1. Aristòtil (384 a.C.-322 a.C.)
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
Vida i obra
Classificació aristotèlica dels sabers
La crítica a la teoria de les idees de Plató
Metafísica
Teoria del coneixement
Antropologia
Ètica
Política

2. 1. Vida i obra
 Neix a Estagira (Macedònia) el 384 a.C.
 El seu pare era metge dels reis de
Macedònia.
 Als 17 anys arriba a l’Acadèmia de Plató,
on s’hi estarà 20 anys, primer com a
alumne i després com a professor.
 Al morir Plató se’n va d’Atenes,
probablement decebut per no dirigir
l’Acadèmia, càrrec que va recaure en Espeusip, nebot de Plató. A partir
d’aquest moment es dedica a viatjar.
 El 343 o 342 Filip de Macedònia l’escull com a mestre del seu fill, Alexandre
(conegut més tard com Alexandre el Gran), que es convertirà el 340 a.C. en
el rei de Macedònia.
 El 335 a.C. torna a Atenes, on fundà la seva escola, el Liceu, un lloc semblant
a una universitat actual, amb una biblioteca i un quadre de professors.
 Els seguidors d’Aristòtil eren anomenats els peripatètics, pel seu costum de fer
classes tot passejant (peripatos = passeig).
 Al morir Alexandre, el 323 a.C., es produí a Atenes una reacció antimacedònica que
obligà a Aristòtil a fugir, morint finalment el 322 a.C. a l’illa d’Eubea.

3. Obra:
 L’obra aristotèlica es divideix en dos grups:
obres esotèriques
(lliçons i apunts interns del Liceu, que se’ns han conservat)
obres exotèriques
(obres destinades al públic en general, més divulgatives i
estil·lísticament més acurades, que se’ns han perdut, algunes
de les quals presentaven forma de diàleg).
 Andrònic de Rodes, el segle I a.C., ordenà i publicà les obres conservades sota el
nom de Corpus Aristotelicum.
 Les obres principals que
convé recordar són:
Organon
Escrits de lògica
Metafísica
Escrits de filosofia primera
Física
Escrits sobre la naturalesa
Ètica a Nicòmac
Escrits sobre ètica
Sobre l’ànima
Escrits de psicologia
Política
Escrits sobre política
Retòrica i Poètica
Escrits sobre estètica

4. PREN NOTA:
 A Andrònic se li atribueix el terme Metafísica quan ordena tota una sèrie
d’escrits d’Aristòtil, aquells que s’ocupen de la filosofia primera. Aquests
escrits van ser col·locats a continuació dels llibres de Física, els que venen
després de la física, o els que estan més enllà de la física, ja que els termes
grecs τά μετά τά φυσικά signifiquen, precisament, més enllà de la física
[μετά = més enllà; φυσικά = física o naturalesa]. Metafísica es convertiria en
el terme que definiria la part de la filosofia que s’ocupa de l’ésser, les
primeres causes, els primers principis i les realitats suprasensibles.
Ni Aristòtil ni Plató utilitzaren el terme metafísica, ja que és un terme
emprat posteriorment, com acabem de veure, malgrat que avui ens
referim sense problemes a la metafísica de Plató o a la metafísica d’Aristòtil.

5. 2. CLASSIFICACIÓ ARISTOTÈLICA DELS SABERS
TEÒRICS
[theorein: contemplar]
Sabers descriptius sobre la realitat,
amb la finalitat de conèixer
 Metafísica (filosofia primera o teologia)
 Matemàtica
 Física (filosofia segona)
PRÀCTICS
[praxis: actuar]
Sabers sobre el comportament
humà, amb la finalitat de guiar la
conducta humana
 Ètica
 Política
 Economia
PRODUCTIUS
[poiesis: produir]
Sabers sobre la producció
d’objectes, amb la finalitat de guiar
l’activitat productiva
 Belles arts
 Tècniques

6. 3. La crítica a la teoria de les idees de Plató.
 Tres objeccions bàsiques a la teoria de les idees:
1. Si les coses sensibles no són res més que la còpia imperfecta de les idees, i
aquestes són perfectes i divines, existeix una idea de tot allò que de dolent i negatiu
hi ha en el món? Existeix la idea de fang, crim, excrement? Segons Aristòtil, no es
pot admetre l’existència d’idees perfectes i divines de coses dolentes i negatives.
2. Totes les coses, segons Plató, participen de la seva corresponent idea, de la seva
essència. Però com és possible que l’essència d’una cosa, allò que li fa ser aquella
cosa, estigui separada? Per a Aristòtil, l’essència d’una cosa no pot existir separada
de la cosa mateixa.
3. Segons Aristòtil, la teoria de les idees de Plató tampoc no ha aconseguit explicar
el moviment i el canvi, propi del món sensible. Com pot ser que un món immutable
sigui la causa del món canviant i mutable?
 Conseqüentment:
Aristòtil nega l’existència del món intel·ligible
de Plató, separat de les coses sensibles. No
nega l’existència de les essències, però sí que
aquestes estiguin separades. L’essència es
troba en les coses mateixes. Només existeix
una realitat, la dels éssers singulars. Les idees
són objecte del pensament, però no tenen
realitat autònoma i independent.

7. PREN NOTA:
Diferència fonamental entre Plató i Aristòtil:
PLATÓ
autèntica realitat: IDEES
[UNIVERSALS]
ARISTÒTIL
autèntica realitat: ÉSSERS SINGULARS

8. 4. Metafísica.
 Metafísica: ciència suprema. S’ocupa de l’ésser en tant que ésser, de les primeres
causes i els primers principis. És per això que Aristòtil anomena a aquesta ciència
filosofia primera.
 Tot allò que és, és o bé substància o bé accident.
Substància
allò que existeix en ell mateix i no en un altre, els éssers concrets.
Accident
allò que existeix en la substància, però no existeix mai sol.
Exemple:
El meu cotxe
substància
El seu color
accident
Si pinto el meu cotxe amb un altre color, es produeix un
canvi accidental, però segueix sent la mateixa substància,
el meu cotxe. El color només es pot donar en el cotxe [o
en qualsevol altra substància], no fora d’ell.

9.  Aristòtil diferencia la substància primera de la substància segona. Els individus
concrets (Joan, Mireia, Carles, Sandra …) serien les substàncies primeres. El que
tenen en comú [l’essència d’ésser humà] és substància segona [concepte universal].
L’essència o forma dels individus és també substància, substància segona; és per
això que sovint s’equipara el terme substància amb essència.
Teoria hilemòrfica:
 Qualsevol substància és un compost de matèria i forma.
Matèria (hylé)
hilemorfisme
Forma (morphé)
Recorda:
Anomenàvem forma a la idea
platònica. La forma, doncs, és
l’essència.
 La teoria hilemòrfica, doncs, és aquella teoria aristotèlica que afirma que les
substàncies són un compost inseparable de matèria i forma.
 La matèria és el component físic de la substància, la forma és la seva essència, allò
que li fa ser a la substància allò que és. La matèria és receptivitat i indeterminació,
capacitat de rebre qualsevol determinació a partir de la forma, que determina i “informa” la matèria. Aristòtil torna a unir allò que Plató havia separat: allò sensible amb
la seva essència (la idea platònica).

10. Exemple:
matèria
fusta
forma
allò que li fa ser una taula, la seva essència
Taula
[substància]
La taula, com a substància què és [una taula concreta], és un compost de
matèria i forma. La matèria seria la fusta, la forma [essència], allò que li fa ser
precisament una taula, i no una altra cosa [la idea platònica]. En Aristòtil, a
diferència de Plató, la forma es troba en la cosa mateixa, i no separada de la
cosa.
MATÈRIA (HYLÉ):
Fusta
TAULA (Substància)
ESSÈNCIA DE TAULA
FORMA (MORPHÉ)

11. Ésser en acte i ésser en potència:
 Amb la teoria de l’acte i la potència Aristòtil resol el problema del canvi, que
s’arrossega des dels presocràtics i que Plató, segons Aristòtil, no va acabar
d’explicar amb el seu dualisme ontològic.
 Parmènides negava el canvi, perquè representaria un pas del no-ésser a l’ésser, i
això és impossible. Però l’error de Parmènides, segons Aristòtil, és que no es va
adonar de què hi ha diverses maneres d’ésser [i de no-ésser]. Hi ha un no-ésser
relatiu i un no-ésser absolut. Una llavor no és un arbre, però pot arribar a ser-ho [noésser relatiu]. La llavor no és una gallina i mai arribarà a ser-ho [no-ésser absolut].
 La llavor és un arbre en potència [pot arribar a ser-ho], però és una llavor en acte.
 Cal distingir, doncs, la potència i l’acte:
- Potència (dynamis): capacitat que té alguna cosa d’esdevenir-ne una altra. Per
exemple, la llavor és un arbre en potència, i l’arbre és una taula en potència.
- Acte (entelèquia): allò que és qualsevol cosa en el moment present, de fet, aquí i
ara. Per exemple, la llavor és, en acte, precisament llavor; l’arbre és, en acte,
efectivament un arbre.
 Amb aquesta distinció, Aristòtil resol el problema del canvi: el canvi no és el pas del
no-ésser a l’ésser, sinó de l’ésser en potència a l’ésser en acte. La llavor pot arribar
a esdevenir un arbre perquè té aquesta capacitat. Si això es produeix [la llavor
germina, creix i es desenvolupa per esdevenir un arbre], haurà tingut lloc un canvi. El
canvi consisteix en l’actualització d’allò que és en potència.

12.  Dins la naturalesa hi ha un dinamisme immanent [potència, en grec, és precisament
dynamis] que explica el canvi.
 Totes les coses tendeixen, per naturalesa, a perfeccionar-se. L’actualització d’una
potència és un perfeccionament. En la naturalesa hi ha una tendència cap a finalitats
determinades, que es realitza amb el perfeccionament que representa l’actualització.
 Aquesta concepció aristotèlica segons la qual la naturalesa tendeix a assolir la
perfecció que li és pròpia, cercant uns determinats fins amb l’actualització d’unes
potencialitats, s’anomena teleologisme (del grec telos, que significa fi).

13.  La teoria hilemòrfica es relaciona amb la de l’acte i la potència.
POTÈNCIA = MATÈRIA
ACTE = FORMA
 La matèria és potència perquè té la possibilitat d’esdevenir qualsevol cosa. Un tros
de marbre, per exemple, té la capacitat [potència] d’esdevenir una columna d’un
temple. Si aquesta potència s’actualitza i el marbre esdevé una columna, aquesta
serà en acte una columna i, per tant, tindrà la forma [essència] de columna.
 És per això que l’acte és forma, perquè és allò que és en el moment present,
l’essència actual que la substància té. La columna és una columna en acte perquè té
la forma, entesa com a essència, de columna. Així, la matèria rep una determinada
forma [essència] per esdevenir en acte una determinada substància.
Més exemples:
La fusta (matèria) pot esdevenir (potència) una taula
[per això potència = matèria]
La taula (acte) té la forma (essència) de taula
[per això acte = forma]

14. Les quatre causes:
 Les teories anteriors es complementen amb la teoria de les quatre causes. Aristòtil
concep la causa com tot allò necessari perquè es produeixi un fenomen.
 Per Aristòtil, per explicar tot el que existeix hem de recórrer a quatre causes:
- Causa material: allò de què és feta alguna cosa, per exemple, el marbre de la
columna.
- Causa formal: la seva essència, allò que fa
que una cosa sigui allò que és i no una altra
cosa, per exemple, l’essència de columna.
- Causa eficient: agent extern productor de la
cosa, per exemple, l’escultor o picapedrer que
fa la columna a partir del marbre.
- Causa final: el fi pel qual es fa alguna cosa,
per exemple, per decorar o sostenir la part d’un
temple.

15. El primer motor immòbil i la cosmologia:
 Aristòtil té una concepció cosmològica geocèntrica, és a dir, la Terra ocupa el centre
de l’Univers. Aquesta postura predominarà durant tota l’antiguitat i l’Edat Mitjana,
veient-se tant sols superada amb la revolució copernicana del Renaixement.
 Concep un univers finit en l’espai però no en el temps, distingint el món sublunar o
terrestre, sotmès al canvi i format pels quatre elements [aire, aigua, terra, foc], del
món supralunar o celeste, perfecte i incorruptible i format per l’éter.
 La causa que dóna moviment al món és el que Aristòtil anomena el primer motor
immòbil, ja que no podem retrocedir fins a l’infinit a la recerca d’un motor anterior.
 Aristòtil l’identifica amb Déu, en tant que és causa suprema i última del moviment del
món. Aquest primer motor és acte pur [perquè és Déu i no té la possibilitat
d’esdevenir quelcom diferent d’allò que ja és] i pensament de si mateix [perquè
pensa la realitat més elevada i no sotmesa al canvi, ell mateix]. No és mogut per
ningú i per això és immòbil. Així, a la metafísica, en tant que ciència dels primers
principis, se l’anomena també teologia [ciència sobre Déu, com a causa primera].
Recorda:
En el pensament grec no hi és present la idea de creació,
pròpia de la tradició judeocristiana. Així, el Déu aristotèlic no
és un Déu creador, com tampoc ho és el Demiürg platònic.

16. 5. Teoria del coneixement.
 “Tots els homes desitgen per naturalesa saber”. Amb aquesta frase de la Metafísica,
Aristòtil determina que els éssers humans tendim, per naturalesa, cap al
coneixement, que som curiosos i que volem saber i comprendre el món que ens
envolta, originant-se la ciència i la filosofia.
 Per Aristòtil allò que ens impulsa cap el coneixement és l’admiració, una mena de
sentiment de sorpresa i fascinació davant el món i l’existència, que genera, malgrat
tot, dubtes i problemes.
 Aquest desig de conèixer és absolutament desinteressat i no busca res més que el
saber en si mateix. És un saber contemplatiu [theorein].
 Aristòtil, negant l’existència del món de les idees de Plató, nega així l’existència
innata d’aquestes en la nostra ànima. El coneixement no és anamnesis, com creia
Plató. En la nostra ànima no hi ha continguts pre-existents, i necessitem
l’experiència.
 Així, Aristòtil creu que el punt de partida del coneixement és l’experiència a partir del
que els sentits ens ofereixen. Podríem considerar, doncs, a Aristòtil un empirista, per
utilitzar un terme propi de la modernitat.
 Amb tot, el coneixement sensible no és suficient. Cal el coneixement intel·lectual,
propi de la ment i la raó, per arribar al coneixement universal i objectiu.
 Els sentits capten els éssers singulars a través de l’experiència, i l’enteniment, a
través d’un procés d’abstracció, capta la forma o essència universal dels éssers.

17.  L’abstracció és la capacitat humana que permet obtenir la forma o essència pròpia
dels éssers singulars i concrets, separant les seves particularitats per extreure’n allò
que tenen en comú i que, en definitiva, els caracteritza i els defineix.
Abstracció:
Coneixement
sensible [a través
dels sentits]: éssers
singulars
Rosa: ésser singular
Violeta: ésser singular
Margarida: ésser singular Magnòlia: ésser singular
FLOR
[la seva essència]
Abstracció: es prescindeix
de les particularitats i se
n’obté l’éssència o forma
Coneixement
intel·lectual [a través
de l’enteneiment]:
essència universal
 Tant Plató com Aristòtil coincideixen en un optimisme epistemològic: tots dos creuen
que el coneixement universal, propi de la ciència, és possible, diferenciant-se així de
les postures escèptiques i relativistes pròpies dels sofistes.

18. 6. Antropologia.
 Plató i Aristòtil coincideixen en una qüestió fonamental, la del dualisme antropològic:
l’ésser humà és un compost d’ànima i cos.
 Tanmateix, divergeixen en una altra. Per Plató, aquesta unió és accidental i l’ànima
s’ha d’alliberar del cos; per Aristòtil, aquesta unió és substancial i ambdues són
inseparables.
 Per Aristòtil, l’ànima és principi de vida. El terme ànima és la traducció llatina de
psyché, i s’emparenta amb animat i animal. Segons Aristòtil, tots els éssers vius
tenen ànima.
 Seguint la seva teoria hilemòrfica, Aristòtil entén que l’ànima és la forma de l’ésser
humà, la seva essència, mentre que el cos seria la matèria. És per això que
considera que aquesta unió és substancial, inseparable, a diferència de Plató.
 L’ànima, com a principi de vida, dóna vida i energia al cos: tant els animals com les
plantes en tenen i, per descomptat, l’ésser humà.
 Però l’ànima divergeix segons els tipus d’éssers vius. Hi ha tres tipus d’ànima, o tres
funcions vitals diferenciades en les respectives ànimes, en tant que hi ha tres tipus
d’éssers vius diferenciats: l’ànima vegetativa, pròpia de les plantes, l’ànima sensitiva,
pròpia dels animals, i l’ànima intel·lectiva o racional, pròpia dels éssers humans.
 Cadascuna de les funcions vitals de l’ànima queden incloses en el tipus superior
segons un determinat grau de perfecció dels éssers animats, seguint l’esquema
següent:

19. Funcions pròpies de l’ànima:
INTEL·LECTIVA
H
A
P
P = PLANTES
/
H
/
A
/
A = ANIMALS
SENSITIVA
H
VEGETATIVA
H = ÉSSERS HUMANS

20. Éssers humans:
funció intel·lectiva
Animals:
funció sensitiva
Plantes:
funció vegetativa
Cal tenir present, doncs,
que cada funció de l’ànima
queda inclosa en la superior:
la funció vegetativa queda
inclosa en la sensitiva, i
aquesta en la intel·lectiva.

21.  Així, els tres tipus d’ànima en funció dels diferents graus de perfecció dels éssers
vius són:
- L’ànima vegetativa: és la pròpia de les plantes i la que porta a terme la funció
nutritiva i de conservació.
- L’ànima sensitiva: és la pròpia dels animals i la que porta a terme la funció
apetitiva, sensitiva i motriu.
- L’ànima intel·lectiva o racional: és la pròpia dels éssers humans i la que porta a
terme la funció pensant i intel·ligible.
Recorda:
Cadascuna de les funcions de l’ànima queden incloses en la següent seguint un determinat
grau de perfecció que va des de l’ànima vegetativa (menys perfecte) a l’ànima racional (més
perfecte). Així, l’ànima racional o intel·lectiva inclou les funcions sensitives i vegetatives,
mentre que l’ànima sensitiva inclou les funcions vegetatives [veure piràmide anterior].
 Pel que fa a la immortalitat de l’ànima, sembla ser que Aristòtil concebria l’ànima
com a mortal, ja que la unió entre cos i ànima és substancial i, en morir el primer,
moriria també l’ànima: ambdós són inseparables. La teoria de la metempsicosi no té,
per tant, sentit. Alguns estudiosos defensen la immortalitat de l’ànima racional en
Aristòtil, tot i que sembla que aquesta tesi no acaba de ser corroborada pels textos
aristotèlics i es deurien probablement a interpretacions de filòsofs posteriors,
especialment medievals.

22. 7. Ètica.
 L’ètica és la ciència pràctica sobre la conducta dels éssers humans en particular i els
seus fins.
 Tota acció tendeix a un fi, que es constitueix com un bé (ningú no faria allò que no
fos bo per a ell).
FI = BÉ
 Els fins i els béns que els volem en vista a uns altres fins i béns són relatius.
 Però hi ha un fi últim que no el volem per assolir un altre fi, i per això és últim.
 Aquest fi últim de l’ésser humà es constitueix com el bé suprem, i tots els éssers
humans estan d’acord, segons Aristòtil, en afirmar que aquest fi últim és la felicitat.
FI ÚLTIM = BÉ SUPREM = FELICITAT
 En tant que l’ètica aristotèlica és una ètica que té en compte els fins de l’ésser humà,
l’anomenen teleològica (del grec telos, que vol dir fi) i eudemonista (del grec
eudaimonia, terme format per eu [bo], i daimon [esperit]; es refereix, per tant, a tenir
un bon esperit, la felicitat).
 Tanmateix, què és la felicitat?

23.  Per molts, la felicitat és una d’aquestes tres coses:
 El plaer i el gaudi. Però això ens converteix en esclaus del plaer i en animals.
 L’honor, avui entès més aviat com a èxit personal o fama. Però això no depèn
exclusivament de cadascú de nosaltres.
 La riquesa. Aquesta és, per Aristòtil, la més absurda, perquè la riquesa i els
diners no són un fi en si mateix, sinó un mitjà per assolir altres coses.
 La felicitat per Aristòtil no és, doncs, ni el plaer, ni l’honor ni les riqueses. El bé de
l’home només pot consistir en allò que li sigui peculiar, propi i exclusiu.
 El simple viure o sentir no és exclusiu de l’ésser humà, perquè els vegetals viuen i
els animals, a més, senten.
 Quina és aquella activitat exclusiva i pròpiament humana? L’activitat contemplativa i
reflexiva de la raó.
 Per tant, la felicitat per Aristòtil consisteix en l’activitat de la raó.
 Els autèntics valors no són els externs, com l’honor o la riquesa, ni els corporals,
com el plaer, sinó els de l’ànima intel·lectiva o racional, exclusivament humans.
Conclusió:
La felicitat, per Aristòtil, consistirà en exercir correctament (virtuosament) la
capacitat intel·lectiva de l’ésser humà, duent una vida contemplativa dedicada al
saber i el coneixement.

24. Virtuts ètiques i virtuts dianoètiques:
 Els autèntics béns de l’home són els de la seva ànima, els espirituals.
 Aquests béns consisteixen en la virtut (areté) de l’ànima; l’home només serà feliç si
viu segons la raó, i aquesta vida és la virtut.
 La virtut és fer cada cosa de la millor manera possible, una mena d’excel·lència. Per
tant, hem de fer que l’ànima actuï de la millor manera possible, virtuosament.
 A part de posseir la part racional o intel·lectiva de l’ànima, l’home també disposa de
la part sensitiva. Aquesta darrera té a veure amb les apetències i els desitjos.
 Les apetències i els desitjos, i tots els impulsos sensibles, poden veure’s sotmesos a
la raó, o rebel·lar-s’hi.
 Així, a part de la virtut associada a la part de l’ànima intel·lectiva, també existeix la
virtut associada a l’ànima sensitiva. A la primera, Aristòtil l’anomena virtut dianoètica
(del grec diánoia, raó discursiva); a la segona, Aristòtil l’anomena virtut ètica (del
grec éthos, caràcter).
PREN NOTA:
Aristòtil classifica les virtuts en dos tipus, aquelles que són pròpies de la raó i la
seva activitat, anomenades virtuts dianoètiques, i aquelles que regulen els passos
de la part sensitiva de la nostra ànima (desitjos, apetències, plaers, impulsos,
etc.) a través de la raó, anomenades virtuts ètiques.

25. Virtuts ètiques
Virtuts dianoètiques
• Tenen la finalitat de dominar i moderar els impulsos,
les passions i les apetències de l’ànima sensitiva.
• Si la raó controla i guia aquests impulsos, l’ésser
humà serà virtuós.
• Així, les virtuts ètiques consisteixen en el control de la
part volitiva de l’ésser humà per la raó.
• S’adquireixen amb la repetició successiva d’una sèrie
d’actes, mitjançant l’hàbit o el costum; per exemple,
realitzant gradualment actes justos, ens tornem justos i
adquirim la virtut de la justícia.
• Hi ha moltes virtuts ètiques, tantes com impulsos i
tendències ha de moderar la raó.
• Els impulsos, les passions, els desitjos, etc.,
tendeixen a l’excés o al defecte; la raó ha d’indicar la
justa mesura entre els dos extrems, que són vicis.
• Així, les virtuts ètiques són la justa mesura o el
terme mitjà entre dos extrems viciosos, un per defecte
i un altre per excés.
• Exemple: VALOR, justa mesura entre temeritat i
covardia
• Tenen la finalitat de conduir la vida de manera
reflexiva.
• Consisteixen en la perfecció de la pròpia raó.
• L’ànima racional és la responsable del pensament
(diánoia), i per això a aquestes virtuts les anomena
Aristòtil virtuts dianoètiques.
• Aristòtil considera que hi ha dues virtuts dianoètiques:
la prudència, que ha de dirigir correctament la vida de
l’home, relacionant-se amb les virtuts ètiques, i la
saviesa, el coneixement teòric.
• En l’exercici d’aquesta darrera virtut, la perfecció
de l’activitat contemplativa, es troba la màxima
felicitat.
VALOR
TERME MITJÀ
covardia
temeritat
defecte
excés
Recapitulem:
L’ètica aristotèlica es planteja què és la felicitat i com
s’assoleix, en tant que és el fi últim de l’ésser humà. La
felicitat només es pot obtenir portant a terme l’activitat
exclusivament humana, i aquesta és l’activitat
contemplativa de la raó. Els autèntics valors de l’ésser
humà no són els materials ni els corporals, sinó els
contemplatius, propis de l’ànima intel·lectiva, i que es
vehiculen a través de les virtuts dianoètiques, la
saviesa i la prudència. Aristòtil, doncs, continua, en un
cert sentit, l’herència socràtico-platònica que considera
que la felicitat, la bondat i la plenitud humanes només
poden donar-se a través del coneixement i la saviesa.

26. 8. Política.
 Ètica i política, en pràcticament tot el pensament grec pre-hel·lenístic (especialment
en Plató i Aristòtil), són àmbits inseparables, ja que ambdues tenen un mateix
objectiu, el benestar social i la felicitat humana. A més, l’individu només es pot
realitzar i desenvolupar en el si de la polis.
 Per Aristòtil, l’ésser humà és un animal social per naturalesa i, per tant, un animal
polític (zoon politikon). Només a través de la societat pot l’home desplegar totes les
seves capacitats i realitzar-se.
 Per fer-ho, necessitarà la polis com a horitzó en el qual l’ésser humà pot
desenvolupar-se. Per Aristòtil, doncs, la polis continua sent el marc de referència
social i moral i la millor forma d’estat possible. L’ésser humà aïllat no pot realitzar-se
completament.
 No existeix l’Estat perfecte, i cada societat haurà d’adaptar el seu govern en funció
de les seves pròpies circumstàncies i de la seva idiosincràsia.
 No totes les formes de govern afavoreixen i potencien de la mateixa manera el
desenvolupament i la felicitat dels seus membres (veure quadre següent). Els
governs bons cerquen el bé de la majoria i l’interès comú. Aquests, però, poden
degenerar en interessos particulars.

27. TIPUS DE GOVERN BO
TIPUS DE GOVERN
DOLENT
NÚMERO DE
GOVERNANTS
MONARQUIA
TIRANIA
UN
ARISTOCRÀCIA
OLIGARQUIA
UNS QUANTS (els
millors o els rics)
POLITEIA (més bo)
DEMOCRÀCIA
(entesa com a
demagògia popular)
TOTS

28. LLUÍS RENTER I COMES
HISTÒRIA DE LA
FILOSOFIA
2n BATXILLERAT