provoca uns grafismes amb
diferents formes. La variabilitat d’aquestes
formes venen donades per dues primeres
classificacions. I permetria, segur fer encara
més classificacions.
1. L’estat d’ànim.
2. El tipus de suport.
L’ IMPULS DE DIBUIXAR
11. 1. L’estat d’ànim.
Tots tenim unes influències emocionals de major o
menor comprensió que ens provoquen unes actituds
diferents per a cada ocasió. A les etapes que transcorren
per la secundària i el batxillerat, probablement queden
més accentuades en la superfície amb aprovacions o
negacions. De vegades també amb indiferències que ens
expliquen el tedi, l’avorriment, en definitiva el pas d’un
temps no desitjat. Un desig, provoca un tipus de
disponibilitat a dibuixar unes coses, i una frustració un
desig d’altres.
12. 2. El tipus de suport.
Un paper quadriculat, el marge d’un llibre de text, els
apunts de matemàtiques, la goma d’esborrar, la pròpia
mà...els tipus de suport són nombrosos i alguns
sorprenents. Són determinats per allò que es té a l’abast
en el moment. I aquesta casuística ajuda a que la
imaginació es desenvolupi, perquè ha de superar aquest
primera dificultat, que és adaptar-se a un espai de
construcció de la imatge. Encara que més reduït, per la
seva repetició, també convé tenir en compte el tipus de
tècnica.
13. Un dia, vaig demanar als alumnes de diferents cursos si
dibuixaven durant les classes, i si ho feien, que m’ho
ensenyessin sota la promesa que reservaria el seu
anonimat. La resposta va ser sorprenent:
26. Aquests exemples i d’altres em donen pautes de
reflexió per a construir exercicis a classe. També el fet
de cercar informació sobre la imaginació a la filosofia
i a la psicologia.
Com amortitzar-lo per a introduir als alumnes en el
camp del dibuix?
27. La imaginació s’identifica com a una activitat que
s’estructura àmpliament, utilitzant la metàfora i la
narrativa per a establir nous significats i aconseguir
representacions coherents, amb patrons i unificades. La
imaginació és essencial per a la nostra capacitat racional,
per a trobar connexions significatives, obtenir inferències,
resoldre problemes.
28. “La imagen, lo imaginado, lo imaginario –estos son
términos que nos llevan a lo crítico y nuevo en los
procesos culturales globales: la imaginación como una
práctica social. Ya no es sólo fantasía (opio para las masa
para las que el verdadero trabajo se encuentra en otro
lugar), ya no es sólo un escape (de un mundo
mayormente caracterizado por unos propósitos y
estructuras definidos),
29. ya no es una pasatiempo de élite (y por eso no es
relevante para la vida cotidiana), y ya no es sólo
contemplación (irrelevante frente a las nuevas formas de
deseo y subjetividad), la imaginación ha llegado a ser un
campo de prácticas sociales organizado, una forma de
trabajo (ambos en el sentido de labor y de práctica
cultural organizada) y una forma de negociación entre las
distintas opciones de la acción (individual) y sus campos
de posibilidad, definidos globalmente.”[1]
[1] A. Appadurai, Disjuncture and Difference in the Global Cultural Economy, en Modernity at Large: Cultural
Dimensions of Globalization, Minneapolis, University of Minnesota Press, 1996, pp. 27-47, 31.
![“Tota activitat humana que no es limiti a
reproduir fets o impressions viscudes, sinó
que generi noves imatges, noves accions,
pertany a la funció creadora o combinatòria
que és la imaginació”
L. S. Vigotsky.[1]
[1] En La imaginació y el arte en la infancia. Editat al 2006 per Akal, però escrit al 1930
aquest breu assaig examina el caràcter i el desenvolupament de la imaginació
artística en l’infantesa. Té algunes explicacions superades pels treballs lingüístics de
les dues últimes dècades, però és un referent interessant si s’ubica correctament al
seu temps.]()